16

La família Montagu, descendent de l’aristocràcia britànica, estava instal·lada des de feia quatre segles en una immensa propietat de la vora de Beaulieu, un poble de Hampshire, al sud de tot d’Anglaterra. Era en aquestes terres on es trobava el quart i últim centre de formació del SOE, l’escola final —finishing school—, instal·lada en un complex de casetes que passaven desapercebudes en la immensitat de la finca. Lord Montagu havia posat les seves terres a la disposició del SOE sense que ho sabés ningú de Beaulieu o fins i tot de la seva pròpia família, que tanmateix vivia en una magnífica mansió que hi havia just al cor de la hisenda. Qui s’havia de pensar que en aquelles casetes, que havien quedat buides quan els seus habitants havien marxat al començament de la guerra —ja fos perquè havien mobilitzat els homes o perquè havien anat més cap al nord buscant un lloc més segur—, els serveis secrets britànics es dedicaven a formar voluntaris arribats de tot Europa en les tècniques de la clandestinitat.

Eren a mitjans de febrer. La pluja densa i gèlida de l’hivern aniria deixant pas a la roina lleugera de la primavera. Aviat allargaria el dia, hi hauria més claror, el fang s’assecaria i, malgrat el fred, que encara duraria un temps, els primers brots de safrà començarien a treure el cap de sota la crosta gelada que cobria la terra. L’Stanislas, en Denis, l’Aimé, en Frank, en Key, en Faron, en Gras, en Jos, la Laura, en Pal i en Claude, els onze aspirants de la Secció F, els onze supervivents de la selecció, vivien allà l’última fase del seu aprenentatge plegats, durant quatre setmanes. L’escola de Beaulieu era l’última etapa abans d’obtenir l’estatus d’agent del SOE. A Wanborough, havien endurit el cos; a Lochailort, havien demostrat que eren vàlids en l’art de la guerra; i a Ringway havien descobert el salt en paracaigudes. A Beaulieu, aprendrien a moure’s per França en el secret més absolut, és a dir, a mantenir-se anònims entre els anònims i a no trair-se, ni que fos per culpa d’un gest trivial però inusual que pogués despertar sospites. Es van instal·lar en una de les onze cases de l’escola. Tota la zona era un formigueig d’aspirants de totes les nacionalitats possibles, i els recordava Arisaig House.

A Beaulieu el procés de formació estava dividit en diferents departaments que s’encarregaven d’ensenyar als aspirants l’art dels serveis secrets: la vida clandestina, la seguretat personal, la comunicació sobre el terreny, el manteniment i la gestió d’una tapadora, o fins i tot com actuar quan s’està sota vigilància policial o com despistar un dispositiu de seguiment. Cada curs era impartit per un especialista en la matèria i, a part dels instructors de l’exèrcit britànic, entre el professorat hi havia també delinqüents, actors, metges i enginyers, ja que per formar els futurs agents no es podia passar per alt cap experiència de cap mena.

Així doncs, els aspirants van seguir un curs d’efracció impartit per un espanyaportes veterà, que els va ensenyar a entrar a les cases, a obrir una caixa forta, a forçar un pany o a fer la còpia d’una clau, una operació molt simple que consistia a fer servir una capsa de mistos plena de plastilina per fer un motllo de la clau original.

Un actor els va iniciar en l’art de disfressar-se i de canviar ràpidament d’aspecte. Els preparava en detalls molt subtils, no era qüestió de posar-se una barba falsa o una perruca, sinó més aviat de petits canvis: unes ulleres, canviar de pentinat o modificar una mica l’aparença, ni que fos dibuixant-se una cicatriu falsa a la cara amb col·lodió, un producte semblant a la cera i que s’assecava ràpidament.

Un instructor de l’exèrcit es va encarregar d’ensenyar-los tècniques d’assassinat silenciós, perquè fossin capaços d’eliminar un eventual perseguidor o un objectiu amb la màxima discreció: estrangulament, punyal, petit revòlver silenciós en alguns casos…

Un metge els va donar quatre nocions de cirurgia plàstica: el SOE disposava de cirurgians capaços de modificar l’aspecte físic d’aquells agents en situació de perill que tinguessin la seva tapadora compromesa.

Un oficial del SOE els va descobrir la comunicació secreta. Tot i que els contactes amb Londres s’efectuaven a través d’operadors de ràdio i amb missatges encriptats, els agents també s’havien de comunicar sobre el terreny amb altres agents o amb les xarxes de resistència. Com que el correu i els telèfons estaven vigilats, i era impossible enviar telegrames sense identificar-se, havien de saber fer trampes. Per tant els aspirants van iniciar-se en el xifratge, els codis dissimulats en el text de les cartes o de les postals, la tinta invisible, els sistemes de bústies, el camuflatge de documents en miniatura en una pipa, al botó d’un abric o inserits en cigarrets amb l’ajuda d’un agulla, que a més es podien fumar tranquil·lament si els arrestaven. També hi havia l’S-Phone, un emissor-receptor d’ona curta que permetia a un avió o un vaixell comunicar-se, amb un abast d’unes quantes desenes de quilòmetres, amb un agent a terra ferma, proveït d’un receptor que duia en una maleta. Les converses eren tan clares com en una comunicació telefònica local, i l’S-Phone tant es podia fer servir per guiar un bombarder cap a una zona de llançament com per comunicar un agent sobre el terreny amb membres de l’Estat Major a Londres, ja que l’avió servia de repetidor de ràdio amb la capital. Però els resultats de les proves que van fer els aspirants amb l’S-Phone no van ser gaire prometedors, ja que, tret dels quatre anglòfons, cap dels altres parlava prou bé l’anglès per fer-se entendre a un pilot. Durant un exercici de guiatge simulat d’un avió, el pobre Aimé es va embarbussar tant parlant una mena de xampurreig que li va caure una esbroncada de l’instructor.

També van abordar dues qüestions que els futurs agents haurien d’ensenyar més tard a les xarxes locals de resistència: què havien de fer perquè poguessin aterrar els Lysander i com havien de delimitar les zones de llançament dels paracaigudistes i del material. Per a aquesta última missió, calia encendre tres punts lluminosos a terra. D’aquesta manera, la tripulació del bombarder només havia de sobrevolar en vol rasant la zona sobre la qual estava previst el llançament, cosa que suposava un exercici molt perillós. Quan el pilot o el copilot veien el triangle dibuixat a terra, al qual s’hi afegia un senyal lluminós de seguretat —una lletra de l’alfabet escrita en morse que es corresponia amb el codi de reconeixement que havien establert per endavant—, avisava l’operador de vol encenent el llum vermell de la paret per anunciar que estaven sobrevolant la zona de llançament. En cas de dubte, el pilot també es podia comunicar a través de l’S-Phone amb l’agent de terra, sempre que l’agent en qüestió també tingués un S-Phone.

Perquè pogués aterrar un Lysander calia trobar terrenys adequats, prats o camps, que fessin les funcions de pista improvisada. Els quarters generals del SOE utilitzaven per a les operacions aèries els mateixos mapes Michelin que tenien els agents sobre el terreny, per tal de poder establir per ràdio un lloc precís per a l’aterratge. També era primordial proporcionar punts de referència sobre el terreny —ponts, muntanyes, rius—, per tal que els pilots, que volaven de nit, a vista i a molt poca altitud, es poguessin orientar fàcilment. Després, en els minuts immediatament anteriors a l’aterratge, s’havia d’abalisar la pista improvisada col·locant llums en forma d’ela segons la direcció del vent i emetre, igual com per als llançaments, un codi de reconeixement en morse. Aleshores el pilot podia aterrar uns quants minuts escassos, el temps que trigaven a desembarcar o embarcar els passatgers, amb els motors sempre en marxa, i enlairar-se immediatament.

Aquells dies, a Beaulieu, s’hi respirava un perfum de nostàlgia, ja que eren els últims que els aspirants passaven junts: tenien la guerra més a prop que mai, i el moment de separar-se també. Al principi, a Wanborough, no s’havien agradat. No es refiaven els uns dels altres, havien fet burla dels companys i de vegades fins i tot s’havien pegat algun cop amb ganes durant els entrenaments. Però ara que estaven a punt de separar-se, s’adonaven de com s’enyorarien. Molts vespres jugaven tots plegats a cartes: no ho feien per ganes de jugar, sinó per estar junts, per oblidar l’angoixa. Per recordar-se que bé que havien estat tots junts, malgrat la duresa dels entrenaments. I quan solquessin el cel de França, quan s’esfumés l’eufòria del salt i encara no els hagués arribat el pànic, durant uns quants segons s’adonarien de fins a quin punt es trobaven desemparats, sols amb ells mateixos, i de com s’enyorarien els uns als altres.

Una nit, després d’una partida de cartes, en Gras i en Pal van sortir a estirar les cames per les terres dels Montagu. Feia hores que s’havia fet de nit, però no era una foscor gaire tancada. La lluna plena il·luminava l’immens jardí, i la molsa que envaïa els troncs dels pins perfumava l’aire amb una flaire precoç de primavera. Van veure de lluny la figura d’una guineu.

—Un Georges! —va exclamar en Gras, emocionat.

En Pal va saludar la guineu.

—Saps què, Pal? Que no em trec la Melinda del cap en tot el dia.

El fill va assentir amb el cap.

—Tu creus que la tornaré a veure?

—Segur que sí, Gras.

En Pal sabia que la Laura li havia dit una mentida.

—T’ho dic perquè sé que tu també penses molt en la Laura. Tot el dia?

—Tot el dia.

—I què fareu? Vull dir després, quan ens separem.

—No en tinc ni idea.

—És que això que estem vivint és molt seriós. Vull dir tu amb la Laura i jo amb la Melinda. S’ha fixat en mi. Fi-xat. No és poca cosa!

—I tant que no, és un gran què.

—Això mateix. Vol dir que la cosa va de debò. Així que tingui permís vindré corrents a veure-la. Tu ja saps què és que et vagi el cor a mil per una dona guapa.

En Pal va tornar a assentir, pensant que trobaria molt a faltar en Gras, i en Gras va pensar que trobaria molt a faltar en Pal. No havia conegut mai ningú tan lleial i tan fidel.

—Ets com un germà, Pal —va dir en Gras.

—Tu també.

I van parlar de després de la guerra.

—Jo em casaré amb la Melinda. Obrirem la nostra pròpia fonda. Mira, he dibuixat els plànols.

Es va treure de la butxaca un paper molt ben plegat i l’hi va allargar. En Pal el va girar cap a la resplendor de la lluna per veure’l millor. Va deixar anar un xiulet d’admiració. No entenia res del plànol, però es veia perfectament que el dibuix estava fet amb una devoció molt especial.

—Caram! Sí que és maco!

En Gras li va explicar el croquis amb tota mena de detalls, però les seves explicacions no van ajudar gens. Tot seguit va aixecar el cap, amoïnat, i li va etzibar tal com raja:

—Tothom es fa la mateixa pregunta: folleu, tu i la Laura?

—No —va respondre el fill, una mica avergonyit.

Es va inclinar cap a l’orella del seu amic obès i li va xiuxiuejar:

—És que… És que no en sé.

En Gras li va somriure.

—No pateixis, ja veuràs com faràs un bon paper.

I va esclafar l’espatlla del fill amb el seu braç enorme.

En Pal va contemplar el centelleig dels estels en aquell cel sense núvols. Si el seu pare estava mirant aquell mateix cel en aquell mateix moment, veuria Beaulieu, veuria els seus amics, veuria que ben acompanyat que estava el seu fill. «T’estimo, pare», va murmurar el fill al vent i a les estrelles.