31

Poc després de la una, porto un cafè acabat de fer al despatx del primer pis. Com sempre, la porta és oberta. La senyora Saeki està plantada al costat de la finestra, amb una mà recolzada a l’ampit i mirant a fora. Deu pensar alguna cosa. Amb l’altra mà joguineja, potser inconscientment, amb els botons de la brusa. Sobre l’escriptori no hi ha ni l’estilogràfica ni els papers on escriu normalment. Jo hi deixo la tassa. El cel està cobert d’una fina capa de núvols, i no se sent cap ocell.

Quan per fi s’adona de la meva presència, surt de les seves cabòries, s’acosta a l’escriptori i fa un glop de cafè. Igual que ahir, em fa un senyal perquè segui a la cadira. M’assec a l’altra banda de l’escriptori i miro com es pren el cafè. Em pregunto si es recorda del que va passar ahir a la nit. Sembla que ho sàpiga tot, però alhora que no sàpiga res. Jo recordo el seu cos despullat, el tacte de les diferents parts, però no sé del cert si realment era el cos d’ella. En el moment en què passava, però, n’estava segur.

Avui va amb una brusa de color verd fluix i una faldilla estreta de color beix. Al coll de la brusa hi veig un collaret platejat, molt elegant. Té els dits creuats sobre l’escriptori, com si fossin objectes perfectament acabats.

—Què? Et comença a agradar aquest lloc? —em pregunta.

—Vol dir Takamatsu?

—Sí.

—No ho sé —li dic—. Encara no he vist gran cosa, només els llocs per on he passat: aquesta biblioteca, el gimnàs, l’estació, l’hotel…

—No trobes que és una ciutat avorrida? Faig que no amb el cap.

—No ho sé. Jo no he tingut temps d’avorrir-me. I, de tota manera, totes les ciutats s’assemblen. Vostè la troba avorrida?

S’arronsa una mica d’espatlles.

—Quan era jove sí. Tenia ganes de marxar-ne, d’anar a algun lloc on hi hagués coses especials i gent interessant.

—Gent interessant?

Mou una mica el cap a banda i banda.

—Era molt jove —diu—. I quan ets jove penses així. Tu no?

—No. No he pensat mai que he d’anar a un lloc especial perquè em passin coses interessants. Jo només volia marxar, ser en qualsevol lloc menys on era.

—I on eres?

—A Nogata, al barri de Nakano. És el lloc on vaig néixer.

No ho puc assegurar, però en sentir aquest nom alguna cosa li travessa la mirada.

—Així, només volies marxar-ne, sense pensar el lloc on havies d’anar —diu ella.

—Exacte —dic—. Sabia que si no me n’anava acabaria malament. I per això vaig marxar.

Es mira les mans, posades sobre l’escriptori, amb una mirada distant.

—Als vint anys, quan vaig marxar d’aquí, a mi em passava el mateix —diu en veu baixa—. Pensava que si no marxava no podria sobreviure. Estava convençuda que no veuria més aquest lloc, que no tornaria. Però van passar certes coses i vaig haver de tornar, com qui torna al punt de partida.

Es gira enrere i mira per la finestra. Els núvols que encapoten el cel tenen el mateix to grisos, i no fa ni un bri de vent. El paisatge està immòbil, com un decorat de pel·lícula pintat.

—A la vida passen coses increïbles —diu la senyora Saeki.

—Vol dir que potser tornaré al lloc d’on vinc?

—Això no es pot saber. Depèn de tu. Potser més endavant. Per mi el lloc on neixes i el lloc on mors són molt importants. Evidentment, el lloc on neixes no el pots triar, però, fins a un cert punt, el lloc on mors sí. —Ho diu tranquil·lament, mirant a la finestra, com si parlés a algú imaginari que hi ha al jardí. Llavors, com si es recordés d’alguna cosa, es gira cap a mi—. Com és que t’explico aquestes coses?

—Perquè no sóc d’aquí, i perquè tenim edats molt diferents —dic jo.

—Potser sí —admet ella.

Llavors es fa un silenci que dura entre vint i trenta segons. Cadascú està immers en els seus pensaments. Ella fa un altre glop de cafè.

—Senyora Saeki —dic jo de sobte—, jo també li he d’explicar una cosa.

Em mira a la cara i somriu.

—Així, compartim confidències?

—El que jo li he de dir no és cap confidència. Només una teoria.

—Una teoria? —repeteix ella—. Em vols explicar una teoria?

—Sí.

—Que interessant.

—Té relació amb el que dèiem ara —dic jo—. Vostè volia dir que ha tornat a aquesta ciutat per morir-hi, oi?

Dibuixa un somriure a poc a poc, com una lluna blanca a l’alba.

—Potser sí. Però no hi ha gaire diferència. Tant si vas a un lloc per viure com si hi vas per morir, les coses que hi fas són les mateixes.

—Vostè es vol morir?

—No ho sé —diu.

—El meu pare sí que ho volia.

—El teu pare és mort?

—Es va morir fa poc —dic.

—I per què es volia morir? Inspiro profundament.

—He estat molts anys sense entendre-ho, però em sembla que ara ja ho sé. Ho he entès aquí.

—Per què?

—El meu pare l’estimava, però no podia aconseguir que tornés amb ell. O potser mai va poder fer-la seva. I es volia morir perquè ho sabia. Per això volia que jo, que era el seu fill, i el fill de vostè, el matés. I també volia que me n’anés al llit amb la meva germana. Era la seva profecia, el seu malefici. Ho va programar dins meu.

Ella deixa la tassa de cafè al plat, amb un soroll fort i neutre. Em mira a la cara, però no em veu. Mira un espai buit.

—Que el conec, el teu pare?

Moc el cap a banda i banda.

—Ja li he dit que només és una teoria.

Ella posa una mà sobre l’altra a l’escriptori. El somriure ha desaparegut dels seus llavis.

—I dins aquesta teoria, jo sóc la teva mare.

—Exacte —dic—. La teoria és que va viure amb el meu pare, em va tenir a mi i se’n va anar. L’estiu que vaig fer quatre anys.

—Així, això és el que em volies explicar. Faig que sí amb el cap.

—I per això ahir em vas preguntar si tenia fills. Torno a assentir amb el cap.

—I jo et vaig dir que no et podia contestar. Que no et podia dir ni que sí ni que no.

—Exacte.

—O sigui que la teoria encara és només una teoria. Torno a fer que sí.

—Això mateix.

—I com es va morir el teu pare?

—Assassinat.

—No ho vas fer tu, oi?

—No, em sembla que no. Tinc una coartada. —Però no n’estàs segur? Faig que no amb el cap.

—No n’estic segur.

Ella agafa la tassa i fa un glop de cafè, que s’empassa sense assaborir.

—Com és que el teu pare et va llençar aquest malefici?

—Potser em volia transmetre la seva voluntat —dic jo.

—És a dir, que m’estimessis a mi.

—Exacte.

Ella mira la tassa que té a les mans, i al cap d’un moment torna a aixecar la vista.

—Així… tu m’estimes?

Faig un sol cop de cap, però decidit. Ella tanca els ulls. Jo em quedo mirant les seves parpelles, a través de les quals veig la mateixa foscor que veu ella. Hi suren unes formes estranyes que a poc a poc desapareixen. Finalment obre els ulls.

—M’estimes a causa de la teoria? —La teoria no hi té res a veure. L’estimo més enllà de la teoria.

—I et vols ficar al llit amb mi? Faig que sí amb el cap.

Ella acluca els ulls, com si estigués enlluernada.

—Has fet mai l’amor amb cap noia? Torno a assentir amb el cap. Ahir, amb vostè, penso. Però no ho puc dir. No se’n recorda. Ella deixa anar un sospir.

—Kafka, ja sé que ho saps, però tu tens quinze anys i jo més de cinquanta.

—No és tan senzill. Ara no parlem d’aquest temps. Jo la conec quan tenia quinze anys, i estic enamorat de vostè a aquesta edat. Molt enamorat. I a través d’aquesta noia l’estimo a vostè. Ara mateix és dins seu, dormint. I quan vostè se’n va a dormir, ella comença a viure. Jo l’he vista.

Ella torna a tancar els ulls, amb les parpelles tremoloses.

—Estic enamorat, i és molt important. Ho ha d’entendre.

Ella deixa anar un sospir profund, com sortit del fons del mar. Busca les paraules que vol dir, però no les troba.

—Kafka, em sap greu, però et fa res marxar? Vull estar sola —diu finalment—. Quan surtis tanca la porta.

Jo faig que sí amb el cap, m’aixeco de la cadira i vaig cap a la porta, però hi ha alguna cosa que em reté. M’aturo al llindar, em giro i travesso el despatx fins a l’escriptori. Li toco els cabells. Els meus dits troben la seva orella entre els blens.

No ho puc evitar. Ella alça el cap, sorpresa, i després de dubtar un moment posa la seva mà sobre la meva.

—Sigui com sigui, la teva teoria és com llençar una pedra a un objectiu molt llunyà. Ja ho saps, oi?

Faig que sí amb el cap.

—Sí que ho sé. Però les metàfores poden escurçar la distància.

—Però ni tu ni jo som metàfores.

—Ja ho sé —dic—. Però les metàfores poden eliminar el que ens separa.

Mentre em mira, torna a dibuixar un lleu somriure.

—És la frase per lligar més estranya que he sentit mai.

—Passen moltes coses estranyes, però diria que em vaig acostant a la veritat.

—Què vols dir: que t’acostes realment a una veritat metafòrica, o que t’acostes metafòricament a una veritat real? O potser es complementen?

—Sigui com sigui, no puc resistir la tristor que sento ara mateix —dic.

—Jo tampoc.

—O sigui que ha tornat a aquesta ciutat perquè es vol morir.

Ella fa que no amb el cap.

—No em vull morir. De debò. Només espero que arribi la mort. Com qui seu a l’estació esperant que arribi el tren.

—I sap l’hora en què ha d’arribar?

Separa la mà de la meva i, amb la punta dels dits, es prem les parpelles.

—Kafka, ja he gastat bona part de la vida, m’he gastat a mi mateixa. No vaig deixar de viure quan em tocava, i després he hagut de viure deixant passar el temps i fent coses sense sentit. M’he fet mal a mi mateixa i als que hi havia al meu voltant, i ara en pago les conseqüències. Una vegada vaig tenir una vida tan perfecta que l’únic que he pogut fer després és viure menyspreant el que tenia.

Aquest és el meu malefici, i no me’n podré escapar mai. Per això la mort no em fa por. I, responent a la teva pregunta, et diré que més o menys sé quan ha d’arribar.

Li torno a agafar la mà. La balança vacil·la. Amb una mica de força, els plats poden decantar-se cap a una banda o cap a l’altra. He de pensar. M’he de decidir.

He de fer un pas endavant.

—Senyora Saeki, vol fer l’amor amb mi? —dic.

—Encara que dins la teva teoria sigui la teva mare?

—És com si tot el que hi ha al meu voltant es mogués, com si tot tingués un doble sentit.

Ella es queda un moment pensarosa.

—Doncs per mi no és així. Per mi les coses no tenen terme mitjà: són o tot o res.

—I sap quan és tot i quan és res.

Ella fa que sí amb el cap.

—Que li puc fer una pregunta?

—Digues.

—On va trobar aquells dos acords?

—Quins dos acords?

—Els de «Kafka a la platja».

Em mira a la cara.

—Que t’agraden?

Faig que sí amb el cap.

—Els vaig trobar en una habitació antiga, molt lluny d’aquí. En un moment en què la porta era oberta —diu en veu baixa—. Era una habitació que era molt i molt lluny. —Tanca els ulls i torna a submergir-se en els records—. Kafka, quan surtis tanca la porta —afegeix. Faig el que em diu.

Després de tancar la biblioteca, l’Oshima em du a una marisqueria que queda apartada de la ciutat. Hi ha un gran finestral des d’on es veu el mar. Penso en tots els animals que viuen a l’aigua.

—De tant en tant va bé sortir i fer un bon àpat —em diu—. No pateixis, que la policia no et buscarà aquí.

Compartim una bona amanida i demanem un arròs.

—M’agradaria anar a Espanya —diu l’Oshima.

—Per què a Espanya?

—Per participar en la Guerra Civil.

—Però si ja fa anys que es va acabar.

—Ja ho sé. Lorca hi va morir i Hemingway hi va sobreviure —diu ell—. Però tinc el dret d’anar-hi i participar-hi, no?

—Metafòricament.

—És clar —diu ell arrufant el front—. És impossible que un hemofílic de sexe indeterminat i que no ha sortit mai de Shikoku vagi a lluitar a la Guerra Civil espanyola.

Ens mengem l’arròs, acompanyat d’una ampolla de Perrier.

—Hi ha cap novetat en el cas del meu pare? —li pregunto.

—Res digne de ser destacat. De moment els diaris no en parlen. Només han sortit els típics articles laudatoris a la secció d’art. La investigació deu estar encallada. Últimament les taxes d’arrest no paren de baixar, com la borsa. Ni tan sols són capaços de trobar el fill.

—Aquell noi de quinze anys…

—Un noi de quinze anys, de conducta violenta, obsés i fugitiu —afegeix l’Oshima.

—I d’aquelles coses que cauen del cel, que se’n sap res?

L’Oshima fa que no amb el cap.

—No. No ha tornat a caure res estrany, a part d’aquells llamps d’abans-d’ahir.

—Així, tot es va calmant?

—Això sembla. O potser és que som a l’ull de l’huracà. Agafo una petxina, la buido amb la forquilla i me la menjo. Deixo la closca al plat de les closques.

—Encara estàs enamorat? —em pregunta l’Oshima. Faig que sí amb el cap.

—I tu?

—Vols dir si estic enamorat? Torno a fer que sí.

—Goses preguntar-me pel romanç antisocial que tenyeix la meva vida desviada, homosexual i marcada per un desordre d’identitat de gènere?

Assenteixo amb el cap. Ell també.

—Tinc un company —diu l’Oshima. Es posa seriós i es menja una petxina—. No és que tinguem un amor apassionat com el de les òperes de Puccini. Ens mantenim a una distància prudencial. No ens veiem gaire, però ens entenem profundament en les qüestions bàsiques.

—Us enteneu?

—Sempre que componia, Haydn es mudava i es posava una perruca empolsinada.

Me’l miro amb cara de sorpresa.

—Haydn?

—Si no ho feia, no componia bé.

—Com és?

—No ho sé. Era una qüestió entre Haydn i la seva perruca. Els altres no ho podien entendre. Potser no hi havia cap explicació.

—Escolta, Oshima, quan estàs sol, et passa que penses en el teu company i et sents trist?

—És clar —em respon—. De tant en tant. Quan la lluna és blava, quan els ocells se’n van cap al sud, quan…

—Per què dius «és clar»? —li pregunto.

—Perquè quan t’enamores és que busques el que no tens. I per això quan penses en l’altre t’entristeixes. És com entrar en una habitació que vas perdre fa molt temps i que et porta bons records. És natural. No l’has pas descobert tu, aquest sentiment. No intentis patentar-lo, sents?

Deixo la forquilla sobre la taula i alço el cap.

—Una habitació vella que et porta bons records?

—Exacte —diu l’Oshima, que aixeca la forquilla i afegeix—: Només és una metàfora, és clar.

La senyora Saeki ve a l’habitació poc després de les nou del vespre, mentre jo encara llegeixo a l’escriptori. Sento el Golf que arriba al pàrquing i s’atura. També m’arriba un cop de porta i unes passes travessen el pàrquing a poc a poc. Al cap d’un moment sento un truc a la porta, i en obrir me la trobo plantada al davant. No està adormida. Porta una brusa de seda de ratlles fines, uns texans de color blau clar i unes nàutiques blanques. És el primer cop que la veig amb pantalons.

—Aquesta habitació em porta tants records… —diu, posant-se davant la paret per mirar el quadre—. I aquest quadre també.

—És un paisatge de per aquí, oi? —li pregunto.

—T’agrada?

Faig que sí amb el cap.

—Qui el va pintar?

—Un pintor jove que va passar l’estiu a casa dels Komura. No era gaire famós, si més no en aquella època. No recordo com es deia, però era molt bon noi. Trobo que li va quedar molt bé. Aquest quadre té alguna cosa poderosa. Mentre el pintava jo vaig ser sempre al seu costat i, mig de broma, li vaig demanar que hi posés unes quantes coses. Ens quèiem bé. Però d’això ja fa molt temps. Jo tenia dotze anys, i el noi del quadre també.

—Sembla una platja d’aquí a prop.

—Si vols, ens hi podem arribar passejant.

Anem a peu fins a la platja, travessant la pineda. Els núvols s’esquincen, i la mitja lluna es reflecteix a les onades, que arriben tranquil·lament i rompen en silenci. Ens asseiem a la sorra, que conserva una lleu escalfor. Com si calculés l’angle, ella m’assenyala un punt de la platja.

—Mira —diu—. Allà és on va posar la cadira on seia el noi. Llavors ell va plantar el cavallet aquí on som ara i el va pintar. Me’n recordo perfectament. Veus com l’illa és al mateix lloc que al quadre?

Miro on m’assenyala amb la punta del dit i, efectivament, la posició de l’illa és la mateixa. Amb tot, però, no em sembla el mateix paisatge que surt al quadre, i l’hi dic.

—Ha canviat força —em diu la senyora Saeki—. Pensa que han passat més de quaranta anys, i la costa va canviant per l’efecte de les onades, del vent i dels tifons. La sorra va i ve. Però era aquí, n’estic segura. Va ser l’estiu que vaig tenir la primera regla.

Ens quedem una estona en silenci, contemplant el paisatge. Els núvols canvien de forma, i la llum de la lluna fa clapes a la superfície de l’aigua. De tant en tant un cop de vent travessa la pineda, amb un soroll que sembla una colla de gent escombrant el terra a la vegada. Agafo un grapat de sorra i deixo que se m’escoli entre els dits. La sorra cau i, com el temps perdut, es barreja amb la que ja és a terra. Ho faig una vegada i una altra.

—Què penses? —em pregunta la senyora Saeki.

—Que m’agradaria anar a Espanya —li responc.

—A què fer?

—A menjar un bon arròs.

—Només això?

—I a participar en la Guerra Civil. —Però si es va acabar fa més de seixanta anys.

—Ja ho sé —dic—. Lorca hi va morir i Hemingway hi va sobreviure.

—Però t’agradaria participar-hi. Faig que sí amb el cap.

—M’agradaria volar ponts.

—I enamorar-te de l’Ingrid Bergman.

—Sí. Però sóc a Takamatsu i estic enamorat de vostè.

—Mala sort.

Li passo el braç per l’espatlla. Li passes el braç per l’espatlla. Ella es recolza en tu. I passa una estona molt llarga.

—Sabies que fa molt temps vaig fer això mateix que estic fent ara? Just aquí.

—Ja ho sé —dius.

—I com ho saps? —et pregunta ella, mirant-te a la cara.

—Perquè també hi era.

—Fent volar ponts?

—Sí, fent volar ponts.

—Metafòricament.

—És clar.

L’abraces, l’acostes cap a tu i li fas un petó als llavis. Notes que es relaxa.

—Tots estem somiant —diu la senyora Saeki. Tots estem somiant.

—Per què et vas morir?

—Perquè no em quedava altre remei —li respons.

Torneu a la biblioteca. Apagues el llum de l’habitació, passes la cortina i, sense dir res, us fiqueu al llit. Feu pràcticament el mateix que ahir a la nit. Només hi ha dues diferències. La primera és que ella plora després de fer l’amor. Enfonsa la cara al coixí i plora molta estona, en silenci. Tu no saps què fer. Li poses la mà a l’espatlla. Penses que has de dir alguna cosa, però no saps què. Les paraules estan mortes en un racó del temps, apilades al fons fosc i silenciós d’un llac de cràter. La segona diferència és que quan marxa sents el motor del Golf. Engega el cotxe, l’atura una estona, com si pensés alguna cosa, el torna a engegar i surt del pàrquing. Durant el lapse que s’està amb el motor aturat et sents terriblement trist.

Aquesta estona és com una boira que arriba del mar, s’apodera del teu cor i s’acaba convertint en una part de tu.

Ella t’ha deixat el coixí fred i humit de les seves llàgrimes. Amb una mà sobre aquesta humitat, mires com a fora es va fent de dia. Un corb gralla en la distància.

La terra continua rodant a poc a poc, però tots ho ignoreu i viviu en un somni.