55

Juliol s’acabava. Havien aprofitat la tarda lliure per passejar-se per Hyde Park sense neguits, malgrat les bombes voladores que minaven la moral dels londinencs. La Laura encapçalava la comitiva empenyent un cotxet amb en Philippe a dins. Una mica més enrere, en Doff i l’Stanislas tenien una animada conversa. Caminaven a poc a poc perquè la noia no els sentís. Parlaven de la guerra, com sempre. La Laura encara no havia tornat a la feina de Baker Street, i els dos homes estaven convençuts que, si no els sentia, no sabria res de les batalles que tenien lloc a França, de les pèrdues aliades i de les bombes voladores que amenaçaven la ciutat. Com si no hi hagués diaris, ràdio, sirenes ni converses de cafè. Ingenus, s’imaginaven que, si parlaven fluixet i una mica apartats, la Laura viuria protegida de la fúria del món.

Estava esplèndida, sota el sol, vestida amb una faldilla blanca de tenis que li quedava preciosa. Els volants ballaven a mesura que caminava, plena d’elegància. Ho sabia tot, de la guerra. Hi pensava a tothora. No es treia del cap en Gras, en Key i en Claude. I tampoc en Faron. Hi pensava cada dia. Cada dia revivia el moment en què havia fugit del pis. I també en en Pal, cada segon, condemnada a pensar en ell tota la vida. També pensava en el pare, a París. Quan acabés la guerra, aniria a París a ensenyar-li aquell nét tan preciós i rialler. En Philippe el consolaria d’aquella abominable pena, igual que la consolava a ella. Demanaria al pare que li parlés d’en Pal durant dies sencers, perquè encara continués viu. Estava cansada de ser l’única que el mantenia en vida. Els altres no en parlaven mai, per no posar-la trista. També volia que algun dia en Philippe sabés la història del seu pare.

Els tres passejants anaven per un camí que vorejava els estanys. El parc estava desert. La població vivia aterrida per les bombes voladores que des de mitjans de juny queien sobre Londres i sobre el sud d’Anglaterra. Les V1, die VergeltungsWaffen —les armes de la venjança—, eren una de les poques esperances que li quedaven a Hitler de recuperar el control de la guerra. Les llançaven des d’unes rampes instal·lades al llarg de la costa de la Mànega. Ràpides i silencioses, queien a qualsevol hora del dia i de la nit, fins a dues-centes cinquanta en un dia, i de vegades cent només a Londres. Els morts es comptaven ja per milers, i les criatures les estaven evacuant al camp, lluny de l’abast dels míssils. Un esquadró de caces Spitfire va solcar sorollosament el cel. La Laura ni se’ls va mirar. L’Stanislas i en Doff els van seguir amb la mirada, compungits.

Els serveis d’informació britànics no aconseguien localitzar l’emplaçament de les rampes de les V1: l’exèrcit no podia localitzar les bombes voladores fins que no les havien llançat ja per damunt de la Mànega. La Defensa Antiaèria encara aconseguia abatre’n alguna, però la RAF pràcticament no podia fer res contra aquells atacs, tan diferents de les hordes de bombarders del Blitz. Els caces podien disparar contra les bombes en ple vol, però s’arriscaven que els afectés l’ona expansiva a ells també. Ja havien perdut uns quants aparells. Tot i així, hi havia un sistema, espectacular i arriscat, per evitar que els míssils caiguessin en zones habitades: alguns pilots de caces Spitfire aconseguien desviar la trajectòria de les bombes ficant l’ala sota un dels alerons del projectil.

La Laura es va apartar del camí per ensenyar-li a en Philippe uns ànecs que hi havia a l’estany. Es va mirar, enriolada, en Doff i l’Stanislas, que per prudència havien interromput la conversa. Sabia perfectament que estaven parlant de l’Overlord. Va donar gràcies al cel per haver posat aquells dos homes a la seva vida i la d’en Philippe. No sabia què hauria fet, sense ells.

L’Stanislas es va quedar mirant les plàcides ones. L’avanç dels aliats per França era inexorable. Però si bé les operacions militars probablement els portarien fins a la victòria, no aconseguien solucionar l’antagonisme entre els aliats i els francesos. Les relacions eren tenses. La gent de la França Lliure havia quedat exclosa dels preparatius de l’Overlord, i en De Gaulle no havia sabut la data del desembarcament fins a l’últim moment. En aquell mateix moment s’havia adonat també que no tenia garanties que França pogués administrar-se tota sola després de l’alliberament, i s’havia posat fet una fúria amb en Churchill i l’Eisenhower, fins al punt de negar-se a pronunciar la crida a la unitat de totes les forces de resistència per les ones radiofòniques el dia del llançament de l’Overlord, el 6 de juny. Finalment s’hi va avenir, però tard, al vespre. Ara el problema era el destí dels agents de la Secció F del SOE després de la guerra. La secció SOE/SO havia encetat negociacions amb la França lliure sobre l’estatus que tindrien després de l’alliberament els francesos que havien lluitat als rengles del SOE. La qüestió s’havia plantejat ja abans del desembarcament, i estava en suspens des de feia mesos. Per a desesperació de l’Stanislas, fins aleshores les converses no havien obtingut cap resultat. Fins i tot hi havia partidaris de considerar els agents francesos del SOE com traïdors a la pàtria per haver col·laborat amb una potència estrangera.

La Laura va agafar el seu fill en braços. Amb la mà que li quedava lliure, va agafar un grapat de terra i el va llançar a l’aigua. Els ànecs es van pensar que era menjar i van córrer a buscar-lo. La Laura va riure. Els dos homes de darrere somreien.

Es van asseure en un banc per continuar amb la conversa.

—He fet allò que em vas demanar —va dir en Doff.

L’Stanislas va fer un gest d’aprovació amb el cap.

—El contraespionatge espiant —va rondinar en Doff—. Deus voler que em pengin, oi?

L’Stanislas va esbossar un somriure.

—L’únic que has fet és consultar un expedient. Qui ho està investigant?

—De moment ningú. L’expedient està en suspens. Amb l’Overlord, hi ha prioritats més urgents.

—I què has descobert? —va preguntar l’Stanislas, nerviós.

—Poca cosa. Jo crec que el cas acabarà arxivat. Els van detenir, com a desenes d’agents més. O bé devien cometre un error, o bé els van denunciar.

—Però qui els devia entregar?

—Ni idea. No té per què ser un malparit: algú de la resistència detingut i torturat, potser. Ja saps el que els fan…

—Ja ho sé. I un talp a dins del SOE?

—Francament, no t’ho sé dir. Aparentment ningú estava al cas de l’existència del pis d’en Faron. No veig de quina manera un talp…

—Ni tan sols coneixem tots els amagatalls dels agents a Baker Sreet!

—Va saltar sol?

—Sí, més tard se li havia d’afegir un pianista.

—És veritat. Però, segons la Laura, en Faron havia dit que oficialment era un pis franc. La secció F hauria hagut d’estar-ne al cas.

—Què més?

—En Pal era a París. Però no hi havia de fer res, allà. L’havien deixat anar al sud. Què caram hi feia? No era el seu estil, desobeir les ordres…

L’Stanislas va assentir.

—Devia tenir una bona raó per anar a París, però quina? L’expedient esmenta els interrogatoris a la Laura?

—Sí. Pel que sembla en Faron havia preparat un atemptat contra el Lutetia —va dir en Doff.

—El Lutetia?

—El que sents. Es veu que n’hi va ensenyar els plànols a la Laura. Hi havia algun atemptat previst?

—No, que jo sàpiga…

—Segons l’ordre de missió, en Faron era a París per preparar objectius per als bombardejos.

—Potser un bombardeig del Lutetia? —va suggerir l’Stanislas.

—No. Estava preparant un atemptat amb explosius.

—Ai caram!

—Com ho interpretes, tu, tot això? —va preguntar en Doff.

—Ni idea.

—Quan pugui, aniré a París a investigar —va fer en Doff—. El pare d’en Pal ja ho sap, que el seu fill és…?

—No, no ho crec. El seu pare… Quan era a les escoles de formació en parlava sovint. Era un bon fill, en Pal.

En Doff va assentir i va abaixar el cap, trist.

—Així que puguem dir-l’hi, l’hi direm —va declarar.

—S’ha de fer bé.

—Sí.

No havien vist que la Laura anava cap allà amb en Philippe encara en braços.

—Estàveu parlant d’en Pal, oi?

—Estàvem dient que el seu pare no deu estar al corrent de la seva mort —va explicar afligit l’Stanislas.

La Laura se’ls va mirar amb tendresa i es va asseure entre tots dos.

—Doncs així hem d’anar a París.

Els dos agents van assentir i li van passar un braç per l’esquena, en un gest protector. Tot seguit, sense que ella se n’adonés, es van mirar entre ells. N’havien parlat unes quantes vegades en el secret de Baker Street. Volien comprendre què havia passat a París aquell dia d’octubre.

Assegut davant la taula del seu despatx, en Kunszer tenia els ulls clavats en el telèfon, estabornit per la notícia: en Canaris, el cap de l’Abwehr, havia sigut detingut pel contraespionatge del Sicherheitsdienst. Des de l’atemptat contra Hitler, vuit dies abans, tots els alts oficials alemanys estaven sota vigilància. Havien intentat matar el Führer posant una bomba en una sala de reunions del Wolfsschanze, el seu quarter general, prop de Rastenburg. La repressió a dins de l’exèrcit era terrible, ningú estava lliure de sospita, el contraespionatge havia punxat els telèfons. I en Canaris estava detingut. Era un dels conspiradors? Què passaria amb l’Abwehr?

Tenia por. Ell no hi havia participat, en aquella conspiració, no havia fet res, però precisament per això mateix tenia por: feia mesos que no feia res per a l’Abwehr. Si algú es dedicava a investigar el seu cas, interpretarien la seva passivitat com una traïció. Però si es mantenia inert era només perquè ja feia temps que no creia en la victòria alemanya. I ara els aliats avançaven sobre França. En poques setmanes arribarien a les portes de París. Aviat l’orgullosa Alemanya fugiria, en Kunszer n’estava segur. Els exèrcits es replegarien i aleshores el Reich ho hauria perdut tot, els seus fills i l’honor.

Tenia por. Por que anessin a detenir-lo per alta traïció a ell també. Però ell no havia comès cap traïció. Si de cas, havia tingut opinions pròpies. Si fos per ell, es quedaria atrinxerat al seu despatx del Lutetia, amb el Luger a la mà, disposat a abatre els de les SS quan hi entressin a l’assalt, disposat a fer-se volar el cap quan els britànics contra els quals tant havia lluitat entressin amb els tancs a París. Però hi havia el pare. No pots abandonar un pare. Si encara sortia, era per ell.