44

Van cremar les tres carpetes que els havia confiat la senyora Saeki en una riera del costat de l’autopista. En Hoshino havia comprat líquid d’encenedors en un supermercat i va ruixar les carpetes just abans d’encendre-les. Ell i en Nakata es van quedar plantats al costat de la foguera, observant en silenci com les flames anaven devorant les pàgines. No feia gairebé gens de vent. El fum s’enfilava cap al cel i de seguida es confonia amb els núvols grisos i baixos.

—Així, no podem llegir res del que diuen aquests fulls? —va preguntar en Hoshino.

—No, no podem —va respondre en Nakata—. He promès a la senyora Saeki que els cremaríem sense llegir-ne ni una paraula. I el que he de fer és complir la promesa.

—Sí, és clar. Complir les promeses és important —va dir en Hoshino, tot suat—. A tothom li agrada. Ara, si haguéssim tingut una destructora de documents hauria estat molt més fàcil. A les botigues de fotocòpies en lloguen de ben grosses per pocs diners. No ho dic per queixar-me, però fer una foguera en aquesta època de l’any és una mica agosarat. A l’hivern seria una altra cosa.

—Em sap greu, però he promès a la senyora Saeki que ho cremaria tot, i ho he de cremar tot.

—Molt bé, doncs. Jo no tinc cap pressa, i no em fa res passar una mica de calor.

Només era un suggeriment.

Un gat que passava per allà a la vora es va aturar un moment, i va observar encuriosit la foguera que feien aquells dos homes en plena calor. Era un gat ratllat i prim, de color marró, i amb la cua una mica torta de la punta. Com que semblava de bona pasta, a en Nakata li van venir ganes de parlar-li, però se’n va estar perquè tenia en Hoshino al costat. El gat no es relaxaria si en Nakata no estava sol.

A més a més, en Nakata ja no sabia si podia parlar amb els gats tan bé com abans.

No volia dir res estrany i espantar aquella pobra bestiola. Al cap d’un moment, el gat es va cansar de mirar la foguera, es va aixecar i se’n va anar.

Al cap d’una bona estona, quan les carpetes van acabar de cremar, en Hoshino va trepitjar les brases i les va desfer perquè un cop de vent se les endugués ben lluny. El sol es ponia i els corbs ja tornaven cap als nius.

—Ei, avi, ara sí que ja no ho llegirà ningú —va dir en Hoshino—. No sé pas què hi deia, però ho hem ben cremat tot. Hem fet desaparèixer una cosa que tenia forma i hem fet créixer el no-res.

—Senyor Hoshino.

—Què hi ha?

—Tinc una pregunta.

—Digui.

—El no-res pot créixer?

En Hoshino va tòrcer el coll per pensar.

—Aquesta sí que és difícil —va dir—. El no-res creix? Si una cosa es torna no-res és com si fos zero, i zero més zero són zero.

—En Nakata no ho entén.

—I en Hoshino tampoc. Quan començo a pensar coses així em ve mal de cap.

—Doncs parem de pensar.

—Bona idea —va dir en Hoshino—. Sigui com sigui, ja hem cremat els papers.

Les paraules que hi havia han desaparegut. S’han fet no-res… Això és el que volia dir.

—En Nakata ja està més tranquil.

—Així, ja ha acabat el que havia de fer? —va preguntar en Hoshino.

—Sí, quasi que sí —va respondre en Nakata—. Ara només queda tancar l’entrada.

—Que és molt important, oi?

—Sí. És molt important. El que s’obre s’ha de tancar.

—Som-hi, doncs. Com més aviat ho enllestim, millor.

—Senyor Hoshino.

—Sí?

—Encara no podem.

—Per què?

—Perquè encara no és el moment —va dir en Nakata—. Si volem tancar la porta hem d’esperar que arribi el moment. I abans de tancar-la en Nakata ha de dormir.

Tinc molta son.

En Hoshino va mirar en Nakata a la cara.

—No em digui que ha de tornar a dormir tantes hores com l’altra vegada.

—No l’hi puc assegurar, però podria ser que sí.

—I no pot prendre una mica de paciència i enllestir-ho tot abans de caure rodó? Quan s’adorm és com si tot s’aturés.

—Senyor Hoshino.

—Digui.

—Em sap greu. Tant de bo pogués fer-ho. Si pogués, ja m’agradaria tancar la porta d’entrada abans d’adormir-me, però malauradament no pot ser. Se’m tanquen els ulls.

—És com si se li acabessin les piles, oi?

—Potser sí. He tardat més del que em pensava. Ja no tinc forces. Que em pot portar a un lloc on pugui dormir tranquil?

—És clar. Agafarem un taxi i tornarem al pis. I llavors ja podrà dormir a cor què vols.

Tan bon punt va seure al taxi, en Nakata es va endormiscar.

—Avi, quan arribem al pis podrà dormir tant com vulgui. Aguanti una mica.

—Senyor Hoshino.

—SÍ?

—Em sap greu haver-li causat tantes molèsties —va dir en Nakata, amb una veu ensonyada.

—Home, alguna sí que me n’ha causat —va dir en Hoshino—, però ben mirat ningú em va obligar a seguir-lo. Dit d’una altra manera, sóc jo qui ha volgut que em molestés. És com qui s’ofereix voluntari a treure neu. O sigui que per mi no cal que pateixi.

—Si no hagués estat per vostè, en Nakata no hauria sabut què fer. No hauria fet ni la meitat del que he fet.

—Si és així, el meu esforç ja ha valgut la pena.

—Li estic molt agraït.

—Sap què, senyor Nakata?

—Què?

—Jo també li estic agraït a vostè.

—I com és?

—Fa més de deu dies que anem junts —va dir en Hoshino—, i durant tot aquest temps no he anat a treballar. Els primers dies els vaig trucar per dir-los que no hi aniria, però després ja no, o sigui que si volen em poden fer fora. Si els demanés disculpes potser cm perdonarien, però no hi pateixo. No ho dic per presumir, però sóc pencaire i molt bon conductor, i no em costarà trobar una altra feina. Per això no ha de patir. Sigui com sigui, el que vull dir és que no em penedeixo gens d’haver vingut amb vostè. Aquests últims dies m’han passat coses molt estranyes: he vist sangoneres que queien del cel; he conegut el coronel Sanders; he estat amb aquella estudiant de filosofia tan espaterrant; he pispat la pedra d’entrada d’aquell temple… En aquests deu dies he vist més coses estranyes de les que havia vist en tota la vida. És com si hagués pujat en una muntanya russa. —En Hoshino va fer una pausa per pensar com continuar—. Però, sap què, avi?

—Què?

—Penso que el més curiós de tot ha estat vostè. De fet, vostè m’ha canviat la vida. Sí senyor. En aquests deu dies em sembla que he canviat molt. És com si ho veiés tot diferent.

Ara m’agraden coses que fa deu dies no m’hauria ni mirat. La música mateix no m’havia dit mai res, i ara m’arriba al cor. Tinc ganes d’explicar-ho a algú que m’entengui, a algú a qui li hagi passat el mateix. A mi no m’havia passat mai res semblant, però si m’ha passat ha estat perquè he vingut amb vostè, perquè he començat a veure les coses amb els seus ulls. No pas tot, no es pensi. Però ha estat una cosa molt natural. El que ha passat és que m’ha agradat la manera com es mira les coses. I per això l’he seguit fins aquí i no l’he pogut deixar. És la cosa més profitosa que m’ha passat a la vida. Per això sóc jo qui li ha d’estar agraït a vostè, i no pas vostè a mi. No és que no m’agradi que em doni les gràcies. El que vull dir és que vostè ha fet molt per mi. M’entén?

Però en Nakata ja no l’escoltava. Tenia els ulls tancats i respirava regularment.

—Quin home més tranquil —va dir en Hoshino, deixant anar un sospir.

En Hoshino va agafar en Nakata en braços, el va pujar al pis i el va deixar al llit. Li va treure les sabates i li va tirar un edredó a sobre. En Nakata es va moure una mica per posar-se de panxa amunt, com jeia sempre, i va continuar dormint tranquil·lament.

Segur que es passa dos o tres dies clapant com un liró, va pensar en Hoshino.

Però les coses no van anar com s’imaginava. L’endemà al matí (era dimecres) en Nakata ja era mort. Es va morir mentre dormia. Tenia la cara serena, i a primer cop d’ull només semblava adormit. Però no respirava. En Hoshino el va cridar i el va sacsejar uns quants cops per l’espatlla, però es va adonar que era ben mort. No li va trobar el pols, i per assegurar-se’n fins i tot li va posar un mirall davant la boca. Havia parat de respirar. Ja no es tornaria a despertar en aquest món.

En trobar-se tot sol amb un cadàver al pis, en Hoshino va notar que tots els sorolls s’anaven esvaint. Els sorolls reals perdien la realitat, i els sorolls que tenien sentit es convertien en silenci. I el silenci era cada cop més profund, com el fang que s’acumula al fons del mar. Va anar pujant de nivell fins que li va arribar als turmells, a la cintura, al pit. Ell va observar com les capes de silenci s’apilaven les unes sobre les altres. Es va asseure al sofà i va mirar en Nakata, que estava de perfil. Va intentar acceptar que aquella mort era real, però li va costar molt. L’aire es va fer estranyament feixuc, i va arribar un punt en què ja no sabia si els seus sentiments i els seus pensaments eren realment seus. En canvi, va començar a entendre unes quantes coses.

Per exemple que, un cop mort, en Nakata tornava a ser el Nakata normal. Per tornar a ser el que havia estat s’havia hagut de morir.

—Ei, avi —va dir en Hoshino—. Potser no ho hauria de dir, però no ha tingut pas una mala mort.

En Nakata s’havia mort tranquil·lament mentre dormia, potser sense pensar en res. Tenia el rostre serè, sense cap mostra de patiment, de confusió ni de penediment. Era una mort que li esqueia, va pensar en Hoshino. El que no sabia era si la vida que havia viscut en Nakata tenia cap significat. De fet, la vida de la gent no tenia per què tenir-ne. El més important de la vida, el que comptava, era segurament la manera de morir. Comparat amb la manera com mories, la manera com vivies no tenia cap importància. Tot i que la manera com vivies també determinava la manera com mories. Aquestes són les idees que rumiava en Hoshino mentre mirava el rostre sense vida d’en Nakata.

Però quedava un problema important per resoldre. Qui tancaria la pedra d’entrada? En Nakata ho havia acabat tot menys allò. La pedra era allà, al costat del sofà, i sabia que quan arribés el moment l’hauria de girar per tancar l’entrada.

Però en Nakata l’havia avisat que, segons com es feia anar, podia ser molt perillosa. Segur que hi havia una manera correcta de girar-la, i si la giraves de qualsevol manera podia ser que el món es desgavellés.

—Ei, avi —va dir en Hoshino—. Ja sé que s’ha mort, però m’ha deixat un bon bugat.

Evidentment, no hi va haver resposta.

També quedava pendent la qüestió de què havia de fer amb el cos d’en Nakata.

El més normal hauria estat trucar a la policia o a l’hospital perquè se l’enduguessin.

El 99 % de la població mundial hauria fet això, i en Hoshino volia fer-ho. Però passava que la policia buscava en Nakata per aquell assassinat, i si es posava en contacte amb les autoritats, ell, que havia viatjat amb en Nakata els últims deu dies, es trobaria en una situació compromesa. La policia se l’enduria i el sotmetria a un llarg interrogatori, i això és l’últim que volia. Li feia mandra haver d’explicar tot el que havia passat, i a més no podia veure els policies. Per tant, si s’ho podia estalviar, millor.

A més, va pensar, com els explico això d’aquest pis? Si els dic que ens l’ha deixat un vellet que anava vestit com el coronel Sanders, i que a sobre ens va dir que l’havia preparat especialment per a nosaltres i que ens hi estiguéssim tant temps com volguéssim, no s’ho creuran. Qui és el coronel Sanders?, diran. Que és de l’exèrcit americà? No, home, és aquell iaio del Kentucky Fried Chicken. El que surt als rètols. No n’ha vist mai cap, agent? Això mateix. Amb ulleres i masclet.

Doncs feia de macarró en un carrer de Takamatsu. Així és com el vaig conèixer. Em va dir si volia una noia… Si els explico això, va concloure, em tractaran d’imbècil i m’estomacaran. No són més que mafiosos pagats per l’Estat.

En Hoshino va deixar anar un bon sospir.

El que he de fer, va pensar, és marxar tan aviat i tan lluny com pugui. Puc trucar a la policia des de l’estació, donar-los aquesta adreça i dir-los que hi ha un home mort. Llavors agafo un tren, me’n torno a Nagoya i ningú em relacionarà amb aquest cas. Com que ha estat una mort natural, la policia no investigarà res.

Donaran el cadàver als parents, li faran un enterrament senzill i ja estarà. I jo tornaré a l’empresa i faré unes bones reverències al cap. Em sap greu. A partir d’ara treballaré de valent. No tornarà a passar.

Va recollir les coses i va posar una muda a la bossa. Es va calar la gorra dels Chunichi Dragons, amb la cua sortint-li pel forat del darrere, i es va posar les ulleres de sol, tenyides de verd. Com que tenia set, va obrir la nevera i en va treure una Pepsi light. Mentre se la bevia, recolzat a la porta de la nevera, va veure la pedra d’entrada al costat del sofà, encara per girar. Va anar a l’habitació i va tornar a mirar el cadàver d’en Nakata. No semblava que fos mort. Era com si encara respirés tranquil·lament, com si en qualsevol moment s’hagués d’aixecar i dir:

«Senyor Hoshino, en Nakata no és mort. Ha estat un error». Però no ho va fer. No hi hauria cap miracle. Ja era ben bé a l’altre barri.

En Hoshino va fer que no amb el cap, encara amb la Pepsi a la mà. No puc, va pensar. No puc marxar i deixar la pedra així. Si ho faig, en Nakata potser no podrà descansar en pau. Ell era molt complidor i ho feia tot com calia. Si no ha fet l’última tasca que li quedava, és perquè se li han acabat les piles. En Hoshino va esclafar la llauna d’alumini a la mà i la va llençar a la brossa. Com que encara tenia set, va anar a la cuina i va obrir una altra Pepsi light.

En Nakata em va confessar que abans de morir li agradaria saber llegir de nou, encara que només fos una vegada, va pensar en Hoshino. Va dir que li agradaria anar a una biblioteca i poder llegir el llibre que volgués. Però s’ha mort sense poder complir aquest desig. És clar que potser ja és en un altre món on és el Nakata normal i sap llegir, però mentre va ser aquí no va poder. De fet, l’últim que va fer en aquest món va ser tot el contrari: va cremar paraules. Va convertir un munt de paraules en no-res. Quina ironia. Sigui com sigui, l’he d’ajudar a complir l’últim que li quedava per fer. He de tancar l’entrada. És molt important. Ja que no l’he pogut portar al cine ni a l’aquari, això és el mínim que puc fer per ell.

Quan es va acabar la segona Pepsi va anar al sofà, es va ajupir i va intentar aixecar la pedra. No pesava gaire. No és que fos lleugera, però fent una mica de força es podia aixecar fàcilment. Si fa no fa pesava com quan l’havia robat del temple amb el coronel Sanders. Més o menys com les pedres que es posen damunt les gerres per fer conserves. Això vol dir que ara mateix només és una pedra, va pensar en Hoshino. Quan es converteix en la pedra d’entrada pesa cinquanta vegades més, i quan és així de lleugera és com una pedra qualsevol. Primer ha de passar alguna cosa perquè es converteixi en la pedra d’entrada. Com ara una tronada…

En Hoshino es va acostar a la finestra, va obrir la cortina i va aixecar la vista. El cel estava cobert de núvols grisos, igual que el dia abans. Tot i així, no semblava que hagués de ploure ni de tronar. Va parar l’orella i va ensumar l’aire, però no va notar res estrany. El tema central del dia era «Que no canviï res».

—Ei, avi —va dir a en Nakata—. Suposo que m’he de quedar aquí amb vostè fins que passi alguna cosa extraordinària, oi? Però, què pot passar? No en tinc ni idea. De fet, ni tan sols sé quan pot passar. I per acabar-ho d’adobar som al mes de juny, i si el deixo aquí el seu cos es començarà a descompondre a poc a poc.

Farà pudor. Ja sé que no vol sentir-ho, però és la naturalesa. I com més temps passi, i més tardi a avisar la policia, pitjor serà per a mi. Faré el que podré, però hauria pogut pensar una mica en mi.

Evidentment, no hi va haver resposta.

En Hoshino va voltar per l’habitació. Ja ho tinc, va pensar. Segur que el coronel Sanders es posa en contacte amb mi. Ell deu saber què s’ha de fer amb la pedra.

Potser em dóna un bon consell. Però tot i quedar-se una bona estona mirant-lo, el telèfon no va sonar. Era allà, silenciós i innecessàriament introspectiu. Ningú va trucar a la porta i no va arribar cap carta. No va passar res especial. El temps no va canviar i ell no va tenir cap intuïció. Les hores passaven monòtonament. El matí va donar pas a la tarda, i la tarda va deixar el seu lloc al vespre. Les busques del rellotge elèctric de la paret lliscaven per la superfície del temps com un escarabat d’aigua, mentre que en Nakata continuava mort al llit. En Hoshino no tenia gens de gana. A la tarda es va beure una altra Pepsi i va menjucar unes quantes galetes.

A les sis es va asseure al sofà, va agafar el comandament a distància i va engegar el televisor. Va mirar les notícies de l’NHK, però no n’hi va haver cap que li cridés l’atenció. Havia estat un dia com qualsevol altre. Quan es van acabar les notícies, va apagar el televisor. La veu del locutor el posava nerviós. A fora es va anar fent fosc, fins que va ser ben de nit. La foscor va portar un silenci encara més intens.

—Ei, avi —va dir en Hoshino a en Nakata—. No es pot aixecar, ni que sigui un moment? En Hoshino està una mica encallat. I tinc ganes de sentir-li la veu.

Evidentment, en Nakata no va respondre. Continuava a l’altre barri. Encara era mort, i no podia parlar. El silenci era tan profund que parant una mica l’orella fins i tot es podia sentir el soroll de la Terra girant sobre el seu eix.

En Hoshino va anar al menjador i va posar el CD del trio «Arxiduc». Mentre escoltava el primer moviment, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Moltes llàgrimes. Es va preguntar quan havia estat l’últim cop que havia plorat, però no se’n va recordar.