61

Novembre era un mes gris, a Londres. Continuaven sense saber res d’en Gras. L’Stanislas deia que acabaria tornant, que ara la seva vida era allà.

A la sala d’estar de Chelsea, la Laura passava la tarda amb la seva mare. Era diumenge. Per a la Secció F s’havia acabat la guerra, i Baker Street havia desmobilitzat els seus agents.

—I ara què faràs? —va preguntar la France.

—Ocupar-me d’en Philippe. I també vull acabar els estudis.

La mare va somriure. La seva filla parlava com si la guerra, al cap i a la fi, no fos una cosa tan greu. La Laura va continuar:

—M’agradaria tornar a reunir-los a tots al desembre, a la casa de Sussex. Com l’any passat… Per recordar. Tu creus que voldran venir?

—Segur que sí.

—És que des que vam tornar de França que ja no és com abans.

—No pateixis, ja ho serà. Temps al temps.

—I en Gras? Haurà tornat ja? Estic patint per ell. M’agradaria tant que fos aquí!

—És clar que sí. No pateixis… Ja tens prou maldecaps.

—M’agradaria convidar també el pare d’en Pal. Ni tan sols sap que té un nét… Jo crec que no sap ni que el seu fill és mort. Ja és hora de dir-l’hi.

La France va assentir amb tristesa i li va acariciar els cabells.

Per la vorera que vorejava la casa, en Richard passejava en Philippe amb el cotxet.

No hi havia dia que no resés. Anava a l’església matí i tarda i s’hi passava hores, resant en aquells bancs durs i incòmodes, entre totes aquelles fileres gèlides i desertes, suplicant la manera d’oblidar. Volia tornar a ser en Claude el seminarista, o almenys en Claude el capellà, aquell Claude de Wanborough Manor que tothom es pensava que no seria mai capaç de fer la guerra. Volia ser sacerdot, tancar-se en un monestir. Volia fer-se trapenc, no tornar a parlar mai més. Sí, això, que el Senyor se l’endugués als claustres del silenci, que el purifiqués dels seus pecats perquè l’espera de la mort no fos tan insuportable. Sí, potser la seva ànima encara tenia salvació, potser no estava perdut del tot. Encara era cast. Havia matat, però almenys havia mantingut la castedat.

Que el Senyor el tanqués a les muntanyes. Volia desaparèixer, no valia res, només havia sabut fer el mal. Però el que més el rosegava per dins era haver fet mal a en Gras, l’únic de tots ells que era un Home. I sabia quin era el preu: aquell que faci mal a un Home, deixarà de tenir futur, deixarà de tenir horitzó. Aquell que faci mal a un Home no sabrà mai el que és la redempció. Moltes vegades li sabia greu no haver mort a la guerra. Envejava l’Aimé, en Pal i en Faron.

S’avergonyia d’estar al costat de la Laura. No se la mereixia. Acabaria fent-la fugir. Tampoc volia veure en Philippe: en Pal, el seu pare, havia sigut un Home, no havia apallissat mai ningú, no havia traït mai ningú, no havia fet mai mal a ningú. En Philippe també es faria un Home, i d’aquesta manera la humanitat no moriria. Per això era tan important no contaminar aquella criatura. Sí, així que pogués se n’aniria ben lluny. Mentrestant, marxava del pis de Bloomsbury de matinada i no hi tornava fins tard al vespre, per no trobar-se amb la Laura ni amb en Philippe. Sovint, en els meandres de la nit, sentia plorar en Key a l’habitació del costat, turmentat, com ell, pel fet d’existir. De vegades bevia, però molt de tant en tant. Volia patir, per complir la seva penitència.

Els alemanys no havien capitulat encara, el SOE encara estava actiu, però la Secció F tenia les hores comptades. A Portman Square i en alguns despatxos de Baker Street, havia arribat l’hora de plegar veles. El SOE havia obert un despatx a París, a l’hotel Cecil, per facilitar el retorn dels agents de nacionalitat francesa. A més també calia posar-se en contacte amb les famílies dels morts.

La Laura va informar l’Stanislas que volia buscar el pare d’en Pal a París.

—Ho sap, això del seu fill? —va preguntar.

—No en tinc ni idea.

—Doncs ja és hora que ho sàpiga.

—Sí.

—Vull que conegui en Philippe, això li alleujarà una mica el dolor.

—Segur que sí… Però no hi ha cap pressa. Ja hi aniràs quan t’hi vegis amb cor.

—Tinc ganes que vegi en Philippe… Tinc ganes de parlar amb ell… Tinc tantes coses a dir-li… Però com li dic això d’en Pal, si no en sap res?

—Hi podria anar jo abans, si vols —va proposar l’Stanislas—. Amb en Doff. Per fer les coses com Déu mana. En nom del SOE. Amb els honors militars i tot el que cal, perquè vegi que el seu fill era un heroi de guerra.

La Laura va repenjar el cap a l’espatlla de l’antic pilot.

—T’ho agrairia —va dir-li amb tristesa—. Tu creus que voldrà venir a la casa de Sussex? Potser podria passar una temporada a Anglaterra, per estar amb en Philippe. Estaria bé, no?

—Seria fantàstic —va respondre l’Stanislas.

La va tranquil·litzar. Tot aniria bé.