2

Aquest document, considerat confidencial pel Departament de Defensa dels Estats Units, es va desclassificar l’any 1986 en virtut de la Llei per la llibertat d’informació. Actualment es conserva als Arxius Nacionals de Washington DC (NARA), on pot ser consultat per qui ho desitgi.

Les investigacions que es recullen tot seguit es van dur a terme sota la direcció del comandant James P. Warren entre els mesos de març i abril del 1946. Les investigacions sobre el terreny, a la localitat de ***, a la prefectura de Yamanashi, van anar a càrrec del tinent Robert O’Connell i del sergent Harold Katayama. En tots els casos, l’entrevistador va ser el tinent O’Connell. El sergent Katayama es va ocupar de la interpretació del japonès, mentre que el soldat William Cohen va ser l’encarregat de redactar els documents.

Les entrevistes van tenir lloc durant dotze dies a la sala de reunions de l’ajuntament de ***, a la prefectura de Yamanashi. Les persones que van respondre individualment les preguntes del tinent O’Connell van ser les següents: una mestra de l’escola pública del barri ***, de la localitat de ***; un metge que vivia a la mateixa localitat; dos agents de la policia local, i sis nens.

Els mapes de la zona que s’adjunten, a escala 1:10.000 i 1:2.000, van ser elaborats per l’Institut Topogràfic del Ministeri de l’Interior japonès.

INFORME DEL SERVEI D’INTEL·LIGÈNCIA DE L’EXÈRCIT DELS ESTATS UNITS DATA: 12 DE MAIG DEL 1946 TÍTOL: «INCIDENT DE LA MUNTANYA DEL BOL D’ARRÒS, 1944: INFORME» DOCUMENT NÚM.: PTYX-722-8936745-42213-WWN

El que segueix és la transcripció d’una entrevista enregistrada amb Setsuko Okamochi (26 anys), que en el moment de l’incident era la mestra de la classe de 4t B de l’escola pública del barri ***, a la localitat de ***.

Els números per accedir als documents relacionats amb aquesta entrevista són els compresos entre el PTYX-722-SQ-118 i el PTYX-722-SQ-122.

Observacions de l’entrevistador, el tinent Robert O’Connell:

«La Setsuko Okamochi és una noia menuda i atractiva. És intel·ligent i responsable, i les seves respostes són sinceres i acurades. Amb tot, sembla que encara estigui una mica afectada per l’incident. A vegades, mentre busca entre els records, es posa una mica nerviosa i parla més a poc a poc».

Devien ser poc més de les deu, i vaig veure una llum platejada al cel, molt amunt.

Com un esclat platejat. Exacte, era una llum que reflectia alguna cosa metàl·lica.

Aquesta llum anava avançant pel cel a poc a poc, d’est a oest. Tots ens vam pensar que era un B29. Com que el teníem just damunt nostre, per veure’l vam haver de mirar enlaire. Al cel no hi havia ni un núvol, i la llum era tan enlluernadora que l’únic que es veia era l’esclat metàl·lic d’un objecte de Duralumini.

Però era tan amunt que no es distingia la forma que tenia. Llavors vaig pensar que ells tampoc ens podien veure. Per això no vaig tenir por que ens ataquessin ni que ens tiressin cap bomba. De fet, tirar bombes en un lloc tan apartat no hauria servit de res. Vaig pensar que aquell avió potser anava a atacar alguna ciutat, o que en tornava. Per tant, vam continuar caminant sense prendre cap precaució especial. Més aviat ens vam quedar encantats amb l’estranya bellesa d’aquella llum.

Segons els informes militars, en aquell moment, és a dir, cap a les deu del matí del dia 7 de novembre del 1944, aquesta regió no va ser sobrevolada per cap bombarder ni per cap altre avió nord-americà.

Tant jo com les setze criatures que venien amb mi el vam veure clarament, i a tots ens va semblar que era un B29. Ja n’havíem vist unes quantes formacions, i a més és l’únic avió que pot volar tan amunt. A la nostra prefectura hi havia una base aèria i de tant en tant vèiem avions japonesos, però tots eren més petits i no volaven pas tan amunt. A més a més, el reflex del Duralumini és diferent del dels altres metalls, i els únics avions fets amb Duralumini són els B29. L’únic que em va estranyar va ser que no fos una formació, sinó un de sol.

Vostè és d’aquesta regió?

No. Vaig néixer a la prefectura de Hiroshima. L’any 1941 em vaig casar i vaig venir a viure aquí. El meu marit era mestre de música en una escola, però l’any 1943 el van cridar a files i va morir a la batalla de Luzón el juny del 1945. Pel que sé, va morir cremat en un atac nord-americà prop de Manila, mentre vigilava un polvorí. No teníem fills.

Quants nens portava en aquella excursió?

En total, setze. A part d’un parell que estaven malalts, venia tota la classe. Eren vuit nens i vuit nenes. N’hi havia cinc que els havien evacuat de Tòquio. Vam sortir de l’escola a les nou. Com que havíem de passar el dia fora, tots portàvem cantimplores i el dinar. No anàvem a estudiar res en concret. L’objectiu principal era anar al bosc i buscar bolets i herbes comestibles. Com que el lloc on vivim és una zona agrícola, no es pot dir que no tinguéssim menjar, però no en teníem prou ni de bon tros. Hi havia un sistema de racionament molt estricte i, llevat d’una minoria, tots teníem gana crònica.

Per això animàvem la canalla a buscar aliments allà on fos. Com que era una situació excepcional, el menjar era més important que els estudis. Tothom feia aquesta mena d’excursions. Prop de l’escola hi ha molts boscos i teníem molts llocs on anar. En aquest sentit, érem afortunats. A les ciutats la gent es moria de gana. En aquella època, els circuits d’abastiment que venien de Taiwan o del continent ja estaven tallats, i a les zones urbanes l’escassetat de menjar i de combustible era molt greu.

Ha dit que hi havia cinc alumnes que havien estat evacuats de Tòquio. S’avenien amb la canalla d’aquí?

A la meva classe, sí. Evidentment, havien crescut en entorns molt diferents, uns en aquest poble tan allunyat de tot i els altres al centre de Tòquio. Tant la manera com parlaven com la roba que portaven eren diferents. Gairebé tots els nens d’aquí eren fills de famílies pageses pobres, mentre que els de Tòquio eren fills de funcionaris o de gent que treballava en empreses. Per tant, no es pot dir que s’entenguessin perfectament.

Sobretot al principi, entre els dos grups hi havia una certa tensió. No és que es barallessin ni que es fessin la punyeta, sinó que els uns no acabaven d’entendre el que pensaven els altres. Es van formar dos grups: els nens d’aquí anaven amb els d’aquí, i els de Tòquio amb els de Tòquio. Però diria que amb dos mesos en van tenir prou per conèixer-se. Quan comencen a jugar junts i s’ho passen bé, les criatures s’obliden amb relativa facilitat de la cultura, de l’entorn i de tot el que els separa.

Descrigui’m tan detalladament com pugui el lloc on va anar amb els alumnes aquell dia.

És una muntanya on anàvem sovint. Com que fa una forma arrodonida, com si hi haguessin posat un bol al damunt, normalment li dèiem Owan-yama.^[1] no és gaire costeruda, i s’hi pot pujar fàcilment. És a prop de l’escola, cap a l’oest. Al pas de la canalla, s’hi pot pujar en poc més de dues hores. A mig camí ens vam aturar per buscar bolets i per dinar una mica. A la canalla li agradava més anar d’excursió que no pas quedar-se a classe estudiant.

La llum d’aquella mena d’avió que vam veure al cel ens va recordar la guerra, però només un moment. Tots estàvem contents i de bon humor. Al cel no hi havia ni un núvol, no feia vent i tot estava en silenci. L’únic que sentíem era el cant dels ocells. Caminant per aquell bosc era com si la guerra fos en algun país llunyà, com si no tingués res a veure amb nosaltres. Mentre caminàvem, anàvem cantant i imitant els ocells. Si no hagués estat per la guerra, es podria dir que era un matí perfecte.

Al bosc s’hi van endinsar poc després de veure aquella mena d’avió, oi?

Exacte. Hi vam entrar quan encara no feia cinc minuts que havíem vist l’avió. A mig camí vam deixar el corriol que porta directament al cim i en vam agafar un altre que s’endinsa al bosc. De fet, aquest és l’únic tram costerut. Després de pujar durant uns deu minuts, s’arriba a una clariana força gran, molt plana. Quan entres al bosc tot està en silenci, no hi toca el sol i l’aire és més fresc, però quan arribes a la clariana tornes a veure el cel perfectament, com si fossis en una placeta. Gairebé sempre que anàvem a l’Owanyama amb els nens passàvem per aquest lloc. És molt tranquil.

En arribar a la clariana vam fer una pausa. Després de deixar les motxilles, els nens van anar al bosc a buscar bolets en grups de tres o quatre. Jo els havia avisat que no anessin mai a un lloc on els altres no els poguessin veure. Abans que marxessin els vaig reunir a tots i vaig insistir en aquest punt. Tots coneixien bé els topants, però no deixàvem de ser al bosc, i si algú es perdia ens costaria molt trobar-lo. Ha de tenir en compte que són canalla, i quan es posen a buscar bolets s’obliden de tot. Per això, mentre jo també en buscava, els vigilava i els anava comptant perquè no es perdés ningú.

Van començar a caure a terra quan feia deu minuts que ens havíem separat.

Quan vaig veure les tres primeres criatures paralitzades i estirades a terra, vaig pensar que potser havien tastat un bolet verinós. En aquesta zona s’hi fan força bolets tòxics que poden arribar a ser letals. La canalla d’aquí ja els coneix, però n’hi ha algun que és difícil de distingir. Per això sempre els avisava que no en tastessin cap fins que tornéssim a l’escola i els’ mirés algú que hi entengués, però ja se sap que les criatures no sempre escolten el que els dius.

Vaig anar corrent al lloc on havien caigut i vaig provar d’aixecar-los. Tenien el cos flàccid, com una goma deixada al sol. No tenien gens de força, i era com si abracés la despulla d’un animal. Però respiraven bé. Tenien el pols normal i ni rastre de febre. Feien una expressió relaxada, com si no patissin gens. Tampoc semblava que els hagués picat una abella o que els hagués mossegat una serp.

Només era que estaven inconscients.

El més estrany de tot eren els ulls. Tenien el cos tan flàccid que semblava que estiguessin en coma, però els ulls els tenien oberts. Els tenien oberts, com si miressin alguna cosa. De tant en tant parpellejaven. Per tant, no es pot dir que dormissin. Movien les ninetes a poc a poc, d’un costat a l’altre, com si contemplessin un paisatge llunyà. Almenys els ulls els funcionaven. Però de fet no miraven res, o almenys res que fos allà. Els vaig passar uns quants cops la mà per davant la cara però no van reaccionar.

Vaig provar d’aixecar les criatures l’una després de l’altra, però totes tres van reaccionar de la mateixa manera. Estaven inconscients, però tenien els ulls oberts i els anaven movent a poc a poc, d’una banda a l’altra. No havia vist mai res semblant.

Com eren les criatures que van caure primer?

Eren tres nenes que eren molt amigues. Les vaig cridar pel nom i els vaig donar una bufetada bastant forta, però no van reaccionar. No es van adonar de res. De fet, era com si toqués un buit. Era una sensació molt estranya.

Vaig pensar a enviar algú a l’escola a buscar ajuda, ja que era impossible que jo sola pogués tornar-hi amb aquelles tres criatures inconscients. Em vaig posar a buscar el nen que corria més de classe, però quan em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant, vaig veure que tots eren per terra. Estaven tots setze estirats, inconscients. Jo era l’única que no havia caigut i que no havia perdut el coneixement. Era ben bé com… com un camp de batalla.

En aquell moment no va notar res estrany? Una olor, un soroll, una llum…

(Pensa un moment). No. Tal com li he dit abans, tot estava molt tranquil. No van canviar ni els sorolls, ni la llum, ni les olors. L’únic estrany era que tots els nens de la meva classe estaven estirats per terra. Era ben bé com si fos sola al món. Vaig sentir una gran soledat, una soledat incomparable. Em van venir ganes de fondre’m per no haver de pensar en res.

Però com que era la responsable del grup, vaig fer el cor fort i vaig tornar a l’escola a buscar ajuda tan de pressa com vaig poder.