7

A un quart de vuit esmorzo al menjador que hi ha al costat del vestíbul. Hi ha torrades, llet, pernil i ous. És l’esmorzar que va inclòs en el preu de l’hotel, però no en tinc ni per començar. M’ho acabo en una revolada i encara tinc gana. Miro al meu voltant, però no sembla que pugui demanar més torrades. Deixo anar un sospir.

—Què vols fer-hi? —diu el noi que es diu Corb.

El veig assegut a l’altra banda de la taula.

—Ja no ets en un lloc on puguis menjar el que vulguis. Has marxat de casa, no?

Val més que t’ho fiquis al cap. Estàs acostumat a llevar-te d’hora i a fer un bon esmorzar, però a partir d’ara això canviarà. T’hauràs de conformar amb el que et donin. Ja deus haver sentit a dir que l’estómac canvia de mida segons la quantitat que menges, Oi? Doncs diria que ho podràs comprovar. L’estómac se t’encongirà, però encara tardarà. Et sembla que ho podràs resistir?

—És clar que ho resistiré —li contesto.

—Val més així —diu el noi que es diu Corb—. Recorda que has de ser el noi de quinze anys més fort del món.

Jo faig que sí amb el cap.

—Vinga, para de mirar el plat buit i fes el que has de fer.

Jo li faig cas i m’aixeco per anar a fer el que he de fer.

Vaig a la recepció de l’hotel per negociar el preu de l’habitació. Explico que sóc alumne d’un institut privat de Tòquio i que per fer el treball de recerca necessito consultar uns documents que hi ha a la Biblioteca Komura (de fet, a l’institut on anava hi havia un sistema semblant). Hi ha més material per consultar del que em pensava, i m’hauré de quedar a Takamatsu almenys una setmana. Explico que tinc un pressupost limitat i demano si em poden fer el mateix preu que vam negociar per mitjà de l’alberg, no pas per tres nits, sinó pel temps que hagi d’estar-m’hi.

Prometo que pagaré per avançat i que no causaré cap problema.

Sóc davant la noia que fa el torn de matí, exposant-li breument la meva situació i intentant fer la millor rialla que puc, de noi ben educat que es troba en un destret.

No porto els cabells tenyits ni cap pírcing. Vaig amb un polo Ralph Lauren, net i de color blanc, uns pantalons chinos de la mateixa marca, de color crema, i unes Topsider noves. Tinc les dents blanques i faig olor de xampú i de sabó. Parlo bé. Si m’ho proposo, puc causar una bona impressió a la gent més gran que jo.

Ella m’escolta en silenci, torça una mica els llavis i assenteix amb el cap. És una noia menuda, vestida amb l’uniforme de l’hotel: americana verda i brusa blanca a sota. Fa cara de son, però no s’encanta amb la feina. Deu tenir l’edat de la meva germana.

Em diu que no depèn d’ella, que ho ha de consultar amb l’encarregat i que suposa que cap al migdia tindrà la resposta. Parla de manera molt formal, però tot i així veig que li caic bé. Escriu el meu nom i el número d’habitació. No sé com anirà.

Potser em surt el tret per la culata; pot ser, per exemple, que l’encarregat em demani el carnet d’estudiant o que intenti posar-se en contacte amb casa meva (evidentment, el número que vaig donar en el moment de registrar-me és fals).

Amb els pocs diners que tinc, però, em sembla que val la pena arriscar-se.

Busco el número d’un gimnàs públic a la guia de telèfons que hi ha a recepció i pregunto quines màquines per fer peses tenen. Tenen gairebé totes les que necessito, i l’entrada costa sis-cents iens. Pregunto com hi puc arribar des de l’estació, els dono les gràcies i penjo.

Torno a l’habitació, em poso la motxilla a l’esquena i surto al carrer. Puc deixar les coses a l’habitació o a la caixa forta de l’hotel (que potser és més segur), però m’estimo més portar-les amb mi. Ja és com si fossin una part del meu cos.

Agafo l’autobús a la parada de davant l’estació i em dirigeixo cap al gimnàs. No cal dir que estic nerviós. Noto que la cara em tiba. I si algú em pregunta què hi fa a aquestes hores un noi de la meva edat al gimnàs? Sóc en una ciutat que no conec i no tinc ni idea de què pensa aquesta gent. Però ningú es fixa en mi. Fins i tot em fa l’efecte que m’he tornat transparent. Pago l’entrada i em donen la clau de la taquilla com si res. Als vestidors em poso uns pantalons curts i una samarreta.

Quan ja he fet uns quants estiraments, començo a recuperar la tranquil·litat. No m’he mogut d’aquest cos que sóc jo. Amb un sol clic, la meva existència pot encaixar perfectament dins els límits d’aquest cos i quedar-hi tancada. Ja és això.

Sóc on he de ser.

Començo a fer el circuit d’entrenament. Amb Prince sonant al minidisc, em passo una hora fent els exercicis de sempre en set màquines diferents. Com que és un gimnàs públic, em pensava que les màquines serien molt velles, però de fet són noves de trinca. Encara se sent l’olor de ferro nou. Faig la primera sèrie amb poc pes, i a la segona n’hi poso més. No cal que ho porti escrit. Sé perfectament el pes i les repeticions que he de fer. De seguida començo a suar i de tant en tant paro per hidratar-me. Bec aigua de la font i xuclo una llimona que m’he comprat de camí cap al gimnàs.

En acabar el circuit em dutxo amb l’aigua ben calenta. Em rento el cap i el cos amb el sabó i el xampú que he portat. Em rento bé el penis —que no fa pas tant que ha sortit del prepuci—, les aixelles, els testicles i el cul. Em peso i, encara despullat, em planto davant el mirall per mirar-me els músculs. Dret davant la pica, rento la samarreta i els pantalons curts, que estan amarats de suor, els escorro bé i els poso en una bossa de plàstic.

En sortir del gimnàs agafo l’autobús i torno a l’estació. Entro al mateix restaurant que ahir i demano uns udon calents. Mentre me’ls menjo, sense presses, miro per la finestra. La gent no para d’entrar i sortir de l’estació. Tothom va vestit a la seva manera, traginant coses, caminant atabalats, dirigint-se cadascú al seu objectiu. Em quedo una bona estona mirant aquest espectacle i m’imagino com serà tot d’aquí a cent anys.

Tots els qui som aquí (jo inclòs) haurem desaparegut, ens haurem convertit en pols o en cendra. Aquest pensament em fa sentir estrany. Tot el que tinc davant em sembla irreal, com si hagués de sortir volant amb un cop de vent. Obro les mans i me les miro. Per quins set sous sempre m’he d’esforçar tant? Per què he de viure tan al límit?

Faig que no amb el cap i paro de mirar per la finestra. Paro de pensar en d’aquí a cent anys. Només he de pensar en l’ara. En els llibres que he de llegir a la biblioteca i en les màquines amb què he d’entrenar-me al gimnàs. No en trauré res, de pensar en el que vindrà després.

—Val més així —diu el noi que es diu Corb—. Recorda que has de ser el noi de quinze anys més fort del món.

Igual que ahir, em compro el dinar en una parada de l’estació i agafo el tren. Arribo a la Biblioteca Komura a dos quarts de dotze. Com em podia esperar, trobo l’Oshima a recepció. Porta una camisa de raió de color blau botonada fins a dalt, uns texans blancs i unes vambes blanques. Està assegut a l’escriptori llegint un llibre molt gruixut, i al costat hi té (potser) el mateix llapis de color groc que ahir.

El serrell li tapa la cara. Quan entro, ell aixeca la vista, somriu i m’agafa la motxilla.

—Així, encara no tornes a l’institut.

—No hi tornaré més —li dic.

—Anar a una biblioteca no és mala idea —em respon ell. Es gira per mirar l’hora al rellotge que té al darrere, i tot seguit continua llegint.

Jo entro a la sala de lectura i reprenc Les mil i una nits allà on les havia deixat.

Com sempre em passa, quan m’assec i començo a passar pàgines no em puc aturar. Aquesta edició de Burton conté les mateixes històries que recordo haver llegit de petit en una edició infantil, però són més llargues, i expliquen tantes anècdotes i tants detalls que em costa re-conèixer-les. Són, de llarg, més fascinants. Hi ha una colla d’aventures sòrdides, violentes i de contingut sexual que trobo sorprenents. Tot i així (com passa amb el geni de la llàntia màgica), són plenes d’una llibertat i d’una força vital il·limitades. M’agraden tant que no les puc deixar. Em semblen molt més reals aquestes històries extraordinàries, inventades i escrites fa més de mil anys, que no pas els ramats de gent anònima que voltava per l’estació. Com pot ser això? És molt estrany.

A la una torno a sortir al jardí, m’assec al porxo i començo a dinar. A mig dinar, se m’acosta l’Oshima i em diu que tinc una trucada.

—Una trucada? —faig jo, sorprès—. Per a mi?

—Si ets en Kafka Tamura, sí.

Em poso vermell, m’aixeco i agafo el telèfon sense fils que m’allarga l’Oshima.

És la recepcionista de l’hotel. Deu voler comprovar que em passo el dia a la biblioteca. Pel seu to de veu, m’adono que l’alleuja veure que no li he dit cap mentida. «He parlat amb el gerent i diu que és el primer cop que es troba amb un cas així, però que com que ets jove i tens coses per fer a Takamatsu, farà una excepció i et deixarà quedar al preu que vam acordar amb l’alberg de joventut.

Com que ara no tenim ple, ens podem permetre ser una mica flexibles».

També m’explica que el gerent ha dit que la Biblioteca Komura està molt bé i que espera que hi aprofiti el temps.

Alleujat, li dono les gràcies. Em sap greu haver-li mentit, però no tenia altre remei. He de fer el que calgui per sobreviure. Penjo i torno el telèfon a l’Oshima.

—He suposat que eres tu perquè ets l’únic estudiant d’institut que ve —em diu—. Li he dit que t’estaves aquí de punta a punta de dia, llegint amb molt interès.

I de fet és veritat.

—Gràcies —li dic. Kafka Tamura?

—És com em dic.

—És un nom molt estrany.

—Però és com em dic —insisteixo.

—Segur que has llegit Kafka, oi?

Faig que sí amb el cap.

—El castell, El judici, La metamorfosi i aquell relat tan curiós on surt un aparell de tortura.

—«A la colònia penal» —diu Foshima—. Aquest relat m’encanta. Al món hi ha molts escriptors, però Kafka és l’únic capaç d’escriure una cosa així.

—És el meu relat favorit de Kafka.

—De debò?

Assenteixo amb el cap.

—Com és que t’agrada?

M’estic una estona pensant-hi.

—Perquè, en lloc d’explicar la situació, el que fa Kafka és donar una explicació purament mecànica d’un aparell molt complicat. Vull dir que… —He de tornar a pensar—. Vull dir que descriu perfectament la situació només explicant com és la màquina. S’entreté en els detalls més petits de la màquina, però el que fa en realitat és descriure la situació.

—Ja t’entenc —fa l’Oshima, i em posa la mà a l’espatlla en un gest natural i ple d’amabilitat—. Em sembla que Kafka estaria d’acord amb tu.

Se’n torna a dins, amb el telèfon a la mà. Jo em quedo assegut al porxo.

M’acabo el dinar, bec aigua i miro una estona els ocells que s’han aturat al jardí.

Potser són els mateixos que ahir. El cel està cobert de núvols prims. No es veu ni un bocí de blau.

Suposo que la meva resposta sobre el relat de Kafka l’ha mig convençut, però no li he sabut transmetre el que volia dir. No ho he dit com una teoria general sobre les obres de Kafka, sinó sobre una realitat molt concreta. Aquell aparell de tortura tan complicat i tan misteriós existeix realment, ara mateix m’envolta. No és cap metàfora ni cap al·legoria. Però no crec que, encara que ho expliqui, l’Oshima ni ningú altre ho entengui.

Torno a la sala de lectura, m’assec al sofà i torno al món de Les mil i una nits de Burton. A poc a poc, com si fos una fosa cinematogràfica, el món real desapareix.

Em quedo sol i m’endinso en el món que hi ha entre les pàgines del llibre. És la sensació que més m’agrada.

A les cinc, quan estic a punt d’anar-me’n, l’Oshima encara és al taulell de recepció, llegint el mateix llibre que al matí. Com sempre, a la camisa no se li veu ni una arruga. També com sempre, uns quants blens del serrell li tapen la cara. A la paret que té al darrere, les busques del rellotge elèctric avancen sense fer soroll.

Tot el que hi ha al seu voltant està en silenci, net i endreçat. Em sembla impossible que pugui suar o tenir mai singlot. Aixeca el cap i em torna la motxilla. Quan l’agafa fa una ganyota, com si pesés molt.

—Que véns en tren?

Faig que sí amb el cap.

—Si has de venir cada dia, això t’anirà bé. —Em dóna un paper de mida quartilla. És una fotocòpia de l’horari dels trens entre Takamatsu i l’estació que hi ha més a prop de la biblioteca—. Normalment van a l’hora.

—Gràcies —li dic quan l’agafo.

—Escolta, Kafka, no sé d’on has sortit ni què fas, però no crec que et vulguis estar a l’hotel tota la vida —diu triant les paraules amb molt de compte. Amb la punta dels dits de la mà esquerra comprova que el llapis estigui ben esmolat. No cal que s’hi miri tant, perquè sempre ho està.

Jo no dic res.

—No em vull ficar on no em demanen, però no me n’he pogut estar. Un noi de la teva edat, sol i en un lloc que no coneix… Deu ser complicat.

Jo faig que sí amb el cap.

—Tens la intenció d’anar a cap altre lloc, després? Et penses quedar aquí per sempre?

—Encara no ho sé. Em penso que em quedaré aquí una temporada. No tinc cap altre lloc on anar —reconec.

Suposo que, fins a un cert punt, a l’Oshima li puc dir la veritat. Segur que respecta la meva decisió. Segur que no em farà cap sermó ni intentarà imposar-me idees assenyades. Però de moment val més que no digui res que no sigui imprescindible. A més a més, no estic acostumat a fer confessions ni a explicar com em sento.

—Així, de moment te’n vas sortint, oi? —diu l’Oshima.

Jo assenteixo lleument amb el cap.

—Que tinguis sort, doncs —afegeix.

Deixant de banda algun canvi menor, passo els set dies següents fent la mateixa vida. Em desperto a les sis amb la ràdio despertador i em menjo la mica d’esmorzar que em donen a l’hotel. Si a recepció hi ha la noia dels cabells castanys, la saludo amb la mà. Ella inclina una mica el cap amb un somriure als llavis i em torna la salutació. Em sembla que li caic bé. Penso que podria ser la meva germana.

Faig uns quants estiraments a l’habitació i, quan es fa l’hora, m’arribo al gimnàs per fer el circuit d’entrenament. Sempre aixeco el mateix pes, i les mateixes vegades. Ni més ni menys. Em dutxo i procuro rentar-me bé tots els racons del cos.

Em peso per comprovar que em mantinc igual. Abans del migdia, vaig amb tren a la Biblioteca Komura. Quan li dono la motxilla i quan la recullo, parlo una estoneta amb l’Oshima. Dino al porxo, llegeixo (quan acabo Les mil i una nits, agafo les obres completes de Natsume Soseki; hi havia unes quantes novel·les que encara no havia llegit) i a les cinc me’n vaig. Em passo bona part del dia entre el gimnàs i la biblioteca, però en cap dels dos llocs ningú es fixa en mi. No són precisament els llocs on van els nois que fan campana. Sopo al restaurant que hi ha davant l’estació. Intento menjar tanta verdura com puc. De tant en tant em compro fruita i la pelo amb el ganivet que vaig agafar del despatx del pare. També em compro cogombres i api, que rento a la pica de l’hotel i em menjo amb maionesa. A vegades agafo algun cartró de llet al supermercat del barri i me la bec barrejada amb cereals.

En tornar a l’hotel, m’assec a l’escriptori per escriure l’entrada al diari, escolto Radiohead amb el walkman, llegeixo una mica i abans de les onze em fico al llit. A vegades em masturbo abans d’adormir-me. Penso en la noia de recepció, i durant aquests moments no considero la possibilitat que sigui la meva germana. Gairebé no miro la televisió ni llegeixo el diari.

Però el vespre del vuitè dia (tal com havia de passar tard o d’hora) aquesta vida ordenada, senzilla i centrípeta es trenca.