65

A les dotze en punt van trucar a la porta del pis. El pare va fer un bot d’alegria i va córrer a agafar la maleta. El seu fill havia tornat! Havia aguantat com un valent totes aquelles llargues setmanes: sense notícies d’en Werner, sense postals, sense ningú. Setmanes o potser mesos, ja ni ho sabia. Havia fet molts esforços per no neguitejar-se ni desanimar-se. Havia procurat mantenir-se informat sobre el desenvolupament d’aquella guerra del Pacífic que el seu fill portava des de Ginebra. No havia deixat mai d’esperar, fidel. Si algun cop havia hagut de sortir, mai més havia tancat la porta amb clau. Quina alegria, quina alegria tan gran tornar a veure el seu fill!

—Paul-Émile! —cridava el pare mentre agafa la maleta d’una revolada i corria a obrir la porta—. Paul-Émile! —va tornar a cridar mentre girava el pany, feliç.

Però de seguida se li va desencaixar la cara: cap dels homes que hi havia al replà de l’escala era el seu fill. El pare se’ls va mirar decebut, amb un nus a l’estómac.

—Bon dia, senyor —li va dir el més gran.

El pare no va respondre. Ell volia el seu fill.

—Em dic Stanislas —va continuar el que ja havia parlat—. Sóc de l’exèrcit britànic.

—Adolf Stein —va afegir l’altre—. Exèrcit britànic, també. Els meus respectes, senyor.

Al pare se li va tornar a il·luminar el rostre.

—Magnífic! És el meu fill, qui els envia? Mag-ní-fic! De seguida que els he vist m’ho he pensat. Fan una cara! Vénen de Ginebra? I el meu fill on para? Vindrà ell també? Tinc la maleta preparada. El tren de les dues, no me n’he oblidat.

En Doff es va mirar l’Stanislas. No acabaven d’entendre tot el que els deia el pare, però se’l veia tan il·lusionat… Això sí que no s’ho esperaven.

—Passin, passin. Volen dinar?

—No ho sé… —va respondre l’Stanislas.

En Doff no va dir res.

—Com, que no ho saben? Això vol dir que tenen gana però que els sap greu molestar! Ai, sempre tan educats, els anglesos. Una nació estupenda, sí senyor. No siguin tan tímids. Passin, passin. Espero que hi hagi prou menjar. Jo comptava que seríem només dos, a taula.

Els dos visitants es van deixar portar.

—A quina hora arribarà, en Paul-Émile?

En Doff i l’Stanislas van continuar en silenci, esbalaïts, sense esma ni de respondre. Finalment, l’Stanislas va aconseguir articular:

—En Paul-Émile no vindrà, senyor.

Al pare se li va dibuixar la decepció a la cara.

—Oh! Què hi farem!… Quina llàstima… No troba mai el moment d’escapar-se. És per això del Pacífic, oi? Maleït Pacífic, ves si no es podrien espavilar els americans tots sols!

Els dos agents es van tornar a mirar estranyats, mentre el pare es ficava un moment a la cuina i tornava de seguida amb plat i coberts per a una persona més.

—No m’hi veig amb cor… —va murmurar en Doff a l’Stanislas—. Se’m fa una muntanya… No puc.

—A taula! —els va cridar el pare mentre tornava a entrar, amb una safata fumejant.

Van seure tots a taula, però en Doff, destrossat només de pensar en el que estaven a punt de fer-li a aquell pare, es va aixecar de seguida.

—Disculpi’m, senyor, és que…, un assumpte urgent. Me n’acabo de recordar ara mateix. És molt lleig per part meva, però és una cosa urgentíssima.

—Urgentíssima! No s’amoïni! —va exclamar el pare, tot content—. Són coses que passen! Si ja veig la feinada que té el meu Paul-Émile amb això del Pacífic! La guerra és una cosa molt seriosa, i no descansa ni de nit ni de dia. S’ha de ser flexible.

En Doff es va girar cap a l’Stanislas, avergonyit de la seva manca de valor, però el seu company el va tranquil·litzar fent-li un gest amb el cap. Ja s’encarregaria ell de donar-li la notícia.

—Tornarà per a les postres? Per al cafè?

—Segurament… Però si no, no m’esperin!

No tornaria mai més.

—El cafè no és autèntic, és clar. Li va bé, igualment?

—Sí, tot el cafè em va bé, a mi. L’autèntic, el fals…

I va sortir precipitadament del pis.

Va baixar les escales corrents. Desemparat, es va asseure als primers graons, a l’entrada. La portera se’l mirava des de la porteria.

—Qui és, vostè? —li va preguntar.

—Tinent Stein, exèrcit britànic.

Es va presentar com a militar perquè el deixés en pau.

—Perdoni, oficial. És que de vegades ens entren a robar.

En Doff no l’escoltava. Li sabia greu haver deixant l’Stanislas tot sol davant d’aquella tasca tan insuportable.

La portera continuava allà mirant-se’l. La dona no deia res, però la seva mera presència l’incomodava, volia estar sol. Li va ensenyar la identificació:

—Exèrcit britànic, li he dit. Pot tornar a la feina.

—Estic fent un descans.

En Doff va sospirar. La dona continuava observant-lo, tota intrigada. Finalment li va dir:

—Que és un agent anglès com en Paul-Émile?

A en Doff li va canviar la cara de cop.

—Es pot saber què s’empatolla? —li va preguntar amb un to molt aspre.

—No, si jo no vull merders! Només preguntava si estava al mateix departament que en Paul-Émile, i ja està…

En Doff no se’n sabia avenir: com sabia la portera que en Pal tenia relació amb els serveis secrets? La dona va tornar a ficar-se a la porteria, però en Doff es va posar dret.

—Esperi! Què en sap, d’en Paul-Émile?

—Doncs les coses que haig de saber. Més que vostè, potser… Tota la vida que ha viscut aquí amb els seus pares. Quan va morir sa mare, jo fins i tot me’n vaig fer una mica de càrrec. El pare ja no se’n deu recordar, d’això, perquè ja no em dóna propines. Li falla una mica el cap, pobre home… Però no m’estranya, després del que li va passar al seu fill.

En Doff va arrufar les celles. Com caram sabia allò d’en Pal, si aparentment ni tan sols el pare n’estava al cas?

—Què li va passar, a en Paul-Émile?

—Home, si és aquí, deu ser perquè ja ho sap. Com quedem: és un agent igual que ell, sí o no?

—Qui l’hi ha explicat, tot això? —li va preguntar en Doff.

—Doncs l’alemany aquell. El dia que van agafar en Pal en aquest passadís d’aquí. L’alemany li va dir a en Paul-Émile: «Sé que és un agent britànic». I com que vostè m’ha dit que és de l’exèrcit dels rosbifs, he pensat que potser coneixia en Paul-Émile. I ja està.

A en Doff li anava el cap a mil per hora. Que la portera havia vist en Pal allà? Amb un alemany? Així doncs, en Pal havia anat a París per reunir-se amb el seu pare… Però per què? El primer impuls va ser pujar a buscar l’Stanislas, però s’hi va repensar, i en lloc d’això li va demanar a la portera que entressin a la porteria per poder parlar més tranquil·lament. Ella va estar encantada de tenir algú que s’interessava pel que deia, sobretot si era un soldat ben plantat.

En Doff es va asseure, i la portera, tota excitada, li va oferir cafè de l’autèntic, que guardava com si fos or per a les grans ocasions. Quin goig que feia aquell militar: tenia una veu profunda, era encantador. I a més, tinent de l’exèrcit de Sa Majestat! Era molt més jove que ella, fins i tot podria ser fill seu, però sabia que als joves els atreien les dones madures. Es va tancar una estona al lavabo.

—És increïble que bé que parlen el francès els anglesos! —va comentar el pare, que ja havia quedat impressionat del francès d’en Werner.

L’Stanislas, que no entenia per què ho deia, no va dir res. Van continuar menjant en silenci. Primer els plats calents, i després les postres. El pare no va tornar a parlar fins que van haver acabat.

—Així, digui’m… Què hi han vingut a fer, aquí?

—A parlar-li del seu fill. Tinc males notícies, senyor.

—És mort, oi? —va dir ell de cop i volta.

—Sí.

Així que els havia vist allà que s’ho havia imaginat. O potser ho sabia d’abans. Els dos pares es van mirar l’un a l’altre. El seu fill era mort.

—Ho sento moltíssim —va murmurar l’Stanislas.

El pare va continuar impassible. El dia tan temut havia arribat: era mort, no tornaria mai més. No li va caure ni una llàgrima. De la seva boca no en va sortir ni un crit. Encara.

—Com ha sigut?

—La guerra. Aquest coi de guerra.

Al pare li rodava el cap.

—Parli’m del meu fill, oficial. Parli’m del meu fill, que fa molt que no el veig i tinc por d’haver-me oblidat de tot.

—El seu fill era valent.

—Sí que era valent, sí!

—Un gran soldat. Un amic fidel.

—Sempre fidel!

—Nosaltres li dèiem Pal.

—Pal… Que bonic!

El pare notava com els tentacles del dol començaven a estrènyer-li tot el cos, de mica en mica. Li costava respirar, com si el món que l’envoltava s’hagués d’aturar en qualsevol moment. Una llarga rastellera de llàgrimes li regalimava galtes avall.

—No pari de parlar, oficial, parli, parli!

I l’Stanislas l’hi va explicar tot. Li va explicar les escoles, Wanborough Manor, Lochailort, Ringway, Beaulieu… Li va explicar com era el grup, li va explicar les sortides d’en Gras, li va explicar els moments difícils però plens de coratge. Li va explicar els tres anys que havien passat junts.

—I també hi era la Laura, la seva nòvia? —va preguntar de cop i volta el pare.

L’Stanislas va interrompre el seu relat de cop.

—Com és que la coneix, la Laura?

—Me’n va parlar en Paul-Émile.

El vell pilot va fer uns ulls com unes taronges.

—Com pot ser que n’hi parlés, el seu fill?

—Me’n va parlar quan va venir a veure’m.

L’Stanislas no se’n sabia avenir.

—Que va ser aquí? I quan va ser, això?

—A l’octubre, l’any passat.

—Aquí? A París? —es va ennuegar l’oficial.

—Sí, sí. Quina alegria que vaig tenir de veure’l! Va ser un dia maquíssim. El més maco de tots. Va venir perquè marxéssim tots dos junts. Però jo no el vaig seguir. Volia esperar una mica. Almenys fins l’endemà. Vam quedar que tornaria a venir, però no va tornar.

L’Stanislas es va deixar caure enrere, contra el respatller de la cadira. Què havia fet en Pal? Havia anat a veure el seu pare? Havia anat a París a veure el seu pare? Havia posat en perill la seguretat dels seus companys per veure el seu pare? Però per què? Déu meu!, per què?

Al pare li continuaven lliscant les llàgrimes per la cara, però la veu era igual de digna:

—Però miri, no em vaig amoïnar, jo. Almenys no gaire. Gràcies a les postals.

—A les postals?

El pare va somriure amb tristesa.

—Sí, postals. Ah, quines postals! Que ben triades, sempre.

Es va posar dret i va anar a buscar-les a la llar de foc. Les va escampar per la taula, davant de l’Stanislas.

—Em va dir que marxava al… —va reflexionar un moment— al setembre del 41. Li vaig demanar que m’escrivís, que així no patiria tant. I no va faltar a la seva promesa. Ja ho deia vostè, fidel. Ell era així.

L’Stanislas, esbalaït, s’anava llegint les postals una a una amb mans tremoloses. N’hi havia desenes, la majoria d’en Kunszer. Però això l’Stanislas no ho sabia. El que estava constatant era que en Pal s’havia saltat totes les normes de seguretat. Sabia perfectament quines conseqüències podia tenir allò, però això no l’havia aturat.

—I com li van arribar, aquestes postals?

—A la bústia. Sense segell, en un sobre. Com si les hi hagués deixat algú…

Pal! Què havia fet! L’Stanislas s’hauria volgut ensorrar de desesperació: el que considerava com un fill havia comès una traïció. Ni tan sols el seu Pal havia sigut un Home. Tot ell tremolava. En Pal havia tornat a París per veure el seu pare. L’Abwehr el devia estar esperant. El devien seguir i es devia emportar en Faron en la caiguda. I la Laura, embarassada. L’havia llançat als alemanys com si fos pastura. Havia de cridar en Doff? No. Això mai. No ho havia de saber mai ni en Doff ni ningú. Encara que només fos per en Philippe, perquè no s’avergonyís del seu pare, com se n’avergonyia ell en aquell moment. Ja no sabia què pensar. Havia de renegar de qui havia estimat com si fos el seu propi fill?

—On el volia portar, en Pal? —li va preguntar l’Stanislas.

—A Ginebra. Deia que allà estaríem segurs.

—I per què no va marxar, vostè?

—No vaig voler marxar tan de sobte. No són maneres. Volia dir adéu al meu pis. Als meus mobles. Ja l’hi he dit abans, ens havíem de tornar a trobar l’endemà aquí a casa. Per dinar i després agafar el tren de les dues. Fins a Lió. Però aquí em vaig quedar, esperant-lo. Déu meu, si el vaig esperar! No va tornar mai més.

L’Stanislas es va quedar mirant el pare, que plorava. Però no li feia cap pena. El seu fill l’havia anat a buscar en el moment més crític de la guerra i el pare s’havia estimat més dir adéu als seus mobles. En el fons l’Stanislas tenia l’esperança que l’haguessin arrestat aquell mateix dia, a en Pal. Que no hagués sigut l’endemà, quan havia tornat a buscar el seu pare per tornar-lo a convèncer de marxar. Això hauria volgut dir que en Pal no era capaç de revoltar-se contra el seu pare. La indispensable revolta dels fills contra els pares. En Pal devia tenir por dels últims dies fatídics: dels últims dies del seu pare. Però els últims dies dels nostres pares no haurien ser dies de tristesa, sinó dies de futur i de perpetuació. I és que, durant l’últim dia del seu pare, en Pal s’estava convertint al seu torn en pare ell també.

—I ara què serà de mi? —es va lamentar el pare, que ja no volia continuar vivint.

—En Pal va tenir un fill.

Al pare se li va il·luminar la cara.

—Amb la Laura?

—Sí. Un nen preciós. Està a punt de fer sis mesos.

—Això sí que és una bona notícia! Sóc avi! Així doncs, en certa manera és com si el meu fill no fos mort, oi?

—Sí. En certa manera sí.

—I quan el podria veure, aquest nen?

L’Stanislas va mentir.

—Algun dia…, aviat… En aquest moment és a Londres, amb la seva mare.

La Laura no havia de conèixer el pare. No havia de saber mai el que havia fet en Pal. Quan tornessin a l’hotel li explicaria una mentida, li diria que el pare ja no hi era, faria el que calgués. Es posaria d’acord amb en Doff sense explicar-li res, tampoc, perquè no ho havia de saber mai ningú. Si calia, fins i tot mataria el pare perquè el secret continués viu. Sí, si calia, el mataria!

—Expliqui’m tota la història fil per randa —va manar en Doff a la portera quan finalment va tornar amb una safata, la cafetera i les galetes.

Es va fixar que s’havia posat perfum.

—Des de quan? Des que va morir la mare?

—No! Aquesta història amb l’alemany. Faci memòria de tot, és important.

La portera es va estremir d’emoció. Tenia una conversa important!

—Va ser fa un any, capità. Al setembre, recordo perfectament el dia. Jo era aquí, en aquesta butaca, aquesta. Sí, això mateix.

—I què més?

—Vaig sentir enrenou al passadís, allà, just davant de la porteria. És que aquestes parets són molt primes, i aquesta porta d’aquí sembla paper de fumar. A l’hivern, si la porta del carrer es queda oberta molta estona, noto com se’m fica el vent glaçat a dins del menjador. Cregui’m que és com si fos paper de fumar…

—O sigui, que sent soroll al passadís.

—Això. Veus d’home. En francès i en alemany. No calia ni enganxar l’orella a la paret. I llavors obro la porta una miqueta de res, més aviat l’entreobro, vull dir que està pràcticament tancada però s’hi veu una miqueta… Ho faig moltes vegades, no per espiar, sinó per assegurar-me que no hi ha lladres. El cas és que miro i reconec en Paul-Émile, quant de temps sense veure’l! I després veig també aquell home apuntant-lo amb una arma, aquell paio tan poca-solta que ja havia estat abans per aquí fent-me preguntes.

—Quina mena de preguntes?

—Sobre en Paul-Émile, el seu pare i Ginebra.

—Ginebra?

—És que el fill era a Ginebra, en un banc. De director, em sembla. Però jo li vaig explicar el mínim, només perquè em deixés en pau i ja està.

—I qui era, aquest paio?

—Un policia francès, em va dir el primer dia. Però després, quan el vaig tornar a veure al passadís, amb la pistola i parlant la llengua dels caps quadrats amb dos paios més que no havia vist mai, vaig entendre que era un alemany.

—Sap com es deia? —el va interrompre en Doff, que havia començat a prendre notes en una llibreteta de pell verda.

—No.

—Entesos. Continuï…

—Després, general, aquell alemany fastigós va ficar en Paul-Émile a dins de l’habitació dels mals endreços d’una empenta, just entrant a mà dreta. Aquí sí que ja no vaig veure res, però sí que sentia com li pegava de mala manera i li deia que triés. Li deia —aquí va fer un desagradable accent germànic—: «Sé que és un agent anglès, i que a París hi ha més agents». Una cosa així, li va dir; però sense accent, perquè parlava francès sense gens d’accent, i per això no vaig sospitar res el dia que va venir i va dir que era un policia francès.

—Que triés què?

—Si en Paul-Émile parlava, l’alemany aquell no li faria cap mal al seu pare. Si no parlava, el pare acabaria com un polonès o alguna cosa així.

—I?

—Va parlar. No ho vaig sentir tot, però en Paul-Émile va parlar i se’l van endur. Però aquell alemany tan malparit va tornar moltes vegades, després. No em pregunti per què, perquè això sí que no l’hi sé dir. L’únic que li puc dir és que el vaig veure. Fins que va arribar l’Alliberament i va desaparèixer, és clar.

A en Doff no li sortia la veu: en Pal havia entregat en Faron, havia entregat la Laura. La seva estimada. No, era impossible… Com havia pogut enviar la Laura a la mort? Quin desastre havia fet anant a aquella casa! I per què? En Doff va decidir que no ho havia de saber mai ningú, ni l’Stanislas ni ningú. Ho mantindria en secret tota la vida. En Philippe no sabria mai la veritat sobre el seu pare.

En Doff no es trobava bé, tenia calor, mal de cap… Es va posar dret d’una revolada, amb tant d’ímpetu que una mica més i fa caure la safata amb el cafè autèntic, que encara no havia tocat.

—Ja se’n va, general?

En Doff se la va quedar mirant als ulls molt seriós.

—Aquesta història l’ha explicat a algú altre, a part de mi?

—No. Ni al pare. Em feia massa por l’alemany aquell, que venia cada dos por tres.

—És capaç de mantenir un secret?

—Sí.

—Doncs no en parli mai més, d’aquesta història. Mai més. Amb ningú. Oblidi-se’n, se l’ha d’emportar a la tomba… És un secret d’estat, un secret mundial.

La portera va obrir la boca per protestar, però en Doff, amb un to autoritari i amenaçador, li va dir articulant molt les paraules:

—Té l’obligació de mantenir-ho en secret. Si no, la faré afusellar per alta traïció.

La dona va fer uns ulls com unes taronges, horroritzada.

—Pum! —va cridar en Doff com si l’estigués executant, fent una pistola amb els dits—. Pum! Pum!

La dona feia un bot a cada detonació. L’alemany de feia un any també li havia parlat d’aquella manera. Estava clar que tots els militars eren uns malparits.

L’Stanislas va baixar les escales i va sortir a fora de l’edifici. A la vorera hi havia en Doff esperant-lo i fumant un cigarret. Es van mirar i van sospirar tots dos alhora.

—Ja està —va dir l’Stanislas.

—Ja està —va respondre en Doff.

Silenci.

—Com s’ha pres la notícia?

—Ho superarà…

En Doff va abaixar el cap.

—Saps què, Stan? Em sembla que arxivaré el cas… Està tot molt clar, no cal tornar a venir per aquí mai més. Tot és culpa del destí.

—Sí, sí, arxiva’l. Tot culpa del destí. No cal afegir-hi res més, no cal tornar mai més per aquí. La merda de la guerra…

—La merda de la guerra…

Van començar a passejar cap al Sena.

—Ai, en Pal… Quin heroi, eh? —va afegir l’Stanislas.

—I tant, quin heroi.

No van anar directament a l’hotel. Necessitaven prendre una copa, primer.