35

Quan sona el telèfon, a les set del matí, encara dormo profundament. Somio. Estic ajupit al fons d’una cova, amb la lot a la mà i buscant alguna cosa en la foscor.

Sento que algú crida el meu nom des de l’entrada de la cova. Li responc amb un crit, però pel que sembla no em sent, ja que no continua cridant-me una vegada i una altra. M’aixeco a contracor i em dirigeixo a l’entrada. Just ara que estava a punt de trobar-ho, penso. Alhora, però, també m’alegro de no haver-ho trobat. I llavors em desperto. Miro al meu voltant, recollint els bocins escampats de la meva consciència. M’adono que sona el telèfon. El de recepció. La llum intensa del matí travessa la cortina. La senyora Saeki ja no hi és.

M’aixeco amb samarreta i calçotets i m’arribo a recepció. Tardo molt, però el telèfon no es cansa de sonar.

—Que dormies? —em pregunta l’Oshima.

—Sí —li responc.

—Em sap greu treure’t del llit tan aviat en un dia de festa, però tenim un problema.

—Un problema?

—Ja t’ho explicaré millor després, però hauries de marxar. Prepara les coses, que et passo a buscar de seguida. Quan arribi, surt al pàrquing i puja al cotxe sense dir res. Entesos?

—Entesos —dic.

Torno a l’habitació i preparo les coses. No he de córrer gaire. Amb cinc minuts en tinc prou per preparar-ho tot. Només he de recollir la roba que tenia estesa al lavabo, i posar el necesser, els llibres i el diari a la motxilla. Em vesteixo i faig el llit. Estiro els llençols, esponjo el coixí i arreglo l’edredó. Esborro totes les petjades. Llavors m’assec a la cadira i penso en la senyora Saeki, que ha estat aquí fins no fa gaires hores.

Abans que el Mazda Roadstar arribi al pàrquing, tinc temps de menjar-me un bol de llet amb cereals. Rento el bol i la cullera i els deso. Em rento la cara i les dents, i em miro la cara al mirall. Just llavors sento arribar el cotxe de l’Oshima.

Tot i fer bo, va amb la capota posada. Em poso la motxilla a l’esquena, vaig fins al cotxe i m’assec al seient de l’acompanyant. Com l’altre cop, l’Oshima lliga la motxilla al portaequipatges de darrere. Va més aviat informal, amb unes ulleres de sol tipus Armani, molt gruixudes; un polo blanc amb una camisa de fil ratllada al damunt; uns texans blancs i unes Converse blau marí. M’allarga una gorra blau marí, amb el logotip de North Face.

—Em vas dir que havies perdut la gorra, oi? Posa’t aquesta. Et servirà per amagar-te.

—Gràcies —li dic.

Me la poso. Ell em mira i assenteix amb el cap.

—Tens ulleres de sol, oi?

Faig que sí amb el cap. Em trec les Revo de la butxaca i me les poso.

—Et queden bé —em diu l’Oshima—. I si et poses la gorra al revés?

Li faig cas i em poso la gorra amb la visera cap enrere. Ell torna a assentir.

—Molt bé. Sembles un rapper de casa bona.

Posa primera, prem l’accelerador i deixa anar l’embragatge.

—On anem? —li pregunto.

—Al mateix lloc que l’altra vegada.

—A les muntanyes de Kochi? Ell fa que sí amb el cap.

—Sí. Hem de tornar a fer una bona tirada —diu.

Engega l’equip de música i sona una alegre peça orquestral de Mozart. L’he sentida algun cop. Potser és la serenata «Posthorn».

—No n’estàs fart, de muntanyes? —em pregunta.

—No, ja m’agraden. S’hi està tranquil i puc llegir molt.

—Me n’alegro —diu ell.

—I el problema que deies?

Llença una mirada intensa al retrovisor, em mira un moment i torna a fixar la vista al davant.

—En primer lloc, la policia es va tornar a posar en contacte amb mi. Em van trucar ahir a la nit. Ara sembla que et busquin més seriosament. Em van fer una impressió diferent de la primera vegada.

—Però tinc una coartada, oi?

—És clar. Tens una bona coartada. El dia de l’assassinat vas ser tot el dia a Shikoku. D’això no en dubten. Però queda la possibilitat que facis conxorxa amb algú.

—Conxorxa?

—Pot ser que tinguis un còmplice. Un còmplice? Faig que no amb el cap.

—D’on ho han tret, això?

—Ja saps que no parlen gaire. Quan pregunten volen saber tots els detalls, però quan expliquen no s’allarguen gens. M’he passat la nit connectat a Internet buscant informació. Saps que ja hi ha alguna pàgina dedicada a aquest cas? Ets famós. Diuen que ets el príncep errant que té la clau del misteri.

M’arronso d’espatlles. El príncep errant?

—Com sempre, amb la informació d’Internet és difícil distingir el que és fiable del que no ho és, però en general es pot resumir així: la policia busca un home d’uns seixanta anys que la nit del crim es va presentar a un lloc de policia de Nakano i va confessar que acabava de cometre un assassinat. Però com que va dir altres coses sense solta ni volta, el policia que hi havia de guàrdia, que era una mica passerell, el va prendre per un vell tocat de l’ala i el va deixar marxar sense fer-li cas. Evidentment, quan es va descobrir l’assassinat el policia es va recordar del vell i es va adonar que l’havia vessat. Ni tan sols li havia agafat el nom i l’adreça. Va pensar que si els seus superiors ho sabien se n’armaria una de grossa, i va decidir no dir res a ningú, però va passar alguna cosa (no sé què) i es va acabar sabent tot. No cal dir que l’han fet fora del cos. Pobre noi, no se’n deurà aixecar mai més.

L’Oshima redueix, avança un Toyota Tarcel i torna ràpidament al carril.

—La policia ha pogut identificar aquest home. No se sap d’on surt, però es veu que és una mica retardat. No res greu, però no acaba de girar rodó. Viu sol, amb una prestació social i l’ajuda d’uns parents, però ha desaparegut del pis. Segons les investigacions de la policia, ha anat fent autoestop fins arribar a Shikoku. Un conductor d’autocar diu que a Kobe va pujar un home que podria ser ell. Se’n recorda perquè tenia una manera de parlar especial i deia coses una mica estranyes. Diu que anava amb un noi d’uns vint-i-cinc anys i que van baixar a l’estació de Tokushima. Ja han localitzat l’hostal on es van estar. Segons la propietària, després de Tokushima van agafar el tren per venir a Takamatsu. Els seus moviments i els teus coincideixen perfectament. Tant tu com ell heu anat de Nakano a Takamatsu. És massa casualitat. Lògicament, la policia pensa que hi ha alguna relació, com ara que ho vau preparar tot entre els dos. Ara s’hi ha posat l’Agència Nacional de Policia i us estan buscant per tota la ciutat. Potser ja no podrem amagar que vius a la biblioteca. Per això et porto a la muntanya.

—Un vell retardat que viu a Nakano?

—Que et sona de res?

Faig que no amb el cap.

—No.

—Per l’adreça, em sembla que no viu gaire lluny de casa teva. Potser a un quart a peu.

—A Nakano hi viu molta gent. Ni tan sols conec els veïns.

—Però això no és tot —diu l’Oshima, mirant-me un moment—. Aquest home podria ser qui va fer ploure sardines i sorells a Nogata. Si més no, el dia abans va dir a la policia que caurien molts peixos del cel.

—Ostres —faig jo.

—Ja ho pots ben dir —diu l’Oshima—. I la mateixa nit van caure un munt de sangoneres a l’àrea de servei de Fujigawa, a l’autopista Tomei. Te’n recordes?

—Sí, és clar.

—La policia se n’ha adonat i ara investiguen si hi ha cap relació entre aquests incidents i aquest vellet misteriós. Els seus moviments coincideixen amb el lloc on van passar aquestes coses.

La peça de Mozart s’acaba i en comença una altra.

Amb les mans al volant, l’Oshima fa que no amb el cap un parell de cops.

—Tot és molt estrany —diu—. Al principi ja era prou curiós, però com més va, més s’hi toma. No sé pas què passarà. Ara, una cosa és segura: tot va convergint cap aquí. Sembla que el teu camí i el del vellet s’hagin de creuar en algun lloc.

Tanco els ulls i escolto el brogit del motor.

—Oshima, potser val més que me’n vagi a una altra ciutat —dic—. Passi el que passi, no us vull molestar més a tu ni a la senyora Saeki.

—I on vols anar?

—No ho sé. Em pots portar a l’estació i ja m’ho pensaré. Tant és.

Ell deixa anar un sospir.

—No crec que sigui una bona idea. Segur que l’estació és plena de policia buscant un noi de quinze anys, alt i ben plantat, que arrossega una motxilla i una colla d’obsessions.

—I si em portes a una estació de més lluny, on no vigilin?

—T’acabaran trobant igualment. No dic res.

—No és que hagin tret una ordre de detenció contra tu. No estàs a la llista dels delinqüents més buscats, sents?

Faig que sí amb el cap.

—De moment ets lliure, i jo et puc portar on vulgui sense cometre cap delicte.

De fet, ni tan sols sé com et dius de veritat. O sigui que per mi no pateixis. Encara que no ho sembli, sóc molt prudent. No em pescaran tan fàcilment.

—Oshima.

—Digues.

—Jo no he fet conxorxa amb ningú. Si hagués volgut matar el meu pare, ho hauria fet tot sol.

—Ja ho sé.

S’atura en un semàfor i mira pel retrovisor. Es posa un caramel de llimona a la boca i me n’ofereix. N’agafo un i també me’l poso a la boca.

—I després?

—Després? —repeteix ell.

—Quan has començat a explicar-me per què em portes a la muntanya, has dit «en primer lloc». Si hi ha una primera raó, també n’hi ha d’haver una segona.

L’Oshima mira el semàfor, però encara no es posa verd.

—La segona raó no és gaire important. Comparada amb la primera, vull dir.

—Però m’agradaria saber-la.

—És per la senyora Saeki. —El semàfor es posa verd i ell accelera—. Oi que dormiu junts?

No sé què contestar.

—No pateixis. Aquestes coses les endevino. Només és això. És una dona molt maca i molt atractiva. De fet… és especial. En molts sentits. És molt més gran que tu, però el problema no és aquest. Entenc que t’atregui. Si tens ganes de fer l’amor amb ella, endavant. I si ella té ganes de fer-ho amb tu, també. És ben fàcil. Jo no hi tinc res a dir. Si a vosaltres us sembla bé, a mi també. —Fa rodar el caramel dins la boca—. Però em sembla que val més que us separeu una mica. I no ho dic pel que va passar a Nakano.

—Per què ho dius, doncs?

—Perquè ella està en una situació molt delicada.

—En una situació delicada?

—La senyora Saeki… —comença l’Oshima, però ha de buscar les paraules—. Per dir-ho amb poques paraules, s’està morint. Fa temps que ho noto.

M’aixeco les ulleres de sol i me’l miro. Ell té la vista fixada al davant i el veig de perfil. Acabem d’entrar a l’autopista que va fins a Kochi. Sorprenentment, aquest cop respecta el límit de velocitat. Ens avança un Toyota Supra.

—Quan dius que s’està morint… —dic jo—, vols dir que té una malaltia incurable, com ara càncer o leucèmia?

Ell fa que no amb el cap.

—Tant pot ser que sí com que no. No sé res de la seva salut. Pot ser que tingui una malaltia d’aquestes, però em sembla que el problema és més aviat psicològic, alguna cosa relacionada amb les ganes de viure.

—Vols dir que ha perdut les ganes de viure?

—Exacte. No vol viure més.

—Vols dir que se suïcidarà?

—No ho crec —diu l’Oshima—. Però es va acostant a la mort tranquil·lament. O la mort s’acosta a ella.

—Com un tren que s’acosta a l’estació?

—Potser sí —diu ell, i fa una pausa, amb els llavis tibant—. I llavors apareixes tu. Fresc com una rosa i misteriós com el Kafka de veritat. Us atraieu i, per dir-ho amb una expressió clàssica, teniu una relació.

—I?

Separa un moment les mans del volant.

—I ja està.

Faig que no amb el cap, a poc a poc.

—Segur que penses que jo sóc el tren. Ell s’està una bona estona en silenci.

—Exacte —diu finalment—. Això és el que penso.

—Que jo porto la mort a la senyora Saeki, oi?

—Però no te’n culpo —em diu—. De fet, penso que val més així.

—Per què?

No em contesta. El seu silenci em diu que ho he de pensar jo. O que és tan clar que no cal ni pensar-ho. M’enfonso al seient i tanco els ulls. Em relaxo.

—Oshima.

—Què vols?

—Ja no sé què he de fer. Estic confús. No sé què està bé i què està malament. No sé si he de tirar endavant o enrere. Ell no diu res. No em respon.

—Què he de fer? —insisteixo.

—No has de fer res —em diu simplement.

—Res?

Ell assenteix.

—Per això et porto a la muntanya.

—Però, Què hi he de fer a la muntanya?

—Escoltar el vent —diu ell—. És el que faig jo.

Em quedo pensant en aquestes paraules.

Ell estira el braç i posa la mà sobre la meva.

—La culpa de tot això no és pas teva. Ni meva. Ni de les profecies, ni dels maleficis. Ni dels gens, ni de l’absurd. No és culpa de l’estructuralisme ni de la tercera revolució industrial. Si tots ens hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i en la destrucció. La nostra existència no és més que una ombra d’aquest principi. El vent que bufa pot ser una ratxa violenta o una brisa agradable, però sigui com sigui s’acaba extingint. El vent no té substància, només és aire en moviment. Si pares l’orella entendràs la metàfora.

Li estrenyo la mà, suau i calenta. És una mà llisa, asexuada i delicada.

—Així —dic—, trobes que val més que em separi de la senyora Saeki.

—Sí, Kafka. Val més que la deixem sola. És prou llesta i prou forta. Ha viscut molts anys suportant una gran soledat i uns records molt dolorosos, i és capaç de prendre les decisions que calguin serenament.

—O sigui que jo sóc una criatura que només fa nosa.

—No, home —diu ell amb un to suau—. No és això. Has fet el que havies de fer.

El que tant per tu com per ella tenia sentit. Ara l’has de deixar fer. Et pot semblar molt fred, però ara no pots fer res per ella. El que has de fer és amagar-te a la muntanya i mirar per tu. És el que et toca.

—He de mirar per mi?

—Només cal que paris l’orella, Kafka —em diu—. Has d’estar atent com una cloïssa.