35

En Pal i en Faron estaven sopant a ca l’Stanislas, a Knightsbridge Road. Al voltant de la taula de roure, massa gran per a ells tres sols, van esgotar tots els temes de conversa possibles per no haver de parlar de la guerra. Quan ja van haver passat revista a tot, fins i tot a la moda o a les previsions meteorològiques a Irlanda, no els va quedar més remei que entrar-hi.

—I a què es dediquen, els oficials? —es va aventurar en Faron.

L’Stanislas va mastegar una bona estona el tros de gall dindi que tenia a la boca, mentre els seus dos convidats se’l miraven. En Pal i en Faron s’havien adonat que ja feia algun temps que l’Stanislas feia alguna tasca important al si de l’Estat Major, però era l’únic que en sabien. Ignoraven que ara tenia el despatx al quarter general del SOE, al secretíssim 64 de Baker Street, des d’on es dirigien totes les operacions de les seccions, que en aquell moment ja s’estenien des d’Europa fins a l’Extrem Orient.

—A les coses de la guerra, com sempre —va respondre finalment l’Stanislas.

Es va tornar a concentrar només en el plat per no haver d’aguantar la mirada dels seus dos joves amics.

—Necessitem saber —va dir en Faron—. Tenim dret a saber alguna cosa, punyeta! Per què no podem estar mai al cas de res? Per què ens hem de conformar a executar les missions sense saber res dels plans generals? Què som? Carn de canó?

—No ho diguis, això, Faron —va protestar l’Stanislas.

—Però si és la veritat! O sigui, que tu tens la teva butaca de pell, t’hi poses ben còmode amb un gotet de whisky i et dediques a encerclar a l’atzar noms de ciutats en un mapa per enviar-hi criatures perquè les matin.

—Calla, Faron! —va cridar l’Stanislas aixecant-se de la cadira i apuntant-lo furiós amb el dit—. No en tens ni idea del que dius! Ni idea! No saps com em rosega per dins saber que vosaltres sou allà i jo aquí! No en tens ni idea, de com pateixo! Per mi sou com fills meus!

—Doncs comporta’t com un pare! —li va etzibar en Faron.

Es va fer un silenci. L’Stanislas es va tornar a asseure. Tremolava de ràbia; de ràbia contra ell mateix, contra aquell jovent amb qui tan unit se sentia, contra aquella maleïda guerra. Sabia que no trigarien a tornar a marxar i no volia barallar-s’hi. Necessitaven bons records. Per això es va decidir a explicar-los una petita part del que sabia. Res que fos comprometedor. Només perquè hi veiessin el pare que volia ser per a ells.

—Hi va haver una conferència al Quebec —va dir.

—I?

—La resta només són rumors.

—Rumors? —va repetir en Faron.

—Xafarderies.

—Ja sé què vol dir rumors. Però què diuen, aquests rumors?

—Es veu que en Churchill i en Roosevelt podrien haver parlat. I haurien decidit concentrar homes i armes a Anglaterra, en previsió que s’obri un front a França.

—O sigui, que desembarcaran —va dir en Faron—. Quan? On?

—Això ja és molt preguntar —va somriure l’Stanislas—. Potser d’aquí a uns quants mesos. Potser a la primavera. Vés a saber…

En Pal i en Faron es van quedar pensatius.

—La primavera que ve —va repetir en Faron—. Així que al final s’han decidit a fer acte de presència per fotre una puntada de peu al cul als alemanys.

En Pal tenia la mirada perduda. Ja no escoltava. Uns quants mesos. Però quants? I com reaccionarien els alemanys quan s’obrís un front a França? A quin ritme avançarien els exèrcits aliats? Els russos havien guanyat la batalla de Kursk i entrarien a Berlín. Tot feia augurar una cruenta batalla. I què passaria quan els aliats arribessin a París? Sotmetrien la ciutat a un setge? De mica en mica, mentre anava repassant un a un tots els escenaris possibles, el va anar envaint una por somorta: el dia que els aliats es disposessin a recuperar la capital, els alemanys farien una carnisseria. No deixarien que els agafessin, ni a ells ni a la capital. Abans de perdre-la, la destruirien, l’arrasarien, l’esclafarien a sang i foc. I què li passaria al seu pare? Què seria d’ell si els alemanys infligien el mateix sofriment a París que els aliats a Hamburg? Aquella tarda, tornant cap a Bloomsbury, en Pal va decidir que havia d’endur-se el seu pare lluny de París.

Van passar uns deu dies. Cap dels altres companys del grup va tornar a Londres. Era mitjans de setembre. L’Stanislas no es podia ni imaginar les voltes que en Faron i en Pal donaven a la informació que els havia confiat. Per a en Faron era una empenta en els seus projectes. Fer caure el Lutetia seria una operació importantíssima per facilitar l’avanç de les tropes aliades a França. Els serveis secrets alemanys ja no tindrien manera de coordinar-se. Condecoració de guerra assegurada. En Pal, en canvi, patia pel pare. Havia d’anar a buscar-lo i deixar-lo en un lloc segur. Havia de fer el que fos perquè no li passés res.

Tant un agent com l’altre volien tornar a marxar tan aviat com fos possible per poder anar cap a París, però per motius diferents. Per a alegria seva, la Secció F no va trigar a decidir tornar-los a assignar una missió, ja que Europa estava en plena ebullició. En Faron anava cap a París a preparar bombardejos. En Pal tornava al sud. Però tant se li’n fumia, el que li diguessin. No hi pensava anar, al sud. Aniria a París.

Van passar uns quants dies a Portman Square, rebent consignes i ordres. Al vespre es tornaven a trobar a Bloomsbury. En Faron semblava impassible, malgrat el retorn a França. En Pal feia esforços per controlar els nervis. La penúltima nit, abans d’anar cap a les cases de trànsit, en Pal, insomne, es va llevar i va començar a fer voltes pel pis. Va descobrir en Faron, assegut a la taula de la cuina, meditant molt concentrat: estava llegint el llibre d’anglès d’en Gras i menjant-se les seves galetes passades.

—M’he portat com un malparit, oi? —li va etzibar de cop i volta en Faron.

En Pal es va quedar molt parat.

—Home… Un mal moment el pot tenir qualsevol…

En Faron feia cara de preocupat, com si estigués molt capficat per alguna cosa.

—Sembla que pensen desembarcar, oi? —va fer en Pal.

—No n’hem de parlar, d’aquest desembarcament.

En Pal no va replicar.

—Tens por? —va preguntar al seu company.

—Jo què sé.

—Quan vaig marxar de França per entrar al SOE vaig escriure un poema…

Com que en Faron no reaccionava, en Pal va anar un moment cap a la seva habitació i en va tornar amb un paperet. El va donar a en Faron, que va fer un gruny. No necessitava ni poesia ni ningú, però, tot i així, se’l va ficar a la butxaca.

Es va fer un llarg silenci.

—Penso passar per París —va dir en Pal, que sabia que en Faron també hi seria.

El colós va alçar el cap, de cop i volta encuriosit:

—París? Forma part de la teva missió?

—Més o menys. Diguem que hi he d’anar.

—I per què?

—Això és secret, company. Secret.

En Pal havia revelat intencionadament part del seu pla a en Faron: si mai tenia problemes, a París, en Faron li faria molta falta. En Faron també va pensar que en Pal no li faria cap nosa, per al seu atemptat al Lutetia. Era un agent molt bo. Per això li va revelar el seu amagatall.

—Quan siguis a París, vine’m a veure. Tinc un pis franc. Quan hi penses anar?

En Pal va arronsar-se d’espatlles.

—Pocs dies després d’arribar a França, suposo.

En Faron li va donar l’adreça.

—Aquest lloc no el sap ningú. Ni tan sols l’Stanislas, ja m’entens.

—I per què no?

—Tothom té els seus secrets, company. Tu mateix ho acabes de dir.

Es van fer un somriure mutu. Era la primera vegada des que havien arribat a Londres que es feien un somriure. Potser la primera vegada des que es coneixien.

Aquella mateixa nit, més tard, quan en Pal ja dormia, en Faron es va aixecar i es va tancar al lavabo. Va llegir el poema d’en Pal. Per plorar, va tancar el llum.

L’endemà va ser el seu últim dia a Londres. S’hi havien passat dues setmanes, a Anglaterra. En Pal va anar a anunciar que marxava a la France Doyle i després va passar la tarda amb l’Stanislas.

—Que vagi bé —li va dir sòbriament l’Stanislas quan es van acomiadar.

—Dóna records als altres quan els vegis.

El vell pilot va prometre-li que els hi donaria.

—Sobretot a la Laura —va precisar en Pal.

—Sobretot a la Laura —va repetir l’Stanislas.

Li recava tant no haver vist la Laura, a en Pal! S’havia passat gairebé tot el permís esperant-la a Bloomsbury, fidelment, esperançat, fent un bot cada cop que sentia un soroll. I ara estava molt trist.

Quan va tornar a casa es va trobar en Faron voltant tot neguitós pel pis, mig despullat. Al cap d’un moment, es va reunir amb en Pal al menjador.

—Necessito el lavabo.

—Fes, fes. Jo no hi haig d’anar.

—És que el necessito molta estona.

—Tanta com vulguis.

—Gràcies.

I en Faron s’hi va tancar. Assegut a dins de la banyera, plena, amb un mirallet de butxaca a la mà, es va afaitar ben arran i es va rentar amb parsimònia. En acabat es va tallar els cabells, se’ls va rentar a consciència i no s’hi va posar gomina. Es va posar un vestit blanc i unes sabates de tela, també blanques. Quan ja va estar preparat, es va penjar al coll la creu d’en Claude amb un cordonet. Després, mirant-se al mirall, va estrènyer el puny i va començar a picar-se el pit amb força, rítmicament, marcant el compàs de la marxa militar del perdó final. Fent acte de contrició. Demanant perdó a Déu. Mirant fixament la seva pròpia imatge reflectida al mirall, va recitar la poesia d’en Pal. Se l’havia après de memòria.

Des del matí que en Faron no es podia treure de sobre un pressentiment. Necessitava que Déu li perdonés el que havia fet, que l’ajudés a continuar amb orgull fins a l’últim alè. Perquè en aquell moment ja sabia que aviat moriria.

Al cap de dues hores en Pal el va veure entrar al menjador transformat i amb la maleta a la mà.

—Adéu, Pal —li va dir el colós tot cerimoniós.

En Pal se’l va mirar estranyat.

—On vas?

—A complir amb el meu deure. Gràcies per la poesia.

—No vols sopar?

—No.

—Ja agafes la maleta? Que no tornes a passar per aquí?

—No. Ja ens veurem a París. Has memoritzat l’adreça?

En Pal va fer que sí amb el cap sense entendre res. En Faron li va estrènyer vigorosament la mà i se’n va anar. Tenia coses a fer, havia de marxar. No podia faltar a la cita més important del món.

Va passar per uns quants cementiris demanant perdó als morts i després va recórrer la ciutat repartint diners entre els necessitats, a qui mai no havia ajudat. Finalment, es va fer portar al Soho, de putes. Al gener, quan va tornar a Londres i es va trobar amb tota la colla, després que la Marie li donés carbasses i la Laura es rigués d’ell, havia hagut d’anar-se’n de putes. En aquelles habitacions de bordell havia pegat a més d’una, sense cap motiu, o només perquè estava enfadat amb el món. Aquell dia en Faron va demanar perdó a totes les prostitutes que va veure, a l’atzar. Ja no feia aquell posat de combatent orgullós. Anava corbat, penedit, mirant a terra, capcot. Com un penitent, besant la creu que li penjava del coll, anava salmodiant: «Que em perdonin les meves faltes i que em perdonin els meus errors, jo que no sóc més que un insignificant viatger, que no sóc més que la pols del vent, la polsina del temps. Perdona’m, Déu meu… Perdona’m, Déu meu…».

En un carreró va topar amb una de les noies a qui havia pegat. Malgrat la disfressa de fantasma blanc, el va reconèixer.

—Deixa’m venir amb tu! —li va cridar ell mig embogit en el seu anglès matusser.

La noia li va dir que no. Tenia por.

—Deixa’m venir amb tu, no et faré res.

Es va agenollar i li va oferir uns bitllets, suplicant.

—Deixa’m venir amb tu, salva’m.

Hi havia molts diners. La noia va acceptar. Mentre la seguia cap al sòrdid edifici davant del qual solia posar-se, en Faron anava parlant tot sol en francès.

—Em perdones? Em perdones? Si tu no em perdones, qui em perdonarà? Si tu no em perdones, Déu no em perdonarà. M’has de perdonar, m’has de perdonar perquè pugui morir bé!

La noia no entenia res. Van entrar a l’habitació, al segon pis. Una habitació petita i bruta.

En Faron li va tornar a demanar perdó pels cops. Sí, si ella trobava forces per perdonar-lo, podria marxar a França en pau. Necessitava sentir-se en pau, almenys durant el temps que trigués a fer saltar pels aires el Lutetia. Després Déu Nostre Senyor podria fer-ne el que volgués, d’ell, perquè expiés aquella maleïda vida. Que Déu Nostre Senyor el convertís en un jueu, el càstig suprem. Això mateix: quan la Gestapo l’enxampés, juraria que era jueu.

Es van quedar drets. Ella, atemorida; i ell, remugant com un boig.

—Ballem! —va exclamar de cop.

Va veure un tocadiscos. La noia portava un vestit negre molt lleig i d’un teixit dolent que li comprimia aquell cos malgirbat. En Faron la va trobar preciosa. Va posar l’agulla a sobre el solc i la música va envair l’habitació. Ella va continuar immòbil. Va ser ell qui se li va acostar. La va agafar delicadament, van ajuntar les mans i van començar a ballar, lentament, amb els ulls tancats. Van ballar. Van ballar. Ell l’estrenyia molt fort. I com més fort l’estrenyia, més suplicava al Senyor que li perdonés els pecats.

En aquell moment, al pis de Bloomsbury, mentre en Faron ballava per última vegada, en Pal, despullat de cintura en amunt davant del mirall del lavabo, enfonsava bé la punta de la navalla a dins de la cicatriu, per revifar-la. Va fer una ganyota de dolor. No es va aturar fins que no en va sortir una gota de sang. Sang porpra, gairebé negra. Va deixar-ne rajar una mica i se’n va empastifar els dits. Va beneir la seva sang, perquè era la sang del seu pare. El seu pare havia estat sempre al seu costat. La seva sang no havia deixat mai de fluir dins seu. I mentre es tornava a assenyalar un altre cop amb la marca dels fills infames, va maleir la guerra. Tant se li’n donava, el SOE; tant se li’n donava, la seva missió: ara la seva única obsessió seria endur-se el seu pare lluny de París i deixar-lo en algun lloc segur.