64

La Saskia va despertar en Gras l’endemà a primera hora. Ja feia estona que no dormia.

—Desperta’t, és hora de marxar! —va exclamar, impacient, sacsejant el matalàs.

En Gras feia el ronso expressament, per no córrer. La va mirar mentre anava fent saltirons d’alegria per aquella habitació minúscula i la va trobar preciosa. La més preciosa del món. Li feia tanta por perdre-la! Li volia proposar que aquell dia no anessin al Lutetia. Tot eren desgràcies, allà. Podien relaxar-se una mica, anar a passejar, o a passar l’estona pels cafès, com els enamorats. Però ella ja estava preparada per sortir, plena d’esperança i d’energia, com si no fes ja dies i dies que repetien en va el ritual dels orfes. El gegant es va vestir i van marxar.

Davant del Lutetia, malgrat que era molt d’hora, s’havia format ja una llarga cua de gent, esperant per passar per un estricte control de seguretat. En Gras va presentar el seu carnet de l’exèrcit britànic i d’aquesta manera els va costar menys entrar-hi. Els van fer passar al gran vestíbul. Decididament, no li agradava gens, aquell lloc. Massa tristesa i massa esperança alhora als rostres de la gent.

Davant dels taulells i les taules ja hi havia fileres de visitants neguitosos. I voluntaris, infermeres, persones que orientaven els que arribaven, que els feien les primeres cures, que els desinfectaven, que els donaven menjar, que els inscrivien als registres. Un corrent continu de fantasmes descarnats i calbs. Els espectres del que la humanitat havia fet a la humanitat.

La Saskia es va posar davant del mateix taulell de cada matí i va tornar a donar el nom dels seus pares. No sortia a cap llista. La Saskia va anar a repetir la mateixa pregunta a un despatx de la planta baixa.

—Demana també per la teva germana —li va suggerir en Gras—. Com es diu?

—Marie.

Tampoc van trobar-hi res, de manera que es van asseure tots dos a la mateixa gran butaca de cada matí. La Saskia es va rendir a la desesperació. I si s’havia quedat sola? Òrfena per sempre? Almenys tenia en Gras, aquell tros de pa d’en Gras que la protegiria sempre i que no deixaria mai que li afaitessin el cap.

—Continuarem esperant, tants dies com calgui —li va murmurar en Gras a l’orella, veient les llàgrimes que li lliscaven galtes avall.

Discretament, li va fer un petó a la base del coll. Era el primer cop a la vida que feia una cosa així.

Va passar una hora. Es van barrejar amb altres famílies. Es van creuar amb altres fantasmes. I una hora més. I de cop i volta, la Saskia la va veure: era la seva germana, allà mateix. Va cridar el seu nom, amb totes les seves forces, potser deu vegades. Era la Marie. Sense cabells, cadavèrica i amb el cos esquelètic, però era allà, viva. Van córrer l’una cap a l’altra, es van abraçar. La Saskia gairebé la podia aixecar de terra. Es van estrènyer, es van tocar per estar segures que tot allò era real, i finalment van deixar sortir les llàgrimes, unes llàgrimes d’alegria, d’alleujament i de dolor.

—Marie! —va murmurar la Saskia—. Marie… Patia tant per tu, t’he buscat pertot arreu! Ja fa dies que sóc aquí esperant.

No es van dir res més, ja no podien parlar més. El que tenien a dir-se no era important. Tant eren, ja, els cops i les violacions. Ara només comptaria el futur. En Gras les va contemplar entre emocionat i aclaparat. No sabria mai que un any i mig abans la Marie havia sigut arrestada per un agent de l’Abwehr al bulevard Saint-Germain, mentre transportava el que ella creia que eren valuoses ordres de guerra i que només eren postals d’un fill al seu pare.

Encara no eren les dotze del migdia. La Marie i la Saskia eren davant del Lutetia, a punt de sortir cap a l’estació. La Marie acabava de saber per boca de la seva germana que la Gestapo havia entrat a casa de la seva família després que l’arrestessin a ella, i havien decidit tornar a Lió totes dues. Potser els seus pares les estaven esperant allà. Havien de tenir esperança. No volien quedar-se esperant a París, i la Marie no hi voldria tornar mai més. Massa mals records.

La Saskia va caminar unes quantes passes per la vorera de davant l’hotel amb en Gras, que ja estava trist de perdre-la. Havia plogut i la silueta d’ella es reflectia als bassals. Caminava molt arrambada a en Gras.

—Tornaré aviat —li va dir—, però haig d’anar a veure si els meus pares…

—Ho entenc perfectament.

—Jo tornaré aviat. I tu què faràs, mentrestant?

—No ho sé. Segurament tornaré a casa, a Londres.

La Saskia el va abraçar.

—Va, no estiguis trist —li va suplicar—, si no m’hi posaré jo també.

—Vindràs a Londres?

—És clar que sí!

—I anirem a la platja?

—Sí! La platja!

La Saskia li va fer un petó a la galta.

En Gras es va treure de la butxaca un paperet i hi va escriure l’adreça de Bloomsbury.

—Vine a buscar-me! T’estaré esperant cada dia.

—No trigaré a ser allà. T’ho prometo.

La Saskia li va agafar les mans i es van mirar en silenci.

—M’estimaràs encara que hagi sigut puta?

—És clar que sí! I tu m’estimaràs a mi encara que hagi matat homes?

Ella li va fer un somriure ple de tendresa.

—Però si ara ja t’estimo una mica, burro!

En Gras va somriure exultant. La Saskia va tornar amb la seva germana i van marxar juntes bulevard avall. Ella es va girar una última vegada per fer-li el darrer adéu amb la mà, i ell, feliç, no va deixar de mirar-la fins que la va perdre de vista en una cantonada. La Saskia l’estimava! No l’havien estimat mai.

Encara no eren les dotze. Mentre en Gras, enamorat, somiava dret a la vorera, l’Stanislas i en Doff, pocs centenars de metres més enllà, pujaven pel carrer del Bac.