43

Continuo endinsant-me al bosc, lleuger d’equipatge. Només penso a avançar. Ja no em cal marcar les soques ni recordar el camí de tornada. Fins i tot deixo de mirar al meu voltant. De fet no em cal, ja que el paisatge és sempre el mateix: la muralla d’arbres gegants, les falgueres ufanoses, l’heura caient de les branques, les arrels nuoses, els munts de fulles seques, les despulles cruixents dels insectes, les teranyines enganxoses… I les branques, que formen un món propi: branques amenaçadores, branques que lluiten per tenir espai, branques que s’amaguen, branques tortes, branques meditatives, branques moribundes… És un paisatge que es repeteix infinitament. Cada cop que es repeteix, però, es fa una mica més profund.

Segueixo el camí —o el que ho sembla— en silenci. Va pujant, però de moment no és gaire dret. No perdo l’alè. De tant en tant sembla que s’hagi de confondre en el mar de falgueres o entre els arbustos punxants, però si continuo avançant sempre acaba reapareixent. El bosc ja no em fa por. Té unes normes i unes pautes pròpies, i si deixes de tenir por les comences a entendre. Quan m’acostumo a aquesta cadència, la converteixo en una part de mi.

Vaig amb les mans buides. No porto ni el pot d’esprai groc ni la destral acabada d’esmolar. Tampoc duc la motxilla a l’esquena. Ni la cantimplora ni el menjar. Ni tan sols la brúixola. Ho he anat llençant tot. Fent això he volgut dir al bosc d’una manera clara i evident que ja no li tinc por, i que precisament per això no necessito cap mena de protecció. O potser m’ho he volgut dir a mi mateix. M’he desempallegat de la closca i em dirigeixo tot sol, tal com sóc, cap al centre del laberint.

M’abandono al buit que hi regna.

La música que fins fa poc em ressonava a les orelles també ha desaparegut.

L’únic que sento és un lleu soroll blanc, com un llençol completament llis sobre un llit ben ample. Toco el llençol amb el dit i en ressegueixo la blancor infinita. Noto que em suen les aixelles. El cel, que es veu de tant en tant entre les branques, està cobert amb uns núvols grisos, compactes i uniformes. Tot i així, no sembla pas que hagi de ploure. Els núvols no es mouen, tot està aturat. Els ocells que hi ha posats a les branques més altes es criden secament, intercanviant missatges carregats de significat. Els insectes brunzeixen profèticament entre les herbes.

Penso en la casa de Nogata, on ara ja no viurà ningú. Ja deu estar tancada.

Tant me fa. Les taques de sang ja es poden quedar com estan. Jo no n’he de fer res. No penso tornar-hi. Abans que s’hi cometés aquell assassinat, ja s’hi havien mort moltes coses. O, més ben dit, s’hi havien matat moltes coses.

El bosc intenta amenaçar-me, a vegades des de dalt i a vegades des de baix.

M’envia un alè glaçat al clatell. Em punxa amb unes agulles de mil ulls. Intenta fer-me fora de diverses maneres, fent-me notar que sóc un intrús. Però cada vegada sé millor com defensar-me’n. En un moment determinat començo a pensar que aquest bosc és bàsicament una part de mi. Estic viatjant per dintre meu, de la mateixa manera que la sang corre per les venes. El que veig és el meu interior, i el que em sembla una amenaça no és més que l’eco de la por que tinc al cor. Les teranyines tibants que veig no són sinó les teranyines que tinc a dins, i els ocells que canten al cel no són sinó els ocells que he criat dins el meu cap. Aquestes imatges sorgeixen i arrelen dins meu.

Avanço bosc endins, com empès per un batec gegant. El camí es dirigeix a un lloc especial del meu interior, a la font de llum que teixeix la foscor, al racó d’on surten els ecos silenciosos. He de veure què hi ha. Porto una carta secreta, important i ben tancada, per a mi mateix. Una pregunta.

Per què ella no em va estimar?

No em mereixo que la mare m’estimés?

Aquesta pregunta m’ha cremat el cor i m’ha rosegat l’ànima durant molt temps.

Si la mare no em va estimar deu ser perquè tinc un problema greu. Tinc alguna taca de naixement? Vaig néixer perquè tothom apartés la vista en veure’m?

La mare ni tan sols em va abraçar abans d’anar-se’n. No em va deixar ni una trista paraula. Em va girar la cara i se’n va anar amb la meva germana. Es va allunyar de mi com una columna de fum silenciós. I ara la seva cara ha desaparegut per sempre.

Els ocells tornen a piular al capdamunt dels arbres. Alço els ulls, però només veig una capa llisa de núvols grisos. No fa ni un bri de vent. Continuo caminant.

Camino per la platja de la consciència. Les onades de la consciència arriben a la sorra i se’n van, deixant-hi unes lletres que esborra una nova onada. Intento llegir què diuen les lletres en l’espai que va entre una onada i l’altra, però és impossible.

Abans que acabi de desxifrar la frase, l’onada següent se l’endú. L’únic que em queda al cap són fragments enigmàtics.

Torno a pensar en la casa de Nogata. Recordo clarament el dia que la mare en va marxar amb la meva germana. Jo estic sol, assegut a la galeria i mirant el jardí.

És un capvespre d’estiu, i les ombres dels arbres són allargades. Estic sol a casa.

No sé per què, però ja sóc conscient que em deixen sol. Ja m’adono que aquest fet projectarà una ombra decisiva sobre la meva vida. No m’ho ha dit ningú. Ho sé i prou. A casa no hi queda ningú. És com una talaia abandonada en un lloc fronterer.

El sol es pon i les ombres s’apoderen del món. En un món on existeix el temps res no pot tornar a ser com era. Els tentacles de l’ombra avancen de mica en mica, fins que la cara de la meva mare, que fins fa un moment era aquí, queda engolida en aquest territori fred i fosc. La cara que em va girar s’esborra automàticament de la meva memòria.

Mentre continuo caminant, penso en la senyora Saeki. M’imagino la seva cara, el seu somriure serè, l’escalfor de les seves mans. Intento imaginar-me-la com si fos la meva mare i em deixés quan jo tenia quatre anys. Sense adonar-me’n, faig que no amb el cap. No és lògic. Per què hauria hagut de fer-ho? Per què hauria hagut de fer-me mal i destrossar-me la vida? Segur que hi ha algun motiu important que desconec, alguna cosa profunda que no entenc.

Intento sentir el que devia sentir ella. Intento posar-me en el seu lloc. No és fàcil. Al capdavall, jo sóc la part abandonada i ella la part que em va abandonar.

Tot i així, al cap d’una estona sóc capaç de mirar-m’ho amb distància. La meva ànima es desfà de l’embolcall del jo, es converteix en un corb negre i es posa en una branca ben alta d’un pi del jardí, des d’on mira el nen de quatre anys que hi ha assegut a la galeria.

Em converteixo en un corb negre a qui li agrada teoritzar.

—No és que la teva mare no t’estimés —em diu el noi que es diu Corb des del darrere—. T’estimava molt. El primer que has de fer és creure-t’ho. És el punt de partida.

—Però em va abandonar. Em va deixar en un lloc que no era el meu i va desaparèixer. Ara veig el mal que em va causar. Si m’hagués estimat de debò, no ho hauria fet.

—Però el fet és que ho va fer —diu el noi que es diu Corb—. Et va fer molt mal, i hauràs d’arrossegar les ferides tota la vida. Em sap greu per tu. Però hauries de pensar que encara et pots recuperar, que ets jove i fort, que et pots adaptar.

Encara pots curar-te les ferides, aixecar el cap i tirar endavant. En canvi, ella no pot. Ella estarà perduda per sempre. No és qüestió de saber qui té raó. Tu estàs en avantatge. Això és el que hauries de pensar. No dic res.

—Va, home. El que està fet ja està fet —continua el noi que es diu Corb—. No es pot tornar enrere. Ella no t’hauria hagut d’abandonar, no t’ho mereixies. Però el passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis, no pots refer-lo. M’equivoco?

Faig que no amb el cap. Per molt que ho intentis, no pots refer-lo. Té tota la raó.

—Escolta —continua el noi que es diu Corb—. La teva mare tenia una ràbia i una por terribles dintre seu. Com tu ara mateix. I justament per això et va haver d’abandonar.

—Encara que m’estimés?

—Sí, encara que t’estimés —em respon el noi que es diu Corb—. El que has de fer és entendre com se sentia i acceptar-ho. Has d’entendre la por i la ràbia insuportables que la turmentaven i acceptar-les com si fossin teves. D’aquesta manera no les heretaràs i no cometràs el mateix error. Dit d’altra manera, has de perdonar-la. Ja sé que no és fàcil, però ho has de fer. És l’única salvació que tens.

Penso en aquestes últimes paraules, però com més hi penso menys clar ho veig.

Estic confós i sento un dolor com si m’escorxessin.

—Així, la senyora Saeki és la meva mare? —pregunto.

—Ella mateixa et va dir que és una hipòtesi que encara funciona, no? —em respon el noi que es diu Corb—. Doncs això: l’únic que et puc dir és que és una hipòtesi probable.

—Perquè no hi ha una prova contrària que la refuti.

—Això mateix —diu el noi que es diu Corb.

—I he de seguir amb aquesta hipòtesi fins que pugui.

—Exacte —diu el noi que es diu Corb, ben convençut—. Una hipòtesi que no té una prova que la refuti és una hipòtesi amb la qual val la pena seguir. I de moment és l’únic que pots fer. Encara que t’hagis de sacrificar.

—Encara que m’hagi de sacrificar?

—Això sona estrany. No ho entenc.

Però no hi ha resposta. Em giro amoïnat. El noi que es diu Corb encara és al meu darrere, avançant al mateix pas que jo.

—Com eren la por i la ràbia que sentia la senyora Saeki? —li pregunto mentre em giro per continuar avançant—. D’on li venien?

—Com creus que eren? —em respon el noi que es diu Corb—. Pensa-ho. Això ho has de pensar tu mateix. Per això tens el cap.

Penso. He d’entendre-ho i acceptar-ho abans que sigui massa tard. Però encara no puc llegir les lletres delicades que queden a la platja de la meva consciència. El temps entre una onada i l’altra és massa curt.

—Estic enamorat de la senyora Saeki —dic finalment. Les paraules em surten de la boca amb tota naturalitat.

—Ja ho sé —diu el noi que es diu Corb, amb un to sec.

—És un sentiment que no coneixia —continuo—. Ara mateix, per mi és el més important del món.

—És clar —fa el noi que es diu Corb—. No cal dir-ho. És clar que és important.

Per això has vingut fins aquí.

—Però encara no ho entenc. Estic perdut. Dius que la mare m’estimava. Que m’estimava molt. Vull creure’t. Però si el que dius és veritat, no ho entenc. Per què estimar molt algú vol dir haver de fer-li mal? Vull dir que si això és així, de què serveix estimar? Per què ha de ser així?

Espero una resposta. M’espero una bona estona, però ell no em diu res.

Em giro i ja no hi és. Ben amunt, sento unes ales que es-bateguen secament.

Estàs ben perdut.

Al cap de poc apareixen dos soldats.

Porten l’uniforme de l’antic exèrcit imperial. Van amb màniga curta, amb polaines i amb una motxilla a l’esquena. No duen casc, sinó gorres amb visera, i porten la cara pintada amb una mena de pintura de camuflatge. Tots dos són ben joves. L’un és alt i prim, i porta unes ulleres rodones, amb el marc metàl·lic. L’altre és baix, ample d’espatlles i molt cepat. Estan asseguts tranquil·lament en una roca plana, amb els fusells plantats a terra. El més alt fa cara d’avorrit i porta un bri d’herba a la boca. Tots dos són molt naturals, com si fossin al lloc on han de ser. Miren serenament com m’acosto on són.

Hi ha una mena de redol semblant al replà d’una escala.

—Ei —diu el més alt, alegrement.

—Hola —fa el més cepat, arrufant una mica les celles.

—Hola —els dic jo.

Sé que m’hauria de quedar parat de veure’ls, però curiosament no em sembla gens estrany. Ho trobo perfectament possible.

—T’esperàvem —em diu el més alt.

—A mi? —faig jo.

—És clar —em respon—. Ets l’únic que podies venir.

—T’hem esperat molt temps —diu el cepat.

—Però és igual. A nosaltres el temps no ens importa —afegeix el més alt—. Tot i així, has tardat més del que ens pensàvem.

—Sou els dos soldats que es van perdre a la muntanya fa molts anys, oi? —els pregunto—. Fent maniobres. El cepat fa que sí amb el cap.

—Exacte —diu.

—Us van buscar pertot arreu —els dic.

—Ja ho sabem —diu el cepat—. Sabem tot el que passa en aquest bosc. Però, per molt que busquin, no ens trobaran mai.

—De fet, no ens vam perdre —diu el més alt, amb un to pausat—. Vam fugir.

—Més que fugir, vam trobar aquest lloc i ens hi vam quedar —puntualitza el cepat—. És diferent de perdre’s.

—No és que ningú pugui trobar aquest lloc —diu el soldat alt—. Nosaltres hi vam arribar, i ara tu també. Va ser un cop de sort… almenys per nosaltres.

—Si no l’haguéssim trobat, ens haurien enviat a l’estranger —diu el cepat—. I llavors hauríem hagut de matar perquè no ens matessin. I això no ens feia el pes.

Jo sóc pagès i ell acabava de sortir de la universitat. No volíem matar ningú. Ni que ens matessin, és clar. És lògic, oi?

—I tu? —em pregunta el més alt—. T’agradaria matar algú o que et matessin?

Faig que no amb el cap. No vull matar ningú, ni que em matin.

—Tothom pensa igual —diu el més alt—. Almenys la gran majoria. Però si dius que no vols anar a la guerra, el país no et donarà un copet a l’espatlla i et dirà:

«Molt bé, noi. Si no hi vols anar, no hi vagis». No te’n pots escapar. El Japó no és un país gaire gran, i vagis on vagis t’acaben trobant. Per això nosaltres ens vam quedar aquí. És l’únic lloc on et pots amagar. —Fa que no amb el cap i continua—. I aquí ens hem estat tot aquest temps. Tal com dius tu, fa molts anys. Però ja t’hem dit que per nosaltres el temps no té importància. No veiem cap diferència entre ara i fa molts anys.

—Ens és ben igual —afegeix el cepat, espantant algun insecte amb la mà.

—Així, ja sabíeu que venia? —els pregunto.

—És clar —diu el cepat.

—Sempre estem aquí de guàrdia, i per això sabem qui ha de venir —m’aclareix el més alt—. Som com una part del bosc.

—Això és l’entrada —diu el cepat—. I nosaltres la vigilem.

—I resulta que ara mateix està oberta —m’explica el més alt—. D’aquí a poc, però, es tornarà a tancar. Per tant, si hi vols entrar, ara és l’hora. No s’obre pas cada dia.

—Si hi entres, nosaltres et guiarem —em diu el cepat—. Com que el camí és difícil de seguir, necessitaràs algú que et guiï.

—I si no hi entres, només cal que tornis pel camí per on has vingut —diu el més alt—. No pateixis, que no et costarà gaire. Llavors tornaràs al món d’on venies i continuaràs vivint com fins ara. Tu decideixes. Ningú t’obliga a entrar-hi. Ara, un cop ets a dins costa molt de tornar.

—Acompanyeu-m’hi —els dic sense dubtar.

—De debò? —em pregunta el cepat.

—A dins hi ha una persona a qui he de veure —els dic—. Almenys em sembla que ha de ser-hi…

S’aixequen a poc a poc i es posen els fusells a l’espatlla. Llavors es miren un moment i comencen a caminar.

—Deus pensar per què encara traginem aquests blocs de ferro tan pesants —em diu el més alt, girant-se un moment—. De fet, no serveixen de res. No els portem ni carregats.

—Però són un signe —puntualitza el cepat sense mirar-me—. Un signe del que vam deixar enrere.

—Els símbols són molt importants —diu el més alt—. Com que portem els fusells i anem amb uniforme, fem de sentinelles. És el nostre paper. Els símbols marquen el paper que ha de fer cadascú.

—Tu portes alguna cosa així? —em pregunta el cepat—. Alguna cosa que pugui ser un símbol.

Faig que no amb el cap.

—No, no porto res. Només porto els records.

—Ah —fa el cepat—. Els records.

—No pateixis —em diu el més alt—. També poden ser un bon símbol. Ara, no sé si seran gaire resistents ni si duraran gaire.

—Val més alguna cosa que tingui forma —diu el cepat—. És més fàcil d’entendre.

—Com ara un fusell —diu el més alt—. Per cert, com et dius?

—Kafka Tamura —li responc.

—Kafka Tamura —fan ells.

—Quin nom més estrany —diu el més alt.

—Ja ho pots ben dir —fa el cepat. Continuem el camí en silenci.