5

Quan l’autocar travessa el gran pont que uneix l’illa de Honshu amb la de Shikoku, no el veig perquè estic adormit. Només l’he vist dibuixat als mapes i em feia gràcia veure’l de veritat. Algú em pica suaument a l’espatlla i em desperta.

—Ei, que ja hi som —diu la noia.

Jo m’estiro, em frego els ulls amb el dors de la mà i miro per la finestra.

Efectivament, l’autocar arriba a un lloc que sembla una estació. La llum nova del matí ho banya tot. És una llum encegadora i suau alhora, diferent de la de Tòquio.

Miro el rellotge. Les sis i trenta-dos.

—Ah, quin viatge més llarg —fa ella amb veu cansada—. Tinc l’esquena feta un quatre. I el coll adolorit. No penso l ornar a agafar cap autocar. Encara que sigui una mica més car, el pròxim cop agafaré l’avió. Per moltes turbulències i segrestos que hi hagi, penso agafar l’avió.

Baixo la seva maleta i la meva motxilla del compartiment de dalt.

—;Com et dius? —li pregunto.

—Jo?

—Sí.

—Sakura —em respon—. I tu?

—Kafka Tamura —li dic.

—Kafka Tamura —repeteix ella—. Quin nom més estrany. Això sí, molt fàcil de recordar.

Jo faig que sí amb el cap. Convertir-se en una altra persona és difícil, però posar-se un altre nom és bufar i fer ampolles.

En baixar de l’autocar, ella deixa la maleta a terra i s’hi asseu a sobre. Llavors treu una llibreta d’una butxaca de la motxilla petita que porta a l’espatlla, hi escriu alguna cosa, estripa la pàgina i me l’allarga. Sembla un número de telèfon.

—El meu mòbil —em diu fent una ganyota—. De moment m’estaré a casa d’una amiga, però si mai tens ganes de veure algú, truca’m. Podem anar a dinar. No te n’estiguis, eh? Ja ho diu el refrany, oi? Fins i tot les trobades casuals…

—… formen part del karma —afegeixo.

—Això mateix —diu ella—. Què vol dir?

—Que fins i tot les coses més petites de la vida estan escrites.

Ella hi rumia, asseguda a la maleta groga i amb la llibreta a la mà.

—Mmm… Pot ser tota una filosofia. No està malament, aquesta manera de pensar. Però és una mica rotllo hippy i reencarnació. Bé, Kafka, escolta’m: no sóc de les que va pel món donant el mòbil al primer que passa. Saps què vull dir?

Li dono les gràcies. Doblego el paper i me’l poso a la butxaca de l’anorac.

Llavors m’ho repenso i me’l poso a la cartera.

—Fins quan t’hi estaràs, a Takamatsu? —em pregunta la Sakura.

Li contesto que encara no ho sé. Depèn de com vagin les coses.

Ella em mira a la cara i torça el coll. És igual, sembla que digui. Llavors s’enfila a un taxi, em fa adéu amb la mà i desapareix. Torno a estar sol. Sakura… No es diu com la meva germana. Però el nom és fàcil de canviar. Sobretot quan vols que no et trobin.

Tinc una habitació reservada en un hotel de negocis de Takamatsu. Me’l van recomanar quan vaig trucar a l’alberg de Tòquio. M’han fet un preu especial perquè m’hi enviaven els de l’alberg, però només és per tres nits. Després s’ha de pagar el preu normal.

Si volgués estalviar podria dormir en un banc de l’estació o, com que encara no fa fred, podria dormir en algun parc amb el sac. Si ho fes, però, vindria la policia i em demanaria el carnet d’identitat, i això és l’últim que vull. Per això he decidit passar les tres primeres nits a l’hotel i després ja ho veurem.

Entro al primer restaurant que trobo prop de l’estació per fer-hi un mos. Com que he viscut sempre a Tòquio, no estic acostumat a menjar fideus udon. Però els d’aquí són diferents: més durs, acabats de fer, i el brou fa molt bona olor. I tan barats que no me’n sé avenir. M’agraden tant que en demano un altre bol. Feia temps que no quedava tan tip ni tan satisfet. Després m’assec en un banc de davant l’estació i miro el cel, que ja s’ha aclarit. Sóc lliure. Aquí estic sol i sóc lliure com un núvol al cel.

Decideixo que passaré la tarda en una biblioteca. Abans de venir a Takamatsu ja m’he informat de les possibilitats. Des de petit he passat moltes hores a les biblioteques. Els llocs on poden anar els nens que no volen tornar a casa són limitats. No poden anar ni a les cafeteries ni al cinema. Només queden les biblioteques. No fan pagar i, encara que hi vagis sol, ningú et diu res. Seus en una cadira i llegeixes els llibres que vols. En sortir d’escola, sempre agafava la bicicleta i m’arribava a la biblioteca del barri. És on passava més hores, fins i tot els dies de festa. Vaig llegir tots els llibres que hi tenien: contes, novel·les, biografies, història… Quan vaig acabar els llibres infantils, vaig passar a les prestatgeries generals i vaig començar a llegir llibres per a adults. Encara que no els acabés d’entendre, me’ls llegia fins a l’última pàgina. Quan em cansava de llegir, anava a un d’aquells compartiments amb auriculars i escoltava música. Com que no en tenia ni idea, vaig començar per un cap de la filera de CD i els vaig anar escoltant un per un. Així és com vaig descobrir Duke Ellington, els Beatles i Led Zèppelin.

La biblioteca era com la meva segona casa. O potser era més com casa meva que no pas el lloc on vivia. Com que hi anava cada dia, vaig acabar coneixent totes les bibliotecàries que hi treballaven. Elles sabien com em deia, i sempre em saludaven i em deien coses (i jo, vergonyós com era, amb prou feines els contestava).

A la revista Taiyo vaig trobar que als afores de Takamatsu hi ha una biblioteca privada situada a l’antiga residència d’un potentat de la regió. L’article deia que en aquesta biblioteca hi ha una secció de llibres rars i que val la pena donar un cop d’ull a l’edifici i al jardí que l’envolta. Fins i tot sortia una fotografia: es veia una casa antiga i força gran, d’estil japonès, amb una sala de lectura molt elegant on hi havia gent llegint en uns sofàs que semblaven molt còmodes. Aquella foto em va cridar l’atenció i vaig pensar que m’agradaria anar-hi algun dia. Es deia Biblioteca Memorial Komura.

Vaig a l’oficina d’informació turística que hi ha prop de l’estació i pregunto com s’hi va. Al taulell, una dona simpàtica em dóna un mapa, em marca on és la biblioteca i m’explica el tren que he d’agafar. S’hi arriba en vint minuts. Li dono les gràcies i miro els horaris a l’estació. Surt un tren cada vint minuts. Com que encara falta una mica per al següent, em compro el dinar en una botiga de l’estació.

És un tren curt, de només dos vagons. La via passa per una zona comercial amb edificis alts a banda i banda, travessa un barri amb cases i botigues petites i avança per una zona de fàbriques i magatzems. Després passa per un parc i un bloc de pisos en construcció. Amb la cara enganxada a la finestra, miro atentament aquest paisatge desconegut. Tot em sembla nou. Fins ara amb prou feines havia sortit de Tòquio. El tren que he agafat es dirigeix cap als afores i va mig buit, però les andanes de l’altra banda són plenes d’estudiants de primària i d’institut amb l’uniforme d’estiu i la bossa penjada a l’esquena. Tots van cap a l’escola. Jo no. Jo vaig sol cap a l’altra banda. Estic en una altra via. Sento alguna cosa que m’oprimeix el pit. És com si l’aire que m’envolta s’hagués enrarit….Realment faig el que toca? Aquest dubte em fa sentir sol. Em giro per no veure’ls.

La via ressegueix una estona la costa i després torna a entrar terra endins.

Travessem uns camps de blat de moro força alt, unes vinyes i uns bancals de mandariners. De tant en tant es veu una bassa que reflecteix la llum del sol. El riu que serpenteja per la plana transmet una sensació de frescor, mentre que els solars buits estan plens d’herbes seques. Al costat de la via hi ha un gos mirant com passa el tren. En contemplar aquest paisatge recupero la sensació de calidesa i de serenor. Tot anirà bé, em dic després de respirar profundament. L’únic que pots fer és tirar endavant.

Seguint les indicacions que m’han donat a l’oficina d’informació, en sortir de l’estació vaig cap al nord, travessant un barri de cases velles. A banda i banda del carrer se succeeixen les tanques de les cases. No n’havia vist mai de tantes menes: amb planxes de fusta negra, d’obra blanca, de granit, de pedra amb plantes al capdamunt. El barri és molt tranquil; no es veu ningú pels carrers. Gairebé no hi passen cotxes. L’aire fa una lleu olor de mar, que no deu ser gaire lluny. Paro l’orella però no sento les onades. De lluny, segurament d’alguna obra, m’arriba el soroll d’una serra mecànica, com el brunzit d’una abella. Des de l’estació fins a la biblioteca hi ha petits rètols en forma de fletxa que indiquen el camí, o sigui que no et pots perdre.

Davant la imponent porta d’entrada de la Biblioteca Komura hi ha dues pruneres ben podades. En passar la porta arrenca un camí de grava que serpenteja per un jardí molt ben cuidat, sense cap fulla a terra. Pins, magnòlies, kèrries i azalees. Entre els arbres i les plantes hi ha dues grans llanternes de pedra i un estany. Finalment arribo a l’entrada de l’edifici, molt ornamentada. M’aturo davant la porta oberta i em plantejo si he d’entrar-hi o no. No s’assembla a cap de les biblioteques que conec. Però, ja que he vingut expressament, no puc marxar sense entrar-hi. Just després de passar la porta, un jove assegut darrere un taulell em diu que he de deixar les bosses. Descarrego la motxilla i em trec les ulleres de sol i la gorra.

—És el primer cop que véns? —em pregunta el noi amb una veu tranquil·la i relaxada. És una veu aguda, però més aviat suau i inofensiva.

Jo faig que sí amb el cap. Les paraules no em surten. Estic nerviós. No m’esperava que em fes aquesta pregunta.

Amb un llapis llarg i esmolat als dits, el noi es queda una estona mirant-me amb molt interès. El llapis és de color groc, amb una goma al capdamunt. Ell té unes faccions petites i regulars. Més que guapo, és agraciat. Porta una camisa de cotó, de color blanc i màniga llarga, i uns pantalons chinos de color verd oliva. En cap de les dues peces no s’hi veu cap arruga. Du els cabells una mica llargs, i quan abaixa el cap el serrell li tapa el front. De tant en tant se n’adona i se l’aparta amb la mà.

Va amb les mànigues de la camisa arromangades fins al colze, de manera que se li veuen els braços, blancs i prims. Porta unes ulleres metàl·liques fines i delicades que li queden molt bé. Una petita placa de plàstic enganxada al pit em fa saber que es diu Oshima. També és diferent de la resta de bibliotecaris que conec.

—Pots accedir lliurement al dipòsit. Si hi ha algun llibre que t’interessi, te’l pots endur a la sala de lectura. Pel que fa als exemplars rars, que duen una marca vermella, s’ha d’omplir una sol·licitud. Entrant a mà dreta hi ha la sala de referència, amb un índex i un ordinador per buscar el que necessitis. El pots fer servir lliurement. El que no fem és préstec de llibres. No tenim diaris ni revistes. No es poden fer fotografies ni fotocòpies. Per menjar o beure, s’ha de sortir als bancs del jardí. Tanquem a les cinc.

Tot seguit deixa el llapis a la taula i afegeix:

—Ets estudiant d’institut?

Sí, li dic després d’inspirar profundament.

—Aquesta biblioteca és una mica diferent de les altres —continua ell—. Estem especialitzats en un determinat tipus de llibres. Bàsicament en llibres antics de haikus i tan-kas. Evidentment, també tenim llibres més generals, però la majoria de gent que agafa el tren i ve fins aquí és per fer recerca especialitzada en aquest camp. No hi ha ningú que vingui per llegir llibres de l’Stephen King. I gairebé mai no ve ningú de la teva edat, només algun estudiant de doctorat molt de tant en tant. Per cert, que fas algun treball sobre haikus o tankas?

—No —li contesto.

—Ja m’ho semblava.

—Puc entrar, però? —li pregunto, temorós i esforçant-me perquè la veu no se’m trenqui.

—És clar —diu ell amb un somriure i posant les mans sobre la taula—. Això és una biblioteca. Tothom que vulgui venir a llegir és benvingut. No ho puc dir gaire fort, però a mi els haikus i les tankas no em diuen res.

—És un edifici molt maco, oi? —faig jo.

Ell assenteix amb el cap.

—Els Komura han estat uns grans productors de sake des del període Edo, i l’avi de la família va ser conegut a tot el Japó pel seu interès pels llibres. Dit d’una altra manera, era un bibliòfil. El seu pare havia estat poeta i, gràcies a ell, molts literats que venien a l’illa de Shikoku passaven per aquí. Alguns dels que hi han estat són Wakayama Bokusui, Ishikawa Takuboku o Shiga Naoya. S’hi devien trobar bé, perquè molts hi feien estades llargues. La família mai no ha escatimat en res que tingui a veure amb la literatura. Normalment, en les famílies així sempre hi ha algun descendent que dilapida la fortuna, però per sort als Komura no els ha passat. Han mantingut les aficions com el que són, aficions, i no han deixat mai de banda el negoci.

—Així, són rics —dic jo.

—Molt —respon ell torçant una mica els llavis—. Potser no tant com abans de la guerra, però tenen molts diners. Per això poden mantenir aquesta biblioteca tan maca. Evidentment, convertint-la en fundació també s’han estalviat molts impostos, però això ja és una altra història. Si realment t’interessa l’edifici, pots fer la visita guiada avui a les dues. Es fa un cop per setmana, els dimarts, i avui s’escau que ho és. Al primer pis hi ha una col·lecció d’objectes d’art rars, i des del punt de vista arquitectònic l’edifici és molt interessant. Segur que t’agrada.

Gràcies, li dic.

Ell somriu, com dient «De res». Llavors torna a agafar el llapis i comença a picar amb la goma sobre la taula, suaument, com si m’animés.

—La fas tu, la visita?

L’Oshima somriu.

—Jo només sóc un empleat. La responsable de la biblioteca és la senyora Saeki, la meva cap. Ella té relació amb la família Komura i és qui fa la visita. És molt maca. Segur que et cau bé.

Entro a la sala on hi ha els llibres, alta i espaiosa, i em passejo entre les prestatgeries buscant-hi algun llibre interessant. Al sostre hi ha unes quantes bigues gruixudes i imponents. Els raigs de sol de primers d’estiu entren per la finestra oberta. També m’arriba el cant dels ocells que s’apleguen al jardí. Tal com m’ha dit l’Oshima, a les primeres prestatgeries bàsicament hi ha llibres de poesia.

Reculls de tankas i haikus, llibres de crítica i biografies. També hi ha molts volums d’història local.

A les prestatgeries del fons hi ha els llibres d’humanitats en general: col·leccions de literatura japonesa i de literatura universal, obres completes de determinats autors, literatura clàssica, filosofia, teatre, història de l’art, sociologia, història, biografies, geografia… En obrir-los, gairebé tots els llibres fan olor d’un altre temps. L’olor especial de tot el coneixement i de totes les emocions que han estat tant temps dormint tranquil·lament entre les cobertes. Vaig agafant llibres i, després de fullejar-los i ensumar-los, els torno a la prestatgeria.

Finalment trio un dels volums de la traducció de Burton de Les mil i una nits, amb unes cobertes precioses, i me l’en-duc a la sala de lectura. Fa temps que el vull llegir. Com que acaben d’obrir, a la sala no hi ha ningú més. Tinc tot aquest espai tan elegant per a mi sol. És tal com es veia a la foto de la revista: amb el sostre alt, espaiós i acollidor. De tant en tant entra una mica d’aire per les finestres obertes. Les cortines, de color blanc, es mouen amb la brisa, que, com és lògic, fa olor de mar. Els sofàs són molt còmodes. En un racó de la sala hi ha un antic piano vertical. Tot plegat em fa sentir com si estigués de visita a casa d’un amic.

Assegut en un sofà i mirant al meu voltant, m’adono que aquesta sala és el lloc que fa temps que busco, un recer ben apartat de tot. Fins ara em pensava que només podia ser un lloc secret i imaginari, i encara no em sé avenir que existeixi.

Tanco els ulls i respiro profundament; l’aire entra dins meu com un núvol suau. És una sensació magnífica. A poc a poc, passo la mà per la funda del sofà, de color crema. M’aixeco i vaig fins al piano. N’obro la tapa i poso els deu dits sobre les tecles esgrogueïdes. Abaixo la tapa i, trepitjant l’antiga catifa amb una mostra de raïms, m’acosto a la finestra, on faig anar el pom per obrir-la i tancar-la. Encenc i apago el llum de peu. Miro un per un els quadres de les parets. Finalment torno al sofà, m’hi assec i em poso a llegir. Em concentro en la lectura.

Al migdia trec l’ampolla d’aigua mineral i el dinar de la motxilla, i dino assegut a la galeria que dóna al jardí. Hi ha uns quants ocells que salten de branca en branca o baixen fins a l’estany per beure-hi o per remullar-s’hi. Hi ha alguna espècie que no havia vist mai. En veure aparèixer un gat gros i marró, els ocells s’envolen, tot i que el gat els ignora. Només ha vingut a prendre el sol estirat sobre una llosa.

—Que tens festa, avui? —em pregunta l’Oshima quan li torno la motxilla per entrar altre cop a la biblioteca.

—No ben bé, però he decidit que estaré uns quants dies sense anar a l’institut —li contesto, triant les paraules amb molta cura.

—Així, estàs fent campana? —diu ell.

—Potser sí.

L’Oshima em mira estranyat.

—Potser sí?

—No és que faci campana, sinó que he decidit no anar-hi —li dic jo.

—Has deixat d’anar a l’institut tot sol, així com així?

Jo faig que sí amb el cap. No sé què li puc contestar.

—A El banquet de Plató, Aristòfanes explica que antigament, en el món llegendari, hi havia tres tipus de persones —comença l’Oshima—. La coneixes, aquesta història?

—No —li dic.

—Abans, al món no hi havia només homes i dones, sinó homes-homes, homes-dones i dones-dones. És a dir, que tothom estava fet amb els elements de dues persones d’ara. A tothom li anava bé i vivia tranquil·lament. Però Déu va agafar un ganivet i va partir a tothom per la meitat, en dos bocins. Com a conseqüència, al món només hi van quedar homes i dones, que van començar a viure buscant la meitat que els faltava.

—Com és que Déu va fer una cosa així?

—Partir la gent per la meitat? Ni idea. Les coses que fa Déu no tenen gaire lògica. S’enfada fàcilment i, a més, es mou per principis més aviat idealistes. Si hagués de dir alguna cosa, diria que potser ho va fer per alguna mena de pecat.

Com a la Bíblia, que va expulsar Adam i Eva del paradís.

—El pecat original —dic jo.

—Exacte. El pecat original —confirma l’Oshima. Llavors agafa el llapis entre el dit índex i el del mig i el fa moure a poc a poc, mirant que no li caigui—. Bé, el que vull dir és que a tothom li costa viure sol.

Jo torno a la sala de lectura i em poso a llegir «La història d’Abu Al Hasan, el bromista», però no em puc concentrar en la lectura. Homes-homes, homes-dones i dones-dones?

A les dues paro de llegir i m’aixeco del sofà per prendre part on la visita guiada de l’edifici. La senyora Saeki, que és qui fa la visita, és una dona prima, d’uns quaranta-cinc anys. Per l’edat que té és força alta. Porta un vestit blau de màniga curta i una jaqueta de color crema tirada a sobre, i du els cabells recollits al darrere en una cua. És molt ben plantada. Té una cara fina i intel·ligent, i uns ulls molt macos. A més a més, als llavis hi té com una lleu ombra que sembla un somriure.

No sé gaire com explicar-ho, però és un somriure gairebé perfecte. Em recorda un petit racó assolellat. Un racó amb una forma especial i que només pot existir en un lloc apartat de tot. Al jardí de la casa de Nogata hi ha un racó així que sempre m’ha agradat.

La senyora Saeki em produeix una impressió molt forta, però una mica nostàlgica. Penso que tant de bo fos la meva mare. Cada cop que veig una dona maca (o simpàtica) d’aquesta edat, penso el mateix: tant de bo fos la meva mare.

No cal dir que les possibilitats que la senyora Saeki sigui realment la meva mare són pràcticament nul·les. Ara bé, des d’un punt de vista estrictament lògic, hi ha alguna probabilitat, ja que no sé ni com es diu ni quina cara fa la mare. Així, doncs, de moment no hi ha cap raó que li impedeixi ser-ho.

A part de mi, els únics participants a la visita guiada són un matrimoni de mitjana edat d’Osaka. La dona és baixeta i rodanxona, i porta unes ulleres de cul de got. L’home és prim i té uns cabells gruixuts com cerres que deu haver de dominar amb un raspall metàl·lic. Amb els ulls petits i el front ample, sembla una estàtua d’alguna illa meridional, escrutant sempre l’horitzó. La dona és qui porta el pes de la conversa, mentre que l’home es limita a respondre-li amb monosíl·labs. A banda d’això, de tant en tant fa que sí amb el cap, demostra que està admirat o murmura algunes frases entretallades que no arribo a sentir. Més que per visitar una biblioteca, van vestits per anar d’excursió. Tots dos porten una armilla impermeable plena de butxaques, unes bones botes i un barret de muntanya.

Potser sempre que van de viatge es vesteixen així. No semblen mala gent, però no penso que tant de bo fossin els meus pares. Tot i així, m’alegro que també facin la visita i no em deixin sol.

La senyora Saeki comença explicant com va néixer la Biblioteca Komura. Diu bàsicament el mateix que m’ha explicat l’Oshima. La biblioteca es va fundar per posar a l’abast del públic els llibres, els documents i els quadres que havien anat aplegant les diverses generacions de la família Komura, així com per contribuir al desenvolupament cultural de la regió. Amb els diners de la família s’ha constituït una fundació que ara gestiona la biblioteca. De tant en tant també s’organitzaven exposicions, concerts de música de cambra i altres esdeveniments. L’edifici és del principi del període Meiji i originàriament tenia la doble funció de biblioteca familiar i de casa per als convidats, però al període Taisho s’hi van fer reformes importants, afegint-hi una altra planta amb habitacions per a pintors i literats que volguessin passar-hi alguna temporada. Entre el període Taisho i el principi de Showa, els Komura van rebre la visita de molts artistes famosos que, com a mostra d’agraïment per l’estada, van deixar versos, llibres i quadres a la casa.

—Alguns d’aquests objectes tan valuosos es poden veure a la sala d’exposicions del primer pis —diu la senyora Saeki—. Va ser així com abans de la Segona Guerra Mundial es va desenvolupar una rica cultura regional, gràcies no tant al govern de la regió com a personatges rics i diletants com els membres de la família Komura.

Dit d’una altra manera, aquests personatges van fer el paper de mecenes artístics.

La prefectura de Kagawa ha donat nombrosos poetes coneguts per les seves tankas i haikus, i un dels factors que hi ha contribuït ha estat el suport que al llarg de diverses generacions la família Komura ha donat a la creació i al manteniment d’importants cercles artístics en aquesta regió. S’han publicat nombrosos estudis, assajos i memòries sobre aquests interessants cercles artístics, que es troben a la nostra sala de lectura. Si el tema els interessa, els poden consultar.

Al llarg dels anys, els diversos caps de la família Komura han estat persones enteses en les arts, amb molt bon ull per apreciar la bellesa. Deu ser cosa de família. Tots han sabut distingir una obra original d’una de falsa, i han tractat amb respecte i consideració les obres i els artistes que destacaven, els que expressaven les més altes aspiracions. Ara bé, com ja saben, l’ull per apreciar la bellesa no és mai perfecte. Malauradament, hi ha hagut artistes excepcionals que no han rebut el tracte que es mereixien. Per exemple, tot el material relacionat amb el poeta de haikus Taneda Santoka ha desaparegut. Segons el llibre de visites, Santoka va passar algunes temporades en aquesta casa i cada cop hi va deixar poemes i escrits. El cap de la família, però, el considerava un «pobre arreplegat» a qui no feia gens de cas, i va ordenar que es llencessin gairebé totes les seves obres.

—Quina llàstima —fa la dona d’Osaka, com si realment li sabés molt greu—. Ara valdria un dineral.

—Té raó. Però en aquella època Santoka encara era un desconegut, de manera que potser havia de ser així. Hi ha moltes coses que no se saben fins que ja han passat —diu la senyora Saeki amb un somriure.

—Ja ho pot ben dir —rebla el marit.

Tot seguit la senyora Saeki ens guia per la planta baixa: les prestatgeries, la sala de lectura i la col·lecció de llibres i documents rars.

—A l’hora de fer aquesta biblioteca, en lloc d’imitar l’estil fi i elegant tan en voga entre els artistes de Kyoto, el cap de la família va decidir donar-li un aire més rústic i rural. Tot i així, i tal com poden veure, en contrast amb l’estructura reforçada i senzilla de l’edifici, el mobiliari i la fusta són força elaborats i luxosos. Els relleus d’aquests panells que hi ha sobre les portes, per exemple, són extremament elegants. En la construcció de l’interior hi van treballar els millors fusters de l’illa de Shikoku.

Tot seguit pugem al primer pis. La caixa de l’escala és molt alta. La barana d’eben és tan lluent que només de tocar-la amb la punta dels dits ja sembla que s’hagi d’embrutar. A la finestra del replà hi ha un vitrall on es veu un cérvol que estira el coll per arribar a un gotim de raïm. Al primer pis hi ha dues habitacions i una sala molt àmplia. Abans aquesta sala devia ser amb tatami, per celebrar-hi reunions o banquets. Ara el terra és de fusta, i les parets són plenes de mostres de cal·ligrafia i de pintura tradicional japonesa. Al mig hi ha una gran vitrina amb diversos records i objectes que deuen tenir una història particular. De les dues habitacions, n’hi ha una d’estil japonès i una d’estil occidental. A la d’estil occidental hi ha un gran escriptori i una cadira giratòria que sembla que algú encara utilitzi per escriure-hi. Per la finestra de darrere l’escriptori es veu una filera de pins, entre els quals s’endevina l’horitzó.

El matrimoni d’Osaka va mirant els objectes exposats per ordre, llegint el que diu el fullet explicatiu. Cada cop que la dona fa un comentari en veu alta, el marit diu alguna cosa per confirmar-ho. Pel que sembla, estan d’acord en tot. Els objectes exposats no em diuen res, de manera que em distrec examinant els detalls de l’edifici. Mentre miro l’habitació d’estil occidental, la senyora Saeki se m’acosta.

—Si vols, pots seure a l’escriptori —em diu—. S’hi han assegut Shiga Naoya i Junichiro Tanizaki. Evidentment, no és la mateixa cadira que la que hi havia a l’època.

M’assec a la cadira giratòria i, tranquil·lament, poso les mans sobre l’escriptori.

—Què? Trobes que podries escriure alguna cosa?

Em poso vermell i faig que no amb el cap. La senyora Saeki somriu i se’n torna a la sala, on hi ha el matrimoni d’Osaka. Jo no em moc de la cadira i miro com se’n va. Observo els moviments del cos i de les cames, absolutament naturals i elegants. No sé com expressar-ho, però tenen alguna cosa especial. És com si la seva figura vista d’esquena m’intentés dir alguna cosa. Alguna cosa que no es pot dir amb paraules. Alguna cosa que no es pot dir cara a cara. Però no ho entenc. Hi ha moltes coses que no entenc.

Sense moure’m de la cadira, observo l’habitació. A la paret hi ha un oli penjat que deu representar una platja d’aquesta zona. És un quadre antic, però amb uns colors molt vius. Sobre l’escriptori hi ha un cendrer gros i un llum amb una pantalla de color verd. Premo l’interruptor i s’encén la bombeta. A la paret del davant hi ha un rellotge antic, de color negre. Sembla una antigalla, però les busques marquen l’hora correcta. El terra de fusta està gastat aquí i allà, i en caminar-hi se sent un lleu cruixit.

Quan s’acaba la visita, el matrimoni d’Osaka dóna les gràcies a la senyora Saeki i se’n va. Es veu que són membres d’un grup de tankas de la regió de Kansai. Em pregunto quina mena de poemes deuen escriure, sobretot l’home. Només confirmant el que diuen els altres i assentint amb el cap no es pot escriure gaire poesia. S’ha de ser més creatiu. Potser quan escriu poemes treu alguna cosa que normalment es guarda per a ell.

Torno a la sala i reprenc la lectura. A partir del migdia ha arribat més gent. La majoria porten ulleres per a la vista cansada, que fan que tothom faci la mateixa cara. El temps passa molt a poc a poc. Tothom llegeix en silenci. Ningú parla. Tret d’un home que pren notes assegut en un escriptori, la resta estan immersos en la lectura, sense dir ni una paraula i sense canviar de postura. Com jo.

A les cinc paro de llegir, torno el llibre a la prestatgeria i me’n vaig.

—A quina hora obriu demà? —pregunto a l’Oshima.

—A les onze. El dia de festa és dilluns —em respon ell—. Que també vindràs?

—Si no faig nosa…

Ell acluca una mica els ulls i em mira a la cara.

—És clar que no. Una biblioteca és un lloc per a la gent que vol llegir. Estarem encantats que tornis. Ara, sempre vas amb aquesta motxilla? Pesa com un mort.

Què hi portes? Pedres?

Jo em poso vermell.

—No pateixis, home. No ho vull saber —continua l’Oshima. Llavors es prem la templa dreta amb la goma que hi ha al cap del llapis i afegeix—: Vinga, fins demà.

—Adéu —li dic jo.

En lloc d’aixecar la mà, em respon aixecant el llapis.

Agafo el mateix tren del matí per tornar a Takamatsu. Entro en un restaurant barat de prop de l’estació i demano el menú de croquetes de pollastre i una amanida.

Repeteixo d’arròs i, quan m’ho acabo tot, em bec un got de llet calenta. Passo per un supermercat obert les vint-i-quatre hores i hi compro una ampolla d’aigua mineral i dues boles d’arròs per si tinc gana a mitja nit. Llavors vaig a peu fins a l’hotel on m’estaré. No camino ni més de pressa ni més a poc a poc del que cal, sinó de la manera més normal que puc, per no cridar l’atenció.

L’hotel és molt gran, però no deixa de ser el típic hotel de negocis de segona categoria. Al llibre de registre que tenen a recepció escric un nom, una adreça i una edat falsos, i pago una nit per avançat. Estic una mica nerviós, però no em miren amb mala cara. Ningú crida: «Ei! Mentider! T’hem enxampat! Tens quinze anys i t’has escapat de casa!». Tot va com una seda.

Pujo fins al cinquè amb un ascensor que fa un soroll no gaire tranquil·litzador.

L’habitació és petita, llarga i estreta, amb un llit que no fa gaire bona pinta, un escriptori d’allò mes senzill, un coixí petit, un minitelevisor i unes cortines destenyides del sol. El lavabo no és pas més gran que un armari. No hi ha ni xampú ni condicionador. Per la finestra només es veu la paret de l’edifici del costat.

Amb tot, he de donar gràcies de tenir un sostre i aigua calenta. Deixo la motxilla a terra, m’assec a la cadira i intento acostumar-me a l’habitació.

Sóc lliure, penso. Tanco els ulls i em quedo una estona pensant en la meva llibertat, però encara no acabo d’entendre què vol dir. L’únic que entenc és que estic ben sol. Estic ben sol en un lloc que no conec. Com un explorador solitari que ha perdut la brúixola i el mapa. Vol dir això, ser lliure? Tampoc ho sé. Val més que pensi en una altra cosa.

M’estic una bona estona a la banyera i, en acabat, em rento bé les dents a la pica. M’estiro al llit i llegeixo una estona. Quan em canso de llegir, miro les notícies de la tele. Comparades amb el que m’ha passat avui, totes les notícies em semblen d’allò més avorrides. Apago el televisor i em fico al llit. Són les deu tocades, però no m’adormo. Un dia nou en un lloc nou. I a sobre ha estat el dia que he fet quinze anys. He passat força hores en aquella biblioteca curiosa i captivadora. He conegut unes quantes persones. La Sakura, Toshima, la senyora Saeki… Per sort, no he trobat ningú amenaçador. Potser és un bon senyal.

Penso en casa meva, al barri de Nogata, i en el pare, que ara deu ser-hi. Què deu pensar que hagi desaparegut de sobte? Potser s’ha tret un pes de sobre. O potser està confós, c) potser no sent res de res. Potser ni tan sols s’ha adonat que no hi sóc.

De cop em recordo del seu telèfon mòbil i el trec de la motxilla. L’engego i marco el número de casa. De seguida sento com truca. Tot i ser a més de set-cents quilòmetres, els tons sonen tan clars que és com si truqués des de l’habitació del costat. Quedo parat per aquesta nitidesa. Penjo després del segon to. El cor se m’ha accelerat, i tarda una bona estona a tornar al ritme normal. El telèfon funciona. El pare encara no n’ha anul·lat el contracte. Torno a posar el telèfon a la butxaca de la motxilla, apago el llum que hi ha al capçal del llit i tanco els ulls. No somio. Ara que hi penso, fa molt temps que no somio.