13

Discretament, va seguir en Gras en silenci pels llargs passadissos de Dunham Lodge, una ombra entre les ombres. En sortir de l’habitació en Pal s’havia adonat, esparverat, que en Gras duia l’abric posat. No gosava deixar-se veure, però es debatia entre la curiositat i la por. I si en Gras era un traïdor? No, en Gras no, un home tan dolç… Potser pujava als pisos de dalt, a cals iugoslaus, a robar-los menjar. Però per què duia l’abric? Quan va veure que s’esmunyia d’amagat per la porta de l’entrada i desapareixia en la nit, en Pal no va saber què pensar. Havia de donar l’alerta? Quan en Gras, ajupit i amagant-se, va sortir per la porta del Lodge i va desaparèixer en la nit, en Pal ja no va saber què pensar. Va decidir seguir-lo, i va sortir ell també. No anava vestit per suportar el fred nocturn, però l’adrenalina feia que no se n’adonés. En Gras caminava lleuger per la carretera fosca i deserta, com si se sabés el camí. Avançava a bon ritme, fins i tot va córrer un tros, i en acabat es aturar en sec. En Pal es va ficar corrents darrere uns matolls pensant-se que l’havia descobert, però en Gras no es va girar. Es va furgar les butxaques i en va treure un objecte petit i allargat. Un emissor de ràdio? En Pal va contenir la respiració: si el traïdor d’en Gras el descobria en aquell moment, segur que el mataria. Però el que en Gras tenia a la mà no era una ràdio. Era un pinta. En Pal va observar estupefacte com en Gras es pentinava enmig d’una carretera estreta en plena nit. No entenia res.

En Gras va deixar anar un crit gairebé femení i va deixar caure la pinta en un toll de fang. No gosava ni girar-se per veure qui havia cridat el seu nom. No era el tinent Peter, li hauria notat l’accent. El tinent també li deia Gras, però en boca seva sonava més aviat «Guàs». Potser era en David, l’intèrpret. Sí, era en David. Ja es podia preparar per a la presó militar, un tribunal militar, la pena de mort, fins i tot. Com explicaria als oficials del SOE que cada nit desertava de Dunham Lodge per anar a veure una dona? L’afusellarien. Potser públicament, per donar exemple. Va començar a tremolar-li tot el cos, el cor li va deixar de bategar i li van aflorar les llàgrimes als ulls.

—Hòstia, Gras, es pot saber què fots?

El cor se li va tornar a posar en moviment. Era en Pal. El bon jan d’en Pal. Com l’estimava! Sí, aquella nit l’estimava més que mai. En Pal, combatent valerós, amic fidel, i quina planta, a més a més, quin carisma, quin de tot. Quin noi tan increïble!

La veu d’en Pal va tornar a cridar:

—Collons, Gras! Què passa?

—Pal, ets tu, Pal? Ostres, Pal.

—I és clar que sóc jo! Qui vols que sigui?

I el seu immens amic va córrer cap a ell i el va abraçar amb totes les seves forces. Que content que estava de poder compartir el seu secret.

—Ecs! Estàs suat, Gras!

—Perquè he corregut.

—Però on vas, tan corrents? Tu saps el que et passarà si et pesquen?

—No pateixis, ho faig cada dia.

En Pal se’n feia creus.

—Vaig a veure-la —li va explicar en Gras.

—A veure qui?

—La noia amb qui em casaré quan s’acabi la guerra.

—Qui?

—La cambrera del pub.

—D’aquell pub on vam anar?

—Sí.

En Pal es va quedar de pedra: en Gras s’havia enamorat de debò. Sí que ho havia dit, als lavabos, però no se l’havia cregut ningú. A ell mateix li havien semblat poca-soltades de borratxo.

—I dius que la vas a veure? —li va preguntar, incrèdul.

—Sí. Cada nit. Excepte quan hem de fer salts nocturns. Quina merda, això de saltar de nit! Com si no em féssim prou durant tot el dia, que ens n’han de posar també a la nit. Com és que m’has vist sortir?

—Gras, peses com a mínim cent deu quilos. Com vols que no se’t vegi?

—Hosti, quina merda. A partir d’ara hauré d’anar més alerta.

—El curs s’acaba d’aquí a una setmana.

—Ja ho sé. Per això necessito saber el seu nom… Per poder-la trobar després de la guerra, ho entens?

I és clar que ho entenia, en Pal. Millor que ningú.

Va començar a caure la roina de sempre i a en Pal el va envair de cop una desagradable sensació de fred. En Gras se’n va adonar.

—Agafa el meu abric, estàs tremolant.

—Gràcies.

En Pal es va posar l’abric i va ensumar-ne el coll: feia olor de perfum.

—Et poses perfum?

En Gras va somriure, gairebé avergonyit.

—És robat. No ho diràs a ningú, oi?

—És clar que no. Però qui hi ha que tingui perfum, de la colla?

—No ho diries mai.

—Qui?

—En Faron.

—Que en Faron es posa perfum?

—Està fet un marica! No m’estranyaria que acabés en algun cabaret de Londres, tu ja m’entens.

En Pal es va posar a riure. En Gras va pensar que aquelles històries seves d’en Faron fent de puta feien petar de riure tothom. Llàstima que la seva cambrera no el conegués, en Faron, hauria sigut una bona manera d’encetar-hi conversa.

Aquella nit en Pal i en Gras hi van anar junts, al pub. Es van asseure junts en una taula i en Pal va mirar com en Gras estimava. Va contemplar les seves maneres d’enamorat, com se li il·luminaven els ulls quan la noia va anar a agafar-los la comanda, com balbucejava i com somreia perquè ella li havia parat un moment d’atenció.

—Us dieu alguna cosa? —li va preguntar en Pal.

—Res, noi. Mai. Això sí que no.

—Per què no?

—Així em puc imaginar que m’estima.

—És que potser t’estima.

—No sóc tan burro, Pal. Mira-te-la bé, mira’m a mi. Els paios com jo estan condemnats a estar sols.

—No diguis parides, collons.

—No pateixis per mi. Però és per això que vull viure en la il·lusió.

—En la il·lusió?

—En la il·lusió del somni, home. Els somnis ens mantenen vius. Els que somien no moren, perquè mai perden l’esperança. Tenir somnis és tenir esperança. En Granota va morir perquè no somiava en res.

—No diguis això. En pau descansi.

—Que en pau descansi, si vols, però és veritat. El dia que deixes de somiar, o bé és que ets l’home més feliç del món, o bé és que ja et pots fotre la pistola a la boca. Que et penses que em fa gaire il·lusió, morir com un gos anant a lluitar amb aquest coi d’anglesos?

—Lluitem per la llibertat.

—Sí, és clar! Pim pam! La llibertat! Però la llibertat és un somni, noi! Un altre somni! Mai som realment lliures!

—I doncs per què ets aquí?

—Si vols que et sigui franc, no en tinc ni idea. L’únic que sé és que sóc viu perquè somio cada dia, somio en la meva cambrera i que bé que estarem tots dos junts. Que la vindré a veure quan tingui permís, que ens escriurem cartetes d’amor… I que quan s’hagi acabat la guerra, ens casarem. I seré molt feliç.

En Pal, commogut, es va quedar mirant aquell fugitiu. No sabia com acabarien tots, però en Gras l’havia convençut i va saber que aquell noi viuria. Perquè no havia vist mai cap persona capaç de sentir tant d’amor.

En Pal va prometre que guardaria com un tresor el secret d’en Gras, i durant les nits que van seguir va fer veure que no se n’adonava, quan el seu company s’escapava. Però l’entrenament a Ringway estava a punt d’acabar: era la fase més curta de la seva formació, per no exposar-los més del compte a patir uns accidents que estadísticament eren inevitables. Quan només els quedaven dos dies i dues nits, en Pal li va preguntar a en Gras si havia pogut parlar amb la seva cambrera.

—No, no encara —va respondre el gegant.

—Et queden dos dies.

—Ja ho sé, aquesta nit parlaré amb ella. Aquesta nit és la gran nit…

Però aquella nit els aspirants es van haver de quedar a la base per assistir a una classe sobre els contenidors que serien llançats amb paracaigudes al mateix temps que ells, i van tornar a Dunham Lodge tan tard que en Gras no va tenir ocasió de fer la seva escapada.

L’endemà, per a desesperació d’en Gras, els aspirants van haver de quedar-se un altre cop a Ringway per fer l’últim salt nocturn. Van fer l’exercici amb el cor encongit: sabien que no trigarien a fer aquell salt de debò, damunt de França. L’únic a qui tant se li’n donava era en Gras: tornarien a casa tard un altre cop i aquella nit tampoc es podria escapar. Ja no la tornaria a veure. Enfundat en el seu uniforme, solcant el cel, bramava:

—Merda de salt! Merda d’escola! Colla de malparits!

De tornada a Dunham Lodge, en Gras, disgustat i desesperat, va pujar directament a l’habitació per ficar-se al llit. S’havia acabat tot. No es va adonar que en Pal havia convocat la resta d’aspirants. Els va explicar les escapades amoroses d’en Gras i van estar tots d’acord que seria una tragèdia que no parlés almenys una vegada amb la seva cambrera, abans de marxar. I van decidir que així que el tinent Peter s’adormís anirien tots plegats al pub.