9

Quan recupero el coneixement, em trobo entre un herbam espès. Estic estirat sobre el terra humit. M’envolta una foscor tan intensa que no veig res.

Sense moure el cap, que reposa sobre uns matolls punxants, provo de respirar profundament. Sento olor de plantes. I de terra. I també de tifa de gos. Entre les branques dels arbres veig el cel. És de nit. No hi ha ni lluna ni estels, però tot i així el cel és estranyament clar. Els núvols fan com de pantalla i reflecteixen la claror de la terra. Sento la sirena d’una ambulància. Es va acostant i després desapareix a poc a poc. Paro bé l’orella i sento un soroll somort de trànsit. Dec ser en algun racó d’una ciutat.

Intento refer-me, tornar a ser com abans. Vaig d’aquí cap allà arreplegant bocins de mi, com qui recull les peces escampades d’un trencaclosques. Em sembla que no és el primer cop que em passa. Una vegada ja vaig tenir aquesta sensació, però no sé on ni quan. Busco entre els meus records, però és un fil tan prim que es trenca de seguida. Tanco els ulls i deixo passar el temps.

El temps passa. De sobte em recordo de la motxilla i m’assalta una lleu sensació de pànic. La motxilla… On és la motxilla? Hi duc tot el que tinc. No la puc perdre.

Però tot està tan fosc que no la veig. Provo d’aixecar-me, però no tinc força als dits.

Aixeco el braç esquerre amb penes i treballs (com és que pesa tant?) i em poso el rellotge davant els ulls. Me’l miro. Els números digitals marquen les 11:26.

Del 28 de maig. Mentalment, passo les pàgines del diari. 28 de maig…

Sort, encara sóc al mateix dia. No he estat gaire temps aquí inconscient. Com a màxim, unes quantes hores. Potser quatre.

28 de maig, un dia com qualsevol altre, un dia en què he fet el de sempre. No m’ha passat res d’especial. He anat al gimnàs i després a la Biblioteca Komura. He fet els exercicis de sempre amb les màquines i he llegit les obres completes de Soseki al sofà on sec cada dia. Al vespre he sopat al restaurant de davant l’estació.

Em sembla que he menjat peix. El menú de peix. Salmó. Amb dos bols d’arròs. I la sopa de miso i una amanida. I després… després no me’n recordo.

L’espatlla esquerra em fa una mica de mal. A mesura que recupero els sentits, el dolor es desperta. És com si hagués topat molt fort amb alguna cosa. Em poso la mà dreta a l’espatlla, per damunt de la camisa. No hi tinc cap ferida, i tampoc la tinc inflada. I si m’ha atropellat un cotxe? No ho crec: No duc la roba estripada, i l’únic lloc que em fa mal és aquest punt de l’espatlla esquerra. Potser només és un cop.

Em començo a moure a poc a poc entre els matolls, i allargo la mà grapejant a les palpentes. Només toco branques seques i cargolades, com el cor d’un animal espantat. No sé on és la motxilla. Em poso la mà a la butxaca i hi trobo la cartera.

Hi porto uns quants diners, la clau de l’hotel i una targeta de telèfon. També hi trobo el moneder petit, un mocador i un bolígraf. Diria que no he perdut res. Porto uns pantalons chinos de color crema, un polo blanc amb coll de pic i una camisa de quadres al damunt. I les Topsider de color blau marí. He perdut la gorra. La gorra de beisbol amb l’escut dels New York Yankees. Quan he sortit de l’hotel la portava.

Ara no. Em deu haver caigut, o potser me l’he deixat en algun lloc. Què hi farem.

Me’n puc comprar una altra.

Finalment trobo la motxilla, recolzada a la soca d’un pi. Com és que l’he deixada aquí i després he caigut entre els matolls? On coi dec ser? Tinc els records glaçats. Però el més important és que l’he trobada. Trec la lot d’una butxaca de la motxilla i miro que no hi falti res. Tot és al seu lloc. La bossa amb els diners també. Sospiro alleujat.

Em poso la motxilla a l’esquena i, esquivant i apartant branques, surto a un redol per on passa un camí estret. Avanço pel camí fent-me llum amb la lot, fins que arribo a un lloc il·luminat. Sembla el recinte d’un temple. He perdut el coneixement al bosquet que hi ha darrere l’edifici principal.

És un temple força gran. Hi ha un sol fanal amb una bombeta de mercuri que projecta una llum freda sobre l’edifici, sobre la caixa de les ofrenes i sobre les tauletes votives. La meva ombra s’allarga estranyament sobre la grava. Busco el nom del temple al rètol i el memoritzo. No sembla que hi hagi ningú. Trobo un lavabo i hi entro. Està prou net. Em trec la motxilla de l’esquena i em rento la cara a la pica. Després em miro al mirall borrós que hi ha al damunt. Faig tan mala cara com m’esperava. Estic ben pàl·lid. Tinc les galtes enfonsades i el coll ple de fang, i porto els cabells de qualsevol manera.

M’adono que al pit del polo hi duc una cosa negra enganxada. Té la forma d’una papallona grossa amb les ales esteses. Primer intento treure-m’ho passant-hi la mà, però no marxa. Em queda la mà enganxosa. M’he de calmar, de manera que em trec la camisa i el polo ben a poc a poc. Sota la llum tremolosa del fluorescent m’adono que és una taca de sang d’un vermell negrós. És sang fresca; encara no s’ha assecat. N’hi ha força. L’ensumo, però no fa cap olor. A la camisa també n’hi ha alguns esquitxos, però com que és de color blau marí no es veuen gaire. Al polo, que és de color blanc, sí que destaca molt més.

El rento a la pica. La sang es barreja amb l’aigua i tenyeix de vermell la pica de porcellana. Frego ben fort, però la taca no marxa. Estic a punt de llençar el polo en una paperera, però m’ho repenso i no ho faig. Si l’he de llençar, val més que ho faci en un altre lloc. L’escorro bé, el poso en una bossa amb més roba per rentar i l’entaforo al fons de la motxilla. Em mullo els cabells i me’ls pentino. Trec el sabó del necesser i em rento les mans. Encara em tremolen una mica. Me les rento a poc a poc, netejant-me bé entre els dits. Tinc sang fins i tot sota les ungles. Amb una tovallola humida em rento la sang que ha travessat el polo i m’ha embrutat el pit. Llavors em poso la camisa, me la botono fins a dalt i me la poso per dins els pantalons. Si no vull cridar l’atenció, he de recuperar un aspecte més o menys normal.

Però tinc por, i les dents no em paren de petar. Per molt que ho intenti, no les puc aturar. Aixeco les mans i me les miro. Em tremolen una mica. No semblen meves. Em fan l’efecte de dos animalons amb vida pròpia. Els palmells em piquen molt, com si hagués agafat una barra de ferro roent.

M’agafo a la vora de la pica, m’inclino endavant i premo el front contra el mirall.

Em vénen ganes de plorar, però encara que plori ningú vindrà a ajudar-me.

Ningú…

Renoi, es pot saber on vas tan tacat de sang? Què has fet? No recordes res, oi?

Ara, no sembla pas que t’hagis fet mal. A part d’aquest dolor a l’espatlla esquerra, no et fa mal res. Per tant, aquesta sang no és teva. És la sang d’algú altre.

Sigui com sigui, no et pots pas quedar aquí tota la vida. Si passa un cotxe de policia i et troba aquí tot ensangonat, ja has begut oli. Però tornar directament a l’hotel tampoc és gaire assenyat. Pot ser que algú t’hi esperi. Val més anar amb peus de plom. Potser estàs embolicat en algun crim. Qui sap si no l’has comès tu mateix.

Per sort, ho tens tot aquí. Per precaució, sempre t’emportes les coses de valor dins la motxilla. I t’ha anat bé. Has fet el que havies de fer. No pateixis. No tinguis por. Tot s’arreglarà. Ben mirat, ets el noi de quinze anys més fort del món. Has de tenir confiança. Respira profundament i pensa una mica. Si ho fas, te’n sortiràs de tot. L’únic que has de fer és anar molt amb compte. Algú ha vessat sang. Sang de veritat. I molta. Ara mateix potser algú t’està buscant desesperadament.

Vinga, val més que et moguis. Només has de fer una cosa. Només has d’anar a un lloc. Segur que saps on és.

Respiro profundament per calmar-me. Em poso la motxilla a l’esquena i surto del lavabo. Camino per la grava que cruix, avançant per la zona que il·lumina el llum de neó. Mentre camino intento posar el cervell en funcionament. Premo l’interruptor, faig girar la manovella i provo de pensar. Però no me’n surto. Les piles que haurien de fer funcionar el motor estan gairebé esgotades. Necessito un lloc calent i segur. M’hi he de quedar un temps per refer-me. On puc anar? Només se m’acut la biblioteca. La Biblioteca Komura. Però no obren fins demà a les onze; mentrestant m’hauré d’estar en algun altre lloc.

Només puc pensar en una altra opció que no sigui la biblioteca. M’assec en un lloc on no em pugui veure ningú i trec el mòbil de la motxilla. Miro si encara funciona. Trec la nota amb el mòbil de la Sakura de la cartera i marco el número.

Els dits encara em tremolen. Després d’equivocar-me unes quantes vegades, per fi aconsegueixo marcar-lo correctament. Per sort, no em surt la bústia de veu. S’hi posa al dotzè to. Li dic qui sóc.

—Kafka Tamura —repeteix ella estranyada—. Que saps l’hora que és? Demà he de matinar!

—Ja sé que no està bé —li dic jo. M’adono que estic molt tens—. Però no podia fer altra cosa. M’he ficat en un bon embolic i només podia parlar amb tu.

A l’altra banda es fa un silenci llarg. És com si la Sakura escoltés l’eco de la meva veu i el sospesés.

—Que és res greu?

—No ho sé ni jo. Potser sí. M’has d’ajudar. Intentaré no fer-te nosa.

Ella pensa una mica. No és que no sàpiga què fer. Només pensa.

—Per cert, on ets?

Li dic el nom del temple. No el coneix.

—És a Takamatsu?

—No ho sé del cert, però diria que sí.

—Vaja… No saps ni on ets? —fa ella, sorpresa.

—És una història molt llarga.

Ella sospira.

—Agafa un taxi i vine fins al districte dos, a un Lawson que fa cantonada. Hi ha un rètol molt gros. No et pots perdre. Tens prou diners per a un taxi?

—Sí —li responc.

—Molt bé —diu ella just abans de penjar.

Passo per sota la porta del temple, surto al carrer i busco un taxi. De seguida se n’atura un. Pregunto al taxista si coneix el Lawson del districte dos, que fa cantonada. Em diu que sí. Li pregunto si és lluny i em contesta que no gaire, que no arribarà a mil iens.

El taxi s’atura davant el Lawson i pago la cursa, amb les mans encara tremoloses. Agafo la motxilla i entro al súper. Hi he arribat tan de pressa que la Sakura encara no hi és. Compro un cartró de llet petit, l’escalfo al microones i me’l bec a poc a poc. Noto com la llet calenta em tira gola avall i m’arriba a l’estómac.

Aquesta sensació em calma una mica. En entrar-hi el dependent m’ha mirat la motxilla, però després ningú es fixa en mi. Em planto davant la prestatgeria de revistes fent veure que en trio una, però el que faig és aprofitar per mirar el meu reflex al vidre. Encara porto els cabells esbullats, però la taca de sang de la camisa gairebé no es veu. I si algú la veu, es pensarà que és una taca d’alguna altra cosa.

Ara només he de parar de tremolar.

Al cap de deu minuts arriba la Sakura. Ja és vora la una. Va amb un jersei llis de color gris i uns texans descolorits.

Porta els cabells recollits en una cua i una gorra New Balance de color blau marí.

En veure-la, per fi les dents em paren de petar. Ve fins al meu costat i se’m queda mirant com qui examina la dentadura d’un gos. Deixa anar una mena de sospir que no arriba a ser cap paraula. Llavors em dóna un parell de copets al maluc i em diu:

«Anem».

El seu pis és a dues illes del Lawson. És un edifici petit, de dues plantes, fet amb materials barats. Puja les escales, es treu la clau de la butxaca i obre la porta de contraplacat, de color verd. És un pis de dues habitacions, amb cuina i lavabo. Les parets són primes, el terra cruix de mala manera i l’única llum natural que hi entra deu ser la del capvespre. Sento una cadena de lavabo i una porta d’armari que es tanca en algun altre pis. Però com a mínim hi viu gent de veritat. Els plats apilats a la pica, les ampolles de plàstic buides, les revistes a mig llegir, tulipes que es comencen a pansir, la llista de la compra enganxada amb cel·lo a la nevera, les mitges penjades al respatller d’una cadira, el diari damunt la taula obert per la pàgina de la programació de la tele, un cendrer, una capsa allargada de Virgínia Slim, unes quantes burilles. Curiosament, aquesta escena em relaxa.

—És el pis de la meva amiga —m’explica ella—. Treballàvem juntes a la perruqueria, a Tòquio, però l’any passat va haver de tornar a Takamatsu per problemes familiars. Ara se n’ha anat un mes a l’índia i m’ha demanat si em puc quedar aquí mentre ella no hi sigui. També treballo a la perruqueria on treballa ella.

Em va semblar que m’aniria bé marxar una temporada de Tòquio. És una noia d’aquestes hippies, i no crec que torni d’aquí a un mes.

Em fa seure a taula i em porta una llauna de Pepsi que ha tret de la nevera.

Sense got. Normalment no en bec, de cola. És massa dolça i no va bé per a les dents. Però com que tinc set me la bec sencera.

—Que tens gana? Només hi ha fideus instantanis… Si et va bé…

Li dic que no tinc gana.

—Per cert, fas molt mala pinta. Ja ho saps? Faig que sí amb el cap.

—Així què t’ha passat? —No ho sé ni jo.

—No saps què t’ha passat. Ni tan sols sabies on eres. I és molt llarg d’explicar —diu com si resumís els fets—. Però l’has ficat en un bon embolic, oi?

—Sí, i tant —confirmo jo. Tant de bo l’hi pogués explicar millor.

Hi ha un silenci durant el qual ella em mira arrufant les celles.

—No és veritat que hi tinguis parents, a Takamatsu, oi? Segur que has marxat de casa. Faig que sí amb el cap.

—Quan tenia la teva edat també em vaig escapar una vegada. Ja sé com et sents. Per això et vaig donar el meu mòbil. Vaig pensar que potser et serviria.

—Gràcies —li dic.

—Jo vivia a Ishikawa, a la prefectura de Chiba. No m’entenia amb els meus pares i no m’agradava l’institut. Per això els vaig robar diners i me’n vaig anar ben lluny. Tenia setze anys. Vaig arribar prop d’Abashiri. Llavors vaig veure una granja, hi vaig anar i els vaig demanar que m’hi deixessin treballar. Els vaig dir que era seriosa i que estava disposada a fer el que fos, i que mentre tingués un sostre i un plat a taula, no volia cobrar. La dona, que em va semblar simpàtica, em va oferir te i em va dir que m’esperés un moment. Jo em vaig esperar, i al cap d’una estona va aparèixer un cotxe de policia i em van enviar directa a casa. Es veu que no era la primera vegada que es trobaven amb un cas així. Llavors em vaig adonar que havia de tenir un ofici per poder anar on volgués i poder trobar feina. Per això vaig deixar l’institut i em vaig apuntar a l’acadèmia de perruqueria. —Eixampla la boca i dibuixa un somriure harmoniós—. No trobes que és una bona idea?

Hi estic d’acord.

—Escolta, i si m’ho expliques des del principi? —em diu. Llavors obre la capsa de Virgínia Slim, en treu un i l’encén amb un llumí—. Com que no crec que aquesta nit pugui dormir gaire, m’estimo més escoltar-te.

Jo l’hi explico tot des del principi. Des del moment que vaig marxar de casa.

Evidentment, no li dic res de la profecia. No en puc parlar amb ningú, d’això.