15

Al carrer del Bac, el pare es consumia de solitud.

Aviat faria sis mesos que el seu fill se n’havia anat, i no n’havia sabut res més. Fins i tot s’havia descuidat del seu aniversari. L’home es consumia de pena i de neguit. «No hi hauria d’haver ni guerra, ni fills», pensava. Els dies que estava molt desesperat, fins i tot pensava que més li valdria deixar aquest món. I per no cedir a la temptació del buit, es posava l’abric, el seu barret atrotinat, i sortia a caminar per la ciutat. Es preguntava quin recorregut devia haver fet el seu fill per marxar de París. Gairebé sempre acabava anant cap al Sena. I, enmig d’un pont, plorava.

Al carrer del Bac, el pare es consumia de solitud. Els diumenges, per no morir-se, es passava el dia per les places, assegut en un banc, mirant com jugaven les criatures i preguntant-se quin futur els esperava.

Cada dia anava a missa a una petita església del districte sisè. Hi resava amb tota la seva ànima. «Si Déu existeix, no estem mai sols del tot», pensava. Cada vespre es posava de genolls al menjador i tornava a resar perquè el seu fill estigués bé i tornés amb ell. Els fills no s’han de morir mai.

Al carrer del Bac, el pare es consumia de solitud.