26

Era una nit de principis de febrer i eren tots a casa de l’Stanislas. En Key, la Laura, en Claude i en Faron jugaven a cartes al menjador. L’Aimé vagarejava per la sala d’estar. En Gras havia sortit dissimuladament per repassar les seves lliçons d’anglès. Era al jardinet que envoltava l’edifici, aprofitant la llum d’un fanal i l’amagatall que li oferia un grupet d’arbres molt ben tallats. Feia un fred glacial, però almenys allà sabia que ningú el molestaria. No volia que es riguessin d’ell. S’estava entrenant per saber dir bé: «I love you». Hauria de fer un cop de cap i anar a veure la Melinda, però encara no es considerava prou preparat, per culpa de l’anglès. Entre altres coses. També trobava que per estimar calia valor, i no sabia si ell en tenia prou. Quan va sentir un soroll va deixar estar els exercicis: era algú que venia del pis. Es va amagar en uns arbustos perquè no el veiessin. Eren l’Stanislas i en Pal.

Van fer unes quantes passes, nostàlgics. En Gras va contenir la respiració per escoltar.

—Se’t veu trist —va dir en Pal.

—Una mica —va respondre l’Stanislas.

Silenci.

—Tornem a marxar, oi?

L’Stanislas va fer que sí amb el cap. En Pal gairebé li havia tret un pes de sobre.

—Com ho saps?

—No és que ho sàpiga. M’ho imagino. Tothom s’ho imagina.

A dins dels arbustos, a en Gras se li havia fet un nus a l’estómac.

—No pateixis, Stan, ja ho sabíem, que tard o d’hora passaria —va dir en Pal.

—I així per què ho hem fet, això? —es va revoltar el vell pilot.

—Per què hem fet el què?

—Estar tan units! No hauríem hagut d’agafar-nos tant d’afecte! Després de Beaulieu no ens hauríem hagut de tornar a veure… És tot culpa meva… Déu meu! Estava tan sol a Londres, que em moria de ganes d’estar amb vosaltres! Com us enyorava! Per què us he hagut de reunir? Sóc un egoista de la pitjor espècie! M’estiraria els cabells!

—Nosaltres també t’hem trobat a faltar, Stan. Som amics, i els amics es troben a faltar. De fet, som més que amics! Amb prou feines fa un any i mig que ens coneixem, però ens coneixem millor que ningú altre. Junts, hem viscut coses que segurament no arribarem mai a viure amb ningú més.

L’Stanislas es va lamentar, ensorrat:

—Som pitjor que amics: som família!

—Però això no és dolent, Stan.

—Hauríeu hagut de passar tot el permís en un pis de trànsit, bevent i anant de putes. I no vivint una vida de debò, fent com si no hi hagués guerra, fent com si fóssim Homes! Que no ho entens? No som Homes!

Es van quedar tots dos mirant-se fixament. Va començar a caure una desagradable roina. L’Stanislas es va asseure a terra, al caminet empedrat que portava fins a la vorera de l’edifici. En Pal es va asseure al seu costat.

—No tornareu tots —va dir l’Stanislas—. No tornareu tots, i jo m’hauré de quedar aquí, escalfant una puta cadira perquè sóc un esguerrat. No tornareu tots. Ja és un miracle que hàgim pogut estar tots junts aquest desembre… Hi ha baixes constantment!

—En Denis, oi?

—Podria ser. No ho sé. No en sabem res. No tornareu tots, Pal. Ho entens? Ho entens? Les cares que hem vist aquesta nit, en Key, en Claude, la Laura, tu… No tornareu tots! I què haig de fer, jo? Callar i no dir-vos-en res? Tancar-vos en un soterrani? Suplicar-vos que fugiu, que marxeu cap a Amèrica i que no torneu mai més?

—Tu no ets responsable del que ens passi.

—I qui ho és, aleshores? La majoria sou unes criatures. Podria ser el pare de tots vosaltres. Com acabareu? Morts? La mort no és un futur ni és res! Us vaig veure a Wanborough el primer dia: criatures, éreu criatures! Em vaig esgarrifar. Criatures! Criatures! Després us he vist créixer, convertir-vos en uns Homes extraordinaris. Orgullosos i plens de valor. Però a quin preu? El preu de les escoles de guerra. Éreu unes criatures i us heu convertit en Homes, però a costa d’aprendre a matar.

L’Stanislas, estrenyent els punys de ràbia i de pena, va abraçar en Pal. El noi, per consolar-lo, li va passar la mà per la cabellera blanca.

—Si hagués tingut un fill —li va murmurar l’Stan—. Si hagués tingut un fill, hauria volgut que fossis tu.

I es va posar a plorar. L’únic que sabia del cert era que ell viuria, perquè ja no podia anar a la guerra. Ell encara viuria uns quants anys, desenes d’anys; viuria amb la vergonya dels que no s’han hagut de jugar la vida, contemplant la terrible deriva del món. Però encara que ignorés què seria de la Humanitat, tindria el consol d’haver-los conegut a tots: en Key, en Faron, en Gras, en Claude, la Laura i en Pal. Havia estat amb ells, amb els que potser serien els últims Homes, i no ho oblidaria mai. Beneïts fossin, beneïda fos la memòria dels que no tornarien mai més. Eren els seus últims dies. Dies de dol. A casa seva, amb els miralls tapats, s’asseuria a terra, esquinçaria les camises i deixaria de menjar. Deixaria d’existir. Ja no seria res.

—Fins ara ens n’hem sortit prou bé —va xiuxiuejar en Pal—. No perdem l’esperança, no perdem l’esperança.

—Tu no en saps res.

—De què no sé res?

—D’en Gras.

—Què passa, amb en Gras?

—Durant la segona missió el va capturar la Gestapo.

—Què?

En Pal va sentir una fiblada al cor.

—Torturat.

En Pal va deixar anar un gemec pensant en en Gras.

—No en sabia res.

—No ho sap ningú. En Gras no ho explica.

De cop i volta es va fer un silenci, mentre en Pal suplicava a Déu que no tornés a permetre una atrocitat així. Tingues misericòrdia, Déu meu, en Gras no, en Gras no, un tros de pa com ell no. Que Déu protegís en Gras i li prengués la vida a ell, el mal fill, el fill indigne, el fill que havia abandonat el seu pare.

—I què va passar? —va preguntar aleshores en Pal.

—El van deixar anar. El molt carallot va aconseguir prendre’ls el pèl i convence’ls que no havia fet res mal fet. El van deixar anar demanant-li perdó mil vegades per l’error, i ell va i aprofita per robar uns quants documents dels despatxos de la Kommandantur.

En Pal es va posar a riure.

—És un cas!

Es van somriure un moment. Però de seguida es van tornar a posar seriosos.

—Tornarà a marxar?

—De moment l’oficina de seguretat encara no n’ha donat l’autorització.

En Gras, amagat, va tancar els ulls recordant el patiment. Sí, l’havien arrestat. La Gestapo. Havia rebut llenya, però havia aguantat. Havia aconseguit convence’ls que no havia fet res mal fet i al final l’havien deixat en llibertat. Quan va tornar a Londres ho va esmentar en el seu informe, evidentment, però no n’havia dit res a cap dels seus amics. Excepte a l’Stanislas, que ho havia sabut a Portman Square. Per què l’hi havia hagut d’explicar tot a en Pal? Li feia tanta vergonya! Li feia vergonya que l’haguessin agafat, li feia vergonya que l’haguessin pegat com salvatges durant hores. I no es considerava un valent, per allò: si no havia dit res durant els interrogatoris, si no s’havia desmuntat només perquè s’aturés aquella atrocitat, no havia sigut per valor, sinó perquè, si hagués parlat, després l’haurien condemnat a mort, sens dubte. Decapitat. Era el que feien els alemanys. I va pensar que, si es moria, no tornaria a veure la Melinda i no sabria mai el que era l’amor. Cap dona li havia dit mai que l’estimava. No volia morir sense saber el que era l’amor. Hauria sigut com morir sense haver viscut. I en aquell esgarrifós soterrani de la Kommandatur, va aconseguir tenir la boca tan tancada que finalment el van deixar anar.

Quan en Pal i l’Stanislas van tornar a dins, en Gras es va agenollar darrere els arbustos i va suplicar a Déu que no el peguessin mai més.

A mesura que s’anava acostant el dia de marxar, la por s’anava apoderant de mica en mica dels agents. Els van convocar a Portman Square, on van rebre instruccions per a la missió. Aviat començarien els viatges cap a les cases de trànsit dels voltants de l’aeròdrom de Tempsford. Es van aplicar tots a aprofitar al màxim els últims dies. La Laura i en Pal sortien cada nit: primer a sopar i després a algun espectacle o al cinema. Tornaven tard al pis de Bloomsbury, a peu la majoria de vegades, malgrat el fred de febrer, agafats de la mà. En Key i en Claude ja dormien. En Gras practicava anglès a la cuina. A la seva habitació, la Laura i en Pal intentaven ser uns amants silenciosos. Amb les primeres llums del dia, la Laura tornava a Chelsea.

Planava per damunt seu com una amenaça: el retorn a França, el retorn allà on i havia els pares. L’amenaça d’existir. En Faron, nerviós, estava cada cop més insuportable. Van passar una de les últimes nits tots junts al pis de Bloomsbury, i ell no va parar de burlar-se de tothom. Va anar d’un pèl que no hi hagués un altercat amb en Key. Després d’aquest incident, el colós se’n va anar cap a la cuina per no sentir els comentaris dels altres. En Claude el va seguir. Curiosament, en Claude era l’única persona per qui en Faron mostrava respecte, gairebé temor. Potser perquè, en el fons, tots el veien com el braç de Déu. I allà a la cuina, el capellà li va cantar les veritats.

—No pots ser així d’imbècil tota la vida, Faron!

El colós dels cabells llardosos va intentar evitar la conversa regirant els armaris i omplint-se la boca amb les galetes d’en Gras.

—Què vols, Faron? Que no et pugui veure ningú?

—Total, ja m’odia tothom.

—Perquè tu t’ho busques!

En Faron va empassar lentament i després va respondre, tot moix:

—De debò que penses això?

—No… Mira, no ho sé! Quan sento com parles a la gent…

—Hosti, era broma! Bé hem d’afluixar una mica la tensió, per això som aquí! D’aquí a poc tornarem a marxar cap a França, no ho oblidem!

—Hem de ser bones persones, Faron. És això, el que no hem d’oblidar.

Es va fer un llarg silenci. L’expressió d’en Faron es va tornar seriosa, i quan va tornar a parlar se li trencava la veu:

—Jo què sé, Claude… Som soldats, i els soldats no tenen futur…

—Som combatents. I els combatents es preocupen pel futur dels altres.

A en Claude se li va esvair la duresa de la mirada. Es van asseure a la taula de la cuina i va tancar la porta.

—Què puc fer? —va preguntar en Faron al capellà mirant en Claude al fons dels ulls per veure-li l’ànima. Un dia l’hi demostraria. Els ho demostraria a tots: no era en absolut com ells es pensaven, no era cap malparit.

I en Claude va comprendre que li estava demanant l’absolució.

—Vés a fer el bé. Sigues un Home.

En Faron va assentir amb el cap, mentre en Claude es furgava la butxaca i en treia una petita creu.

—Ja em vas regalar el rosari, a Beaulieu…

—Agafa això també. Porta-la penjada del coll, porta-la damunt del cor. Porta-la de debò, perquè el rosari no te’l veig.

En Faron va agafar el crucifix i, quan en Claude ja no mirava, el va besar amb devoció.

Al cap de pocs dies, l’oficina de seguretat del SOE va autoritzar el retorn d’en Gras a França i li va donar instruccions sobre la seva missió. Desesperat de separar-se dels seus, va fer la maleta, però no hi va posar la camisa francesa, la seva preferida. Li sabia greu no haver anat a veure la Melinda. Després de les abraçades de rigor, va sortir de Londres cap a una casa de trànsit. A dins del cotxe, de camí cap a Tempsford, va pensar, deprimit, que si els alemanys l’agafaven diria que era el nebot del general De Gaulle, per assegurar-se que el matessin. Quin sentit té viure si no t’estima ningú?

Els altres també van rebre l’ordre de marxar. Es van separar sense gaire cerimònia per fer veure que creien en el retrobament. «Fins aviat», es van dir, desafiant el destí. Van marxar de Londres pocs dies després d’en Gras. En Claude, l’Aimé, en Key, en Pal, la Laura i en Faron, per aquest ordre. A principis de març de 1943, el comandament general havia establert les consignes i els objectius per a aquell any i tothom havia desaparegut dins la panxa d’un Whitley.

L’Aimé va deixar les claus del seu àtic de Mayfair a l’Stanislas.

En Gras, en Claude, en Key i en Pal van deixar una clau del pis de Bloomsbury sota l’estora. No se la podien endur, perquè era de fabricació anglesa i els podia delatar. Els agents no podien portar res que fos fabricat a Anglaterra: ni roba, ni joies ni accessoris de cap mena. Així doncs, la clau es quedaria amagada a dins del marc de ferro de l’estora, esperant que tornés algun dels inquilins. En la seva absència, el banc ingressaria directament els diners del lloguer a l’arrendador.

En Pal va marxar just després d’en Key. Va passar la seva última nit a Londres en braços de la Laura. No van dormir. La Laura va plorar.

—No pateixis —li va murmurar ell per consolar-la—. Aviat tornarem a estar junts aquí mateix. Molt aviat.

—T’estimo, Pal.

—Jo també t’estimo.

—Jura’m que m’estimaràs sempre.

—T’ho juro.

—Jura-m’ho millor! Jura-m’ho més fort! Jura-m’ho amb tota la teva ànima!

—T’estimaré. Cada dia. Cada nit. Al matí, a la tarda, a l’alba i al capvespre. T’estimaré. Tota la vida. Sempre. Els dies de guerra i els dies de pau. T’estimaré.

I mentre ella l’omplia de petons, en Pal va suplicar al destí que protegís la dona que estimava. Maleïda guerra i maleïts homes. Que el destí se li endugués fins a l’última gota de sang, però que no la toqués a ella. Es va oferir al destí per la Laura igual com s’havia ofert a Déu per en Gras. Al cap de pocs dies, un bombarder el deixava caure en terra francès.

Van passar setmanes. A finals de març, en Denis, el canadenc, de qui no es tenien notícies, va tornar a Londres sa i estalvi.

Van passar mesos. Va arribar la primavera i després l’estiu. Immers en la pitjor de les solituds, l’Stanislas sortia sovint a vagarejar pels parcs de Londres, ara coberts de verd. Les flors violetes de les grans avingudes li feien companyia. Al seu despatx de Portman Square, seguia els progressos dels seus companys. En un mapa de França, anava posant xinxetes de colors per indicar la seva posició. Cada dia resava.