24

Quan l’autocar que havia sortit de Kobe va arribar a Tokushima ja eren les vuit del vespre.

—Miri, senyor Nakata, ja som a Shikoku —va dir en Hoshino.

—Sí. Era molt maco, el pont que hem passat. No n’havia vist mai cap de tan gran —va dir en Nakata.

Tots dos van baixar de l’autocar, es van asseure en un banc de l’estació i es van quedar una estona sense fer res, només mirant al seu voltant.

—Què, doncs? No ha rebut cap missatge que li digui què hem de fer ni on hem d’anar? —va preguntar en Hoshino.

—No. En Nakata encara no sap res.

—Doncs estem ben posats…

En Nakata es va estar una bona estona fregant-se el cap amb el palmell, com si pensés alguna cosa.

—Senyor Hoshino —va dir finalment.

—Què hi ha?

—Em sap greu, però en Nakata ha de dormir. Tinc tanta son que em podria adormir aquí mateix.

—Esperi’s, home! —va exclamar en Hoshino—. Si s’adorm aquí, què faré jo?

De seguida trobaré un lloc per passar-hi la nit. Tingui una mica de paciència.

—D’acord. Tindré paciència i intentaré no adormir-me.

—Ei, i el sopar?

—Jo no vull res. Només vull dormir. En Hoshino va anar a l’oficina de turisme, va trobar un hostal no gaire car i amb l’esmorzar inclòs, i hi va trucar per veure si tenien alguna habitació lliure. Com que l’hostal era una mica lluny de l’estació, s’hi van arribar amb taxi. Així que van entrar a l’habitació, en Hoshino va demanar a la cambrera que els arreglés els futons. En Nakata es va treure la roba i, sense banyar-se, es va colgar sota els futons. Al cap d’un moment ja roncava pacíficament.

—Potser dormiré molt temps. Vostè no pateixi —havia dit en Nakata abans d’adormir-se.

—Dormi tant com vulgui, que no el molestaré —li havia dit en Hoshino.

Després de banyar-se amb calma, en Hoshino va sortir tot sol de l’hostal i va estar una estona passejant sense rumb per veure l’ambient de la ciutat. Quan li va semblar, va entrar en un restaurant de sushi, on va sopar i es va prendre una cervesa. No era gaire bevedor, i amb una cervesa mitjana en tenia prou per animar-se i posar-se ben vermell. Després de sopar es va passar una hora en una sala de pachinko, on es va deixar tres mil iens. Com que no es va treure la gorra dels Chunichi Dragons, la gent se’l mirava estranyada. Ell va pensar que potser era l’únic de tot Tokushima que portava una gorra com aquella.

En tornar a l’hostal va trobar en Nakata dormint com un soc i en la mateixa posició en què l’havia deixat. Hi havia el llum encès, però no semblava pas molestar-lo. Quin home més tranquil, va pensar en Hoshino. Llavors es va treure la gorra, la camisa hawaiana i els pantalons i, després de ficar-se al futon només en calçotets, va apagar el llum. El fet de ser en un lloc nou, però, li impedia adormir-se. Va pensar que podria sortir a buscar una meuca, però sentint la respiració pausada i regular d’en Nakata li va semblar fora de lloc tenir ganes de gresca i, sense saber gaire per què, se’n va avergonyir.

A les fosques, mirant el sostre de l’habitació d’aquell hostal barat de Tokushima on intentava dormir al costat d’un iaio curiós a qui amb prou feines coneixia, en Hoshino va començar a dubtar d’ell mateix. Normalment, hauria d’estar tornant a Tòquio amb el camió. En aquell moment potser ja seria a Nagoya. La feina no li desagradava, i a Tòquio hi tenia una amiga a qui sempre podia trucar. Però aquell dia, després de descarregar els mobles al magatzem i gairebé impulsivament, havia demanat a un company que el substituís per fer el viatge de tornada. Havia trucat a l’empresa per dir-los que s’agafava tres dies de festa i havia vingut a Shikoku amb en Nakata, portant el necesser i una bossa amb una muda per tot equipatge.

Al principi s’havia interessat per en Nakata perquè el seu aspecte i la seva manera de parlar li recordaven el seu avi, però amb les hores aquella semblança s’havia difuminat i havia començat a sentir curiositat per en Nakata com a persona.

Tenia una manera de parlar estranya, i el que deia encara ho era més, però aquella estranyesa era interessant. En Hoshino estava intrigat per saber on aniria i què faria el seu nou company.

En Hoshino havia nascut en una família de pagesos i era el tercer de cinc germans, tots nois. Fins a secundària es va portar relativament bé, però en entrar a l’institut de formació professional es va ajuntar amb males companyies i va començar a fer-ne de tots colors. Fins i tot va anar uns quants cops a comissaria. Va acabar la formació professional com va poder, però no va trobar feina, va tenir problemes amb una noia i va decidir allistar-se a les Forces d’Autodefensa. Ell volia conduir tancs, però no va superar les proves i es va passar bona part del temps conduint camions. Al cap de tres anys va deixar les Forces d’Autodefensa, va trobar feina en una empresa de transports i ja feia sis anys que treballava portant tràilers.

Fer de camioner era una feina que li esqueia. Li agradava tot el que tenia a veure amb les màquines, i quan estava enfilat al seient del camió, amb les mans al volant, tenia la sensació de ser en un castell inexpugnable. Evidentment, la feina era pesada i havia de fer més hores que un rellotge, però almenys era més suportable que anar cada matí a un coi d’oficina i haver d’aguantar un superior que et vigila tot el dia.

Sempre havia tingut un do especial per ficar-se en baralles. Era més aviat poca cosa, però a l’hora d’estovar tenia una força sorprenent. Quan se li creuaven els cables, feia uns ulls de boig que feien recular el més pinxo. S’havia esbatussat tant fent de soldat com de camioner, però últimament s’havia començat a adonar que, tant si guanyava com si perdia, aquelles baralles no treien mai cap a res. Pensava que, almenys, podia estar content de no haver pres mal de debò.

A l’època més boja de l’institut, quan se l’enduien a comissaria qui li anava a treure les castanyes del foc era sempre el seu avi, que demanava disculpes als policies perquè el deixessin sortir. De tornada a casa, l’avi sempre el convidava a un bon àpat en algun restaurant, però ni tan sols llavors li feia cap sermó. Els seus pares no el van anar a buscar mai. Ja tenien prou feina a arribar a final de mes per preocupar-se d’aquell tercer fill que els havia sortit rebel. De tant en tant en Hoshino pensava què hauria estat d’ell si no hagués estat pel seu avi, que era l’únic que sempre l’havia tingut present i s’havia preocupat per ell.

Malgrat tot, no li havia donat mai les gràcies. No sabia com fer-ho i a més a més estava massa ficat en les seves coses. Poc després que ell entrés a les Forces d’Autodefensa, el seu avi es va morir de càncer. Al final va perdre el seny i ni tan sols el va reconèixer. Des que s’havia mort l’avi, ell no havia tornat a posar els peus a casa.

Quan en Hoshino es va despertar l’endemà a les vuit, en Nakata continuava dormint en la mateixa postura. El volum i el ritme de la respiració eren els mateixos. En Hoshino va baixar al menjador i va esmorzar amb els altres clients.

Era un esmorzar més aviat escàs, però es podia agafar tot l’arròs i tota la sopa de miso que es volia.

—El seu company, que no esmorza? —li va demanar la cambrera.

—Dorm com un soc. Em sembla que no esmorzarà —va respondre en Hoshino, que tot seguit va afegir—. Si no els fa res, no cal que passin a recollir els futons.

Com que al migdia en Nakata encara dormia, en Hoshino va reservar l’habitació per una altra nit. Va sortir de l’hostal i va buscar un restaurant per dinar. Després de menjar-se un bol d’arròs amb ou i pollastre, va anar a estirar les cames, i quan se’n va cansar va entrar en una cafeteria, on va fer un cafè, va fumar i va fullejar uns quants còmics.

En tornar a l’hostal en Nakata encara dormia. Eren vora les dues. Preocupat, en Hoshino li va posar la mà al front, però no el tenia ni calent ni fred. Respirava tranquil·lament, de manera regular, i tenia bon color de cara. No semblava que es trobés malament. L’únic que feia era dormir com un angelet, sense moure’s ni un mil·límetre.

—Vol dir que és normal que dormi tantes hores? —va dir la cambrera quan va anar a veure’ls—. Potser està malalt.

—El que està és molt cansat —va contestar en Hoshino—. Val més que dormi tant com vulgui.

—Sigui com sigui, no havia vist mai ningú que dormís tan bé.

A l’hora de sopar, en Nakata continuava dormint. En Hoshino va sortir de l’hostal i després de fer un volt va entrar en un restaurant de curri, on va demanar un plat especial de curri amb vedella i una amanida. Després de sopar va anar al mateix pachinko que el dia abans i també hi va jugar una hora. Aquest cop, però, amb menys de mil iens va guanyar dos paquets de Marlboro. Quan va tornar a l’hostal amb el tabac eren dos quarts de deu. Sorprenentment, en Nakata encara dormia.

En calcular-ho, en Hoshino es va adonar que ja feia més de vint-i-quatre hores seguides que dormia. Abans de tancar els ulls li havia dit que no patís, però allò ja començava a passar de mida. En Hoshino es va sentir indefens com poques vegades s’havia sentit. I si no es despertava?

—Renoi —va dir movent el cap a banda i banda.

L’endemà a les set del matí, però, quan en Hoshino es va despertar en Nakata ja estava llevat, mirant per la finestra.

—Ei, avi, per fi s’ha despertat —va dir-li, alleujat.

—Sí, ja fa una estona. No sé quant he dormit, però diria que bastant. Em sento com nou.

—Ja ho pot ben dir. S’hi va posar abans-d’ahir a les nou del vespre, o sigui que ha dormit unes trenta-quatre hores. Sembla la Blancaneu.

—Tinc gana.

—Ja ho crec. Fa dos dies que no tasta res.

Tots dos van baixar a esmorzar al menjador. La cambrera es va quedar parada de tot l’arròs que va endrapar en Nakata.

—És que he de menjar molt.

—Deu tenir una salut de ferro.

—Sí. No sé llegir, però no tinc ni una dent corcada ni he de portar ulleres. No he anat mai al metge. No tinc mal d’esquena i cada matí vaig de ventre com si res.

—És una bona sort —va dir la cambrera, admirada—. Per cert, quins plans tenen avui?

—Anem cap a l’oest —va anunciar en Nakata sense dubtar.

—Ah, cap a l’oest —va fer la cambrera—. Si van cap a l’oest és que van a Takamatsu, oi?

—Sóc una mica totxo i no sé gaire geografia.

—És igual, home. Anem a Takamatsu, a veure què —va intervenir en Hoshino—. I després ja ho veurem.

—Sí. De moment anem a Takamatsu. Després ja ho veurem.

—Tenen una manera ben original de viatjar, jo? —va dir la cambrera.

—Ja ho pot ben dir —va reblar en Hoshino.

En tornar a l’habitació, en Nakata va anar de seguida al lavabo. Mentrestant, en Hoshino, que encara anava amb el yukata, es va estirar al tatami de bocaterrosa per mirar les notícies. No havia passat res important. La investigació sobre l’assassinat d’aquell famós escultor al barri de Nakano no avançava, per manca de testimonis i de pistes. La policia continuava buscant el fill de l’escultor, de quinze anys, que havia desaparegut poc abans de l’assassinat del seu pare.

Renoi, només quinze anys, va pensar en Hoshino. Com era que últimament en tots els casos de violència sempre hi havia marrecs implicats? És clar que als quinze anys ell havia conduït una moto robada sense carnet i no podia donar lliçons a ningú. Ara bé, era molt diferent pispar una moto que matar el teu pare a ganivetades. Ben mirat, però, a ell li havia anat d’un pèl, de no matar el seu pare.

Per les vegades que l’havia estovat.

En Nakata va sortir del lavabo just quan s’acabaven les notícies.

—Senyor Hoshino, li puc fer una pregunta?

—Què hi ha?

—No deu tenir pas mal d’esquena?

—Sí, és clar. Són coses de la feina —va respondre en Hoshino—. No hi ha cap camioner que no en tingui. Igual que no hi ha cap llançador de beisbol que no tingui mal d’espatlles. Per què m’ho pregunta?

—M’ho ha semblat en veure-li l’esquena.

—Ja.

—Que li fa res que l’hi toqui? —Vostè mateix.

En Nakata es va encavallar a l’esquena d’en Hoshino, que encara estava estirat de bocaterrosa, i li va posar les mans a la zona lumbar. Mentrestant, en Hoshino mirava un programa sobre les últimes xafarderies dels famosos. Una actriu famosa s’havia promès amb un jove novel·lista no tan famós. Aquelles notícies no li interessaven, però se les mirava perquè no feien res més de bo.

L’actriu tenia uns ingressos deu vegades superiors als del novel·lista, que no era especialment guapo ni feia pinta de ser gaire espavilat. En Hoshino no ho acabava de veure clar.

—Això no pot anar bé de cap manera. Segur que hi ha algun malentès.

—Senyor Hoshino, té els ossos una mica desviats.

—No m’estranya —va fer en Hoshino badallant—. Hi he viscut molts anys, desviat…

—Si no s’ho fa mirar, pot ser que se’n penedeixi.

—Ah sí?

—Tindrà mal de cap, li costarà anar de ventre i es quedarà enganxat de l’esquena.

—Mal assumpte.

—Potser li faré una mica de mal, però si vol l’hi arreglo.

—Endavant.

—Si vol que li digui la veritat, serà un mal molt fort.

—Ei, avi, que a mi m’han estovat tota la vida. A casa, a l’escola, a l’exèrcit… i bé me n’he sortit. No ho dic per presumir, però els dies que no he rebut es podrien comptar amb els dits de la mà. O sigui que endavant. Tant se val que em faci mal com que em faci pessigolles.

En Nakata va aclucar una mica els ulls i, concentrant-se, va posar els dos dits en un punt precís de l’esquena d’en Hoshino. Un cop els va tenir al lloc que volia, va començar a fer força a poc a poc, atent a la reacció del camioner. Llavors va inspirar secament, va deixar anar un crit breu, semblant al grall d’un ocell d’hivern, i amb tota la força va prémer els dits just entre els músculs i l’os. El dolor que va sentir en Hoshino va ser terrible, gairebé irracional. Li va passar un immens raig de llum pel cervell i es va quedar en blanc. Va parar de respirar. Se sentia com si l’haguessin llençat del capdamunt d’una torre molt alta a les profunditats de l’infern. No va poder ni cridar. Va ser un dolor tan intens que li va cremar tots els pensaments i li va fer oblidar totes les altres sensacions. Li semblava que el contorn del seu cos s’havia trencat en mil bocins. Ni la mort podia ser tan horrible. No podia ni obrir els ulls. Estava estirat de bocaterrosa, indefens, amb unes llàgrimes com punys i un fil de bava caient-li al tatami. Aquell tràngol devia durar mig minut.

Finalment va recuperar l’alè, es va posar de quatre grapes i es va aixecar com va poder. El tatami es movia com la mar en plena tempesta.

—Oi que li he fet mal?

Com si comprovés que encara era viu, en Hoshino va moure el cap a poc a poc, d’un cantó a l’altre.

—Fer mal és poc. Em sento com si m’haguessin escorxat, empalat, trinxat i, per acabar-ho d’adobar, m’hagués envestit un ramat de bous rabiüts. Es pot saber què m’ha fet?

—Li he posat els ossos a lloc. Em sembla que s’hi estaran molt temps. No tindrà mal d’esquena i anirà de ventre tant com vulgui.

Quan el dolor va baixar, com la marea que es retira, en Hoshino va notar una cert alleujament a l’esquena. El pes i el rosec que sempre hi tenia havien desaparegut. També va notar millora al front i a les temples, respirava més fàcilment i al cap de poc li van venir ganes d’anar de ventre.

—Ostres, té raó. Em trobo millor d’unes quantes coses.

—Sí. Tot era problema de l’esquena —va dir en Nakata.

—Ara, m’ha fet un mal de mil dimonis —va fer en Hoshino deixant anar un sospir.

Van anar a l’estació de Tokushima i van agafar el tren en direcció cap a Takamatsu.

En Hoshino va pagar l’hostal i els bitllets de tren. En Nakata va insistir a pagar ell, però en Hoshino no ho va consentir.

—De moment pago jo i després ja ho trobarem. No m’agrada que dos homes es discuteixin pels diners.

—D’acord. Faci el que li sembli. Jo això dels diners no ho entenc gaire —va dir en Nakata.

—Sap què? Gràcies al shiatsu que m’ha fet em trobo com nou. Deixi’m que l’hi agraeixi. Feia temps que no em trobava tan bé.

—Me n’alegro molt. Això que diu del shiatsu no sé què és, però el que li puc assegurar és que els ossos són molt importants.

—Jo tampoc sé si això que m’ha fet es diu shiatsu, massatge o fregues, però pel que sembla hi té molta traça. S’hi podria guanyar la vida pel sol fet de presentar-lo als meus companys podria fer una fortuna.

—Només de veure-li l’esquena he vist que la tenia una mica desviada. Quan veig una cosa una mica desviada, em vénen ganes de posar-la recta. Vaig fer molts anys de fuster, i per això quan m’adono que una cosa està torta l’he d’adreçar.

Sempre he estat així, però aquesta és la primera vegada que he adreçat uns ossos.

—Suposo que és talent natural —va fer en Hoshino, impressionat.

—Abans podia parlar amb els gats.

—;Eh?

—Però no fa gaire em vaig trobar que ja no els entenia. Deu ser per culpa del senyor Johnnie Walker.

—Ja.

—Com sap, sóc una mica totxo i no entenc les coses difícils. I últimament m’estan passant coses molt difícils. Per exemple, tots aquests peixos i sangoneres que van caure del cel.

—Mmm.

—Almenys m’alegro que es trobi millor. Si vostè està bé, jo també.

—Jo també estic molt content.

—Que bé.

—Per cert, ara que ha dit això de les sangoneres…

—Sí. Me’n recordo bé, de les sangoneres.

—Que hi va tenir res a veure, vostè?

En Nakata es va quedar un moment pensarós, cosa que no passava gaire sovint.

—Doncs no ho sé. Tot va ser obrir el paraigua i començar a caure.

—Renoi.

—Sigui com sigui, el que no està bé és matar algú —va dir en Nakata, assentint decididament.

—Ja ho pot ben dir. Matar algú no està bé —va confirmar en Hoshino.

—Exacte —va reblar en Nakata fent un altre cop de cap.

En arribar a Takamatsu van entrar a dinar en un restaurant d’udon de prop de l’estació. Per la finestra del restaurant es veien unes quantes grues del port, amb gavines posades als ferros. En Nakata va assaborir els fideus un per un.

—Aquests udon són boníssims —va exclamar.

—M’alegro que li agradin —va dir en Hoshino—. Què li sembla, senyor Nakata?

Ja estem bé aquí?

—Sí, em sembla que aquí ja estem bé.

—Molt bé. Ja tenim el lloc. I ara què hem de fer?

—Em sembla que hem de trobar la pedra d’entrada.

—La pedra d’entrada?

—Exacte.

—Vaja —va fer en Hoshino—. Segur que és una història molt llarga.

En Nakata va decantar el bol i es va beure fins l’última gota del brou dels udon.

—Sí, és una història molt llarga. De fet, és tan llarga que no l’entenc ni jo. Però em sembla que quan hi sigui ja l’entendré.

—Com sempre, oi? Primer hi ha d’anar i després entendre-ho.

—Justa la fusta.

—I si no hi va, no ho entendrà.

—Exacte. No ho entendré fins que no hi sigui.

—Val més que ho deixem córrer. Ja sap que les històries llargues m’avorreixen.

Sigui com sigui, el que hem de fer és trobar aquesta pedra d’entrada.

—Això mateix.

—I es pot saber on és?

—No en tinc ni idea.

—No sé per què ho he preguntat —va dir en Hoshino fent que no amb el cap.