50

A Chelsea, la notícia de l’embaràs va dividir el matrimoni Doyle, sotmès ja a la dura prova de la guerra. La Laura s’havia decidit a anunciar-ho als seus pares. Estava embarassada de cinc mesos, ja no ho podia continuar amagant.

Va ser un diumenge a la tarda. L’Stanislas i en Doff la van acompanyar amb cotxe per donar-li suport. Es van quedar esperant en un carrer paral·lel, fumant. La Laura va tornar amb la cara xopa de llàgrimes.

En Richard Doyle s’ho havia pres molt malament. No volia ni sentir a parlar d’un bastard a la família, i menys encara del bastard d’un mort. Un bastard era un mal assumpte: malparlarien d’ells, potser fins i tot perdria la confiança dels seus banquers. Un bastard. Les minyones que no tenien res al cap engendraven bastards a les golfes amb homes que no tornaven a veure mai més. I després feien de putes per poder pujar el seu fetus. No, a en Richard Doyle no li semblava bé que la seva fill s’hagués quedat embarassada del primer que li havia passat per davant.

Quan va sentir les paraules del seu pare, la Laura es va posar dreta, amb una expressió impenetrable a la cara.

—No tornaré a posar els peus en aquesta casa mai més —va dir amb tota la calma.

I se’n va anar.

—Un bastard? —va cridar la France així que la Laura va marxar—. El fill d’un soldat i d’un valent, això és el que és!

En Richard va arronsar les espatlles. Ell coneixia el món dels negocis, era un món difícil. Aquella història del bastard no li faria cap favor.

Des d’aquell diumenge, en Richard i la France ja no dormien junts. Moltes vegades la France es deia entre si que si en Richard hagués sigut un home bo li hauria explicat el secret d’en Pal i de la seva filla, però no es mereixia saber quin honor era la seva filla per al seu nom. De vegades, en un rampell de ràbia, es deia que s’hauria estimat més que es morís en Richard i en Pal continués viu.

Com que la Laura ja no anava a Chelsea, la France va començar a anar a visitar-la a Bloomsbury. Des que havia marxat en Gras, hi vivia la Laura tota sola, però l’Stanislas i en Doff la cuidaven. La treien a sopar, de botigues, i cada dos per tres li compraven regals per al seu futur fill i els anaven amuntegant a l’habitació d’en Gras. Havien decidit que l’habitació d’en Gras seria per al bebè. Segur que en Gras n’estaria encantat. Ell dormiria amb en Claude, que tenia l’habitació més gran i també hi estaria d’acord, sense cap mena de dubte.

A la France Doyle li agradava anar al pis de Bloomsbury, sobretot el cap de setmana. Mentre ella xerrava amb la seva filla a la sala d’estar, en Doff i l’Stanislas anaven atrafegats preparant l’habitació de la criatura a còpia de pintura i de teles. Tant l’un com l’altre tenien feina a Baker Street, però s’ho arreglaven per tenir temps lliure quan la Laura estava de permís, perquè no es quedés sola.

Després de Ringway, en Key i en Rear van reprendre els entrenaments intensius a les Midlands amb el seu comando. En un casalot immens que semblava una granja, van rebre formació molt especialitzada de tir i de desactivació de mines.

Al sud de França, en Claude s’havia unit al maquis. Era la primera vegada que veia un maquis. El va colpir la joventut dels combatents. Es va sentir menys sol. Estaven ben organitzats i plens de determinació. Havien patit la cruesa de l’hivern, però la imminent arribada de la primavera i del bon temps els omplia d’un vigor renovat. El cap del maquis, un home de trenta anys una mica esbojarrat a qui anomenaven Trintier, el va acollir amb els braços oberts. Tot i que tenia deu anys menys que en Claude, es va posar a les seves ordres. Van passar plegats moltes hores, tots dos sols, treballant d’acord amb les instruccions que havien rebut de Londres. L’objectiu era donar suport a l’Overlord frenant l’ascens cap al nord de les unitats alemanyes.

Ara en Gras vivia en un petit edifici molt a prop del mar, en una petita ciutat del nord-est de França. Del grup d’agents al qual s’havia incorporat, ell era l’únic que es dedicava a activitats de propaganda negra, tot i que de vegades l’ajudava algun membre de la resistència. Per primer cop des que havia començat la guerra, pensava sovint en els seus pares. S’enyorava. La seva família era originària de Normandia, els seus pares vivien als afores de Caen. Es preguntava què se’n devia haver fet. Estava trist. Per animar-se, pensava en el fill de la Laura i es deia entre si que ell potser havia nascut per cuidar aquella criatura.

Havia sentit dir als altres agents que en un carreró d’allà a prop hi havia un bordell freqüentat per oficials alemanys. Ells es plantejaven si hi havien de fer un atemptat. En Gras, en canvi, es plantejava anar a buscar-hi una mica d’amor. Què diria la Laura si sabés que es dedicava a aquella mena d’activitats? Una tarda, va cedir a la desesperació: tenia tanta necessitat d’amor!

El 21 de març, el dia que començava la primavera, en Kunszer va convocar en Gaillot al Lutetia. El va fer passar al seu despatx. Feia molt de temps que no es veien.

En Gaillot estava exultant que el rebessin al quarter general, era la primera vegada. A en Kunszer no el va estranyar. Si l’hagués vist preocupat per haver d’entrar davant de tothom a les oficines de l’Abwehr, encara s’hauria salvat. Al cap i a la fi, havia sigut un bon soldat. Si en el primer contacte, tres anys abans, en Gaillot s’hagués negat a col·laborar, si hagués calgut amenaçar-lo i obligar-l’hi, encara s’hauria salvat, almenys era un bon patriota. Però en Gaillot no era més que un traïdor a la pàtria. Havia traït la seva pàtria, la seva única pàtria. I per això en Kunszer el detestava: als seus ulls representava el pitjor que pot fer una guerra.

—Quina emoció, ser aquí dins —va declarar en Gaillot, entusiasmat, així que va entrar al despatx.

En Kunszer se’l va mirar sense respondre. Va tancar la porta amb clau.

—Com va la guerra? —va preguntar el visitant per omplir el silenci.

—Molt malament, estem a punt de perdre-la.

—No ho digui, això! S’ha de tenir esperança!

—Gaillot, vostè sap el que li faran quan hagin guanyat la guerra? El mataran. Que sempre serà menys dur que el que nosaltres els hem fet patir a ells.

—Abans me n’hauré anat.

—Ah sí? On?

—A Alemanya.

—Alemanya!, pot comptar… Estimat Gaillot, l’arrasaran, Alemanya.

En Gaillot, astorat, es va quedar mut. En Kunszer havia de tenir més fe. Es va animar una mica quan l’alemany li va donar uns copets a l’espatlla, com si fossin vells amics.

—Vinga, Gaillot. No s’amoïni, ja li trobarem un lloc segur.

En Gaillot va somriure.

—Va, brindem. Pel Reich —va proposar en Kunszer.

—Això mateix, brindem pel Reich! —va exclamar en Gaillot com si fos una criatura.

En Kunszer va fer seure el seu visitant en una confortable butaca i es va girar cap al moble bar. D’esquena al francès, va abocar aigua en un got, com si hi aboqués un licor, i hi va afegir el contingut d’un flascó opac: una substància blanca i granulosa que semblava sal. Cianur de potassi.

—Salut! —va exclamar en Kunszer mentre li portava el got a en Gaillot.

—I vostè no en beu?

—Després.

En Gaillot no es va fer pregar.

—Pel Reich! —va repetir per última vegada abans de buidar el got d’una tirada.

En Kunszer va observar la seva víctima, arrepapada al sofà. Li feia pena. Potser tindria convulsions. Després se li paralitzaria el cos i se li posarien els llavis i les ungles de color violeta. Abans que li deixés de bategar el cor, en Gaillot continuaria conscient durant uns quants minuts, rígid com una estàtua. Una estàtua de sal.

El francès, lívid, aparentment ja estava paralitzat i respirava amb dificultat. Aleshores en Kunszer va obrir el seu armari secret, en va treure una Bíblia i li va llegir a aquell traïdor que s’estava morint lentament els versicles de Sodoma i Gomorra.