4

INFORME DEL SERVEI D’INTEL·LIGÈNCIA DE L’EXÈRCIT DELS ESTATS UNITS DATA: 12 DE MAIG DEL 1946 TÍTOL: «INCIDENT DE LA MUNTANYA DEL BOL D’ARRÒS, 1944»: INFORME DOCUMENT NÚM.: PTYX-722-8936745-42216-WWN

El que segueix és la transcripció d’una entrevista enregistrada amb el doctor Juichi Nakazawa (53 anys), que en el moment de l’incident era el metge de la localitat de ***. Els números per accedir als documents relacionats amb aquesta entrevista són els compresos entre el PTYX-722-SQ-162 i el PTYX-722-SQ-183.

Observacions de l’entrevistador, el tinent Robert O’Connell: «El doctor Nakazawa és tan corpulent i està tan moreno que sembla més un capatàs agrícola que no pas un metge. És un home tranquil, però parla de pressa i de manera concisa. Diu el que pensa. Darrere el vidre de les ulleres, té una mirada penetrant. Pel que sembla, té molt bona memòria».

Exacte, el dia 7 de novembre del 1944, a les onze tocades, em va trucar el subdirector de l’escola del poble. Com que jo era el metge de l’escola, em va trucar a mi primer. El vaig notar molt trasbalsat.

Em va explicar que una classe havia anat a la muntanya a buscar bolets i que tots els alumnes s’havien quedat inconscients allà mateix. Segons em va explicar, l’única que no havia perdut el coneixement era la mestra que els portava, que acabava de baixar de la muntanya per demanar ajuda. El subdirector estava tan alterat que no vaig entendre gaire bé què m’explicava. L’únic que em va quedar clar va ser que hi havia setze criatures inconscients a la muntanya.

El primer que vaig pensar va ser que es devien haver menjat algun bolet verinós i que s’havien quedat paralitzats. Si era això, teníem mala peça al teler. Cada bolet tòxic té un tipus de verí, i cada tipus de verí s’ha de tractar de manera diferent. El màxim que podíem fer era fer-los vomitar tot el que haguessin menjat i fer-los un rentat d’estómac. Però hi ha espècies que tenen un verí tan fort que no s’hi pot fer gran cosa. En aquesta regió cada any moren unes quantes persones intoxicades pels bolets.

Vaig entaforar a la maleta les medecines que em va semblar que em podien servir i em vaig arribar a l’escola amb bicicleta. També havien trucat a la policia, i ja hi havia dos agents. Si els nens havien perdut el coneixement, caldrien força braços per tornar-los al poble. Ara bé, com que estàvem en guerra, la majoria d’homes eren al front, de manera que vam marxar cap a la muntanya amb els pocs que érem: jo, els dos policies, un mestre una mica gran, el director i el subdirector, el bidell i la mestra que els havia portat d’excursió. Vam arreplegar les bicicletes que vam poder, però com que no n’hi havia prou, alguns van haver d’anar de paquet.

A quina hora van arribar al bosc?

Me’n recordo perfectament perquè vaig mirar el rellotge: eren les dotze menys cinc.

Vam anar en bicicleta fins a prop del bosc, i quan no vam poder avançar més vam continuar a peu.

Quan vaig arribar al lloc de l’incident, uns quants nens ja havien tornat en si i estaven desperts. Quants?

Potser tres. O quatre. No és que estiguessin del tot conscients o desperts, sinó que estaven de quatre grapes, com marejats. La resta encara estaven estesos a terra. Però al cap de poc també van començar a recuperar el coneixement, i es van posar a rodolar a poc a poc, com si fossin insectes grossos. Era un panorama esgarrifós. S’havien desmaiat en un lloc estranyament pla, on semblava que haguessin tallat els arbres i hi tocava aquell sol fort que fa a la tardor. Escampats per aquell redol, hi havia setze alumnes de primària estirats a terra. Alguns es movien i alguns no. Semblava una escena d’una obra avantguardista.

Per un moment vaig oblidar el meu deure com a metge i, aguantant la respiració, em vaig quedar plantat observant aquell espectacle. I no vaig ser jo sol.

Qui més qui menys, tots els que van venir van reaccionar de la mateixa manera, quedant-se un moment paralitzats. Potser és una manera estranya de dir-ho, però era com si, a causa d’algun error, poguéssim veure una cosa que normalment no es pot veure. Tot i viure en un lloc tan remot, també estàvem en guerra, i els metges havíem d’estar preparats per als casos d’emergència. Sabíem que si passava alguna cosa havíem de complir el nostre deure amb calma, com a ciutadans responsables, però aquella escena em va deixar literalment glaçat.

Tot i així, aviat em vaig refer i vaig agafar una criatura que estava estirada a terra. Era una nena i tenia el cos flàccid com una nina de drap. Estava inconscient, però respirava regularment, i tenia els ulls oberts i els feia anar d’un costat a l’altre, com si mirés alguna cosa. Vaig treure la lot de la maleta i li vaig enfocar les pupil·les. No va reaccionar. Els ulls li funcionaven i seguien alguna cosa, però no reaccionaven a la llum. Era molt estrany. Vaig agafar unes quantes criatures i vaig fer-los la mateixa prova, però cap no va reaccionar.

Llavors els vaig prendre el pols i la temperatura. El pols els anava entre cinquanta i cinquanta-cinc pulsacions de mitjana, i no n’hi havia cap que arribés a trenta-sis. Estaven sobre els trenta-cinc i mig. Exacte, per l’edat que tenien, el pols els anava molt a poc a poc i tenien la temperatura un pèl baixa. Els vaig ensumar l’alè, però no els feia cap olor estranya. Tampoc els vaig trobar res estrany al coll ni a la llengua.

De seguida vaig veure que no era una intoxicació. Cap criatura no havia vomitat ni tenia diarrea, i tampoc semblava que cap tingués malestar. Si haguessin ingerit res dolent, en aquell moment ja haurien tingut algun d’aquests tres símptomes. Em vaig sentir alleujat en veure que no s’havien intoxicat, però llavors em vaig adonar que no tenia ni idea de què els podia passar.

Els símptomes eren semblants als d’una insolació. A l’estiu la canalla sol agafar cops de sol i, quan cau el primer, els altres el segueixen l’un rere l’altre, com si s’ho encomanessin. Però érem al novembre i, a sobre, en un bosc ben fresc. Que un o dos haguessin agafat una insolació encara podia ser, però que tots setze haguessin caigut rodons per culpa del sol era impossible.

Llavors vaig pensar que podia haver estat algun gas. Un gas tòxic, o fins i tot una mena de gas nerviós. Natural o artificial… Si em pregunten què em feia pensar que hi hagués aquesta mena de gas en un lloc tan remot, no els ho sabria dir, però un gas tòxic hauria explicat de manera lògica aquell fenomen: tots l’havien inhalat alhora, havien perdut el coneixement i havien caigut a terra; a la mestra no li havia passat res perquè la concentració de gas no havia estat prou forta per afectar un adult.

Ara bé, tampoc tenia ni idea de com havia de tractar una intoxicació d’aquella mena. Només sóc un metge de poble i no tinc cap coneixement específic en gasos verinosos. Estava ben perdut. Com que érem al mig del bosc, no podia pas trucar a un especialista per demanar-li consell. Llavors, quan vaig veure que alguna criatura començava a donar senyals de tornar en si molt a poc a poc, vaig pensar que amb el temps tots anirien recuperant el coneixement. Ja sé que era una idea molt optimista, però, si els he de dir la veritat, en aquell moment no se’m va acudir res més. Així, doncs, vaig dir que els deixéssim una estona estirats tal com estaven per veure com reaccionaven.

No hi havia res estrany en l’aire?

Com que estava intrigat, vaig respirar profundament uns quants cops per veure si se sentia cap olor estranya, però només se sentia olor de bosc. Una olor fresca, de verdor. A les herbes i a les flors del voltant tampoc hi havia res estrany. Tenien la forma i el color normals.

Vaig examinar un per un els bolets que la canalla havia collit. No n’hi havia gaires, la qual cosa em va fer pensar que havien perdut el coneixement poc després de posar-s’hi. Tots eren comestibles. Fa temps que visc aquí i hi entenc força. Evidentment, per assegurar-me’n els vaig agafar perquè se’ls mirés un especialista. Ara bé, pel que vaig veure, no n’hi havia cap que semblés tòxic.

Tornant a la canalla, a banda de moure els ulls d’un costat a l’altre, va veure algun altre símptoma o reacció anormal? Per exemple, les pupil·les dilatades, el color del blanc dels ulls, la freqüència amb què parpellejaven…

No. A banda de moure els ulls de banda a banda com una llanterna, no hi havia res que no fos normal. Totes les altres funcions eren correctes. Els nens miraven alguna cosa. Per ser més concrets, no miraven res que nosaltres poguéssim veure, sinó alguna cosa que nosaltres no vèiem. De fet, més que mirar-s’ho hauria de dir que n’eren testimonis. Feien una cara del tot inexpressiva, però en general estaven molt tranquils. No semblaven espantats ni angoixats. Per això vaig decidir deixar-los tal com estaven i veure què feien. Com que no patien, no els podia fer cap mal estar-se una estona més d’aquella manera.

Algun dels presents es va referir a la possibilitat que els nens haguessin patit una intoxicació de gas?

Sí. Algú ho va comentar. Però, igual que jo, no s’explicaven com podia haver passat. Ningú havia sentit a dir mai que algú hagués patit una intoxicació de gas al bosc. En aquell moment, algú —em sembla que va ser el subdirector— va dir que potser havia estat obra de l’exèrcit nord-americà, que potser havien tirat una bomba de gas tòxic. Llavors la mestra ens va explicar que just abans d’entrar al bosc havien vist un avió semblant a un B29 travessant el cel just per damunt d’ells, i tothom va coincidir que devia ser allò, alguna bomba amb un nou gas tòxic desenvolupat pels americans. El rumor que els americans feien proves amb una nova bomba havia arribat fins i tot al poble. Ara bé, el que ningú sabia, evidentment, era per què l’havien de provar en un cul de món com aquell. Però a la vida hi ha errors, i també hi ha coses que no podem saber.

Ens ha dit que després els nens van anar tornant en si, oi?

Exacte. No saben quin pes em vaig treure de sobre. Primer es van començar a moure a poc a poc, després es van aixecar fent tentines i van anar tornant en si.

Cap no es va queixar que li fes mal res. Es van despertar molt tranquils, com si sortissin d’un son molt profund. A mesura que recuperaven el coneixement, tornaven a moure els ulls amb normalitat. Quan els enfocava amb la lot, reaccionaven perfectament. Ara bé, van tardar una estona a poder tornar a parlar.

Era com si estiguessin entre el son i la vigília.

Els vam preguntar un per un què havia passat, però tots estaven una mica perduts, com si els preguntéssim per una cosa que per ells no havia existit. Tots recordaven que havien arribat al bosc i que havien començat a buscar bolets, però després ja estava. Ni tan sols tenien la sensació que des de llavors hagués passat el temps. Per ells, just després de començar a buscar bolets havia caigut un teló i, acte seguit, s’havien i robat allà a terra, envoltats de gent gran. No tenien ni idea per què estàvem tan exaltats ni de per què ens els miràvem amb aquelles cares de preocupació. Més que res, els vam espantar.

Malauradament, però, hi va haver un nen que no es va refer. Era un dels que havien evacuat de Tòquio. Satoru Na-kata, em sembla que es deia. Era un nen menut i pàl·lid. Era l’únic que no va recuperar el coneixement. Es va quedar allà terra, movent els ulls d’un costat a l’altre. El vam haver de baixar a collibè. Els altres van baixar pel propi peu, com si no els hagués passat res.

A banda d’en Nakata, els altres ja no van tenir cap altre símptoma?

No, almenys res que es pogués veure externament. I cap no es va queixar que li fes mal res o que es trobés malament. En tornar a l’escola, els vaig fer passar un per un a la infermeria i els vaig prendre la temperatura, els vaig auscultar, els vaig mirar la vista, els vaig fer fer operacions matemàtiques senzilles, els vaig fer plantar amb una sola cama i els ulls tancats… En definitiva, vaig comprovar tot el que vaig poder. Físicament estaven perfectes. No estaven cansats i no havien perdut la gana. Com que no havien dinat, tots van dir que volien menjar alguna cosa. Els vam donar boles d’arròs i se les van cruspir sense deixar-se’n ni un gra.

Com que no les tenia totes, al cap d’uns quants dies vaig tornar a treure el cap a l’escola per veure com es trobaven. En vaig cridar uns quants a la infermeria i els vaig fer unes quantes preguntes, però no vaig trobar res estrany. Tot i haver estat més de dues hores inconscients al bosc, no els quedava cap rastre físic ni psíquic.

Era com si ni tan sols es recordessin que allò havia passat. Havien tornat de seguida a la seva rutina i vivien sense cap sensació estranya. Anaven a escola, cantaven cançons i a l’hora del pati corrien ben feliços.

En canvi, la mestra que els portava havia quedat ben trasbalsada.

L’altre nen, en Nakata, va passar tota la nit inconscient i l’endemà se’l van endur a l’hospital universitari de Kofu. Després vaig sentir que l’havien traslladat a l’hospital militar, però no va tornar mai al poble. No sabem què se’n va fer.

L’incident no va sortir al diari. Diria que les autoritats no ho devien autoritzar per no causar alarma entre la gent. Com que estàvem en guerra, l’exèrcit estava molt atent a tallar els rumors infundats. La guerra no anava bé, l’exèrcit s’havia retirat del front sud, els atacs suïcides se succeïen i els bombardejos dels americans eren cada cop més cruents. En aquesta situació, l’exèrcit tenia por que entre la població civil es generés un moviment antibèl·lic o pacifista. Uns quants dies després de l’incident, va venir la policia i ens va avisar que sobretot no en diguéssim res.

Sigui com sigui, tot plegat va ser força desagradable i desconcertant. Si volen que els digui la veritat, encara tinc com un pes dins el pit.