37

Ens aturem en un poble força gran, on dinem i comprem menjar i aigua. Després enfilem el camí de terra fins arribar a la cabana, que està igual que la vaig deixar fa una setmana. Obro la finestra per airejar-la i endreço el menjar que hem comprat.

—He de dormir una mica —diu l’Oshima, que es posa les mans a la cara i fa un badall—. Aquesta nit no he aclucat l’ull.

Deu tenir molta son, perquè així que es fica dins el futon i es gira cap a la paret es queda adormit. Jo faig cafè i el poso al termos. Agafo dos bidons i vaig a buscar aigua al rierol. El bosc no ha canviat gens: l’olor d’herba, el cant dels ocells, el murmuri del rierol, el vent que bufa entre les branques, l’ombra de les fulles que tremolen. Els núvols que travessen el cel es veuen molt a prop. Ho retrobo amb un cert sentiment de nostàlgia, com si tot plegat formés part de mi.

Mentre l’Oshima dorm, surto al porxo, m’assec a la cadira i em poso a llegir amb una tassa de te al costat. Trio un llibre sobre la campanya de Napoleó a Rússia l’any 1821. Per culpa d’aquesta absurda guerra a gran escala, van morir uns quatre-cents mil soldats francesos, perduts en la immensitat d’aquell país.

Evidentment, les batalles van ser cruentes, i com que no hi havia prou metges ni prou medicaments, la majoria de soldats ferits morien al front, agonitzant. Era una mort horrible. Tot i així, les causes principals de les baixes van ser la fam i el fred, que eren una manera de morir igualment esgarrifosa. Assegut al porxo, sentint el cant dels ocells i bevent te, m’intento imaginar els camps de batalla nevats.

Quan he llegit gairebé un terç del llibre vaig a veure què fa l’Oshima. Per molt cansat que estigui, dorm sense fer cap soroll, com si no hi fos. Tot i així, respira tranquil·lament sota el cobrellit. En acostar-m’hi veig que les espatlles li pugen i baixen lleument. Em quedo un moment mirant-lo, i de sobte recordo que és una noia. No hi penso mai. Gairebé sempre el veig com un noi, que de fet és el que vol.

Quan dorm, però, és com si tornés a ser una noia.

Surto al porxo i continuo llegint. Torno a una carretera dels afores de Smolensk flanquejada de cadàvers congelats.

L’Oshima dorm un parell d’hores. Quan es desperta surt al porxo i mira el cotxe, que ha quedat ben blanc de la pols del camí. Llavors estira l’esquena i seu al meu costat.

—Som a l’estació de les pluges però no plou gaire —diu fregant-se els ulls—. És un problema. Si no plou ara, a l’estiu a Takamatsu no tindrem prou aigua.

—Per cert, la senyora Saeki sap que sóc aquí? —li pregunto.

Ell fa que no amb el cap.

—No li he dit res. De fet, no sap ni que tinc aquesta cabana. Penso que com menys coses sàpiga millor. Si no les sap, no les haurà d’amagar i no es veurà embolicada amb aquesta història.

Faig que sí amb el cap. De fet, és la resposta que esperava.

—Ja s’ha vist embolicada en prou coses —afegeix l’Oshima.

—Jo li vaig dir que el meu pare s’havia mort —li dic—. Que l’havien assassinat.

Però no li vaig dir que la policia em buscava.

—Encara que no l’hi hàgim dit, potser ja sap què passa. És molt llesta. Si demà li dic que t’ha sortit un imprevist i que seràs fora uns quants dies, no em preguntarà res. Si no li explico més detalls, ho acceptarà i prou.

Faig que sí amb el cap.

—Però tu la deus voler veure, no? —em pregunta.

No dic res. No sé com expressar-ho, però la resposta és prou clara.

—Em sap greu, però ja t’he dit que val més que estigueu un temps separats.

—Però potser no la torno a veure més.

—Potser no —diu l’Oshima, després de rumiar-hi un moment—. Ja sé que és evident, però les coses no passen fins que han passat. I sovint no són el que semblen.

—Què deu pensar ella?

L’Oshima em mira arrufant les celles.

—De què?

—Si sap que potser no ens tornem a veure, vols dir que sent el mateix per mi que el que jo sento per ella?

L’Oshima somriu.

—Per què m’ho preguntes?

—Perquè no en tinc ni idea. Perquè no havia estimat mai ningú així. I perquè ningú no m’havia estimat així.

—Suposo que estàs confós. Assenteixo amb el cap. —Sí.

—No saps si ella també té els sentiments forts i purs que tu tens per ella —diu l’Oshima. Moc el cap a banda i banda.

—Em fa mal pensar-hi.

Ell es queda una estona en silenci, mirant el bosc amb les mans darrere el clatell. Els ocells van de branca en branca.

—Ja sé com et sents —diu finalment—, però és una cosa que només pots pensar i decidir tu mateix. No ho pot pensar ningú per tu. De fet, estimar és això, Kafka.

Estàs sol tant quan tens aquestes sensacions meravelloses com quan et perds en la foscor. Ho has de resistir amb el teu cap i amb el teu cor.

L’Oshima se’n va a dos quarts de tres.

—Si t’organitzes, tens menjar per una setmana. Jo ja tornaré. Si pel que sigui no puc venir, trucaré al meu germà perquè et porti menjar. Ell viu a una hora d’aquí i ja sap que hi seràs, o sigui que no et preocupis. Entesos?

—Entesos —li dic.

—I, com et vaig dir, si t’endinses al bosc vés molt amb compte. Si et perds, no podràs tornar.

—Ja vigilaré.

—Just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, un batalló de l’exèrcit imperial va fer maniobres per aquesta zona, preparant-se per lluitar contra l’exèrcit soviètic als boscos de Sibèria. No t’ho he explicat mai?

—No —li dic.

—A vegades m’oblido de les coses més importants —diu ell, picant-se al pols amb el dit.

—Però aquest bosc no és com els de Sibèria.

—Tens raó. Aquí els arbres són de fulla caduca i a Sibèria de fulla perenne, però l’exèrcit no es fixa en aquests detalls. L’objectiu era fer caminar els soldats per un bosc ben frondós i carregats amb tot l’equipament.

Aboca una mica de cafè del termos en una tassa, s’hi posa una mica de sucre i se’l beu assaborint-lo.

—L’exèrcit va demanar al meu avi que els deixés la muntanya, i ell no hi va tenir cap inconvenient. De fet, no s’hi feia res, aquí. Els soldats van arribar pel camí per on hem vingut amb cotxe i es van estar uns quants dies al bosc, però quan les maniobres es van acabar i van passar llista es van adonar que faltaven dos soldats.

Havien desaparegut. Tots dos eren soldats de lleva que s’acabaven d’incorporar a l’exèrcit. Evidentment, els van buscar per tot el bosc, però no els van trobar. —Fa un altre glop de cafè—. No se sap si es van perdre o si van desertar. El que és cert és que aquest bosc és molt profund i no hi ha res per menjar.

Faig que sí amb el cap.

—Hi ha un món paral·lel a aquest en què vivim —continua ell—, i si vas amb compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d’aquest punt, perds el camí i ja no en pots tornar. És com un laberint. Per cert, saps qui els va inventar, els laberints? Faig que no amb el cap.

—Els mesopotàmics. Tenien el costum de treure els budells d’un animal (o a vegades potser d’una persona) i predir el futur segons la forma que tenien. Els fascinava que tinguessin una forma tan complicada. Per tant, la base d’un laberint són uns budells. Això fa que el principi dels laberints sigui una cosa que és dintre nostre i que es correspon amb els laberints que hi ha a fora.

—És una metàfora —dic jo.

—Exacte. Una metàfora recíproca. El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu, i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós.

—Com Hansel i Gretel.

—Això mateix, com Hansel i Gretel. El bosc ha parat una trampa, i encara que vagis amb compte els ocells vindran a menjar-se els rosegons que vagis deixant.

—Ja vigilaré —li dic.

L’Oshima abaixa la capota del cotxe i s’asseu al volant. Es posa les ulleres de sol i posa la mà al canvi de marxes. L’eco del motor ressona al bosc. Es tira el serrell enrere, em fa adéu amb la mà i se’n va. La pols s’aixeca al seu pas, però al cap de poc s’esvaeix.

Entro a la cabana, m’estiro al llit on fins fa poc dormia l’Oshima i tanco els ulls.

Ara que hi penso, jo tampoc he dormit gaire. Noto la presència de l’Oshima al coixí i al futon. De fet, més que la seva presència és la presència del seu son. M’hi enfonso. Quan fa mitja hora que dormo, sento un soroll fort a fora, com una branca que es trenca i cau a terra. Em desperto i surto al porxo per mirar al voltant de la cabana, però no veig res estrany. Potser és un soroll misteriós que fa el bosc de tant en tant. O potser l’he sentit dins el somni. Sóc incapaç de distingir-ho.

M’assec al porxo i llegeixo fins que el sol enfila cap a ponent.

Em faig un sopar senzill i me’l menjo en silenci. Després de rentar i endreçar els plats, m’assec al sofà i penso en la senyora Saeki.

—Tal com ha dit l’Oshima, és molt llesta. I té un estil propi —diu el noi que es diu Corb.

S’asseu al meu costat, com quan érem a l’estudi del pare.

—Sou molt diferents —em diu.

Sou molt diferents. Ella ha hagut de superar moltes circumstàncies, i no pas normals, precisament. Sap moltes coses que tu no saps i ha tingut moltes experiències que tu ni t’imagines. Com més es viu, més s’aprèn a distingir el que és important del que no ho és. Ella ha hagut de prendre moltes decisions importants i n’ha vist els resultats. Però tu no. Oi que no? Només ets un noiet que ha viscut en un món petit i que no ha tingut gaires experiències. T’has esforçat per fer-te fort, i en part t’hi has fet. Això és segur. Però ara que et trobes en aquest nou món i en aquesta nova situació, no saps què fer. Tot ho fas per primera vegada.

No saps què fer. Una de les coses que no saps és si les dones tenen desig. En teoria sí, és clar. Això ja ho saps. Del que no tens ni idea és de com se sent i com es manifesta aquest desig. El teu és molt senzill, però el de les dones, i especialment el de la senyora Saeki, és un misteri. Mentre fèieu l’amor, ella sentia el mateix plaer físic que tu o una cosa totalment diferent?

Com més hi penses, més ràbia et fa tenir només quinze anys. Si en tinguessis vint, o només que fossin divuit, entendries millor què volen dir les seves paraules i els seus actes, i per tant podries respondre-hi millor. Ara ets dins una cosa tan meravellosa que potser no la viuràs mai més, però tot i així no l’acabes d’entendre.

I això fa que et desesperis.

Penses què deu fer en aquests moments. És dilluns i la biblioteca està tancada.

Què deu fer els dies de festa? Te la imagines sola al pis, fent la bugada, cuinant, netejant, anant a comprar. Com més te la imagines, més et costa ser aquí.

T’agradaria convertir-te en un corb i marxar d’aquesta cabana, travessar les muntanyes, posar-te a la seva finestra i mirar-la per sempre més.

Potser ha anat a la biblioteca. Truca a la teva porta, però no obté cap resposta.

Com que no has tancat amb clau, entra i veu que no hi ets. Les teves coses tampoc. El llit està fet. Es pregunta on has anat. Potser t’espera una estona, asseguda a la cadira, amb les mans a la barbeta i mirant «Kafka a la platja». Deu pensar en el passat atrapat al quadre. Però per molt que s’esperi, tu no tornes. Al final se’n cansa i se’n va. Surt al pàrquing, puja al Golf i engega. No vols que marxi així. El que vols és ser-hi, abraçar-la ben fort i desxifrar els moviments del seu cos.

Però no hi ets. Ets en un lloc aïllat de tot.

Et fiques al llit, apagues el llum i desitges que la senyora Saeki aparegui a la cabana. No cal que sigui la de veritat. Aquella noia de quinze anys ja et va bé. Tens ganes de veure-la, tant si és un esperit vivent com si és un fantasma. Vols estar al seu costat. Tens el cap a punt d’esclatar, i el cos a punt de desfer-se en mil bocins.

Però per molt que ho desitgis, per molt que l’esperis, no apareix. Només sents el vent que bufa a fora i el cant apagat d’algun ocell nocturn. Aguantes la respiració i et quedes mirant la foscor. Escoltes el vent, intentant llegir-hi alguna cosa, trobar-hi alguna pista. Però al teu voltant només hi ha diverses capes de foscor.

Finalment et rendeixes, tanques els ulls i t’adorms.