27
Feia un estiu preciós. Era agost. Feia calor. Els carrers de París, inundats de sol, eren un formiguer de gent de bon humor, vestida amb roba lleugera. A les avingudes, els arbres de fulles ardents perfumaven l’aire. Era un estiu preciós.
Immòbil a la finestra, al seu exigu despatx del Lutetia, en Kunszer estava enfadat. Amb ell mateix. Amb els seus iguals, amb els seus germans. «Germans alemanys, en què us esteu convertint?», pensava. Tenia a la mà la nota de Berlín que havia rebut aquell matí: la situació empitjorava per moments. El SOE s’havia convertit en una seriosa amenaça. Com podia ser? A finals de l’any anterior estava convençut que el Reich guanyaria la guerra, i en pocs mesos s’havia capgirat la situació: primer Stalingrad, a principis de febrer, i després la invasió de Sicília per part dels aliats. Dues victòries que potser havien engrescat aquells maleïts agents anglesos. Ara els soldats alemanys tenien por de França. Hi havia assassinats d’oficials i atacs a combois, i els trens s’havien convertit en un objectiu recurrent. Havien subestimat tant els serveis secrets anglesos com els resistents. Havia calgut reforçar els protocols de seguretat sobre els oficials; i tots els combois, per petits que fossin, havien de portar escorta. Com podia ser que els agents britànics entressin tan fàcilment a França? L’Abwehr, malgrat que tenia agents a Anglaterra, encara no havia aconseguit esbrinar d’on sortien els membres del SOE per anar cap a França. Si aconseguien descobrir aquell misteri, guanyarien la partida! N’eren tots molt conscients, i ara les més altes esferes de l’exèrcit volien saber-ho. El mateix Hitler exigia respostes. Però no seria l’Abwehr qui les hi donaria. Ja no tenia mitjans. Anava cada cop més de baixa, debilitat per la competència amb la Gestapo.
En Kunszer es va servir una tassa de cafè, però no se la va beure. La Gestapo. Odiava la Gestapo. Maleïts fossin els nazis. Maleïts fossin Hitler, Himmler i la seva policia secreta. Estaven tan obnubilats amb la neteja ètnica que perdrien la guerra. De vegades, quan coincidia amb algun oficial de la Gestapo, el tractava de sale Boche, en francès, dient-ho molt ràpid perquè ningú ho entengués. Era la seva petita venjança. Però la Gestapo no trigaria a substituir l’Abwehr, ho sabia. En Himmler odiava en Canaris, el cap de l’Abwehr, i aprofitava qualsevol oportunitat per fer-lo quedar malament davant del Führer. Si en Canaris queia, també cauria l’Abwehr. No, no li agradava, la Gestapo; no li agradaven els seus mètodes ni els seus oficials, la majoria uns incultes. No li agradava la gent inculta. Esclafar els britànics i reprimir la resistència armada que feia estralls entre els soldats de la Wehrmacht, això sí que era el seu deure. Però si la que rebia era la Gestapo, tant se li’n donava, a ell. Però normalment l’objectiu no era mai la Gestapo. Eren els soldats. Soldats valents, la majoria unes criatures, amb tot el futur per endavant i que havien hagut de renunciar als seus somnis per defensar la pàtria. Patriotes orgullosos. Els millors. I ell no podia tolerar que fessin mal als fills d’Alemanya, unes criatures que no havien fet res per merèixer aquell destí.
En Kunszer tenia la confiança d’en Canaris. Pocs anys abans, en Canaris s’havia fixat Amèrica com una de les seves prioritats. Hi havia instal·lat una important xarxa d’agents i l’havia enviat a ell a Washington. Era el 1937, i aquell any no va sortir ni un sol telegrama d’una ambaixada sense que ell estigués al cas del contingut. El 1939 va tornar a Alemanya, per la guerra. Mentrestant la xarxa americana anava de mal borràs i el 1940 era desmantellada per l’FBI. Després la tornarien a aixecar parcialment uns agents de la Gestapo, uns ignorants poc entrenats i inútils, però els agents federals americans la tornarien a desmantellar. Aquest cop de debò. Estava clar que la Gestapo no servia per a res.
Amb l’ocupació de París li havien donat moltes responsabilitats. L’havien destinat al Grup III de l’Abwehr-París, la secció encarregada del contraespionatge. El Grup I s’encarregava de la informació, i el Grup II dels sabotatges en països enemics i de la guerra psicològica. S’havien traslladat al Lutetia el juny de 1940. Durant els dos anys següents havien aconseguit mantenir a ratlla la resistència, però ara s’havia girat la truita.
En Wilhelm Canaris havia celebrat els cinquanta-sis anys l’u de gener. En Kunszer li havia escrit quatre ratlles per felicitar-lo. Li tenia afecte, a en Canaris; el «vell», com li deien al departament, perquè devia fer ja deu anys que tenia els cabells completament blancs.
Com podien fer mal al SOE? No en tenia ni idea. Estava desanimat. De vegades no veia clar que poguessin guanyar la guerra. Va tancar la porta del seu despatx i va posar un disc al gramòfon. La música el tranquil·litzava.