25

No havia arribat cap més postal. La de desembre havia sigut l’última. Des d’aleshores, cap notícia. Dos mesos sense donar senyals de vida. Era febrer i el seu fill s’havia tornat a oblidar del seu aniversari. Ja eren dos anys seguits.

El pare estava molt trist: com era que no li havia enviat una postal pel seu aniversari? Una vista ben maca de Ginebra, encara que fos sense text, només la postal! Amb això ja n’hi hauria hagut prou per enganyar aquell sentiment de solitud i aquella angoixa. No devia tenir temps de res, el seu fill. El banc li donava molta feina, devia anar atabalat, amb tantes responsabilitats. El seu fill no era un qualsevol, potser tenia firma i tot, ja. I a més estaven en guerra! Excepte a Suïssa. Però els suïssos eren gent molt enfeinada, i al seu fill, desbordat, li devien passar les setmanes volant.

Però el pare no aconseguia convence’s a ell mateix. Encara que fos el banquer més important de tots, no tenia un momentet de res per escriure una felicitació d’aniversari al seu pare?

Rellegia sense parar els seus dos tresors. No hi havia res que fes pensar que el seu fill pogués estar enfadat amb ell. I doncs, per què havia deixat d’enviar-li postals? Cada dia d’espera es desesperava una mica més. Per què ja no l’estimava, el seu fill?