44

El SOE no entenia per què havien agafat en Pal i en Faron. I encara menys què hi feia en Pal a París, si l’havien deixat caure al sud. I tampoc la localització del pis, que no havia sigut aprovada per l’estat major de la Secció F. El departament de contraespionatge s’havia fet càrrec de l’assumpte. Sospitaven d’una possible traïció. A la resistència hi havia molts agents dobles a sou dels alemanys, i allò era un mal auguri. Els mesos següents serien decisius: els aliats, a França, necessitarien més que mai el suport de les xarxes que el SOE s’havia escarrassat a muntar durant quatre llargs anys mitjançant les seccions franceses. Però, si bé la Secció F havia encadenat tot un seguit d’èxits durant gairebé tot l’any 1943, novembre i desembre havien estat marcats per greus fracassos: al Loira, a la Gironda i a la regió parisenca, la Gestapo havia desmantellat xarxes importants, havia practicat detencions massives i havia confiscat grans quantitats d’armament. Per acabar-ho d’adobar, feia setmanes que una violenta pluja s’abatia sobre el sud d’Anglaterra, cosa que impedia gairebé totes les incursions aèries i, per tant, el subministrament de material a les xarxes. L’any no es podia acabar pitjor.

Des de finals d’agost i en el més absolut secret, l’Stanislas, a Baker Street, participava en qualitat d’oficial de l’estat major en els preparatius de l’ofensiva de les forces aliades a França: l’operació Overlord. El Desembarcament. S’havia integrat en un grup batejat com a SOE/SO, format pel SOE i l’OSS, els serveis secrets americans. Com a preludi al desembarcament, estaven preparant una operació conjunta que facilitaria l’entrada de tropes aliades en territori francès. En el seu moment, l’Stanislas havia proposat el nom d’en Faron per als comandos especials.

L’antic pilot estava molt enfeinat amb el seu nou destí. L’Overlord era d’una complexitat inimaginable: als despatxos, les cares de neguit s’inclinaven sobre els mapes amb expressió perplexa, i molts dubtaven de la viabilitat d’un desembarcament. No podien continuar desgastant l’enemic a còpia d’intensos bombardejos aeris, que no els costarien tantes vides humanes? Quan tornava a casa, a Knightsbridge Road, encara hi continuava donant voltes i més voltes fins l’endemà. Els aliats no es podien permetre cap error i, a França, les seccions F i RF serien molt més que indispensables perquè el desembarcament es desenvolupés com calia. Les xarxes haurien d’impedir l’arribada dels reforços alemanys, i la seva informació estratègica, evidentment, seria de gran valor. L’Stanislas ja sabia quin seria el futur dels seus joves companys, però no en podia parlar amb ningú.

En Key s’incorporaria a un grup interaliat, amb l’OSS, per a una missió al nord-est de suport a les tropes americanes.

En Claude, el capellà, aviat seria destinat al sud de França per substituir en Pal. Ja s’hi estava preparant a Portman Square. El deixarien caure amb paracaigudes en qüestió de setmanes.

A en Gras, en canvi, li havia tocat un grup de propaganda negra.

Pel que feia a la Laura, a causa de la mort d’en Pal, no havia rebut l’ordre d’integrar-se a cap missió, de moment. Abans de tornar a marxar sobre el terreny, havia de passar un examen psiquiàtric. Era el procediment normal. Mentrestant, no volia continuar vivint a Chelsea. Volia ser a prop dels seus, a prop dels que li recordaven en Pal, a prop d’en Gras, en Claude, en Key i l’Stanislas. Els havia demanat que la deixessin instal·lar-se al pis de Bloomsbury, a l’habitació d’en Pal. Al pis, havien tocat xafarranxo de combat: els tres companys de pis, ajudats per en Doff i l’Stanislas, van repassar cada racó per rebre-la com Déu mana. Van penjar-hi cortines noves, van netejar a fons els armaris, i en Claude va canviar les plantes seques.

Quan la Laura va arribar a l’edifici, en Key, en Gras i en Claude l’estaven esperant al carrer. En Key ja havia donat noves consignes: ara que hi havia la Laura s’haurien de comportar. Res de passejar-se en roba interior, d’explicar acudits verds ni de deixar els cendrers plens de burilles a la sala d’estar. I sobretot, prou de parlar d’en Pal. Excepte si en parlava ella.

La Laura va desfer les seves pesants maletes a l’habitació del seu estimat. En Gras no es va separar del seu costat, contemplant-la des de la porta.

—No tens per què dormir en aquesta —li va dir en Gras—. Pels mals records. Queda’t la meva habitació, si vols, o la d’en Claude. La d’en Claude és més gran.

La Laura va somriure, li va donar les gràcies, va anar cap a ell i va repenjar el seu cap apesarat a la seva immensa espatlla.

—Quins mals records? —va murmurar—. No n’hi ha, de mals records, només hi ha tristesa.

Tristesa. Només tristesa. Estaven tots desfets.

En Gras, a més de la seva pròpia pena, arrossegava també la de la Laura. No suportava veure-la tan desolada. Davant dels altres, dissimulava. No s’ensorrava mai. Però de nit, tota sola, quan ja no li calia fer comèdia davant de ningú, no dormia. En Gras ho sabia, dormia a l’habitació del costat, i des del llit sentia el plor apagat, gairebé silenciós però ple d’una tristesa incontrolable. Aleshores en Gras es llevava i, tremolant de fred, posava el cap contra la paret que separava les dues habitacions i plorava ell també, embriagat per la pena. De vegades anava a fer-li companyia. Picava molt fluixet, hi entrava, i s’asseia al seu costat. A ella li agradava que en Gras anés a fer-li companyia en plena nit per ajudar-la a sobreviure a l’angoixa. Però cada cop que el sentia trucar a la porta s’estremia: per una fracció de segon, s’havia pensat que era en Pal que la venia a buscar, com a Wanborough, com a Lochailort, com sempre.

—Tu creus que porto malastrugança? —va preguntar en Gras a en Claude una tarda que estaven sols.

—A qui, li portes malastrugança?

—A tothom! A en Granota, a l’Aimé, a en Pal, a en Faron. Tu creus que és culpa meva? Jo crec que més valdria que fos mort. Digue-li tu a aquest Déu que tens, digue-li que em mati. A aquest Déu teu de la punyeta. La gent es mor per culpa meva.

En Gras també pensava en la Melinda. La tenia sempre al cap. No l’aniria a veure mai, ho sabia, i durant molt de temps havia tingut una gran pena. La pena havia anat passant amb els mesos. Les penes es van difuminant, però la tristesa perdura. El seu somni també s’havia apagat. Adéu, dolç casament. Adéu, bonic hostal francès on en Gras cuinaria i ella serviria les taules.

En Claude va passar el braç per darrere del vast clatell del gegant.

—No ho diguis, això, Gras. És una sort coneixe’t. Per a tots nosaltres. I ja saps que en Pal t’adorava. O sigui, que això no ho diguis. En Pal és mort per culpa de la guerra, per culpa dels alemanys. El que hem de fer és esclafar els alemanys, Gras. En nom dels nostres morts. És l’únic que ens queda per fer.

En Gras es va arronsar d’espatlles. No sabia què pensar. Guanyar la guerra o perdre-la, tot plegat no hi havia cap diferència: la gent es continuaria morint.

—Ja no tinc cap somni, Figaflor. Una vegada li vaig dir a en Pal que si no tens somnis et mors, com les plantes. Com en Granota.

—Ja te’n buscarem un, de somni.

—M’agradaria ser pare. Tenir criatures, una família. Una família, això sí que et protegeix. No et pot passar res, quan tens una família.

—Doncs seràs pare. Un pare fantàstic.

En Gras va estrènyer l’espatlla del seu amic per donar-li les gràcies per les seves paraules de consol. Però era evident que no seria mai pare…, era el destí dels eterns solitaris.