58

Era finals d’agost i en Gras i en Claude es passejaven pel port de la Marsella alliberada, amb el braçalet tricolor al braç i l’arma al cinturó.

—Aspirar l’olor del mar! —cridava en Gras.

En Claude somreia.

Ja havien acabat. Tornaven a Londres.

—S’ha acabat del tot, això del SOE? —va preguntar en Gras.

—No en tinc ni idea. Mentre no s’acabi la guerra, el SOE tampoc.

En Gras va fer que sí amb el cap.

—I què passa amb nosaltres?

—Ni idea, tampoc, Gras.

—Tinc ganes de veure la Laura, tinc ganes de veure el bebè! Espero que sigui un nen, com en Pal. Escolta, Figaflor…

—Què?

—Encara que un dia s’acabi la guerra, em podries continuar dient Gras?

—Com vulguis…

—Promet-m’ho, és important.

—Doncs t’ho prometo.

En Gras va sospirar alleujat i va arrencar a córrer, com una criatura. No havia tingut una sensació com aquella a la vida. Havia superat l’etapa de formació del SOE, i a més havia sortit viu de totes les missions i d’un interrogatori de la Gestapo. Havia superat les pallisses, la por, l’angoixa de la clandestinitat. Havia vist el que s’havien fet els uns als altres els éssers humans, i també ho havia superat. El més difícil, i de llarg, havia sigut allò: sobreviure al desastre de la humanitat, no renunciar i aguantar. Els cops només són cops. Fan més o menys mal, però després el dolor marxa. Amb la mort igual. La mort només és la mort. Però viure com un Home entre els homes era un repte diari. I aquella sensació tan poderosa de felicitat que sentia aquell dia era orgull.

—Nosaltres som homes com cal, oi que sí, Figaflor? —va cridar el gegant.

—Sí.

Llavors el capellà va murmurar «Som Homes» i va fer un somriure ple de melancolia al seu amic. Com podia ser que en Gras, després de tot el que havia arribat a fer, dubtés encara del que era? Es va asseure en un banc i es va quedar mirant com el gegant llançava pedretes a les gavines. De cop i volta va sentir una mà poderosa a l’espatlla i es va girar ràpidament: al seu darrere hi havia un home molt ben plantat amb un uniforme fosc. En Key.

—Hòstia, tu! —va deixar anar en Claude.

—Ara dius hòstia? —va fer en Key amb un somriure—. Sí que t’ha provat la guerra!

En Claude es va aixecar d’un salt i es van fer una llarga abraçada.

—Però què hi fas, per aquí? I en uniforme! Quina elegància!

En Key va assenyalar amb el dit una terrassa on hi havia tot de soldats entaulats.

—Estic amb els nois dels grups interaliats, que han vingut del cel per clavar-los una bona coça al cul als alemanys que encara queden. Vam arribar amb paracaigudes just abans del desembarcament…

En Key no va poder acabar la frase perquè una mola immensa va arribar en tromba, se li va llançar a sobre i el va abraçar amb un afecte inaudit.

—Key! Key!

—Gras!

En Gras va contemplar el seu amic agafant-lo amb fermesa per les espatlles.

—Però si portes uniforme, Kiki! Que bé que et queda!

—Gràcies, Gras. Si en vols un, en tenim la tira. Ja se sap, al costat de segons qui, els del SOE som uns desgraciadets, llançant contenidors amb paracaigudes: els del SAS, company, demanen que els llancin cotxes!

—Cotxes! Sents què diu, Figaflor? Cotxes!

Es van posar tots tres a riure, bojos d’alegria, i van caminar una estona plegats per l’escullera, enmig d’un devessall de paraules que no tenia aturador. Algú havia tornat a Londres, des del febrer? Ningú. I la Laura? I la criatura? No en sabien res. Estaven impacients per tornar, per tornar a veure tots els que havien trobat a faltar, i es van fer mútuament totes les preguntes que els cremaven als llavis. Van passar tota la tarda junts i, al final del dia, van decidir que no se separarien. En Key va deixar els seus companys i se’n va anar amb en Gras i en Claude a passar el capvespre al maquis. El maquis estava esplèndid, en la bonança d’un vespre d’estiu, perfumat amb l’olor dels pins, lluny del món i amb l’única música del cant de les cigales i de les llagostes.

—No s’hi està pas malament, aquí —va dir en Key.

—És el nostre raconet de paradís! —va declarar en Gras, tot estarrufat de poder impressionar en Key.

En Claude li va ensenyar les instal·lacions dels maquis i li va presentar en Trintier. El sud ja estava alliberat, i molts combatents havien marxat, però en Trintier, fidel, continuava portant els seus homes de patrulla, vetllant per la població i encalçant possibles col·laboracionistes.

Quan van passar per la vora del rierol, en Gras va ficar les mans a l’aigua i en va treure la seva cantimplora metàl·lica.

—Vols una mica d’aquesta aigua tan bona, Kiki? Està fresquíssima, s’ha passat tot el dia a dins del rierol. La millor aigua de França.

En Key en va beure uns quants glops cerimoniosament, i en acabat van fer una foguera i van estar una estona de gresca. Quan ja s’havia post el sol, van abocar unes conserves a la carmanyola i s’ho van menjar alegrement. Van parlar. I parlar. En Claude va trobar una mica d’alcohol i van brindar. Per la llibertat de França, pel seu retorn a Londres, pel final de la guerra, que esperaven que no trigués a arribar, i per la nova vida que podrien començar. Després en Gras es va quedar adormit a la vora del foc, roncant a cor què vols. Ara que hi era en Key, se sentia segur. Estava convençut que aquella nit no tindria malsons. En Claude el va tapar amb una manta.

—No sé pas què en farem, ara, d’aquest —va murmurar—. «El nostre raconet de paradís», diu…

En Key va somriure.

—Bah, ja el cuidarem entre tots…

En Claude se’l va quedar mirant mentre dormia plàcidament.

—Key, t’haig de dir una cosa…

—Què?

—En Pal… Va passar per aquest maquis abans d’anar a París.

—I què?

—Va arribar aquí, va dir que se sentia amenaçat. Va dir que se’n volia anar a París… I després d’això el van capturar.

—Creus que hi podria haver un traïdor?

—Sí.

—Qui?

—Tenia unes quantes pistes diferents, però jo crec que la més seriosa és la d’un paio que es diu Robert, un maquisard. Formava part del comitè de recepció que va anar a buscar en Pal, va ser ell qui el va portar a l’estació de Niça. Sabia això de París. I jo crec que es dedica a fer coses estranyes amb el material que ens entreguen els avions. No m’estranyaria gens que s’entengués amb els caps quadrats.

—Són acusacions molt greus… Hem d’estar segurs del que diem.

—Ja ho sé.

—I l’altra pista quina és?

—L’Aymon, un altre maquisard.

En Key es va quedar molt pensatiu.

—Pensem-hi aquesta nit —va proposar.

Van passar la nit tots tres junts, a la vora del foc. L’endemà al matí, en Claude i en Key van decidir investigar una mica més a fons. Es van desempallegar d’en Gras encarregant-li una feina tan llarga com inútil i se’n van anar a buscar l’Aymon. En Key el va interrogar durant prop d’una hora, asseguts cara a cara, mirant-lo als ulls. Feia impressió, amb l’uniforme.

—No és ell —li va dir a en Claude quan va haver acabat—. És un paio com Déu mana, està claríssim.

—A mi també m’ho semblava.

—Passem a l’altre, aquest tal Robert. On el podem trobar?

—No viu aquí, sinó en un poble d’aquí a la vora.

—Anem a interrogar-lo.

—I si no és ell, tampoc?

—Doncs continuarem investigant. Als traïdors no se’ls pot donar respir.

El capellà li va donar la raó.

Es van posar en camí. El poble era a una hora a peu del maquis, aproximadament. Un cop allà, amb la pistola, el braçalet i l’uniforme, es van convertir en el centre de totes les mirades. Van trobar la casa poc després de la sortida del poble. Era una caseta de pedra i fusta que tenia adossat un taller mecànic. Una mica més enllà hi havia un grupet de tres casetes més. Van trucar a la porta. Els va obrir un nen de deu anys.

—Hola, noi. Que hi és el teu pare? —li va preguntar en Claude.

—No senyor.

—Que és al garatge?

—No senyor.

—Estàs tu tot sol?

—Sí senyor.

—I quan torna, el teu pare?

—Més tard, senyor. Volen entrar?

—No, fill. Ja tornarem després. Gràcies.

En Claude i en Key es van allunyar unes quantes passes. Començava a fer calor. En Key va assenyalar el taller amb el dit.

—És mecànic, aquest Robert?

—Alguna cosa per l’estil.

Es van acostar al taller i van mirar pels vidres, plens de pols. A dins no s’hi veia ni una ànima.

—Entrem-hi a fer un cop d’ull —va proposar en Key.

—Per què?

—Per fer-hi un cop d’ull.

En Key va mirar al seu voltant. No hi havia ningú. I la casa estava prou apartada del camí perquè no els veiessin. En Key va clavar un bon cop de peu a la porta i va fer saltar el pany. Era el que els havien ensenyat a Beaulieu: un pany no es força amb unes pinces o amb una agulla. Es trenca i ja està.

L’interior era un garbuix de xapa. Van obrir unes quantes caixes i van aixecar algun drap ple de greix. Res. De cop i volta, en Claude va ensenyar unes alicates a en Key interpel·lant-lo amb la mirada:

—Aquesta eina d’aquí ens l’ha entregat Londres.

En Key va assentir amb ulls tristos. Llavors van enregistrar-ho tot, meticulosament. Van trobar-hi eines i racions de menjar. El material del SOE que havia desaparegut del magatzem del maquis era allà.

S’estava acabant el dia. Feia hores que esperaven, amagats en l’espessor. La dona d’en Robert havia tornat a casa al migdia amb una altra criatura d’uns cinc o sis anys. Però en Robert no s’havia deixat veure.

—Tu creus que s’ha assabentat que som aquí? —va preguntar en Claude—. Li deuen haver parlat d’uns uniformes voltant pel poble i li ha agafat por.

En Key va remugar.

—Doncs em tocaria la pera que fotés el camp cap a Berlín amb una columna de caps quadrats.

Van continuar esperant. Tenien les cames tan balbes que fins i tot els agafaven rampes, però aguantaven per en Pal i per en Faron, perquè aquell traïdor els havia entregat. Es va pondre el sol. L’hora de sopar ja havia passat, però de la casa encara emanava una olor deliciosa de menjar que perfumava l’aire. Va arribar una camioneta i es va aturar davant del taller.

—És ell —va murmurar en Claude.

Una figura va baixar del vehicle. En Robert era un homenet d’aparença simpàtica, cepat i amb el cap que li clarejava una mica. Devia tenir com a molt quaranta anys. Va xiular alegrement, va abaixar-se les mànigues i va allisar amb les mans la tela arrugada. Al cap d’un moment, quan ja estava entrant a la casa, van sorgir dues ombres de darrere seu i li van clavar una forta empenta cap a dins. Abans de tenir temps de reaccionar, l’home ja era a terra. Va girar el cap i va veure a la porta en Claude, l’agent del maquis, i un altre jove, d’espatlles amples i uniformat.

—Claude? Què passa? —va preguntar en Robert una mica espantat.

—Què has fet, Robert? Digue’m que tens una bona explicació! —va cridar en Claude.

—Però de què em parles?

En Key li va clavar un cop de peu a la panxa i l’home va gemegar de dolor. La seva dona va arribar-hi corrents, seguida dels dos nens.

—Però qui sou? —va cridar, esporuguida, amb veu plorosa.

Els dos intrusos tenien una mirada sinistra.

—Fora d’aquí, senyora! —li va dir en Key amb veu de tro.

—I ara! Fora vostès! —va replicar ella.

En Key li va agafar el braç i l’hi va tòrcer.

—Foti el camp abans que cridi les FFI perquè li afaitin el cap!

Les criatures estaven mortes de por, la dona se les van endur a fora. Per sortir per la porta van haver de saltar per damunt del pare, que encara era a terra, tremolant de por. Així que van ser fora, en Claude va tancar la porta. Per començar, amb la cara contreta per l’odi, li va clavar un terrible cop de peu a l’esquena. En Robert va deixar anar un crit.

—Perquè ho vas fer? —li va preguntar en Claude—. Per l’amor de Déu, per què?

—Perquè no hi havia més remei! —va cridar en Robert—. Per culpa de la guerra!

—Perquè no hi havia més remei? —va repetir en Claude, esbalaït.

En Claude va començar a clavar-li cops amb tota la seva ànima. Tot el seu cos estava posseït per la ràbia. Els homes que havien matat Homes ja no eren homes. Estava a punt d’explotar-li el cor d’odi. En Key també es va afegir a la pallissa. L’home s’arraulia, fet una bola, per protegir-se.

—Ho sento! —cridava—. Ho sento!

Pegaven amb tota l’ànima.

—Que ho sents? Que ho sents? —bramava en Key—. Una mica tard, per sentir-ho!

En Key el va alçar de terra agafant-lo per la camisa, que es va estripar, i li va clavar un cop a l’estómac. Com que l’home es plegava de dolor, en Key va manar-li a en Claude que l’hi aguantés. En Claude el va agafar ben fort i en Key va començar a ventar-li cops de puny a la cara. Li va trencar el nas i unes quantes dents. En Key tenia els artells plens de sang. En Robert cridava i els suplicava que el deixessin estar.

—Col·laboracionista de merda! Un gos val més que tu! —li bramava en Claude a l’orella mentre l’aguantava ben dret perquè en Key li pogués partir la cara.

Quan els va semblar que ja havia rebut prou, el van arrossegar cap a fora i el van deixar estirat a terra, sobre la pols, amb tot el cos destrossat. En Claude va buscar un pal i li va pegar una estona més encara. En acabat se’n van anar a buscar un bidó de benzina al taller i van tornar cap a la casa. Van abocar benzina per terra i per les cortines. L’encarregat d’incendiar-la va ser en Claude amb el seu encenedor.

Van sortir-ne corrents i van mirar com la casa s’encenia lentament en la foscor.

—Per què? —va gemegar en Robert, tot ell cobert de sang i desfigurat—. Per què m’ho fas, això, Claude?

En sentir que la seva víctima el cridava pel seu nom, en Claude va trontollar. Ell no era en Claude, no era el capellanet amable. Era el venjador d’en Pal. Estava fent allò perquè no passés mai més una cosa així. Mai més.

—Això no ha sigut res, Robert. Serà França, qui et jutjarà. Ets el responsable de la mort de dos grans soldats.

—Perquè he robat quatre alicates i unes quantes llaunes de conserva?

—Tanca la boca! Vas entregar en Pal! —va cridar en Key—. Confessa-ho! Confessa-ho!

Encès de ràbia, li va posar el canó de la pistola a la galta.

—Confessa-ho!

—En Pal? Aquell agent que vaig portar a Niça? Jo no he traït ningú! No he fet res! —va jurar—. He venut al mercat negre, això sí, però ja està.

Silenci. En Robert amb prou feines podia parlar, però va continuar:

—D’acord, he robat quatre conserves per vendre-les al mercat negre. Per guanyar quatre xavos per poder alimentar els meus fills. Estaven morts de gana. Al maquis no s’ha mort de gana ningú, si no no ho hauria fet, això. I les quatre eines les vaig agafar per al meu garatge. Eren eines que no es feien servir o que estaven repetides. D’acord, no va estar bé, però per què m’heu fet això? Per què heu cremat casa meva per quatre llaunes de conserva?

Silenci.

—He servit al meu país, he lluitat contra els alemanys. He lluitat amb tu, Claude. He lluitat al costat teu. Confiàvem l’un en l’altre. Te’n recordes d’aquell magatzem de locomotores que vam fer volar pels aires tots dos junts?

En Claude no va respondre.

—Te’n recordes? Us hi vaig portar amb la camioneta. Us vaig ajudar a col·locar les càrregues. Te’n recordes? Vam haver d’arrossegar-nos sota les locomotores, no va ser fàcil. Gens fàcil. Les locomotores són baixes, i robust com sóc, patia per si em quedava encallat. Te’n recordes? Com vam riure, després. Quin fart de riure.

Silenci.

—Us pagaré el menjar, us donaré diners, us tornaré les eines, fins i tot us en compraré de noves. Però quin motiu teniu per fer-me això?… Heu vingut a alliberar França arriscant-hi la vida… I tot plegat per cremar-li la casa a un lladre de llaunes de conserva? Només per a això? És aquest l’ideal que us ha portat aquí? Per l’amor de Déu! Sóc un francès honest. Un bon pare i un bon ciutadà.

En Robert va callar. Ja no podia més. Estava molt malferit. Li feia tant de mal tot que es volia morir. I mentrestant casa seva es cremava. Ell s’estimava aquella casa. I ara on viurien?

Es va fer un llarg silenci. Els espetarrecs del foc havien substituït els sorolls de la nit. En Key va guardar-se l’arma. Per la finestra de la casa dels veïns, on s’havien refugiat la dona i els fills d’en Robert, morts de por, va veure la mirada del nen contemplant el seu pare, apallissat i humiliat davant dels seus ulls.

La casa cremava, les flames s’alçaven cap al cel. L’home, estirat damunt la pols, plorava. En Claude es va passar una mà per la cara. En Robert era innocent.

—Què hem fet, Key? —va dir amb un fil de veu.

—No ho sé. Ja no som Homes.

Silenci.

—Hem de tornar ja, hem de marxar. Marxar i oblidar.

En Key va assentir. Marxar i oblidar.

—Ja m’encarrego jo de trobar un avió cap a Londres —va dir—. Tu vés a buscar en Gras.