52

El 6 de juny de 1944, amb un dia de retard per culpa de les condicions meteorològiques, els aliats van donar el tret de sortida a l’operació Overlord, que havien estat preparant durant deu mesos. Ràdio Londres no va parar d’emetre missatges adreçats a les xarxes perquè entressin en acció. En la foscor de l’alba, amb el cor a mil per hora, en Gras i en Claude, cadascú en un extrem del país, es van llançar a la batalla amb els seus compatriotes i l’Sten en bandolera. Tenien por.

Prèviament al desembarcament, el grup SOE/SO havia mobilitzat les seves tropes. En Rear va ser enviat al centre. En Key es va llançar amb paracaigudes amb agents de l’OSS a la Bretanya. Duien uniforme. Després de dos anys de clandestinitat, se’ls feia estrany portar de cop i volta un uniforme de l’exèrcit britànic. El comando, molt ben entrenat, havia d’avançar ràpidament. El seu objectiu era neutralitzar les instal·lacions de la Luftwaffe a la zona.

La Resistència, exaltada per la proximitat de la batalla, es va enardir. I mentre que els exèrcits britànic, americà i canadenc s’afanyaven a abocar un milió de soldats sobre les platges de Normandia, i el SAS britànic —que finalment havia estat l’elegit enfront del SOE per fer parar bojos els serveis secrets alemanys— deixava caure centenars de soldats de drap ben lluny del punt on tindria lloc el desembarcament, les xarxes, als afores de les ciutats o des del maquis, sabotejaven la xarxa ferroviària per impedir que les tropes alemanyes es desplacessin pel país.

Al despatx d’en Kunszer, la ràdio baladrejava. Ell estava tranquil. Li arribava el soroll de l’efervescència dels passadissos. S’estava escampant el pànic pel Lutetia. L’atac sobre França havia començat.

Tenia por. Però ja feia molt de temps que s’estava preparant per tenir por. Va baixar a buscar xampany a les cuines de l’hotel i en acabat se’n va anar al carrer del Bac.

La nit havia caigut sobre Londres. Les platges de Normandia eren testimoni d’intensos combats. Per les ones, la BBC retransmetia la crida del general De Gaulle a la Resistència. En aquell mateix moment, al Saint-Thomas Hospital, al barri de Westminster, unes quantes setmanes abans del que tocava, la Laura donava a llum el seu fill. La seva mare era al seu costat, a la sala de parts. A fora, en Richard Doyle anava passadís amunt, passadís avall.

Cada quart d’hora, una infermera entrava a buscar la France Doyle: el telèfon. Era l’Stanislas, des de Baker Street, tan ansiós pel part com per l’Overlord.

—Va tot bé? —preguntava una vegada i una altra a la France.

—No pateixi, va tot molt bé.

L’Stanislas sospirava. A la setena trucada, el va poder tranquil·litzar definitivament.

—És un nen —li va dir.

A l’altre extrem de la línia, el bo de l’Stanislas estava massa emocionat per parlar. En certa manera acabava de ser avi.