18

En Nakata es va trobar estirat de panxa enlaire enmig d’un herbassar. A poc a poc va recuperar la consciència i va obrir els ulls. Era de nit, però no es veia ni la lluna ni els estels. Tot i així, hi havia una certa claror. Li va arribar una forta olor d’herbes i va sentir el cant dels insectes. Pel que semblava, tornava a ser al solar que vigilava cada dia. Va notar com alguna cosa rugosa i calenta li fregava la cara.

En girar-se va veure la Mimi i la Goma que li llepaven àvidament les galtes. Es va incorporar a poc a poc, va allargar la mà i va acaronar les dues gates.

—En Nakata dormia, oi? —els va preguntar.

Les gates van moure la boca, com si li volguessin contestar, però en Nakata no va entendre el que li deien. No eren més que dues gates miolant.

—Em sap greu. En Nakata no entén què li dieu.

Llavors es va aixecar i es va mirar el cos per comprovar que no hi hagués res estrany. No li feia mal res i podia moure les cames i els braços amb normalitat. Va tardar una mica a veure-hi en la foscor, però quan ho va fer va poder comprovar que no tenia ni la roba ni les mans brutes de sang. Portava el mateix que quan havia sortit de casa, i no anava brut ni estripat. Al costat hi tenia la bossa de lona on duia el termos i el dinar, i també portava la gorra a la butxaca dels pantalons.

En Nakata no entenia què li havia passat.

Recordava que havia matat el matagats Johnnie Walker amb un ganivet com d’aquí a allà per salvar la vida de la Mimi i de la Goma. Encara notava el tacte del ganivet a la mà. Segur que no ho havia somiat. En clavar el ganivet, s’havia embrutat amb la sang d’en Johnnie Walker, que havia caigut a terra i s’hi havia quedat tot arraulit.

Això també ho recordava. Llavors s’havia assegut al sofà, havia perdut la consciència i s’havia despertat en aquell solar ple d’herbes. Com hi havia tornat si ni tan sols sabia el camí? I a sobre no anava tacat de sang. Veure que la Mimi i la Goma eren al seu costat li demostrava que tot allò no havia estat un somni, però en canvi ja no entenia res del que li deien.

En Nakata va sospirar. No podia pensar bé, però tant era. Ja pensaria després.

Es va posar la bossa a l’espatlla i, amb una gata a cada braç, va sortir del solar. Un cop a l’altra banda de la tanca, la Mimi es va començar a moure per fer-li saber que volia baixar, i en Nakata la va deixar a terra.

—Ja tornaràs sola a casa, oi, Mimi? És aquí a la vora —va dir en Nakata.

La Mimi va moure la cua amb força, com per dir que sí.

—No sé què passa, però ja no puc parlar amb tu. Per sort he trobat la Goma, i la portaré a casa dels Koizumi. L’espera tota la família. Gràcies per tot, Mimi.

La Mimi va miolar, va tornar a remenar la cua i va desaparèixer darrere una cantonada. Tampoc anava bruta de sang. En Nakata s’hi va fixar per recordar-ho.

Els Koizumi es van alegrar molt de tornar a veure la Goma. Ja eren més de les deu, però les nenes encara estaven llevades, rentant-se les dents. Els pares, que miraven les notícies tot prenent un te, van rebre en Nakata amb molta alegria. Les nenes, que ja anaven en pijama, es van barallar per agafar la gateta abans que ningú. Es van afanyar a donar-li llet i pinso, que ella va atacar amb moltes ganes.

—Em sap greu presentar-me a aquestes hores. M’hauria agradat venir més aviat, però no he pogut.

—No pateixi per això, home —va dir la senyora Koizumi.

—No s’amoïni per l’hora —va fer el marit—. Aquesta gata és una més de la família. No sap com ens alegrem que l’hagi trobat. Per què no passa i pren una mica de te amb nosaltres?

—No, no, que me n’he d’anar. Només volia que la Goma arribés a casa al més aviat possible.

La senyora Koizumi va anar a buscar el sobre dels diners i el va donar al marit perquè el donés a en Nakata.

—No és gaire, però prengui-ho com a reconeixement per haver trobat la Goma.

No sap com l’hi agraïm.

—Gràcies —va dir en Nakata agafant el sobre i fent una reverència.

—Per cert, com s’ho ha fet per trobar-la a les fosques?

—És una història tan llarga que no els la puc explicar. Sóc una mica totxo, i quan he d’explicar coses llargues m’embolico molt.

—No pateixi, home. De debò que li estem molt agraïts —va dir la senyora Koizumi—. Ja ho sé. Si vol, li puc donar unes albergínies rostides i uns cogombres en vinagre que ens han quedat de sopar. Què me’n diu?

—De debò? Si és tan amable… A en Nakata li agraden molt, tant les albergínies rostides com els cogombres en vinagre.

Després de posar a la bossa el sobre amb els diners i el Tupperware amb les albergínies i els cogombres, en Nakata es va acomiadar dels Koizumi i se’n va anar ben de pressa cap a la zona més comercial del barri. En ser-hi, va buscar el lloc de policia. Al taulell hi havia un agent jove emplenant uns documents. Tenia la gorra a la cadira.

En Nakata va obrir la porta corredissa i el va saludar.

—Bona nit —li va respondre l’agent, aixecant la vista dels documents i observant l’aspecte d’en Nakata. Li va semblar que era un vellet inofensiu que devia voler preguntar alguna adreça.

Sense moure’s de la porta, en Nakata es va treure la gorra i se la va posar a la butxaca dels pantalons. Tot seguit es va treure un mocador de l’altra butxaca i es va mocar. Va plegar el mocador i se’l va tornar a posar a la butxaca.

—En què el puc servir? —li va demanar el policia.

—Acabo de matar un home.

Al policia li va caure el bolígraf dels dits i es va quedar mirant en Nakata amb la boca oberta. No va reaccionar fins al cap d’uns segons.

—Daixò… a veure… segui un moment —va dir finalment, assenyalant una cadira que hi havia a l’altra banda del taulell. Llavors va allargar la mà per comprovar que duia la pistola, la porra i les manilles.

—Gràcies —va dir en Nakata, que es va asseure amb l’esquena ben dreta i les mans a la falda i es va quedar mirant el policia.

—Així… diu que ha matat un home.

—Sí. En Nakata ha matat una persona amb un ganivet. No fa gaire —va dir en Nakata sense dubtar.

El policia va treure un formulari, va mirar el rellotge de la paret i va escriure el dia, l’hora i les paraules «assassinat amb ganivet».

—Digui’m el nom i l’adreça, sis plau.

—Em dic Satoru Nakata. L’adreça…

—Un moment. Amb quins caràcters escriu Satoru Nakata?

—No ho sé pas. Em sap greu, però en Nakata no sap llegir ni escriure.

El policia va arrufar el front.

—No en sap gens? No sap ni com s’escriu el seu nom?

—Exacte. Fins als nou anys sí que en sabia, però llavors vaig tenir un accident i em va marxar del cap. Sóc una mica totxo.

El policia va sospirar i va deixar el bolígraf.

—Si no sé com s’escriu el seu nom no puc omplir l’informe.

—Em sap greu.

—Que té algun parent?

—En Nakata viu sol. No té família ni feina. Visc de la pensió d’invalidès que em paga el senyor governador.

—Miri, ja comença a ser tard. Val més que se’n torni a casa. Si demà es recorda d’alguna cosa més, torni i ja en parlarem.

El policia estava a punt d’acabar el torn i volia emplenar els informes que li quedaven. Havia quedat amb un company per anar a prendre alguna cosa i no podia perdre el temps amb un vellet tocat de l’ala. Tot i així, en Nakata se’l va mirar de fit a fit, fent que no amb el cap.

—No, agent, en Nakata ho vol explicar tot ara que encara se’n recorda. Si m’espero a demà, potser m’oblidaré d’alguna cosa important. Jo era al solar del districte dos, buscant la Goma, que és la gateta dels Koizumi. De sobte ha aparegut un gos molt gros, de color negre, i m’ha dut fins a una casa molt gran, amb una entrada molt ampla i un cotxe de color negre. L’adreça no la sé. No hi havia estat mai, però em penso que encara era al barri de Nakano. Dins d’aquesta casa hi havia un senyor que es deia Johnnie Walker i que portava un barret molt estrafolari. Un barret molt alt. A la nevera hi havia molts caps de gat. Potser vint.

El senyor Johnnie Walker caçava gats, els tallava el cap amb una serra i se’ls menjava el cor. Llavors els agafava l’ànima i feia una flauta. I després volia fer servir aquesta flauta per atrapar l’ànima de la gent. El senyor Johnnie Walker ha matat en Kawamura davant dels meus ulls. I també ha matat més gats. Els ha obert la panxa amb un ganivet. També volia matar la Goma i la Mimi. Llavors jo he agafat el ganivet i l’he matat a ell.

»El senyor Johnnie Walker m’havia demanat que el matés, però jo no volia.

Exacte. Jo no havia matat mai ningú. Només volia que el senyor Johnnie Walker parés de matar gats. Però el cos no m’ha fet cas i ha fet el que li ha semblat. He agafat el ganivet que hi havia allà mateix i l’hi he clavat al pit al senyor Johnnie Walker, una vegada, i dues, i tres. Ell ha caigut a terra tot ple de sang i s’ha mort de seguida. En Nakata també ha quedat tot ple de sang. Com que estava marejat, m’he assegut en una cadira i m’hi dec haver adormit. Quan m’he despertat ja era de nit i tornava a ser al solar. La Mimi i la Goma eren al meu costat. Això ha passat fa poc. En Nakata ha portat la Goma a cals Koizumi, i la senyora Koizumi m’ha donat albergínies rostides i cogombres en vinagre, i llavors he vingut de seguida cap aquí. M’ha semblat que ho havia d’explicar tot al senyor governador.

Havent dit això, d’una tirada i amb l’esquena ben dreta, en Nakata va sospirar. No havia parlat mai tanta estona seguida. Se sentia el cap estranyament buit.

—Sis plau, faci-ho arribar al senyor governador —va afegir.

El policia jove havia escoltat la història distretament, però de fet no havia entès gairebé res. Qui era la Goma? I en Johnnie Walker?

—Entesos. Ja ho faré arribar al senyor governador —va dir.

—Espero que no em tregui la pensió d’invalidès.

A punt de perdre la paciència, el policia va fer veure que apuntava alguna cosa al formulari.

—Entesos. Ho apunto: el declarant espera que no li treguin la pensió d’invalidesa. Així està bé, oi?

—Molt bé. Moltes gràcies, agent. Em sap greu haver-lo molestat. Doni records al senyor governador de part meva.

—No pateixi, que ja els hi donaré. I avui descansi —va dir el policia, que no es va estar d’afegir—: Per ser que acaba de matar un home, va net com una patena, no?

—Sí. Té raó. Si vol que li digui la veritat, jo tampoc me’n sé avenir. No ho entenc. He quedat ben ple de sang, però quan m’he despertat ja no en quedava ni rastre. És molt estrany.

—Ja ho pot ben dir —va fer el policia, amb un to on s’acumulava tot un dia de feina.

En Nakata ja havia obert la porta corredissa i estava a punt de sortir, però de sobte es va girar i va dir:

—Per cert, que ha de ser per aquí demà al vespre?

—Sí —va respondre el policia amb cautela—. Demà també estic de guàrdia pel barri. Per què ho pregunta?

—Encara que estigui ras, agafi un paraigua per al que pugui ser.

El policia va fer que sí amb el cap. Llavors es va girar per mirar el rellotge. El company devia estar a punt de trucar-li.

—Entesos. Si surto agafaré un paraigua.

—Plouran peixos a bots i a barrals. Segurament seran sardines. I potser algun sorell.

—Sardines i sorells —va repetir el policia amb una rialla—. Si és així, posaré el paraigua de cap per amunt, a veure si en pesco uns quants i els puc posar en escabetx.

—A en Nakata també li agraden, els sorells en escabetx —va dir en Nakata tot seriós—. Però demà a aquesta hora potser ja no hi seré.

L’endemà, quan en aquella zona del barri de Nakano van ploure sardines i sorells, el policia jove es va quedar blanc com el paper. Sense cap mena d’avís, els núvols van descarregar uns dos mil peixos. La majoria quedaven esclafats en picar a terra, però alguns sobrevivien i anaven fent cops de cua pels carrers de la zona comercial.

Els peixos, frescos i amb olor de mar, picaven sorollosament contra cotxes, persones, edificis i teulades, però no semblava que caiguessin de gaire amunt, de manera que no va prendre mal ningú. Va ser més la sorpresa que altra cosa. En lloc de pedra o calamarsa van caure peixos, en un espectacle veritablement apocalíptic.

La policia va investigar el cas, però no van trobar cap explicació plausible a aquell fenomen: cap mercat de peix ni cap vaixell no havia denunciat la desaparició d’una quantitat tan gran de sardines i sorells; en aquell moment no hi havia cap avió ni cap helicòpter sobrevolant el barri; tampoc hi havia constància que s’hagués produït cap tornado, i finalment es va descartar la possibilitat que fos una broma, considerant que tot plegat era massa complicat. Seguint les indicacions de la policia, el centre de salut del barri de Nakano va agafar uns quants peixos de mostra i els va analitzar, però no hi van trobar res estrany. Eren sardines i sorells d’allò més normals, frescos i bons. Tot i així, tement que els peixos poguessin contenir alguna substància perillosa, un furgó de la policia va passar pel barri demanant als veïns que no en mengessin.

Les unitats mòbils de les televisions hi van acudir cames ajudeu-me. Era una notícia molt televisiva. Els periodistes van omplir els carrers de la zona comercial i van explicar aquell fenomen tan curiós a tot el país. Van recollir els peixos a paletades perquè ho veiés tothom. Van entrevistar una mestressa de casa que s’havia trobat enmig d’aquella pluja i que s’havia fet un tall a la galta amb l’aleta d’un sorell. «Encara sort que eren sardines i sorells. Si haguessin estat tonyines hauria estat molt pitjor», va dir la dona, amb un mocador a la galta. Eren unes declaracions ben assenyades, però els teleespectadors se’n van riure. Un dels periodistes més valents va coure unes quantes sardines i uns quants sorells i se’ls va menjar davant la càmera. «Boníssims!», va exclamar tot satisfet. «Frescos i al punt de greix. Llàstima que no tingui arròs i rave ratllat per acompanyar-los».

El policia jove no se’n sabia avenir. Aquell vellet tan curiós —no recordava com es deia— havia predit que aquell vespre plourien peixos del cel. Ni més ni menys que sardines i sorells… Però ell s’ho havia pres a la lleugera i ni tan sols s’havia molestat a escriure’m el nom i l’adreça. Havia d’explicar-ho al seu superior?

Potser sí, però, què en trauria a aquestes alçades? Ningú havia pres gaire mal i no hi havia cap prova que algú hagués comès un delicte. Només havien plogut peixos.

A més a més, segur que el seu superior no es creuria que el dia abans un vellet tot curiós s’havia presentat al lloc de policia i havia avançat que aquell vespre plourien sardines i sorells. Es pensaria que s’havia begut l’enteniment. O, encara pitjor, potser aquella història s’escamparia i ell acabaria sent la riota dels seus companys.

I encara una altra cosa, va pensar el policia. Aquell vellet hi havia anat per confessar un assassinat. Dit d’una altra manera, per entregar-se. I ell no li havia fet cas. Ni tan sols ho havia consignat al diari de la guàrdia. Allò era clarament una infracció i el podien acusar de negligència. Però la història d’aquell vellet era tan ridícula que qualsevol que hagués estat de guàrdia se l’hauria pres de broma. El dia a dia al lloc de policia era molt intens i s’havia d’omplir molta paperassa. El món era ple de sonats i, com si s’ho diguessin, sempre acabaven fent cap a algun lloc de policia per deixar anar la primera bestiesa que els passava pel cap. Era impossible prendre’s al peu de la lletra tot el que deien.

Ara bé, si la predicció que plourien peixos (un disbarat dels més grossos que es podien sentir) s’havia fet realitat, la història que acabava d’assassinar algú —en Johnnie Walker, va dir— també podia ser veritat. I si ho era, allò ja eren paraules majors, ja que havia deixat escapar algú que s’acabava d’entregar i ni tan sols havia fet un informe de la confessió.

Finalment va aparèixer un camió de la brigada de neteja i es va endur els munts de peixos dels carrers. El policia jove va dirigir el trànsit, plantant-se a l’entrada de la zona comercial perquè no hi entrés cap cotxe. Les escates dels peixos es van quedar aferrades a terra, i per molt que les ruixessin amb les mànegues no van acabar de marxar. Els carrers van quedar enganxosos durant uns quants dies, i més d’una mestressa de casa hi va relliscar amb la bicicleta. Se sentia pudor de peix pertot arreu, i els gats del barri estaven ben excitats. El policia va tenir tanta feina a posar ordre que no va tenir temps de pensar més en aquell vellet misteriós.

Tot i així, quan l’endemà de la pluja de peixos es va descobrir el cadàver d’un home apunyalat en una zona residencial del barri, el policia jove va quedar de pasta de moniato. La víctima era un escultor famós, i el cadàver el va trobar la minyona, que anava a fer feines a la casa dia per altre. El cos estava despullat i estirat enmig d’un toll de sang. L’hora aproximada de la mort era el vespre de feia dos dies, i l’arma del crim un ganivet per tallar bistecs que havia sortit de la cuina de la víctima. El policia jove es va adonar que aquell vellet li havia dit la veritat i que ell s’havia ficat en un bon embolic. Hauria hagut d’avisar la comissaria i fer que s’enduguessin aquell home. Havia confessat un assassinat, de manera que l’hauria hagut d’entregar als superiors i que fossin ells qui decidissin si estava bé del cap o no.

Però no ho havia fet; no havia complert el seu deure. Arribats a aquell punt, valia més no dir res.

En aquell moment, però, en Nakata ja no era al barri.