8

L’escola d’enduriment va durar tot el mes de desembre, començant, com totes les seccions, amb una esgotadora marxa pel caòtic paisatge escocès. La van fer el primer dia al matí. Els aspirants van sortir en la foscor de l’alba, sota una pluja batent i gèlida, guiats pels instructors. Van passar-se tot el dia caminant, en línia recta, cap a l’horitzó, arrossegant-se entre matollars i bardisses com serps entre les serps, escalant turons abruptes i, si calia, travessant rius. Les cares, deformades per l’esforç, es van cobrir de suor, de sang, d’un rictus de dolor, i probablement també de llàgrimes; i la pell, que encara no estava recuperada de la primera escola, s’esquinçava com si fos paper mullat.

La marxa del primer dia era una prova eliminatòria, i tots els membres del grup la van superar. Però només era un tast del que els esperava a Lochailort, perquè va ser a Inverness on en Pal i els seus companys d’armes van aprendre de debò els mètodes de guerra del SOE: propaganda, sabotatge, atemptat i formació de xarxes. Més enllà de la condició física que havien adquirit, el fet d’haver superat la primera escola, on tants altres havien fracassat, els havia enlairat la moral: ara creien en ells mateixos. I era important, perquè els entrenaments se succeïen a un ritme infernal, des de trenc d’alba fins al vespre, i de vegades durant la nit i tot, fins al punt que al cap de poc ja havien perdut la noció del temps i dormien i menjaven quan podien. Aquell paisatge escocès que a en Pal li havia semblat una cosa de fades es va transformar de seguida en un infern bromós de pluja gèlida i fang. Els aspirants estaven sempre pelats de fred, amb els dits dels peus i de les mans embalbits i, com que no arribaven mai a assecar-se, havien de dormir despullats al llit per no florir-se a dins de l’uniforme.

Anaven tot el dia a toc de corneta, al ritme que marcava el frenesí del tinent Peter. Començaven a l’alba. Hi havia aspirants que s’arreglaven a corre-cuita per poder anar a fumar plegats i aplegar prou valor abans que comencessin les classes físiques: combat, cursa a peu, gimnàstica… S’entrenaven per matar tant amb les mans com amb un temible punyal de comando, descobrint les tècniques de combat cos a cos que els ensenyaven dos antics oficials anglesos de la policia municipal de Xangai.

Després venien les classes teòriques: de comunicacions, de morse, de ràdio i del que fos, de qualsevol cosa que els pogués fer servei a França, de qualsevol cosa que els pogués salvar la vida. En Denis, en Jos, l’Stanislas i la Laura fins i tot van rebre classes de cultura francesa, per assegurar-se que un cop a França no aixecarien sospites.

Normalment havent dinat hi havia les classes de tir. Van aprendre a fer anar fusells metralladors, de fabricació tant alemanya com anglesa, i sobretot el subfusell Sten, pràctic, petit i lleuger, però que tenia un gran defecte: que s’encallava molt sovint. Van aprendre tir instintiu amb pistola, que consistia a encanonar l’objectiu sense arribar a apuntar per anar més ràpid. Calia disparar com a mínim dos trets, per estar segurs que havien encertat l’enemic. A Arisaig House hi havia una zona de tir on podien entrenar-se amb blancs mòbils de mida humana, fixats en un rail.

Una tarda un antic caçador furtiu amb molta experiència reclutat pel govern va anar a ensenyar als aspirants com sobreviure en un mitjà hostil i aïllat, l’art d’amagar-se durant dies sencers en un bosc i tècniques de caça i de pesca. Es van passar unes quantes hores, per parelles, arraulits sota les fulles, embolicats amb la xarxa de camuflatge, intentant convertir-se en fantasmes. Alguns es van adormir a la primera de canvi. En Gras i en Claude, que estaven amagats junts, parlaven fluixet per passar l’estona.

—Tu creus que veurem alguna guineu? —li va preguntar en Gras.

—Vés a saber.

—Si en veiem una, li posaré Georges. Porto pa per si de cas.

—Em sap molt de greu allò de l’altre Georges.

—No és pas culpa teva, Figaflor.

En Gras, afectuosament, l’anomenava Figaflor, però a en Claude no li feia res.

—En Faron és un putot —va dir en Gras. Per un moment es van oblidar que havien de ser invisibles i van esclafir a riure tots dos—. A la nit es posa unes calcetes i es passeja remenant aquell cul tan gros que té pels passadissos. Tralarà, sóc una puta! Ai com m’agrada —va afegir fent una veu ridícula de dona.

En Claude va riure encara més fort. En Gras es va treure de la butxaca el pa de les guineus i una mica de menjar per matar el cuc, perquè s’havia adonat que en Claude tremolava de fred.

—Menja, Figaflor, menja. Que entraràs en calor.

En Claude s’ho va menjar molt a gust i en acabat es va arrambar bé al cossàs d’en Gras per captar l’escalfor.

—Per què som aquí, Gras?

—Exercici de supervivència.

—No, per què ens hem fotut en aquest merder? Vull dir aquí, a Anglaterra.

—Hi ha moments que no en tinc ni idea, Figaflor, i moments que només ho sé a mitges.

—I en els moments que només ho saps a mitges, per què és?

—Perquè els Homes continuïn sent Homes.

—Ah.

En Claude va deixar que el silenci dels filòsofs planés sobre tots dos un moment i en acabat va afegir:

—I no van trobar ningú altre que ho pogués fer en lloc nostre?

Van tornar a riure. Després es van endormiscar l’un contra l’altre.

Entre les classes, els exercicis i els entrenaments, cadascú tenia la seva petita rutina. Quan als futurs agents els quedava una mica d’energia, es dedicaven a entretenir-se com podien, en Gras voltant per les cases de les altres seccions per ficar la mà al rebost, en Key anant a repartir una mica del seu encant a ca les noruegues, l’Aimé iniciant en Claude i en Jos al joc de pedra-petanca, i en Pal i la Laura esmunyint-se discretament a un dormitori de la primera planta, on ell, xiuxiuejant perquè no els descobrissin, llegia en veu alta una novel·la que el pare li havia posat a l’equipatge, una història parisenca que havia tingut cert èxit.

De vegades els temps lliure també donava peu a fer alguna broma de més o menys bon gust: en Jos i en Frank van descollar els cargols dels peus dels llits, i a la nit, quan s’hi van estirar els seus ocupants, es van ensorrar. En Faron va escampar la roba interior d’en Coliflor per les branques més baixes d’un arbre mort que hi havia davant de la casa. Un altre dia l’Slaz, en plena nit, va despertar els seus companys d’habitació fent veure que el tinent Peter li havia encarregat que anunciés un exercici sorpresa. Després d’afanyar-se tots a vestir-se, es van passar mitja hora llarga a fora esperant el seu oficial, sense fixar-se que l’Slaz, enriolat, s’havia tornat a ficar al llit. I quan finalment en Claude va anar a trucar a la porta de l’habitació del tinent, que dormia com una soca, l’home es va posar tan furiós per culpa d’aquell desori que es va endur tot el grup a fer una cursa nocturna per la vora del mar.

El tinent es mantenia en molt bona forma física, i de vegades, en alguns casos, sotmetia els aspirants a exercicis col·lectius de càstig, que dirigia ell mateix per donar exemple. Un dels més durs va ser després d’una tarda ventosa en què, mentre que se suposava que tots els reclutes havien anat a fer un exercici de ràdio en comú amb altres seccions, es va trobar en Key en una de les habitacions de la casa amb una noruega a la falda.

Els vespres de descans imperava un ambient tranquil i relaxant a tota la casa. Hi havia qui llegia algun llibre que havia agafat de la biblioteca, qui s’endormiscava a les atrotinades butaques del menjador, qui jugava a cartes o qui fumava a la finestra parlant de les noruegues. El tinent Peter, no se sabia com, aconseguia gairebé cada dia un diari local, i els aspirants estaven autoritzats a llegir-se’l un cop se l’hagués acabat de mirar ell. Així s’assabentaven de les notícies del front o de l’avanç dels alemanys a Rússia. Moltes vegades en Denis, imitant els locutors de la BBC, llegia en veu alta, mentre tots els altres escoltaven, impassibles, com si estiguessin davant d’un transistor de ràdio que l’únic tret humà que tenia era una obediència plàcida i divertida a tot el que li manava el seu auditori: «Més alt!». «Repeteix!». «No tan ràpid!». I si algú no ho entenia —normalment era en Gras, que no parlava ni una trista paraula d’anglès—, el lector pacient s’escarrassava a traduir els punts de l’article que li semblaven més importants. Abans de començar, en Denis sempre convocava els seus companys de la mateixa manera: «Veniu, que us explicaré les misèries de la guerra». I els aspirants es reunien al voltant d’una butaca per escoltar-lo, sovint amb inquietud, perquè els alemanys no paraven d’avançar i el conflicte s’anava estenent per tot el món: el 7 de desembre els japonesos bombardejaven la base de Pearl Harbor, a l’illa d’Oahu, a l’arxipèlag de Hawaii; l’endemà entraven en guerra contra la Gran Bretanya; el 10 de desembre, l’armada imperial enfonsava dos cuirassats de la Royal Navy, el Repulse i el Prince of Wales, davant la costa de Singapur. Els japonesos eren els nous enemics i, entre article i article, els aspirants es preguntaven si el SOE crearia una secció japonesa.

Anaven passant els dies. Els aspirants només tenien cinc setmanes per aprendre els mètodes d’acció i conèixer els procediments i les armes. Es van familiaritzar amb el curiós material de guerra de què disposava el SOE, desenvolupat en tot de centres experimentals que hi havia escampats per les ciutats i els camps d’Anglaterra. Hi havia tot un arsenal d’invents més o menys sofisticats: ràdios, armes, vehicles o paranys, segons les necessitats. Els van ensenyar unes brúixoles que semblaven ben bé un botó d’abric; unes plomes proveïdes d’una fulla tallant o que podien llançar projectils i bales com si fossin una pistola; unes serretes minúscules de metall, de vegades amagades a dins de la carcassa d’un rellotge de polsera, capaces de tallar els barrots d’una cel·la; un rasclet, petit però temible, per a les emboscades o per deixar fora de combat el vehicle dels eventuals perseguidors; uns paranys que eren unes caixes de fruita hàbilment pintades plenes de granades, o troncs fets amb motllos de guix que amagaven subfusells Sten.

També els van iniciar en els rudiments de la navegació marítima. Van aprendre a pilotar un vaixell, a fer nusos sòlids, a posar petites canoes a l’aigua i a pujar-hi ràpidament, per arribar a terra des de les llanxes canoneres que utilitzava el SOE. No van trigar gaire a exercitar-se a fer raids i operacions nocturnes, que havien de preparar i dur a terme sense poder aclucar l’ull ni un segon, gastant les últimes forces que els quedaven. Al cap d’uns quants dies a aquest ritme, es van produir les primeres baixes: en Coliflor, que s’havia posat malalt d’esgotament, va ser el primer de renunciar. Just després li va tocar a en Prunier, el Tartamut. Abans de marxar, escortat pel tinent Peter, va fer una abraçada a cadascun dels seus companys i els va dir quequejant que no els oblidaria mai. Tots sabien que la selecció era inevitable, fins i tot saludable. Qui no aguantés allà, a França seria mort. Però per primer cop aquells adéus els van afectar profundament. I és que de mica en mica s’havia anat creant un lligam entre ells.

A Escòcia el seu pitjor enemic va ser sens dubte el fred: com més avançava desembre, més fred feia. Fred a l’hora de llevar-se, fred a l’hora de lluitar i fred a l’hora de disparar. Fred a dins i fred a fora. Fred menjant, rient, dormint, posant-se en marxa en plena nit per fer un raid d’entrenament, fred quan les estufes atrotinades de les cambres estossegaven i deixaven anar un fum espès que els matava de mal de cap. Per evitar haver-se de llevar amb l’habitació encara glaçada del fred de la nit, els aspirants van establir una rotació entre els companys d’habitació perquè cada matí, abans que despuntés el dia, un d’ells es despertés i atiés el foc abans del toc de diana. I si alguna vegada l’encarregat de l’estufa es quedava adormit, se sentia dir de tot, de vegades fins a la nit següent.

Una tarda a última hora, en ple mes de desembre, va arribar una bonança sobtada. Després de l’entrenament de tir, com que tenien temps lliure, els aspirants van decidir anar tots junts a la desembocadura d’un riu que hi havia allà a la vora a agafar salmons. El sol de l’oest, darrere els turons, tenyia el cel d’una llum rosada. Es van enfonsar a l’aigua gèlida mullant-se l’uniforme fins a les cuixes i, repenjant-se a les roques, fent broma i empentant-se alegrement, van intentar atrapar sense gens de traça els peixos que rondaven per les aigües agitades. Van aconseguir capturar quatre salmons enormes, uns monstres d’escates amb la boca torta que en Frank va estabornir colpejant-los contra una soca. Al vespre els van coure a la llar de foc de la casa. L’Aimé va fer de cuiner improvisat i va posar unes patates ben grosses damunt les brases. L’Slaz, acompanyat d’en Faron i d’en Frank, va organitzar una incursió al menjador dels polonesos, que no eren a casa, per pispar beguda. La Laura va proposar invitar les noruegues, cosa que va posar en Gras a cent.

Aquell vespre, al menjador, els aspirants, asseguts al voltant de la immensa taula de roure, van fer de la guerra un bon moment, apartats del món, perduts en aquella Escòcia salvatge, menjant, rient, fent broma, parlant alt i mirant-se les noruegues. Estaven una mica beguts. En David, l’intèrpret, i el tinent Peter, també es van afegir a la festa. En Peter els va explicar coses de l’Índia fins a altes hores de la nit, mentre que en David era reclamat per en Gras, assegut entre dues noruegues, perquè li traduís les seves serenates.

L’endemà, quan van tornar a començar els entrenaments i es va esfumar aquell sentiment embriagador d’haver recuperat una vida normal, en Pal se sentia aclaparat per la solitud, perdut en els seus pensaments; pensaments del seu pare, pensaments foscos d’oblit i de tristesa. Aquell vespre, a la casa, en lloc de sopar amb els seus companys, es va quedar sol a la seva habitació per poder estrènyer ben fort la bossa que li havia preparat el seu pare. Va respirar les pàgines dels llibres, el teixit de la roba, es va impregnar d’aquelles olors, va acariciar la cicatriu que tenia al cor i va abraçar aquella bossa com li hauria agradat que el seu pare l’estrenyés a ell. Es va posar a plorar. Va agafar un tros de paper i va començar a escriure una carta al seu pare, una carta que no li arribaria mai. Endut per les seves pròpies paraules, no va sentir que en Key entrava a l’habitació.

—A qui escrius?

En Pal va tenir un sobresalt.

—A ningú.

—Estic veient que estàs escrivint una carta. Està prohibit escriure cartes.

—Està prohibit enviar-ne; no escriure’n.

—Doncs a qui no escrius?

En Pal va dubtar un moment abans de respondre, però el to d’en Key denotava suspicàcia, i no volia que sospitessin que era un traïdor.

—Al meu pare.

En Key va empal·lidir.

—El trobes a faltar?

—Sí.

—Jo també trobo a faltar el meu pare —va dir en Key amb un fil de veu—. Li vaig robar les ulleres abans de venir cap aquí. De vegades me les poso i penso en ell.

—Jo tinc els seus llibres —li va confiar en Pal.

En Key es va asseure al llit d’en Pal i va deixar anar un sospir:

—Vaig marxar com qui marxa de viatge. Però no el tornaré a veure mai més, oi?

Hi havia tantes coses que li recaven, ell que havia robat les ulleres del seu pare per enganyar la desesperació!

—Com ho farem per sobreviure lluny dels nostres pares? —va preguntar en Pal.

—Jo em faig la mateixa pregunta cada dia.

En Key va apagar el llum. L’única claror que entrava a l’habitació era l’espectre de la boira vaporosa de fora.

—Sobretot no tornis a encendre el llum —li va ordenar en Key.

—Per què?

—Perquè així podem plorar en la foscor.

—Doncs plorem.

—Plorem els nostres pares.

Silenci.

—Em sembla que en Granota és orfe. Plorem també per ell.

—Sobretot per ell.

I ja no es va sentir res més, a part d’un llarg murmuri, un lament ofegat: en Pal, en Key i tots els altres, fins i tot en Granota, l’orfe, eren els fills maleïts, els homes més sols d’aquell món. Havien marxat a la guerra sense fer un petó com cal als seus pares. Des d’aleshores tenien un buit al més profund de la seva ànima. I en la nit anglesa, enmig de la foscor d’una petita habitació de militars que feia olor de florit, en Pal i en Key compartien la mateixa recança. Junts. Amargament. Perquè potser havien viscut ja els últims dies dels seus pares.