24

A principis de la tercera setmana de gener, un Westland Lysander de la RAF va aterrar a mitja nit a la base del 161è esquadró, a Tangmere, a prop de Chichester, a West Sussex. A dins de l’avió, en Faron xiulava, alleujat d’arribar a Anglaterra. Havia arribat a pensar que no l’anirien a buscar mai. Les condicions climàtiques havien impedit el vol en diverses ocasions. Va baixar de l’aparell estirant la seva immensa còrpora, envaït per una alegria sobtada. Tota la tensió que havia patit durant la missió s’afluixava per fi, una tensió insuportable, una angoixa de bèstia acorralada.

El colós va anar cap a Londres en cotxe. L’endemà a primera hora va fer l’informe a Portman Square, on es va trobar amb l’Stanislas. Va indicar tots els objectius de sabotatge, però el Lutetia no. Per al Lutetia esperaria encara. No volia que li pispessin la glòria. Tampoc va dir res del pis franc: només en parlaria amb càrrecs importants. La morralla no li interessava. En acabat li van fer saber que començava un període de permís i el van fer anar a un pis de trànsit que hi havia al barri de Camden, que compartiria amb un agent iugoslau molt alt. Va ser el mateix Stanislas qui el va acompanyar, per l’amistat que tenien. En Faron continuava sent tan desagradable com sempre, però el veterà de la colla no hi donava gaire importància, i fins i tot li va proposar reunir-se amb els seus antics companys de formació per jugar a cartes a Mayfair aquell mateix vespre.

Al voltant de la taula de ca l’Aimé, ningú estava pel joc: totes les mirades confluïen en el tall de cabells espantós que portava el nouvingut.

—Que et deixes créixer els cabells? —va preguntar finalment la Laura, trencant el silenci de la partida.

—Sí, ja ho veus. És indispensable per confondre’s entre la multitud. Sóc molt alt, i si a més a més vaig pelat, és difícil que no se’n recordin de mi… Però la veritat és que estic content del pentinat, i a més he trobat una gomina francesa que és la pera.

Es posava gomina! No es van atrevir a mirar-se per por que se’ls escapés el riure. Era un Faron nou. Tots havien tornat canviats de les seves respectives missions, però en el cas d’en Faron havia sigut a pitjor.

La Laura va intentar allargar la conversa comentant un parell de banalitats, i en Faron, amb ganes de xerrar, va continuar responent tot animat, passejant els dits per damunt les cartes sense ni tan sols mirar-les. Li agradava la veu de la Laura, tenia un timbre dolç i sensual. Es notava que amb el nou pentinat l’havia seduït. La Laura li havia agradat des del principi, a Wanborough, però no havia intentat mai festejar-la seriosament. Ara era diferent: necessitava una dona. Per què caram aquella Marie no havia volgut saber res d’ell? Volia una dona de debò, una dona seva, que pogués tocar sempre que li vingués de gust. Res de putes, per l’amor de Déu, res de putes que has de pagar cada cop que vols una mica d’amor, com un pidolaire, com un marginat, com un no ningú. Putes no, sisplau, quina humiliació. El gran seductor va encendre un cigarret.

Tots observaven atentament la seva actitud. Acabava d’encendre un cigarret i tenia una manera de xuclar-lo que no podia ser més desagradable, fent soroll. No van poder aguantar-ho més i es van posar tots a riure. Per primer cop en Faron es va adonar que es reien d’ell. Va sentir una fiblada al cor.

Van anar passant els dies. Una tarda, passejant amb en Key per Oxford Street, en Pal va veure en un aparador l’americana de pota de gall que sempre havia volgut per al seu pare. Una americana preciosa, gris antracita, perfectament entallada. I la va comprar. Sense pensar-s’ho. Va dubtar una mica amb la talla, però, en el pitjor dels casos, sempre s’hi podia fer algun retoc. Al cap de deu dies, a finals de mes, el seu pare feia anys. Ja serien dos anys seguits sense poder-lo felicitar. Mentre esperava que arribés el dia en què es podrien retrobar, es consolava abraçant la jaqueta, que guardava com si fos un tresor a l’armari de la seva habitació, a Bloomsbury.

El diumenge següent, a finals de la tercera setmana de gener, per iniciativa de la France Doyle, la Laura va invitar en Pal a dinar a casa seva, a Chelsea. Roba elegant, cuixa de xai i patates del jardí. Al matí, abans de sortir de casa, a la cuina de Bloomsbury, el fill, ansiós per causar bona impressió, li va suplicar a en Key que l’ajudés.

—Digue’m temes de conversa —va gemegar.

En Gras, que seia a taula amb ells concentrat en el seu llibre d’anglès, anava dient que sí a tot, recitant la gramàtica per a la concurrència:

—Hello, papy, hello grany, very nice to meet you, Peter works in town as a doctor.

—Parla de caça —va dir en Key, sense immutar-se—, als anglesos els encanta la caça.

—Però si no en sé res, de caça!

—How can I go to the central station? —continuava dient la musiqueta de fons—. Yes no maybe please goodbye welcome.

—Doncs parla de cotxes. Segur que al pare li agraden. Tu treu el tema dels cotxes, ell et parlarà del seu i aleshores tu fas veure que t’ha deixat espaterrat.

—My name is Peter and I am a doctor. And you, what is your name?

—I si em fa preguntes de mecànica? No en tinc ni idea.

—Doncs improvisa. A l’escola ens en van donar un parell de classes.

—Everyday I read the newspaper. Do you read the newspaper, Alan? Yes I do. And you, do you? Oh yes I do do. Do. Do. Do re mi fa sol la si do.

En Key, atabalat, va clavar un cop de peu a en Gras per sota la taula perquè parés amb aquella tabarra. En Gras va fer un crit, en Pal es va posar a riure i en Key va sentenciar:

—Escolta, si ets capaç de portar una operació per als serveis secrets d’un país, també podràs sobreviure als pares de la Laura. Tu pensa que són de les SS i que te n’has de sortir tant sí com no.

El dinar va anar perfecte. En Pal s’hi entenia bé, amb els Doyle, els causava molt bona impressió. Era educat, afable, i s’esforçava de valent per no perdre el fil, amb el seu anglès. La France observava la parella d’enamorats que feien en Pal i la seva filla, asseguda a la seva esquerra. Eren discrets, però hi havia senyals claríssims. A més, ja feia temps que s’ho imaginava. Ara ja sabia per a qui s’arreglava tant la seva filla cada matí. Sí, la France parava l’orella a la porta del quarto de bany, d’amagat, i sentia com la seva filla es posava guapa per sortir. Ara ja estava més tranquil·la: el gener anterior, quan en Pal li havia explicat el secret, patia tant per la Laura que es va passar una pila de nits sense dormir. Aquells últims mesos amb prou feines l’havia vist, perquè se n’havia anat a Europa dues vegades durant una temporada llarga, suposadament amb la FANY. Li hauria agradat dir-li que n’estava al cas, que sabia allò dels serveis secrets britànics, que estava molt amoïnada però també orgullosa, però no li havia dit res, era massa difícil. Durant les absències de la Laura, en Richard i ella havien anat rebent cartes de l’exèrcit: «Va tot bé, no pateixin», hi deia. Però com no havien de patir?, es preguntava la France quan pensava en la seva filla, que mentia en pro d’una gran causa. Però una gran causa per a qui, en definitiva? Per a la humanitat, per a ningú. La Laura havia tornat a casa a l’estiu: trista, cansada, malalta, amb mala cara. «La FANY, el front, la guerra», deia per justificar-se. La FANY. Mentida. Una nit, mentre la seva filla dormia profundament, la France Doyle es va asseure al costat del llit a mirar-la, compartint amb ella aquell terrible secret: la seva filla mentia. La France se sentia sola i estava espantada, i quan li va tornar a marxar la filla, va començar a tancar-se en una mena d’armari de paret molt gran que hi havia al segon pis, per plorar. Quan se li acabaven les llàgrimes, per pudor, es quedava una estona més a dins d’aquell immens armari, fins que els ulls se li assecaven del tot. Les minyones no podien sospitar res, i en Richard encara menys. Ara ja feia un mes que la Laura havia tornat, a mitjans de desembre. Un altre permís, aquest cop més llarg, i la France li havia trobat més bon color. Cantussejava molt i es posava guapa sempre. Estava enamorada. Quina alegria veure-la sortir amb aquells vestits tan bonics, feliç. Es podia ser feliç i fer la guerra alhora.

Aquell diumenge, havent dinat, la France Doyle va tornar a l’armari on mesos abans havia plorat regularment el destí de la seva filla. Es va agenollar, ajuntant les mans i amb els ulls tancats, plena d’un fervor sobtat, i va donar gràcies al Senyor per haver posat en el camí de la seva filla un noi tan brillant i tan valent com en Pal. Que la guerra tornés sans i estalvis els valents com ells. Que el Tot Poderós protegís aquelles dues criatures. Que aquella guerra fos només el punt de partida per a ells dos i que el Senyor se l’endugués a ella a canvi de la felicitat eterna de tots dos. Sí, si tot acabava bé, aniria a ajudar els més desemparats, reconstruiria les teulades de les esglésies, finançaria orgues i encendria centenars de ciris. Compliria les promeses més impensables, a canvi que el Cel tingués pietat amb ells.

Però la France Doyle no s’havia adonat d’una cosa: que ni en Pal ni la Laura eren conscients de com s’estimaven l’un a l’altre. Per exemple, podien conversar durant hores sense cansar-se, amb passió, amants insaciables, com si fes anys que no es veien. Ella sempre trobava en Pal brillant, però ell no ho veia, i per por que ella acabés cansant-se d’ell, recorria a tota mena d’estratagemes per impressionar-la: fullejava llibres i diaris perquè les seves converses fossin més interessants, i moltes vegades, si considerava que no n’havia sabut prou, se sentia culpable fins l’endemà. Quan sortien a sopar junts a un restaurant, ella es passava hores arreglant-se per arribar-hi tota enlluernadora, amb un vestit de nit preciós i les sabates a joc. Ell sempre quedava fascinat, però ella no se n’adonava. Es trobava massa mudada i per dins es tractava d’idiota per haver-se passat tota la tarda al quarto de bany de Chelsea posant-se guapa, cuidant-se, pentinant-se, maquillant-se, emprovant-se un vestit, canviant-se després, tornant-se a canviar, traient tot l’armari sencer i llançant-ho tot a terra dient de tot perquè no hi havia res que li quedés bé, perquè ja no li quedava bé res i perquè era la més lletja del món. Per això, obsessionats amb totes aquelles bajanades, la Laura i en Pal no s’havien tornat a dir mai més com s’estimaven. I no eren capaços de veure, ni tan sols en plena nit, abraçats a l’habitació d’en Pal, el que tots els altres al seu voltant ja veien des de feia molt de temps.

Cap al final de la setmana següent es va acabar el mes de gener i va ser l’aniversari del pare. Aquell dia en Pal no es va afaitar. Era un dia trist. A primera hora del matí va treure de l’armari l’americana de pota de gall que havia comprat per a aquella ocasió, se la va posar i va sortir a passejar sense rumb per la ciutat. La va portar pels llocs on li agradava anar i es va imaginar com seria un dia amb el seu pare si vingués a Londres a visitar-lo.

—És fantàstic —li va dir el seu pare—. No pares!

—Ho intento —va respondre modestament el fill.

—Jo no en diria «intentar-ho», d’això. Mira’t! Has arribat a tinent de l’exèrcit britànic! Un pis, una paga i heroi de guerra… Vas marxar que eres una criatura i ara t’has convertit en una persona excepcional. El dia que vas marxar et vaig fer jo la bossa, te’n recordes?

—Me’n recordaré sempre.

—T’hi vaig posar roba bona. I una llonganissa.

—I llibres… M’hi vas posar llibres.

El pare va somriure.

—Et van agradar? Eren per ajudar-te a tirar endavant.

—Vaig tirar endavant gràcies a tu. Penso en tu cada dia, pare.

—Jo també, fill. Penso en tu cada dia.

—Pare, em sap molt de greu haver marxat…

—No et sàpiga greu. Vas marxar perquè calia. Qui sap què seria de mi si tu no fessis la guerra?

—Qui sap què seria de nosaltres si m’hagués quedat amb tu?

—Que tu no t’hauries convertit en un home lliure. Que no t’hauries convertit en tu mateix. Aquesta llibertat, fill, la portes escrita a dins. Aquesta llibertat és el teu destí. Estic orgullós.

—Doncs hi ha vegades que aquest destí no m’agrada. El destí no hauria de separar la gent que s’estima.

—No és el destí, qui separa les persones. És la guerra.

—I la guerra forma part del nostre destí?

—Aquesta és la gran pregunta…

Van caminar. Van arribar fins a casa dels Doyle, a Chelsea, i en acabat van dinar al mateix lloc on la Laura havia portat en Pal quan van ser allà de permís per primer cop, després de Lochailort. Havent dinat, el fill va regalar l’americana al pare.

—Per molts anys! —va desitjar-li.

—El meu aniversari! No te n’has oblidat!

—No me n’he oblidat mai! No me n’oblidaré mai!

El pare es va emprovar la jaqueta: era la talla clavada, les mànigues li anaven perfectes.

—Gràcies, Paul-Émile! És preciosa! Me la posaré cada dia.

El fill va somriure, content que el seu pare estigués content. Van prendre cafè i van tornar a sortir a voltar per Londres. Però al cap de poc el pare es va aturar a la vorera.

—Què fas, pare?

—Haig de tornar a casa, ja.

—No te’n vagis!

—No pot ser.

—No te’n vagis, tinc por, si no hi ets!

—Va, home, ara ets un soldat. No n’has de tenir, de por.

—Tinc por de la solitud.

—Me n’haig d’anar.

—Ploraré, pare.

—Jo també ploraré, fill.

Quan en Pal es va refer, estava plorant assegut en un banc en un barri del sud de la ciutat que no coneixia. Tremolava. L’americana de pota de gall havia desaparegut.