26

Ja era força tard i havien de trobar un lloc on dormir. En Hoshino va anar al punt d’informació turística de l’estació de Takamatsu i va demanar que li reservessin una habitació en un hostal. Des de l’estació s’hi podia anar a peu, cosa que estava molt bé, però per contra era més aviat lleig. A en Hoshino i a en Nakata, però, els era igual. Mentre hi hagués futons per dormir-hi, tant els feia com fos. Igual que a l’altre hostal, l’esmorzar estava inclòs en el preu, però no pas el sopar. Així era millor per a en Nakata, que es podia adormir en qualsevol moment.

Un cop a l’habitació, en Nakata va fer que en Hoshino s’estirés al tatami de bocaterrosa, li va pujar a sobre i li va prémer la part baixa de l’esquena amb els dits. Després va anar pujant per la columna, comprovant l’estat dels músculs i de les juntes. Aquest cop no va haver de fer gairebé gens de força: es va limitar a resseguir la forma dels ossos i a comprovar la tensió dels músculs.

—Què? Que hi ha cap problema? —va preguntar en Hoshino, temorós. Tenia pànic d’haver de suportar un tractament tan dolorós com el del dia abans.

—No. Em sembla que està tot en ordre. Tots els ossos són a lloc —va anunciar en Nakata.

—Me n’alegro. Si vol que li digui la veritat, no tinc cap ganes de tornar a passar per allò —va dir en Hoshino.

—Té raó. Em sap molt greu. Però com que em va dir que li era igual que li fes mal, ho vaig fer tan fort com vaig poder.

—Sí que ho vaig dir. Però escolti, avi, tot té un límit.

S’ha de fer servir el sentit comú. Ja sé que m’ha arreglat l’esquena i que no m’hauria de queixar, però el mal que em va fer va ser una cosa terrible, impensable. Va ser com si em partís el cos en mil bocins, com si m’hagués mort i em fes ressuscitar.

—En Nakata va estar mort tres setmanes.

—Vaja —va fer en Hoshino. Encara de bocaterrosa, va beure un glop de te i va espessigar unes quantes llavors de caqui que havia comprat en un supermercat—. Així va estar tres setmanes mort?

—Exacte.

—I on va ser tot aquell temps?

—No me’n recordo. Va ser com si me n’anés molt lluny a fer una altra cosa. Però tenia el cap emboirat i no me’n recordo. En tornar vaig veure que era una mica totxo. Ja no sabia llegir ni escriure.

—Segur que s’ho va deixar allà on va anar.

—Potser sí.

Es van estar una estona en silenci. En Hoshino va pensar que, per molt excèntric que fos, valia més creure’s el que li deia aquell avi sense donar-hi més voltes. Alhora, però, en un racó del seu cor també sentia una mena d’incertesa, com si sabés que si aprofundia aquella història es trobaria en un lloc confús i incontrolable. Per això va decidir canviar de tema i centrar-se en qüestions més reals i més tangibles.

—Així, senyor Nakata, ara que som a Takamatsu, què hem de fer?

—No ho sé —va respondre en Nakata—. No sé cap on tirar.

—No deia que havíem de trobar la pedra d’entrada?

—Ah, sí. Té raó. M’havia marxat del cap. Hem de trobar la pedra d’entrada. Però encara no sé on hem d’anar per trobar-la. Tinc el cap emboirat i no se m’aclareix.

Ja no sóc gaire espavilat, però quan em passa això encara és pitjor.

—Estem ben posats.

—Sí, ja ho pot ben dir.

—El que passa és que estar-nos aquí mirant-nos l’un a l’altre no és gaire divertit. Si ens quedem així, no ens en sortirem.

—Té tota la raó.

—Podríem preguntar a la gent d’aquí si saben on és aquesta pedra d’entrada.

—Si vostè ho diu, jo no tinc cap inconvenient a preguntar-ho a la gent. No ho dic per presumir, però com que sóc una mica totxo estic molt acostumat a preguntar les coses.

—Molt bé. El meu avi sempre deia que preguntant es passa vergonya una vegada, però que no preguntant en passes tota la vida.

—Tenia tota la raó. Quan et mors, tot el que saps desapareix.

—Bé, no ho deia en aquest sentit —va fer en Hoshino gratant-se el cap—. Però és igual… Per cert, no té cap idea de com ha de ser aquesta pedra? Si en sabés el color, o la mida o per a què serveix, ens aniria molt bé per preguntar-ho. Si només preguntem si per aquí hi ha cap pedra d’entrada, ningú sabrà de què li parlem i es pensaran que no hi toquem. No troba?

—Sí. Jo sóc una mica totxo, però sí que hi toco.

—Ja.

—La pedra que busco és especial. No és gaire grossa. És blanca i no fa cap olor.

—No sé per a què serveix, però és rodona, com un pastís d’arròs —va dir en Nakata, fent un cercle amb les mans de la mida d’un elapé.

—Així, si la veu ja sabrà que és la que busca?

—Sí. Quan la vegi, ja sabré que és la que busco.

—Segur que té una llegenda o una història al darrere. Potser és molt famosa i està exposada en algun lloc, com ara un temple.

—No ho sé. Podria ser.

—O potser és en alguna casa i la fan servir de pes per fer conserves.

—No, això és impossible.

—Com ho sap?

—Perquè no la pot moure ningú.

—Però vostè sí.

—Sí, jo sí.

—I quan la mogui, què passarà?

Estranyament, en Nakata es va quedar pensarós. O va fer cara de quedar-s’hi, fregant-se els cabells, curts i blanquinosos, amb el palmell.

—Això no ho sé. L’únic que sé és que aviat algú l’haurà de moure.

En Hoshino també es va quedar pensarós.

—I aquest algú és vostè, oi?

—Justa la fusta —va confirmar en Nakata.

—I aquesta pedra només pot ser a Takamatsu?

—No. Pot ser en qualsevol lloc, però em fa l’efecte que ara és aquí. Si fos al barri de Nakano, tot seria més fàcil.

—Però, senyor Nakata, no és perillós moure aquesta pedra?

—Sí, senyor Hoshino. Potser no l’hi hauria de dir, però és perillós.

—Renoi —va dir en Hoshino, fent que no amb el cap a poc a poc. Es va posar la gorra dels Chunichi Dragons i es va passar la cua de cavall pel forat del darrere—. Això ja sembla una pel·lícula de l’Indiana Jones.

L’endemà al matí es van arribar al punt d’informació turística de l’estació i van preguntar si a Takamatsu o als voltants hi havia alguna pedra famosa.

—Una pedra? —va fer la noia del taulell, arrufant una mica les celles. Era evident que aquella pregunta tan específica la desconcertava. Ella només sabia explicar on eren els llocs turístics.

—Quina mena de pedra busquen? —els va preguntar.

—Una pedra rodona, d’aquesta mida —va respondre en Hoshino, fent un cercle amb les mans de la mida d’un elapé, tal com havia fet en Nakata—. I es diu «La pedra d’entrada».

—«La pedra d’entrada»?

—Exacte. Es diu així. Diria que ha de ser bastant famosa.

—Però, d’entrada a on?

—Si ho sabéssim no ens hi hauríem de trencar tant el cap.

La noia es va estar una estona pensant-hi. En Hoshino no li va treure els ulls de sobre. No era lletja, però tenia els ulls massa separats, i això li donava un aire d’herbívor excessivament caut. Va fer alguna trucada per veure si algú sabia res d’una pedra d’entrada, però no va obtenir cap informació que fos d’utilitat.

—Em sap greu, però ningú ha sentit a parlar mai d’aquesta «pedra d’entrada» —va dir finalment.

—;Ningú?

La noia va fer que no amb el cap.

—Ho sento. Perdonin que els ho pregunti, però, han vingut de gaire lluny només per buscar aquesta pedra?

—Què vol que li digui… Jo sóc de Nagoya, i aquest avi és de Tòquio, del barri de Nakano.

—Exacte. En Nakata ha vingut del barri de Nakano —va dir en Nakata—. He conegut uns quants camioners, i un fins i tot em va convidar a menjar anguiles. No he gastat ni cinc en tot el viatge.

—Mmm —va fer la noia.

—No pateixi. Si ningú coneix aquesta pedra, no s’hi pot fer res. Ara, aquí a Takamatsu no hi ha cap pedra famosa, encara que no es digui «La pedra d’entrada»? Alguna que tingui una història o una llegenda al darrere… O alguna on la gent vagi a resar…

La noia va observar cautelosament en Hoshino amb aquells ulls massa separats i es va fixar en la gorra dels Chunichi Dragons, en la cua de cavall, en les ulleres de sol tintades de verd, en l’arracada i en la camisa hawaiana de raió.

—Si volen, els puc explicar com anar a la biblioteca pública i vostès mateixos poden buscar informació sobre aquesta pedra. Jo no els puc ajudar.

A la biblioteca tampoc en van treure l’aigua clara. No hi havia ni un sol llibre que parlés de pedres famoses a prop de Takamatsu. La bibliotecària els va dir que potser trobarien alguna referència sobre pedres en una pila de llibres que els va deixar sobre la taula: Llegendes de la prefectura de Kagawa, Tradicions de Kobo Daishi a Shikoku, Història de Takamatsu i títols semblants. En Hoshino va deixar anar un sospir i es va posar a fullejar-los. Mentrestant, en Nakata va anar repassant pàgina per pàgina un volum de fotografies titulat Pedres famoses del Japó.

—Com que no sé llegir, és la primera vegada que vaig a una biblioteca —va dir en Nakata.

—No és que me n’enorgulleixi, però jo sí que en sé i tampoc hi havia posat mai els peus —va reconèixer en Hoshino.

—Ara que hi sóc, trobo que és interessant. —Me n’alegro.

—Al barri de Nakano també n’hi ha una, de biblioteca. Quan torni hi aniré de tant en tant. El millor de tot és que no fan pagar. No sabia que t’hi deixessin entrar sense saber llegir.

—Tinc un cosí que és cec de naixement i que va molt al cine. Ara, no sé si s’ho passa gaire bé —va dir en Hoshino.

—Ah, sí? —va fer en Nakata—. Doncs jo que hi veig no hi he anat mai, al cine.

—De debò? Ja l’hi portaré.

La bibliotecària es va acostar a la taula on seien tots dos i els va demanar que no parlessin tan fort. Llavors van callar i es van concentrar en els llibres que tenien al davant. Quan va acabar de mirar Pedres famoses del Japó, en Nakata el va tornar a les prestatgeries i es va posar a fullejar Gats del món.

Tot remugant, en Hoshino va acabar de revisar la muntanya de llibres que li havien proposat. Malauradament, no hi havia gaires referències a pedres interessants. Hi havia uns quants llibres sobre la muralla del castell de Takamatsu, però les pedres d’aquella muralla eren tan grosses que era impossible que en Nakata les pogués moure amb la mà. També hi havia alguna llegenda sobre Kobo Daishi relacionada amb pedres. Es deia que, en aixecar una pedra en un erm va començar a brollar una font que va convertir l’erm en un terreny ric i fèrtil. També hi havia un temple on hi havia una pedra famosa anomenada «La pedra de la fertilitat», però feia més d’un metre i tenia forma de fal·lus: era impossible que fos «La pedra d’entrada» a què es referia en Nakata.

Quan se’n van cansar, van sortir de la biblioteca i van anar a sopar a un restaurant que hi havia a prop. Tots dos van menjar un bol d’arròs amb tempura.

En Hoshino també va demanar un bol de fideus.

—M’ho he passat bé a la biblioteca —va dir en Nakata—. No sabia que al món hi hagués gats tan diferents.

—D’allò de la pedra no hem aclarit res, però ja se sap, tot just acabem de començar —va fer en Hoshino—. Val més que descansem i demà ja ho veurem.

L’endemà al matí van tornar a la biblioteca pública. Igual que el dia abans, en Hoshino va agafar uns quants llibres que podien parlar de pedres i els va anar fullejant. Mai no havia llegit tant. Gràcies a aquelles hores passades a la biblioteca, va aprendre molts fets de la història de Shikoku i es va assabentar que els antics ja tenien el costum de venerar certes pedres. Tot i així, no va trobar cap referència a la pedra d’entrada, que era el que realment li interessava. De tant llegir, a la tarda li va agafar mal de cap. Llavors van anar a un parc, es van estirar a la gespa i es van estar una bona estona mirant passar els núvols. En Hoshino va fumar unes quantes cigarretes, mentre que en Nakata es va anar bevent el te que portava al termos.

—Demà tronarà de valent —va dir en Nakata.

—Eh? Vol dir que tornarà a fer tronar?

—No, jo no. No ho puc fer. Els trons vénen sols.

—Quina sort —va fer en Hoshino.

Després de tornar a l’hostal i de banyar-se, en Nakata es va adormir a l’instant. En Hoshino va mirar un partit de beisbol amb el volum ben fluix, però com que els Giants apallissaven Hiroshima es va posar de mal humor i va apagar el televisor.

Encara no tenia son i li venia de gust una cervesa, de manera que va sortir a fer un volt. Va entrar a la primera cerveseria que va trobar i va demanar una canya i un platet d’anelles de ceba. Es va plantejar si deia alguna cosa a una noia que seia a prop d’ell, però va pensar que no era el moment de fer bestieses: l’endemà havien de continuar buscant la pedra.

En acabar-se la cervesa va sortir al carrer, es va posar la gorra dels Chunichi Dragons i va començar a passejar sense rumb. La ciutat no era res de l’altre món, però li agradava voltar sol per un lloc desconegut. Li agradava caminar. Amb un Marlboro a la boca i les mans a la butxaca, va anar passejant per carrers i carrerons. Quan no fumava, xiulava alguna cançó. Hi havia parts de la ciutat sorolloses i animades, i altres silencioses i desertes. Tot i així, en Hoshino caminava pertot arreu amb el mateix pas. Era jove, sa i lliure, i no havia de témer res.

Després de deixar enrere un carreró ple de locals de karaoke i de clubs (que segur que al cap de sis mesos funcionarien amb un altre nom), va arribar a un lloc fosc i desert. De sobte, però, va sentir algú que el cridava.

—Hoshino! Hoshino!

Al principi no en va fer cas. A Takamatsu no el coneixia ningú, i es va pensar que cridaven un altre Hoshino. No és que fos un cognom gaire corrent, però n’hi havia algun. Per això no es va girar i va continuar caminant. Tot i així, els crits van continuar.

—Hoshino! Hoshino!

Finalment en Hoshino es va girar i va veure un vellet amb els cabells blancs i amb unes ulleres serioses. Portava un vestit completament blanc i un bigoti i un masclet també blancs. Sota el vestit duia una camisa blanca amb un llacet negre.

Feia cara de japonès, però per tal com anava vestit recordava un senyor del Sud dels Estats Units. No devia fer més d’un metre i mig i, més que baix, semblava miniaturitzat. Tenia les mans estirades endavant, com si portés una safata.

—Hoshino! —va repetir aquell vellet, amb una veu clara i forta. Tenia una mica d’accent.

En Hoshino se’l va mirar atònit.

—Però si vostè…

—Exacte. Sóc el coronel Sanders!

—És clavat —va fer en Hoshino, admirat.

—No és que sigui clavat. El coronel Sanders sóc jo.

—El del pollastre fregit?

—Exacte —va fer el vellet, assentint clarament.

—Ei, però, com és que sap com em dic?

—Als aficionats dels Chunichi Dragons sempre els dic Hoshino. Als dels Giants, Nagashima, i als dels Dragons, Hoshino.

—Però, escolti, jo em dic Hoshino de veritat.

—Això és casualitat. Jo no en tinc la culpa —li va etzibar el coronel Sanders.

—Que em vol res?

—Tinc unes noies precioses per a tu.

—Ah —va fer en Hoshino—. Ja veig per on va. Vostè fa de macarró, i per això va vestit d’aquesta manera.

—Quants cops t’ho he de dir, Hoshino? No vaig disfressat. Sóc el coronel Sanders. A veure si ho entens d’una vegada.

—Sí, ja… Però, si és el coronel Sanders de debò, Què coi hi fa en un carreró de Takamatsu pescant clients per a les seves noies? Algú tan famós com vostè deu tenir el ronyó cobert només de les llicències. Hauria de ser als Estats Units, estirat a la vora d’una piscina i gaudint de la vida.

—Al món hi ha desviacions.

—<Eh?

—Tu potser no ho saps, però si el món és tridimensional és perquè hi ha aquestes desviacions. Si vols que tot sigui recte, només cal que te’n vagis a viure a un món fet amb escaire i cartabó.

—Escolti, em sembla que diu unes coses molt estranyes —va fer en Hoshino, sorprès—. Últimament sembla que només pugui conèixer vells estrafolaris. Si això continua, perdré l’oremus.

—No t’hi amoïnis, home. Per cert, vols una noia o no?

—M’ofereix anar a un d’aquests llocs de massatges?

—Massatges? Però, què t’empatolles?

—Vull dir aquests llocs on no es pot fer tot, però que t’ho fan amb la mà o amb la boca. Ja m’entén, sense sucar-la.

—No, home, no! —va exclamar el coronel Sanders, tot enrabiat—. No cal que t’ho facin ni amb la mà ni amb la boca! Les meves noies ho fan tot. Et deixaran sucar-la.

—Així, és un bordell?

—Què és un bordell?

—Ei, avi, pari de prendre’m el pèl. Vaig acompanyat i demà he de matinar. O sigui que aquesta nit he de fer bondat.

—Així, no vols cap noia?

—Ni noia ni pollastre fregit. Me’n vaig a dormir.

—Vols dir que podràs? —va fer el coronel Sanders, misteriosament—. Quan algú busca una cosa i no la troba, no pot dormir bé, Hoshino.

En Hoshino es va quedar mirant-se’l bocabadat.

—Quan algú busca una cosa? Escolti, avi, com sap que busco una cosa?

—Ho portes escrit a la cara. Ets tan honest que tot el que penses ho portes escrit a la cara. Qualsevol et pot veure el cervell. És com un verat obert.

Instintivament, en Hoshino es va fregar la galta amb la mà dreta. Llavors es va mirar el palmell, però no hi tenia res. Ho portava tot escrit a la cara?

—Per cert —va fer el coronel Sanders aixecant un dit—, el que busques no deu pas ser una cosa dura i rodona, oi?

En Hoshino va arrufar el front.

—Escolti, avi, es pot saber qui és vostè? Com ho sap això?

—Ja t’he dit que ho portes tot escrit a la cara, no? Sembla que no ho vulguis entendre —va dir el coronel brandant el dit en l’aire—. Ja fa anys que em dedico a aquest negoci. Què me’n dius, doncs? No vols cap noia?

—Estic buscant una pedra que es diu «La pedra d’entrada».

—Ja sé quina és.

—De debò?

—Jo no dic mentides. I tampoc faig bromes. Sempre he estat un home recte i senzill.

—I sap on és, aquesta pedra?

—Ah, i tant que ho sé.

—Així, m’ho podria dir?

El coronel Sanders es va tocar les ulleres, amb el marc de color negre, i es va escurar la gola.

—Segur que no vols una noia, Hoshino?

—Si em diu on és la pedra, ja m’ho pensaré —va respondre en Hoshino, mig dubtós.

—Molt bé. Segueix-me.

Sense esperar la resposta, el coronel Sanders va començar a caminar a bon pas pel carreró, i en Hoshino es va haver d’afanyar per seguir-lo.

—Ei, avi! Coronel… Només porto vint-i-cinc mil iens.

Sense deixar de caminar, el coronel Sanders va fer petar la llengua.

—En tens més que prou. Tindràs una noia de dinou anys ben bonica que et farà un tracte especial. Amb la mà, amb la boca, sucant-la… Tot el que vulguis. I després et diré on és la pedra.

—Renoi —va fer en Hoshino.