22

El camió amb què anava en Nakata va arribar a Kobe poc després de les cinc de la matinada. Ja era de dia, però el magatzem on s’havia de deixar la càrrega encara no era obert. Van aparcar en un carrer ample de prop del port i van fer una capcinada. El camioner es va estirar al seient de darrere, que és on dormia sempre, i aviat va començar a roncar molt de gust. Els roncs van despertar uns quants cops en Nakata, però cada cop va tornar a agafar un son agradable. Per ell l’insomni era un fenomen desconegut.

Quan eren vora les vuit, el camioner es va despertar i va fer un gran badall.

—Ei, avi, que té gana? —va preguntar mentre s’afaitava amb una màquina elèctrica i mirant-se al retrovisor.

—Sí. Ara que ho diu, en Nakata sí que té una mica de gana.

—Vinga, doncs, que anirem a esmorzar.

En Nakata havia dormit durant bona part del trajecte entre Fujigawa i Kobe. El noi havia conduït gairebé sense dir res, escoltant un programa de ràdio nocturn. De tant en tant havia cantat alguna cançó que sonava a la ràdio i que en Nakata no havia sentit mai. Fins i tot s’havia preguntat si aquelles cançons eren en japonès, ja que només n’entenia una paraula molt de tant en tant. També havia tret els bombons i les boles d’arròs que li havien donat el dia abans aquelles dues secretàries de Shinjuku i les havien compartit.

El camioner havia fumat tota la nit, cosa que segons deia l’ajudava a mantenir-se despert, i per això a en Nakata la roba li pudia de mala manera.

Amb la bossa i el paraigua a la mà, en Nakata va baixar del camió.

—Ja ho pot deixar al camió, això —li va dir el camioner—. No anem gaire lluny, i quan acabem tornarem de seguida.

—Té raó. Però si no m’ho enduc, no estaré tranquil —va replicar en Nakata.

—Vaja —va fer el jove, arrufant les celles—. Vostè mateix. No sóc jo qui ho ha de traginar.

—Moltes gràcies.

—Jo em dic Hoshino. S’escriu igual que el Hoshino que havia estat entrenador dels Chunichi Dragons. Ara, no som parents ni res.

—Molt bé. Senyor Hoshino. Molt de gust. Jo em dic Nakata.

—Ja ho sé, això, home —va dir en Hoshino.

En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant. Van entrar en un bar petit que hi havia en un carreró i que era ple de camioners i d’estibadors. No hi havia ningú amb corbata. Tots menjaven seriosos i en silenci, com qui omple el dipòsit de carburant. Al bar hi havia un cert xivarri, provocat pels xocs de plats, pels crits de la cambrera passant les comandes a la cuina i per la veu del presentador de les notícies de l’NHK.

El noi va assenyalar el menú penjat a la paret i va dir:

—Demani el que vulgui, avi. Aquí tot és bo i barat.

—Entesos —va fer en Nakata, que es va quedar una estona mirant el menú de la paret, fins que es va recordar que no sabia llegir—. Senyor Hoshino, em sap greu, però en Nakata és una mica totxo i no sap llegir.

—Vaja —va fer en Hoshino, sorprès—. No sap llegir? És estrany, això, avui dia.

Què hi farem. Jo demano peix a la brasa i truita. Li va bé el mateix?

—I tant. Tant el peix com la truita m’agraden molt.

—De primera, doncs. —Les anguiles també m’agraden molt.

—Ah, a mi també. Però de bon matí no vénen gaire de gust, no?

—No. A més, en Nakata en va menjar ahir a la nit. Em va convidar un senyor que es deia Hagita.

—Me n’alegro —va dir en Hoshino—. Dos menús de peix a la brasa i dues truites. I ració especial d’arròs per a un —va cridar dirigint-se a la cambrera.

—Dos menús de peix, dues truites i una ració especial d’arròs —va repetir la cambrera en veu alta.

—Deu ser fumut, això de no poder llegir —va dir en Hoshino a en Nakata.

—Sí. A vegades és fumut. Mentre no sortia del barri de Nakano no passava res, però des que me n’he anat, no paro de trobar-me pegues.

—Ja ho crec. Kobe és molt lluny del barri de Nakano.

—Sí. No sé on és el nord ni on és el sud. L’únic que sé és la dreta i l’esquerra. O sigui que em perdo i no puc comprar bitllets.

—Doncs ja ha fet prou d’arribar fins aquí.

—Sí. He trobat moltes persones que m’han ajudat. Vostè n’és una, senyor Hoshino. No sé com agrair-l’hi.

—Sí que deu ser fumut, això de no saber llegir. El meu avi no acabava de girar rodó, però de llegir sí que en sabia.

—Ja. En Nakata és especialment totxo.

—I a la seva família tothom és així?

—No, i ara. El meu germà gran és el peix més gros d’una empresa que fan carreteres, i l’altre treballa en un lloc que es diu Ministeri d’Iconomia i Indústria.

—Renoi! —va exclamar en Hoshino—. Quin nivell. Així, vostè és l’únic que està una mica així.

—Sí. En Nakata va tenir un accident i es va tornar una mica totxo. Per això els meus germans sempre em diuen que no em faci veure gaire i que no els molesti ni a ells ni als seus fills.

—Ja. Suposo que a la majoria els faria més nosa que servei.

—En Nakata no entén les coses difícils, però mentre vivia al barri de Nakano no em perdia mai. El senyor governador m’ajudava i m’entenia bé amb els gats. Em tallava els cabells un cop al mes i de tant en tant menjava anguiles. Però em vaig trobar amb el senyor Johnnie Walker i ja no em vaig poder quedar al barri.

—En Johnnie Walker?

—Sí. Un senyor que portava un barret de color negre i unes botes fins als genolls. També portava armilla i un bastó. Caçava gats i els treia l’ànima.

—Sí, ja… —va fer en Hoshino—. Les històries llargues em cansen. Sigui com sigui, li va passar alguna cosa i ha hagut de marxar del barri.

—Exacte. En Nakata ha hagut de marxar del barri.

—I on pensa anar ara?

—Encara no ho sé, però des que hem arribat aquí que sé que he de creuar un pont. Un pont molt gran que hi ha a prop d’aquí.

—Així, vol dir que va a Shikoku.

—Em sap greu, senyor Hoshino, però no sé gaire geografia. Creuant el pont s’arriba a Shikoku?

—Exacte. Si vol passar per un pont molt gran que hi ha a prop d’aquí, ha de ser el que va a Shikoku. De fet, n’hi ha tres: el primer va de Kobe a Tokushima passant per Awaji; el segon és el que va de sota Kurashiki a Sakaide, i el tercer és el que uneix Onomichi i Imabari. Amb un n’hi hauria més que prou, però els polítics no tenen mesura i n’han fet tres.

En Hoshino va abocar una mica d’aigua sobre la taula de fòrmica i, amb el dit, hi va dibuixar un mapa del Japó amb els tres ponts que connectaven l’illa de Honshu amb la de Shikoku.

—I aquests ponts són gaire grans? —va preguntar en Nakata.

—Enormes.

—Ah sí? Doncs en Nakata en vol travessar un. Potser el que hi ha més a prop. I després ja ho veurem.

—Així, allà on va no hi té amics ni coneguts.

—No, en Nakata no té amics ni coneguts enlloc.

—Només vol travessar el pont, arribar a Shikoku i després ja veurà on va.

—Justa la fusta.

—I no sap on és el lloc on vol anar.

—Exacte. No ho sé. Però em sembla que quan sigui a Shikoku ja ho sabré.

—Ostres —va dir en Hoshino. Llavors es va tirar els cabells enrere, es va estirar una mica la cua de cavall i es va posar la gorra dels Chunichi Dragons.

Al cap d’un moment els van portar l’esmorzar i se’l van menjar en silenci.

—Què me’n diu? És bona aquesta truita, oi? —va preguntar en Hoshino.

—Sí. Molt bona. És molt diferent de les truites que em menjava a Nakano.

—És que aquesta està feta a l’estil de Kansai. No té res a veure amb aquelles llenques de suro que fan a Tòquio.

Van continuar menjant en silenci: les truites, el verat a la sal, la sopa de miso amb marisc, el nap en conserva, els espinacs amb salsa de soja, les algues i els bols d’arròs, on no en van deixar ni un gra. En Nakata s’ho va menjar tot mastegant cada mos trenta-dues vegades i va tardar força estona a acabar-s’ho.

—Ja està tip, senyor Nakata?

—Sí, en Nakata està ben tip. I vostè, senyor Hoshino?

—Jo també. No m’hi cap res més. Esmorzar així t’ho fa veure tot diferent, no troba?

—Sí. Ho veus tot diferent.

—Què? No vol buidar?

—Sí. Ara que ho diu, me n’estan agafant ganes.

—Doncs no se n’estigui. El lavabo és allà.

—I vostè, senyor Hoshino?

—Jo ja hi aniré després. Faci, faci.

—Ah, moltes gràcies. Vaig a buidar, doncs.

—No cal que ho digui tan fort, que el sentirà tothom. Els altres encara mengen.

—Ah, em sap greu. És que sóc una mica totxo.

—Ja. Vinga, faci via.

—Li fa res si em rento les dents?

—No, home. Encara tenim temps. Faci el que vulgui. Ara, el paraigua potser val més que el deixi. Només va al lavabo, no?

—Ah, sí. El deixo aquí.

Quan en Nakata va tornar del lavabo, en Hoshino ja havia pagat.

—Senyor Hoshino, jo també porto diners. Deixi’m pagar l’esmorzar, almenys.

En Hoshino va fer que no amb el cap.

—Deixi-ho estar, home. Dec molts diners al meu avi. Abans era una mica cràpula.

—Però jo no sóc el seu avi.

—Això és problema meu. No s’hi fiqui i deixi’m que el convidi.

Després de pensar-s’ho una mica, en Nakata va acceptar la generositat d’en Hoshino.

—Moltes gràcies, doncs. Era boníssim.

—Només era una mica de verat i una truita en un bar de mala mort. No cal que em faci tantes reverències.

—Però és que des que vaig marxar del barri tothom ha estat tan amable que no he hagut de pagar res.

—Renoi —va fer en Hoshino, impressionat—. Això sí que és saber anar pel món.

En Nakata va demanar a la cambrera que li omplís el termos de te calent, i en acabat el va desar curosament a la bossa.

Van tornar a peu al lloc on havien deixat el camió.

—Sap això que deia d’anar a Shikoku?

—Sí —va dir en Nakata.

—Què hi ha de fer?

—No ho sé.

—No sap on va i no té cap objectiu, però ha d’arribar a Shikoku.

—Exacte. He de travessar un pont molt gran.

—I quan sigui a l’altra banda sabrà més coses?

—Diria que sí. Però mentre no creui el pont, no sabré res.

—Vaja —va dir en Hoshino—. Així, això de creuar el pont és molt important.

—Exacte. Creuar el pont és importantíssim.

—Renoi —va fer en Hoshino gratant-se el cap.

En Hoshino va anar a descarregar els mobles que portava a la nau d’uns grans magatzems, mentre que en Nakata el va esperar assegut en un banc d’un parc de prop del port.

—Ei, avi, no es mogui d’aquí, eh? —li va dir en Hoshino—. Allà hi ha un lavabo i una font. Em sembla que no li faltarà res. Si marxa gaire lluny es perdrà i no sabrà tornar.

—Sí. Ja sé que això no és el barri de Nakano.

—Exacte. Això no és Nakano. O sigui que quedi’s aquí i no es mogui.

—Molt bé. Entesos. En Nakata no es mourà d’aquí.

Obedientment, en Nakata no es va moure del banc. Ni tan sols per anar al lavabo. Per ell, quedar-se molta estona al mateix lloc no era cap molèstia. De fet, era una de les coses que feia més bé.

Des del banc es veia el mar, que feia molt temps que no veia. De petit hi havia anat uns quants cops amb la família. Es posaven el banyador i xipollejaven a la vora de l’aigua. També recollien petxines. Però aquests records eren molt borrosos, com si haguessin passat en un altre món. Des de llavors no recordava que hagués tornat a veure el mar.

Després de l’estrany incident a les muntanyes de Yamanasbi, en Nakata va tornar a l’escola de Tòquio. Malgrat haver recuperat la consciència i la força física, havia perdut tots els records i no va poder recuperar l’habilitat de llegir i escriure.

No podia llegir els llibres de text ni fer els exàmens. Tots els coneixements que havia adquirit fins llavors havien desaparegut, i en bona mesura havia perdut la capacitat de pensar en termes abstractes. Amb tot, el van deixar acabar la primària. No entenia gairebé res del que s’explicava a classe, però tot i així es quedava assegut en un racó de l’aula, sense dir res. Si el mestre li manava de fer alguna cosa, ell l’obeïa al peu de la lletra. No molestava ningú, i per això els mestres sovint s’oblidaven de la seva presència. De fet, més que una càrrega era com tenir un convidat a classe.

Tothom va oblidar ben aviat que abans d’aquell estrany incident en Nakata havia estat un estudiant brillant. En les activitats i els esdeveniments que tenien lloc a l’escola sempre el deixaven de banda, i no tenia amics. Tot i així, ell no s’hi amoïnava. Si no li feien cas, podia submergir-se en el seu món. El que més li agradava de fer a l’escola era cuidar els animals (conills i cabres), arreglar les flors del jardí i fer la neteja de les aules. No es cansava mai d’aquestes feines i sempre les feia amb una rialla als llavis.

La seva presència passava desapercebuda no tan sols a l’escola sinó també a casa. En veure que el fill gran ja no sabia llegir i que per tant no podria continuar estudiant, els seus pares, que es preocupaven molt per l’educació dels fills, van centrar l’atenció en els seus germans petits. Com que no va poder entrar a secundària, en acabar l’escola primària el van enviar a viure amb els avis materns a la prefectura de Nagano, on va entrar en una escola d’agricultura. Com que no sabia llegir tenia problemes per seguir les classes, però en canvi s’ho passava molt bé treballant al camp. Si els seus companys no li haguessin fet la vida impossible, potser s’hauria dedicat a l’agricultura, però el fet és que als nois del poble els encantava estovar aquell nouvingut de ciutat. Les ferides van arribar a ser tan greus (amb un lòbul de l’orella pràcticament destrossat) que els avis van decidir treure’l d’aquella escola i que es quedés a casa ajudant-los. Era un nen tranquil i obedient, i els avis se l’estimaven molt.

En aquesta època va ser quan va començar a parlar amb els gats. S’hi va fer amic mentre cuidava els que hi havia a casa dels avis. Al principi només podia dir quatre paraules, però s’hi va esforçar com si estigués aprenent una llengua estrangera i al cap de poc ja podia mantenir una conversa força llarga. Sempre que tenia un moment s’asseia a la galeria i parlava amb els gats, que li van ensenyar força coses de la natura i de l’entorn. De fet, es pot dir que la majoria de coses que sabia del món les havia après dels gats.

Als quinze anys va començar a treballar en una fusteria on feien mobles tradicionals, bàsicament cadires, taules i calaixeres que després enviaven a Tòquio.

A en Nakata de seguida li va agradar fer de fuster. Tenia bones mans, era detallista, no xerrava gaire i no es queixava mai de la feina, de manera que el seu amo n’estava molt content. Interpretar plànols i fer números no era el seu fort, però a part d’això ho feia tot molt bé. Un cop memoritzava els passos d’una feina, era capaç de repetir-los sense parar i sense cansar-se’n. Després de dos anys com a aprenent, va començar a treballar com un més.

Va fer de fuster fins passats els cinquanta anys. No va tenir mai cap accident i no es va posar malalt ni un sol dia. No fumava, no bevia i no anava a dormir a deshores. No mirava la televisió, i la ràdio només la posava per fer gimnàstica.

Cada dia del món va anar a fer mobles a la fusteria. Amb el temps se li van morir els avis i els pares. Queia bé a tothom, però no es pot dir que tingués bons amics.

Potser havia de ser així. Quan feia deu minuts que hi parlaven, la gent ja no sabia què dir-li.

En Nakata no se sentia especialment trist ni infeliç. No tenia desig sexual ni necessitava estar amb ningú. Era conscient que era una mica diferent dels altres.

Sabia que la seva ombra era una mica més fina i més pàl·lida que la de la gent del seu voltant (tot i que ningú semblava adonar-se’n). Els únics que l’entenien de veritat eren els gats. Els dies de festa anava a un parc, s’asseia en un banc i passava les hores parlant amb els gats. Curiosament, amb els gats no acabaven mai els temes.

L’amo d’en Nakata es va morir quan ell tenia cinquanta-dos anys, i la fusteria va tancar poc després. Aquells mobles tradicionals, feixucs i foscos, ja no es venien com abans. Els artesans que els feien eren gent gran, i els joves no mostraven gaire interès a aprendre una feina manual com aquella. La fusteria, que al principi estava sola enmig d’un camp, havia quedat envoltada de cases noves els ocupants de les quals es queixaven del soroll i del fum que feien en cremar els encenalls. El fill de l’amo, que treballava de comptable en una empresa de la ciutat, no tenia cap intenció de seguir el negoci, de manera que poc després de morir el seu pare va tancar la fusteria i la va vendre a un constructor. El constructor va tirar la fusteria a terra, va aplanar el solar i el va vendre a un promotor immobiliari. El promotor hi va construir un bloc de cinc plantes. Tots els pisos es van vendre el mateix dia que els van posar a la venda.

Així és com en Nakata es va quedar sense feina. Com que a la fusteria hi havia uns quants préstecs pendents, a ell només li va quedar una petita quitança.

Després ja no va poder trobar cap altra feina. Era impossible que algú volgués con-tractar un home de més de cinquanta anys que no sabia llegir ni escriure i que només sabia fer mobles tradicionals passats de moda.

Després de treballar trenta-set anys a la fusteria sense fallar ni un sol dia, tenia força diners arreplegats en una llibreta de l’oficina de correus del poble. Com que no era de gastar hauria pogut viure d’aquells estalvis sense treballar, però el fet és que la llibreta l’hi gestionava un cosí seu que treballava a l’ajuntament. Aquest cosí, que era força simpàtic però no gaire espavilat, s’havia deixat engalipar per un intermediari de mala fe per invertir en un complex de pisos al peu d’una pista d’esquí i s’havia endeutat més del compte. Si fa no fa al mateix temps que en Nakata es va quedar sense feina, el cosí va agafar tota la família i va tocar el dos, fugint dels creditors que el perseguien. Ningú sabia on ha vien anat, ni tan sols si encara eren vius.

Així, quan en Nakata va anar a correus amb un paren l per veure els diners que hi tenia, es va trobar que no hi havia ni cent mil iens. La quitança, que feia poc que havia ingressat, havia desaparegut amb els estalvis. Ell s’ho va prendre com un cop de mala sort: s’havia quedat sense feina i sense estalvis tot d’un plegat. Als parents els va saber greu, però ells també havien perdut força diners avalant les inversions del cosí, de manera que ningú estava en disposició d’ajudar lo en aquell mal pas.

Finalment va decidir fer-se’n càrrec el segon germà, que vivia a Tòquio. Aquest germà era el propietari d’un edifici per a gent sense família al barri de Nakano (que havia heretat dels seus pares) i va oferir un pis a en Nakata. També es va encarregar dels diners que li havien deixat els pares —no gran cosa— i de fer els tràmits perquè pogués cobrar una pensió de discapacitat del Govern Metropolità de Tòquio. L’ajuda del germà va arribar fins aquí. Tot i no saber llegir ni escriure, en Nakata se sabia espavilar tot sol i, mentre tingués un lloc per viure i les despeses bàsiques cobertes, no calia que ningú se n’ocupés.

Els seus germans van estar molt poc en contacte d i recte amb ell. Només es van veure uns quants cops al principi. Havien viscut més de trenta anys separats i feien una vida massa diferent. No tenien cap sentiment especial en vers ell, i encara que l’haguessin tingut estaven massa enfeinats amb les seves coses per fer-se càrrec d’un germà elis capacitat.

A en Nakata, però, no li va fer res que els seus germans el tractessin fredament.

Estava acostumat a estar sol i més aviat l’incomodava que la gent estigués per ell i el tractés bé. Tampoc estava enfadat amb el seu cosí per haver-se gastat tots els diners que ell havia anat estalviant com una formiga. Evidentment, entenia que era una mala passada, però no estava especialment afectat. No tenia ni idea de què era un complex turístic ni una inversió. Tampoc sabia què volia dir un préstec. En Nakata vivia en un món amb un vocabulari molt limitat.

Per ell només tenien sentit les quantitats fins a cinc mil iens. Tot el que passés d’això —ja fossin cent mil iens, un milió o deu milions— li semblava el mateix: molts diners. Els estalvis que tenia no els havia vist mai i no van passar mai de ser un concepte abstracte, una xifra que anava variant. Per això, quan li van dir que ho havia perdut tot no va tenir la sensació d’haver perdut res real.

Així va ser com en Nakata va començar una nova vida al pis que li havia ofert el seu germà. Vivia tranquil i content, cobrant la pensió del govern municipal, agafant l’autobús amb el passi especial i anant al parc a parlar amb els gats. Aquella zona del barri de Nakano es va convertir en el seu nou món. Com fan els gossos i els gats, va delimitar el seu territori i, mentre no passés res estrany, no tenia cap intenció d’allunyar-se’n. Mentre fos en aquell espai podia anar vivint sense amoïnar-se per res. No estava insatisfet ni s’enfadava per res. No se sentia sol, no patia pel futur i no notava cap incomoditat. Només havia d’anar assaborint amb calma els dies que venien. Aquesta vida va durar més de deu anys.

Fins que va aparèixer en Johnnie Walker.

En Nakata s’havia passat molts anys sense veure el mar. De fet, a la prefectura de Nagano i al barri de Nakano no n’hi havia, i fins aquell moment no es va adonar que feia molt temps que no el veia. Ni tan sols hi havia pensat. Va fer que sí amb el cap uns quants cops per confirmar-ho. Es va treure la gorra i es va passar la mà pels cabells, tallats gairebé arran. Llavors es va tornar a posar la gorra i es va quedar mirant el mar. Tot el que en sabia era que era molt gran, que l’aigua era salada i que hi vivien peixos.

Sense moure’s del banc, va ensumar la brisa que venia del mar, va observar les gavines que planejaven damunt l’aigua i va mirar els vaixells atracats a la costa. No se’n va cansar en cap moment. De tant en tant una gavina es posava sobre la gespa del parc. La combinació del blanc i el verd era molt maca. Ell va provar de parlar amb les gavines que es posaven a la gespa, però només se’l miraven fredament i no li contestaven. No hi havia cap gat a la vista. Els únics animals que hi havia al parc eren gavines i pardals. Mentre bevia una mica de te del termos, van començar a caure quatre gotes i ell va obrir el paraigua que tant apreciava.

Quan en Hoshino va tornar al parc, poc abans de les dotze, ja no plovia. En Nakata havia plegat el paraigua i continuava assegut al banc, mirant el mar. En Hoshino havia deixat el camió en algun lloc i va arribar en taxi.

—Em sap greu, però se m’ha fet tard —va dir, amb una bossa de viatge a l’espatlla—. Em pensava que acabaria més aviat, però la cosa s’ha complicat. En aquest coi de magatzems sempre hi ha d’haver algú que s’ho miri tot amb lupa.

—Per en Nakata no pateixi. M’he estat aquí mirant el mar.

—Ja —va fer en Hoshino, que va mirar cap on mirava en Nakata i només va veure un moll ruïnós i un tros de mar tacat de petroli.

—Feia molt temps que no veia el mar.

—De debò?

—L’últim cop que el vaig veure encara anava a escola. Vaig anar a un lloc que es deia Enoshima.

—Sí que fa temps.

—En aquella època, el Japó estava ocupat pels americans, i a Enoshima hi havia soldats americans pertot arreu.

—No m’enganyi.

—No l’enganyo.

—Va, home —va fer el noi—. Els americans no han ocupat mai el Japó.

—En Nakata no sap les coses difícils. Però els americans tenien uns avions que es deien B29. Van tirar un munt de bombes a Tòquio, i per això jo me’n vaig anar a la prefectura de Yamanashi. I allà és on em vaig posar malalt.

—Vaja… Deixem-ho estar, que les històries llargues em cansen. Val més que comencem a passar. És tard, i si no ens afanyem se’ns farà de nit.

—On anem?

—A Shikoku. Hem de travessar el pont. Ha dit que volia anar a Shikoku, no?

—Sí. Però vostè té feina…

—No pateixi, per la meva feina. Ja fa dies que treballo més del compte i em mereixo descansar uns quants dies. De fet, no hi he posat mai els peus, a Shikoku. No em farà cap mal anar-ho a veure. A més, vostè no sap llegir, no? Si vinc i l’ajudo a comprar els bitllets li serà tot més fàcil. O és que potser li faig nosa?

—No, i ara. No me’n fa gens, de nosa.

—Doncs vinga. Ja he mirat l’horari dels busos. Anem a Shikoku.