46

Després de la mort d’en Nakata, en Hoshino no es va poder allunyar del pis. Com que encara hi havia la porta d’entrada, podia passar alguna cosa en qualsevol moment, i ell volia ser-hi per si calia fer res. En Nakata s’havia encarregat de vigilar la pedra, i ara li tocava a ell. Va engegar l’aire condicionat de l’habitació on jeia el cos sense vida d’en Nakata i va comprovar que la finestra estigués ben tancada.

Amb les hores, l’aire de l’habitació s’havia tornat estantís.

—Ei, avi, espero que no tingui massa fred —li va dir, però en Nakata, evidentment, no li va respondre.

En Hoshino es va asseure al sofà i va deixar passar el temps. No tenia ganes de llegir ni d’escoltar música. Quan es va fer fosc, no es va aixecar ni per encendre el llum. Estava completament esgotat, i un cop es va instal·lar al sofà no va tenir cap ganes de moure-se’n. El temps arribava a poc a poc i marxava a poc a poc. A vegades, era com si tornés enrere i tot.

Quan es va morir l’avi, va pensar en Hoshino, m’ho vaig passar malament, però no tant com ara. L’avi feia temps que estava malalt i sabíem que tard o d’hora es moriria. Per això, quan va arribar l’hora ens va agafar a tots més o menys preparats. És molt diferent. Però no és només això, va pensar. En la mort d’en Nakata hi havia alguna cosa que l’obligava a reflexionar molt més.

Quan va tenir gana, va anar a la cuina i va treure una bossa d’arròs xinès del congelador. El va descongelar al microones i se’l va menjar, acompanyat d’una cervesa. En acabar va anar a veure en Nakata altre cop, no fos cas que hagués ressuscitat. En Nakata, però, continuava ben mort. L’habitació era com una cambra frigorífica. Segur que si hi posaves un gelat no es desfeia.

Era la primera vegada que en Hoshino passava la nit amb un home mort al costat, i potser per això no les tenia totes. No és que tingui por o que em faci cosa, va pensar. Només és que no estic acostumat a aquest tipus de companyia. El pas del temps era molt diferent per als vius que per als morts, i els sorolls també. Per això no em relaxo, es va dir. Però, què hi farem? En Nakata ja és al món dels morts, i jo encara sóc al dels vius. Aquí hi ha una bretxa per omplir. Es va aixecar del sofà, es va asseure al costat de la pedra i va començar a acaronar-la amb el palmell, com qui amoixa un gat.

—I ara què faig? —va preguntar a la pedra—. M’agradaria portar en Nakata a un lloc on se n’encarreguessin com cal, però primer m’he d’ocupar de tu. Si saps què he de fer, per què no m’ho dius?

No va obtenir resposta. De moment, la pedra no era més que una pedra, i en Hoshino ja ho veia. Per molt que li parlés, no li contestaria. Tot i així, va continuar acaronant-la. Li va fer alguna altra pregunta i va exposar el seu punt de vista per intentar guanyar-se’n la simpatia. Evidentment, sabia que era una pèrdua de temps, però no se li acudia cap altre sistema. De fet, el mateix Nakata s’havia passat moltes estones intentant establir-hi una conversa.

Això de parlar amb una pedra per guanyar-te’n la simpatia és ben ridícul, va pensar en Hoshino. De fet, no hi ha res més inexpressiu.

Es va aixecar per engegar el televisor i mirar les notícies, però s’ho va repensar i va tornar a seure al costat de la pedra. Li va semblar que de moment valia més mantenir el silenci. He de parar l’orella i esperar si passa res, va pensar. Però esperar no és el meu fort, va dir a la pedra. Sempre he estat impacient, i així m’ha anat. Sempre ho he fet tot sense pensar i no he parat de vessar-la. L’avi sempre em deia que sóc més inquiet que un gat en zel. I ara em trobo que m’he d’esperar aquí assegut. Paciència, es va dir.

En tot el pis només se sentia el brogit de l’aire condicionat de l’habitació d’en Nakata. Es van fer les nou, i després les deu, però no va passar res. En Hoshino va portar els llençols al menjador, es va estirar al sofà i es va tapar. Li va semblar que, fins i tot dormint, valia més que fos al costat de la pedra. Va apagar el llum i va tancar els ulls.

—Ei, pedra, me’n vaig a dormir —va dir—. Demà ja parlarem. Avui he tingut un dia molt llarg i necessito descansar.

Sí que ha estat un dia llarg, va pensar tot seguit. Sembla estrany el munt de coses que m’han passat en un sol dia.

—Ei, avi! —va cridar—. Senyor Nakata! Que em sent?

No hi va haver resposta. En Hoshino va sospirar, va tancar els ulls, es va posar bé el coixí i es va adormir. Va dormir d’una tirada i sense tenir cap somni. A l’habitació del costat, en Nakata també va dormir com una pedra, tot d’un cop i sense somiar.

Quan es va aixecar, l’endemà a les set, en Hoshino va anar a veure en Nakata.

L’aire condicionat continuava brogint i tirant aire fred a l’habitació, i en Nakata continuava ben mort enmig d’aquella fredor. La presència de la mort semblava més clara que la nit anterior. En Nakata tenia la pell més pàl·lida, i els ulls tancats d’una manera més solemne. Ja era impossible que s’aixequés dient que li sabia greu, que s’havia adormit i que ja s’encarregava de tot, i se n’anés a parlar amb la pedra. En Nakata ja és a l’altre barri, va pensar en Hoshino, i no hi ha ningú que ho pugui canviar.

Quan li van agafar tremolines del fred, va sortir de l’habitació i va tancar la porta. Llavors va anar a la cuina, va fer cafè i se’n va beure dues tasses. Tot seguit es va fer un parell de torrades i se les va menjar amb mantega i melmelada. Després d’esmorzar es va asseure a la cuina i va fumar, mirant el paisatge que es veia per la finestra. Els núvols s’havien escampat durant la nit, i havien deixat pas a un cel blau d’estiu.

La pedra no s’havia mogut del costat del sofà. Durant la nit no havia dormit ni s’havia despertat: s’havia estat allà sense fer res. En Hoshino la va agafar i la va aixecar fàcilment.

—Ei —va fer, tot content—. Sóc jo, en Hoshino. Te’n recordes? Em sembla que avui passarem el dia junts.

La pedra no va dir res.

—No passa res —va fer en Hoshino—. Ja tindrem temps de coneixe’ns.

Es va asseure al costat de la pedra i mentre l’acaronava amb la mà dreta va anar pensant de què es podia parlar amb una pedra. No havia parlat mai amb cap, i no se li acudia cap tema adequat. De bon matí potser val més evitar els temes difícils, va pensar. El dia és molt llarg, i qualsevol tema fàcil que se m’acudeixi estarà bé.

Després de pensar-hi una estona, va decidir parlar-li de dones. Va pensar que li explicaria fil per randa com eren les noies amb qui havia estat. Si es limitava a les que en recordava el nom, no eren tantes. Les va comptar amb els dits i n’hi van sortir sis. Si també havia d’explicar les que no recordava com es deien, eren moltes més, però va decidir deixar-les de banda.

—Suposo que no serveix de res que et parli de les xicotes que he tingut —va començar—. Potser no et ve de gust sentir aquestes coses de bon matí, però no se m’acut res més. Segons com, potser et va bé sentir alguna cosa més lleugera de tant en tant. No saps mai quan et pot servir.

En Hoshino va explicar alguns episodis amb tots els detalls que va poder. El primer es remuntava a quan anava a l’institut, a l’època en què anava amb moto i en feia de tots colors. La noia era tres anys més gran que ell i treballava en un bar de Gifu. Van viure junts, però no va durar gaire. Ella s’ho va prendre molt a pit, i li va arribar a dir que no podia viure sense ell. Fins i tot va trucar a casa seva, i als seus pares no els va fer gens de gràcia. Com que les coses es van començar a embolicar, just quan va acabar d’estudiar es va allistar a les Forces d’Autodefensa.

Llavors el van enviar a una base de la prefectura de Yamanashi i no es van tornar a veure.

—Suposo que la paraula clau de la meva vida és mandra —va explicar en Hoshino—. Quan les coses es compliquen, sempre fujo corrents. No ho dic per presumir, però sóc un expert a tocar el dos. No he fet mai res fins al final. De fet, aquest és el problema…

La segona xicota la va conèixer a prop de la base de Yamanashi. Un dia que estava de permís la va ajudar a canviar la roda del seu Suzuki Alto, i a partir d’aquí es van fer amics. Tenia un any més que ell i estudiava per ser infermera.

—Era molt bona noia —va dir en Hoshino a la pedra—. Tenia uns bons pits i era molt manyaga. Li encantava fer-ho. Jo tenia dinou anys, i quan ens vèiem ens n’anàvem directes al llit. El problema és que també era molt gelosa, i si algun dia de permís no ens vèiem no parava de preguntar-me on havia anat, què havia fet i amb qui havia estat. Em cosia a preguntes. Jo li deia la veritat, però ella no s’ho creia. Per això ho vam deixar. Vam estar junts un any… No sé tu, però jo no suporto que es fiquin en la meva vida. M’ofego. Així és que vaig tocar el dos. La gràcia de ser a l’exèrcit és que t’hi pots amagar fins que tot es calma. Ja et poden dir que surtis, que si no vols ja t’han vist prou el pèl. Si vols deixar una noia, és el millor que hi ha. T’ho aconsello. Ara, hi ha coses millors que cavar rases i apilar sacs de terra.

Com més parlava, més s’adonava dels errors que havia comès al llarg de la vida. De les sis xicotes que havia tingut, quatre havien estat bones noies (mentre que les altres dues, per dir-ho suaument, tenien problemes de personalitat). En general l’havien tractat bé. No n’hi havia cap que fes caure de cul, però totes tenien el seu què. Li havien deixat sucar sempre que havia volgut, sense queixar-se si per mandra se saltava els preliminars. Els dies de festa li havien fet el menjar, no li havia faltat mai un regal per l’aniversari i sempre que havia anat curt de diners n’hi havien avançat (si bé no recordava haver-los-els tornat mai), sense demanar mai res a canvi. Amb tot el que havien fet, i ell no els havia donat mai les gràcies. Ho havia donat sempre per descomptat.

Això sí, no els havia fet mai el salt. En aquest sentit, s’havia portat com cal. Ara, només que es queixessin d’alguna cosa, que li portessin la contrària, que es posessin geloses, que volguessin estalviar, que es posessin una mica histèriques o que volguessin parlar del futur, les engegava a pastar fang. Sempre havia pensat que el més important amb les noies era evitar problemes, de manera que a la mínima desapareixia del mapa. Llavors en trobava una altra i començava de nou.

Estava convençut que tothom feia el mateix.

—Si fos una noia i sortís amb un paio tan egoista com jo —va dir a la pedra—, m’emprenyaria molt. Ara que hi penso, és lògic. No entenc per què van tenir tanta paciència. —Va encendre un Marlboro i, traient el fum a poc a poc, va acaronar la pedra—. Tinc raó o no? No sóc gaire guapo. Al llit no sóc res de l’altre món. No tinc diners. No sóc simpàtic. No sóc llest… L’únic que tinc són problemes. Sóc fill d’un pobre pagès de Gifu, exsoldat i camioner. I si penses això, he tingut sort amb les noies. No he estat cap gran seductor, però sempre he tingut alguna xicota que m’ha deixat dormir amb ella, que m’ha fet el menjar i que fins i tot m’ha deixat diners. Però, saps què, pedra? El que és bo no dura pas per sempre. Últimament me n’he començat a adonar. És com si algú em digués: «Ei, Hoshino! Aviat t’arribarà la factura!».

Mentre li va explicar el seu passat amorós, en Hoshino no va parar de fregar la pedra. S’havia acostumat tant a fregar-la que no volia parar. Al migdia va sentir la campana d’una escola que hi havia allà a prop. Va anar a la cuina, es va fer un bol d’udon i se’l va menjar amb ceba i un ou cru.

Després de dinar va escoltar el trio «Arxiduc».

—Ei, pedra —va dir quan es va acabar el primer moviment—. Què et sembla?

Està bé aquesta música, oi? Quan la sents, no és com si el cor se t’eixamplés?

La pedra no va dir res. En Hoshino ni tan sols sabia si sentia la música. Tot i així, va continuar parlant.

—Com et deia abans, n’he fet de tots colors. Només pensava en mi, i ara ja és massa tard per esborrar-ho. Però quan sento aquesta música és com si tingués en Beethoven parlant-me aquí al costat: «Ei, Hoshino, no hi donis més voltes. El que està fet està fet. La vida és així. Encara que no ho sembli, jo també en vaig fer de sonades. No s’hi pot fer res. Les coses van com van. Has de tirar endavant». Tal com era, en Beethoven no m’ho diria, això, però quan sento la seva música és com si m’ho transmetés. No ho notes, tu?

La pedra no va dir res.

—És igual —va dir en Hoshino—. Només és la meva opinió. Ja callo, i així ho podem sentir.

A quarts de tres va donar un cop d’ull a fora i va veure un gat, gras i negre, enfilat a la barana del balcó, mirant cap al pis.

—Hola, mixeta. Avui sí que fa bo, eh?

—I tant, senyor Hoshino —li va respondre el gat.

—Ara sí que he begut oli —va dir en Hoshino, fent que no amb el cap.