19

Com que és dilluns, la biblioteca està tancada. Normalment ja és prou tranquil·la, però els dies que està tancada ho és més del compte i tot. Sembla un lloc oblidat pel temps. O un lloc que conté la respiració perquè el temps no el trobi.

Al passadís que surt de la sala de lectura (just després de la placa que diu Privat) hi ha una cuineta amb un microones per fer te o cafè. L’habitació dels convidats és al costat d’aquesta cuina. Hi ha un armari; un lavabo senzill; un llit individual; una tauleta de nit amb un llum per llegir i un despertador; un escriptori amb un llum de taula; unes cadires velles amb un entapissat blanc, i una calaixera per guardar-hi roba. També hi ha una nevereta i, a sobre, una prestatgeria per desar-hi estris de cuina i menjar. A la cuina del passadís s’hi pot preparar un àpat senzill. Al lavabo hi ha sabó, xampú, un assecador i tovalloles. Hi ha tot el necessari per a una estada no gaire llarga. Per la finestra que dóna a l’oest es veu el jardí.

S’acosta el vespre, i el sol ponent es filtra entre les branques dels cedres.

—Alguna vegada que m’ha fet mandra tornar a casa m’hi he quedat —em diu l’Oshima—, però de fet no s’hi queda mai ningú. Que jo sàpiga, la senyora Saeki no hi posa els peus, o sigui que hi estaràs ben tranquil.

Deixo la motxilla a terra i miro l’habitació.

—També hi ha llençols, i a la nevera hi tens el que puguis necessitar de moment: llet, fruita, verdura, mantega, pernil dolç, formatge… No és per cuinar cap gran plat, però almenys et pots fer amanides i entrepans. També pots demanar que et portin alguna cosa o anar a menjar a fora.

La bugada l’hauràs de fer al lavabo. No sé si em deixo alguna cosa.

—,>On treballa normalment la senyora Saeki?

L’Oshima assenyala el sostre amb el dit.

—Quan vas fer la visita de la biblioteca vas veure el despatx del primer pis, oi?

Doncs sempre escriu allà. Quan jo no puc ser a recepció baixa a substituir-me, però si no ha de fer res a la planta baixa sempre és al despatx del primer pis.

Jo assenteixo.

—Demà vindré abans de les deu i t’explicaré el que has de fer. De moment relaxa’t.

—Gràcies per tot —li dic.

—Mypleasure —em respon en anglès.

Quan l’Oshima se’n va, trec les coses de la motxilla i les endreço. Col·loco la poca roba que duc a la calaixera, penjo les camises i la jaqueta, deixo la llibreta i els bolígrafs sobre l’escriptori, porto el necesser al lavabo i deso la motxilla a l’armari.

L’únic ornament que hi ha a l’habitació és un petit quadre a l’oli. És un quadre realista on es veu un noi a la platja. No està malament. Potser és d’algun pintor famós. El noi té uns dotze anys. Porta un barret blanc i està assegut en una cadira de platja. Té un colze al respatller i amb una mà s’aguanta la barbeta. Fa una expressió trista però alhora satisfeta. Assegut al costat del noi, com si el vigilés, hi ha un gos pastor alemany de color negre. Al fons es veu el mar. Hi ha algunes persones més, però són massa lluny perquè se’ls vegi la cara. A poca distància de la costa hi ha una illa, i damunt el mar hi suren uns quants núvols en forma de puny. És un paisatge estival. M’assec a la cadira de davant l’escriptori i em quedo una estona mirant el quadre. Mentre el miro, és com si pogués sentir la remor de les onades i l’olor salabrosa del mar.

El noi del quadre podria ser el que vivia en aquesta habitació. El que estimava la senyora Saeki. El que es va morir absurdament als vint anys en aquella revolta universitària.

No puc assegurar-ho, però hi ha alguna cosa que m’ho fa pensar. El paisatge és com els que es veuen en aquesta zona. Si és així, el quadre es devia pintar quaranta anys enrere. Per algú com jo, quaranta anys semblen una eternitat.

Intento imaginar-me com seré d’aquí a quaranta anys, però és com imaginar-se què hi ha més enllà de l’univers.

Quan arriba l’endemà al matí, l’Oshima m’explica les feines que he de fer a la biblioteca: obrir les portes i les finestres perquè s’airegi, passar l’escombra, treure la pols de les taules, canviar l’aigua dels gerros, encendre els llums, regar el jardí de tant en tant i, quan sigui l’hora, obrir la porta principal. A l’hora de plegar, he de fer més o menys el contrari: tancar les finestres, tornar a treure la pols de les taules, apagar els llums i tancar la porta principal.

—No hi ha gran cosa per robar i potser no caldria patir tant per tancar —diu l’Oshima—, però ni a la senyora Saeki ni a mi ens agrada fer les coses a mitges.

Això és casa nostra, i per tant la tractem amb respecte. Espero que tu també ho facis.

Faig que sí amb el cap.

Llavors m’explica la feina de la recepció i la manera de guiar la gent que ve a la biblioteca.

—De moment pots seure al meu costat i mirar com ho faig. No costa gaire. Si et trobes amb alguna situació difícil, només cal que vagis a dalt a cridar la senyora Saeki i ella se n’encarregarà.

La senyora Saeki arriba just abans de les onze. El seu Golf fa un soroll molt característic. Aparca, entra per la porta de darrere i ens saluda. «Bon dia», diu.

«Bon dia», li responem. Això és tot el que diem. Porta un vestit blau marí de màniga curta, una jaqueta blanca a la mà i una bossa penjada a l’espatlla. No du cap accessori i no va gaire maquillada. Tot i així, té alguna cosa enlluernadora. Em mira a mi, dret al costat de l’Oshima, i sembla que vulgui dir alguna cosa, però no ho fa. Em somriu i puja cap al primer pis.

—No pateixis —em diu l’Oshima—. Està al corrent de tot i no hi té cap inconvenient. Només és que no diu res que no sigui estrictament necessari.

A les onze l’Oshima i jo obrim la biblioteca, però de moment no ve ningú.

L’Oshima ho aprofita per ensenyar-me com van els ordinadors. Són els típics PC de les biblioteques que ja conec. Després m’ensenya a ordenar les fitxes de la sala de lectura. Cada dia es reben documents nous, de manera que s’han de fer les fitxes i ordenar-les.

A dos quarts de dotze apareixen dues dones amb uns texans gairebé idèntics.

La més baixa porta els cabells curts com una nedadora, mentre que la més alta els du recollits. Totes dues van amb vambes, una amb unes Nike i l’altra amb unes Asics. La més alta deu tenir uns quaranta anys, i la més baixa uns trenta. L’alta porta una camisa de quadres i ulleres, mentre que la baixa va amb una brusa blanca. Totes dues duen una motxilla a l’esquena i fan cara de pomes agres. No parlen gaire. L’Oshima els agafa les motxilles a l’entrada i elles, malhumorades, en treuen bolígrafs i llibretes abans de separar-se’n.

Es miren les prestatgeries una per una i repassen amb interès les fitxes de la sala de lectura. De tant en tant escriuen alguna cosa a la llibreta. No llegeixen cap llibre ni s’asseuen. Més que usuàries d’una biblioteca semblen inspectores d’hisenda revisant els comptes d’una empresa. L’Oshima i jo no tenim ni idea de qui són ni de què han vingut a fer. Ell em fa l’ullet i s’arronsa una mica d’espatlles. Per dir-ho suaument, no em fan gaire gràcia.

Al migdia, mentre l’Oshima dina al jardí i jo m’estic al taulell, se m’acosta la més alta.

—Tinc una pregunta —em diu amb un to sec i aspre, com un rosegó de pa oblidat al fons d’una panera.

—En què puc ajudar-la?

Ella arrufa el front i em mira com si veiés un quadre tort a la paret.

—Escolta, vols dir que no tens edat de ser a l’institut, tu?

—Sí. Estic fent pràctiques —li responc.

—Que pots avisar algú que sàpiga de què va això?

Vaig a cridar l’Oshima al jardí. Fa un glop de cafè per empassar-se el que té a la boca, s’espolsa les molles que li han caigut a la falda i entra a la biblioteca.

—Vostè dirà —fa ell amablement.

—La nostra organització està revisant totes les instal·lacions culturals del país des del punt de vista femení. Mirem si són fàcils d’utilitzar, si l’accés és igualitari i altres coses —diu la dona—. La recerca durarà tot un any i tenim previst publicar un informe per presentar-ne els resultats. Hi ha moltes dones treballant en aquest projecte, i nosaltres dues som les encarregades d’aquesta regió.

—Que seria tan amable de dir-me com es diu aquesta organització? —li demana l’Oshima.

La dona treu una targeta de visita i l’hi allarga. L’Oshima la llegeix amb interès, sense canviar l’expressió de la cara, la deixa sobre el taulell i, aixecant el cap, es queda mirant la dona amb un somriure radiant. És un somriure de primera, capaç de fer envermellir qualsevol dona, però aquesta no mou ni una cella.

—La conclusió és que en aquesta biblioteca hi ha alguns punts millorables —diu ella.

—Des del punt de vista femení, s’entén —diu l’Oshima.

—Exacte, des del punt de vista femení —confirma ella. Abans de continuar s’escura la gola—. Si no li sap greu, ens agradaria tractar aquests punts amb la direcció de la biblioteca.

—No en tenim, de direcció, però si m’ho volen dir a mi… —En primer lloc, no hi ha lavabo de dones. M’equivoco?

—És veritat. En aquesta biblioteca no hi ha lavabo de dones. És compartit.

—Encara que sigui una institució privada, estan oberts al públic i en principi haurien de tenir lavabos separats, per a homes i per a dones.

—En principi? —repeteix l’Oshima, per confirmar les paraules de la dona.

—Exacte. Tenir un lavabo compartit pot donar peu a diversos tipus d’assetjament.

Segons les nostres enquestes, la majoria de dones no estan d’acord a fer servir lavabos compartits. És un cas clar de negligència envers les usuàries…

—Negligència? —salta l’Oshima, fent una cara com si s’acabés d’empassar alguna cosa amarga sense voler. No li ha agradat com sona aquesta paraula.

—Un descuit intencionat.

—Un descuit intencionat —torna a repetir, i es queda pensant en aquesta expressió tan poc afortunada.

—Què n’ha de dir? —diu finalment la dona, sense amagar la seva irritació.

—Com pot veure —comença l’Oshima—, aquesta biblioteca és molt petita i, malauradament, no tenim espai per fer dos lavabos separats. És clar que seria millor si els tinguéssim, però fins ara no se’ns ha queixat mai cap usuari. Per bé o per mal, no ve gaire gent. Si volen continuar investigant aquest problema dels lavabos separats, els proposo que vagin a la seu de la companyia Boeing, a Seattle, i els preguntin pels lavabos dels avions Jumbo. Aquests avions són molt més grans que la nostra biblioteca, hi va molta més gent i, que jo sàpiga, no tenen pas lavabos separats.

La dona arrufa el front. En fer aquest gest, les galtes li surten enfora i se li apugen les ulleres.

—Nosaltres no ens dediquem a revisar avions. No sé per què em surt amb els Jumbo.

—Doncs perquè, en principi, el fet que no hi hagi lavabos separats pot provocar els mateixos problemes a la nostra biblioteca que als Jumbo.

—Nosaltres revisem els edificis oberts al públic. No hem vingut a parlar de principis.

L’Oshima no deixa de somriure en cap moment.

—Ah, no? Em pensava que justament volien parlar de principis.

La dona alta s’adona que s’ha equivocat. Es posa una mica vermella, però no pas per la presència de l’Oshima. Es prepara per corregir l’error.

—A veure, els avions no hi pinten res aquí. No vulgui fugir d’estudi.

—Entesos. Deixem estar els avions —diu l’Oshima—. Toquem de peus a terra.

La dona se’l mira amb mala cara, deixa anar un sospir i continua.

—Un altre punt és que els autors estan separats en homes i dones.

—Sí, és així. El catàleg el va fer la persona que hi havia abans i, per alguna raó, va separar els autors segons si eren homes o dones. Tenim previst reorganitzar-lo, però fins ara no hem tingut temps.

—El fet en si no ens sembla malament —diu la dona.

L’Oshima torça una mica el cap.

—El problema és que en totes les categories els homes van abans que les dones —diu la dona—. Trobem que és una decisió injusta, que va en contra del principi d’igualtat sexual.

L’Oshima agafa la targeta de visita, la torna a llegir i la deixa de nou sobre el taulell.

—Senyora Soga —diu—, quan passaven llista a l’escola vostè anava abans dels Tanaka i després dels Sekine, oi? No se’n va queixar mai? No va demanar mai que canviessin l’ordre? Que potser la ge s’enfada perquè li toca anar darrere la efa? La pàgina seixanta-vuit d’un llibre fa la revolució perquè té la seixanta-set al davant?

—No estem parlant d’això —diu ella enrabiada—. Des del principi que no para de barrejar les coses.

En sentir això, la dona més baixa, que s’havia quedat davant una prestatgeria prenent notes, s’acosta al taulell.

—No paro de barrejar les coses —repeteix l’Oshima, ben bé com si subratllés les paraules de la dona.

—Vol dir que no?

—El que faig és fer servir un red herring —respon l’Oshima.

La senyora Soga es queda amb la boca una mica oberta, sense dir res.

—És una expressió anglesa que fa referència a una cosa que, tot i ser interessant, desvia l’atenció del que s’estava tractant. Un areng vermell. Ara, no sabria dir-los d’on ve.

—És igual que siguin arengs que sorells: el que vostè fa és desviar la conversa.

—Més concretament, el que faig és canviar l’analogia —puntualitza l’Oshima—. Segons Aristòtil, és el recurs retòric més efectiu. Als ciutadans d’Atenes els encantava fer servir aquests trucs intel·lectuals. Llàstima que en aquella època les dones no entraven en la definició de ciutadà…

—Que se’n riu de nosaltres?

L’Oshima fa que no amb el cap.

—Escolti, el que intento dir-li és que hi ha maneres molt més profitoses de treballar pels drets de les dones japoneses que passar-se un matí escorcollant tots els racons d’una biblioteca petita d’una ciutat de províncies com la nostra per queixar-se dels lavabos i de l’ordre de les fitxes. Nosaltres fem tot el que podem perquè aquesta biblioteca ofereixi un bon servei a la gent d’aquí. Tenim una bona col·lecció a disposició de la gent que estima els llibres. Intentem oferir un servei personalitzat. Potser no ho saben, però en aquesta biblioteca hi ha una col·lecció de material relacionat amb la poesia que va dels primers anys de Taisho fins a mitjan Showa i que és reconeguda arreu del país. Evidentment, hi ha coses que podríem millorar i coses que no estan al nostre abast. Ara bé, fem tot el que podem. Potser valdria més que es fixessin en el que fem bé que no pas en el que no podem fer.

Això seria més just.

La dona alta es mira la seva companya, que li torna la mirada aixecant el cap.

La dona baixa obre la boca per primer cop.

—Tot això no són més que arguments buits per espolsar-se la responsabilitat —diu amb una veu molt aguda—. Realment només és una autojustificació barata. Si vol que l’hi digui, vostè és un patètic exemple històric del masclisme imperant en la societat.

—Un patètic exemple històric —repeteix l’Oshima, com si estigués impressionat.

Pel to de veu que fa, l’expressió li ha agradat.

—Dit d’altra manera, és el típic mascle discriminador —rebla la dona alta, amb un to que no amaga la irritació.

—El típic mascle —torna a repetir l’Oshima.

La dona baixa l’ignora i continua.

—S’aprofita de l’ status quo i del masclisme barat per mantenir el conjunt del gènere femení com a ciutadanes de segona categoria i per negar-los i limitar-los els drets que els pertoquen. Ho fa més inconscientment que no pas conscientment, però per això mateix encara és més greu. Amb la seva insensibilitat davant el dolor dels altres, protegeix els drets adquirits dels homes i no s’adona del mal que la seva inconsciència fa a les dones i a la societat en general. Evidentment, el problema dels lavabos i de les fitxes no són més que detalls, però justament són els detalls els que formen el tot. Si no comencem pels detalls, serà impossible fer caure el vel que cega aquesta societat. Aquest és el nostre principi d’acció.

—És el que sent qualsevol dona una mica sensible —afegeix la dona alta sense canviar l’expressió de la cara.

—«Hi ha dona ben nascuda que no fes igual, / si les dissorts paternes veia amb els seus ulls, / com cada dia i cada pia nit jo veig / que treuen més ufana, en comptes de minvar?» —diu l’Oshima.

Les dues dones es queden plantades i mudes com dos icebergs.

—L’Electra, de Sòfocles. És una obra meravellosa. L’he llegida un munt de vegades.

Per cert, originàriament la paraula gènere es feia servir per indicar la diferència gramatical. Em sembla que per indicar la diferència física és millor fer servir la paraula sexe. En aquest context, gènere està mal utilitzat. És un detall lingüístic.

Segueix un silenci glaçat.

—Sigui com sigui, el que diuen és del tot fals —continua l’Oshima amb un to suau però decidit—. No sóc un patètic exemple històric del típic mascle.

—Ens pot explicar de manera entenedora i senzilla com és que el que diem és tan fals? —diu la dona baixa amb un to desafiant.

—Si pot ser, sense fer-se el llest ni fugir d’estudi —afegeix la dona alta.

—Entesos. Els ho explicaré de manera entenedora i senzilla, sense fer-me el llest ni fugir d’estudi —diu l’Oshima.

—Endavant —fa la dona alta, mentre l’altra fa que sí amb el cap per mostrar el seu acord.

—En primer lloc, no sóc un home —anunci a l’Oshima.

Tots ens quedem en silenci. Jo m’empasso saliva i miro l’Oshima, que és al meu costat.

—Sóc una dona —continua ell.

—Deixi de fer bromes de mal gust —diu la dona baixa després d’agafar una mica d’aire. Però ho diu sense gaire convicció, com si li semblés que algú havia de dir alguna cosa.

L’Oshima es treu la cartera de la butxaca dels pantalons i li allarga una targeta de plàstic, amb foto inclosa. Deu ser una targeta sanitària. La dona baixa llegeix el que hi ha escrit, arrufa les celles i la passa a la dona alta, que també la llegeix i, després de dubtar una mica, la torna a l’Oshima com qui deixa una carta malastruga al tapet.

—Que la vols veure? —em pregunta.

Faig que no amb el cap. Ell desa la targeta a la cartera i es posa la cartera a la butxaca dels pantalons. Llavors posa les mans sobre el taulell i diu:

—Tal com veuen, tant des del punt de vista biològic com des del punt de vista legal sóc una dona. Per tant, el que han dit és totalment fals: és impossible que sigui un patètic exemple històric del típic mascle.

—Però… —fa la dona alta, com si volgués dir alguna cosa més, però les paraules no li surten. La més baixa té els llavis ben tancats i amb la mà dreta s’estira el coll de la brusa.

—Físicament sóc una dona, però tinc la consciència d’home —continua l’Oshima—. Emocionalment, visc com si fos un home. Això que diu que sóc un exemple històric potser és veritat. I potser també sóc un sexista de pro. Ara bé, encara que vagi vestit així no sóc una lesbiana. M’agraden els homes. O sigui que sóc una dona però sóc gai. Faig sexe anal i no he fet servir mai la vagina. Tinc el clítoris sensible, però els pits no. No tinc regla. Per tant, a qui discrimino? Algú m’ho pot explicar?

Ens tornem a quedar sense saber què dir. Una de les dues dones tus una mica i el soroll ressona incòmodament per la sala. El rellotge de la paret marca els segons amb un soroll fort i sec.

—Em sap greu, però estic a mig dinar —diu l’Oshima amablement—. Quan m’han cridat m’estava menjant un farcell de tonyina i espinacs, i si el deixo gaire estona més allà a fora vindrà algun gat i se’l cruspirà. Per aquí n’hi ha molts, de gats. La gent els abandona als boscos que hi ha a la vora del mar. Si no els fa res, doncs, me’n torno a acabar de dinar. Vostès facin. La biblioteca és oberta a tothom.

Mentre respectin les normes i no molestin els altres usuaris, poden fer el que vulguin. Mirin el que els vingui de gust. I a l’informe ja hi poden posar el que els sembli. A nosaltres ens és igual. No rebem ni ordres ni diners de cap lloc, i fem les coses com ens sembla. I tenim la intenció de continuar igual.

Quan l’Oshima se’n va, les dues dones es miren en silenci, i després em miren a mi.

Potser es pensen que sóc el xicot de l’Oshima. Jo no dic res i em poso a ordenar les fitxes. Van a les prestatgeries, parlen un moment en veu baixa i de seguida vénen a recollir les coses per marxar. Totes dues fan cara de circumstàncies. Jo els torno les motxilles, però no em donen ni les gràcies.

Quan acaba de dinar, l’Oshima torna i em dóna dos farcells: són un embolcall de color verd, com una tortilla, amb verdures, tonyina i una salsa blanca a dins. Me’ls menjo per dinar, acompanyats d’un te Earl Grey.

—Tot el que he dit abans és veritat —em diu l’Oshima quan torno del jardí.

—Quan em vas dir que eres especial et referies a això, oi? —li pregunto.

—No és per presumir, però suposo que ja has vist que no exagerava.

Faig que sí amb el cap, sense dir res.

Ell somriu.

—Sóc una dona, però els pits no se m’han desenvolupat i no he tingut mai la regla. Però tampoc tinc penis, ni testicles, ni barba. O sigui que no tinc res. En certa manera, menys maldecaps. Ara, no sé si entens com em sento.

—Suposo que no —dic.

—A vegades no entenc res i em pregunto què sóc. Què coi sóc?

Jo moc el cap a banda i banda.

—A vegades jo tampoc sé qui sóc.

—Deu ser una crisi d’identitat.

Faig que sí amb el cap.

—Però almenys tens on agafar-te, que jo no.

—A mi m’és igual com siguis. Em caus bé de totes maneres —li dic. No havia dit mai res semblant a ningú. Em poso vermell.

—Gràcies —diu ell, i em posa la mà a l’espatlla—. Ja sé que sóc una mica diferent, però no deixo de ser una persona. Vull que entenguis que no sóc un monstre sinó una persona normal. Tinc els mateixos sentiments i el mateix comportament que tothom. Tot i així, aquesta lleu diferència a vegades em sembla un abisme infinit. Suposo que no s’hi pot fer res.

Agafa el llapis llarg i esmolat que hi ha sobre el taulell i se’l queda mirant.

Sembla una prolongació del seu cos.

—T’ho volia explicar tan aviat com es presentés l’oportunitat, sense que ho haguessis de saber per algú altre, i m’ha semblat que avui s’esqueia bé. Ara, no es pot dir que sigui gaire agradable.

Faig que no amb el cap.

—He patit tota mena de discriminacions per ser així —continua l’Oshima—, i només qui les pateix pot saber el mal que fan. El dolor és una cosa molt personal, i les ferides que deixa també. Per tant, em sembla que la justícia i la igualtat em preocupen més que a ningú. Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L’home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d’imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n’adonen.

La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. —Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit—. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M’és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides. Quan les veig, no em puc estar de dir coses que no hauria de dir. A aquestes dues les hauria pogut arruixar o hauria pogut demanar a la senyora Saeki que se n’ocupés. Ella se les hauria tret de sobre amb bones maneres, però jo no puc. Quan veig gent així, dic el que no he de dir i faig que el no he de fer. No em sé controlar. És el meu punt feble. I saps per què?

—Perquè si et prens seriosament tothom que no té imaginació no acabes mai, potser? —dic jo.

—Exacte —fa l’Oshima, picant-se la templa amb la goma del llapis—. I val més que ho recordis, Kafka. Al capdavall, aquesta gent és la que va matar el xicot de la senyora Saeki. Uns caps quadrats sense imaginació. La intolerància, les teories que no saps d’on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats… això és el que em fa por. Ho odio amb tot el cor. Evidentment, s’ha de saber què està bé i què no ho està. Si ets prou valent per admetre els errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l’organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer. I jo no tinc cap ganes que n’entri cap aquí.

L’Oshima assenyala les prestatgeries amb la punta del llapis. És evident que es refereix a la biblioteca.

—Tant de bo me’ls pogués prendre de broma.