32

Quan en Nakata es va despertar, poc abans de les cinc, va trobar-se aquella pedra al costat del coixí. En Hoshino dormia profundament a l’altre futon, amb la boca mig oberta, els cabells esbullats i la gorra dels Chunichi Dragons al costat del llit. A la cara hi tenia escrita la determinació de no despertar-se passés el que passés.

En Nakata no es va sorprendre ni estranyar de trobar la pedra a l’habitació. El seu cervell es va adaptar a aquella presència i la va acceptar sense fer-se cap pregunta. Establir la relació de causa-efecte entre els esdeveniments no era precisament el seu fort.

Es va agenollar al costat del llit i es va quedar una bona estona mirant la pedra amb molt interès. Llavors va allargar la mà i la va tocar, com si amoixés un gat gros i adormit. Al principi només la va fregar amb la punta dels dits, però quan va veure que no passava res es va atrevir a acaronar-la amb el palmell. I mentre l’acaronava anava pensant alguna cosa, o almenys feia cara d’estar immers en algun pensament. Va anar passant la mà per la superfície de la pedra, com si interpretés un mapa, fixant-se en el tacte rugós i memoritzant-ne els sortints i les cavitats. Llavors es va posar la mà al cap i se la va passar pels cabells, tallats gairebé arran, com si busqués alguna relació entre la pedra i el seu cap.

Finalment va deixar anar una mena de sospir, va obrir la finestra i va treure el cap a fora. L’únic que es veia era la part del darrere d’un bloc de pisos. Era un edifici tronat on vivia gent tronada que feia una feina tronada i que anava passant un dia tronat rere l’altre. Era el típic edifici caigut en desgràcia que es pot trobar en qualsevol ciutat i que Dickens descriuria al llarg de deu pàgines. Els núvols que suraven sobre el bloc de pisos eren com els grumolls de brutícia que es fan en una aspiradora quan fa temps que no es neteja, o com totes les paradoxes socials de la tercera revolució industrial aplegades al cel. Fos com fos, aviat plouria. En abaixar la vista, en Nakata va veure un gat prim i negre que es passejava amb la cua aixecada per la paret estreta que separava el bloc de pisos de l’hostal.

—Avui hi haurà tronada —va dir en Nakata, però el gat no el va sentir. Sense girar-se ni aturar-se, va continuar caminant elegantment i va desaparèixer darrere l’edifici.

Llavors en Nakata va agafar la bossa de plàstic que li servia de necesser i es va arribar al lavabo que hi havia al final del passadís. Es va rentar la cara i les dents i es va afaitar, dedicant molta estona a cada operació. Es va rentar la cara parsimoniosament, es va rentar les dents parsimoniosament i es va afaitar parsimoniosament. Tot seguit es va tallar els pèls del nas amb unes tisores, es va arreglar les celles i es va netejar les orelles. Normalment ho feia tot amb calma, però aquell matí anava fins i tot més a poc a poc del que era habitual. De fet, a aquella hora no hi havia ningú més al lavabo, encara faltava molt temps perquè l’esmorzar estigués a punt i no semblava que en Hoshino s’hagués de despertar gaire aviat. Com que no molestava ningú, es va plantar tranquil·lament davant el mirall, preparant-se per al dia que començava, i va anar recordant les cares dels gats que havia vist feia un parell de dies a la biblioteca. Com que no sabia llegir no havia pogut saber el nom de les races, però recordava perfectament totes i cadascuna de les cares dels gats que sortien al llibre.

Mentre es netejava l’orella amb un bastonet, va pensar que al món hi havia moltes races de gats. Aquella primera visita a una biblioteca l’havia fet adonar dolorosament de les poques coses que sabia. Les coses que desconeixia eren infinites. Però l’infinit no tenia límits, i el sol fet de pensar-hi li va fer venir mal de cap. Per això va deixar estar l’infinit i va tornar a pensar en els gats que sortien a Gats del món. Va pensar que tant de bo pogués parlar amb tots, un per un. Devia haver-hi diferents tipus de gats, cadascun amb la seva manera de parlar i de veure les coses, i a més a més els gats de l’estranger devien parlar en estranger. Però això tornava a ser un tema complicat i li va tornar a agafar mal de cap.

Quan va acabar la toaleta, va anar al vàter i, com sempre, va fer el que havia de fer. A això no hi va dedicar tanta estona. Quan va estar, va agafar la bossa de plàstic que li servia de necesser i va tornar a l’habitació, on en Hoshino continuava dormint exactament en la mateixa posició en què l’havia deixat. Llavors va recollir la camisa hawaiana i els texans del seu company i els va plegar bé. Va posar una peça sobre l’altra, les va deixar al costat del futon d’en Hoshino i finalment, com si posés títol a un cúmul de conceptes, va deixar la gorra dels Chunichi Dragons a sobre. Tot seguit es va treure el yukata i es va posar els pantalons i la camisa que portava normalment, es va fregar les mans i va inspirar profundament.

Es va tornar a asseure al costat de la pedra i després de mirar-se-la una estona, temorós, va allargar la mà, tot temorós, per tocar-ne la superfície.

—Avui hi haurà tronada —va dir a ningú en concret, o potser a la pedra, i va assentir amb el cap.

Quan en Hoshino es va despertar, va trobar en Nakata fent gimnàstica al costat de la finestra, cantussejant en veu baixa i movent-se al ritme de la música que sortia de la ràdio. Va obrir una mica els ulls per mirar l’hora que era. Les vuit i pocs minuts. Llavors va girar el cap per veure si la pedra encara era al costat del llit d’en Nakata. Amb la llum li va semblar més grossa i més rugosa del que li havia semblat a la nit.

—Així, no ho he somiat —va dir finalment.

—A què es refereix? —li va preguntar en Nakata.

—A la pedra —va respondre en Hoshino—. És aquí de veritat. No ho he somiat.

—Sí, ja tenim la pedra —va dir en Nakata tranquil·lament i sense parar de fer exercici, com si formulés un dels enunciats més importants de la filosofia alemanya del segle XIX.

—Escolti, avi, això de la pedra és una història molt llarga.

—Ja m’ho semblava.

—Però tant és —va dir en Hoshino, asseient-se al llit i deixant anar un bon sospir—. El que compta és que ja la tenim aquí.

—Sí, ja tenim la pedra —va repetir en Nakata—. Això és el que compta.

En Hoshino anava a dir alguna cosa sobre la pedra, però de cop es va adonar que tenia molta gana.

—Ei, avi, què li sembla si anem a esmorzar?

—Ah, sí. En Nakata també té gana.

Després d’esmorzar, mentre es prenia un te, en Hoshino va reprendre el tema.

—Ara que ja la té, què en pensa fer de la pedra?

—Què en puc fer?

—Ei, a mi no m’hi fiqui —va saltar en Hoshino, fent que no amb el cap—. Vostè va dir que havíem de trobar la pedra i jo ja m’he espavilat a trobar-la. Ara no em vingui amb aquesta murga que què en pot fer.

—Té tota la raó, senyor Hoshino. Però si vol que li digui la veritat, encara no sé què fer-ne.

—Doncs estem ben posats.

—Sí, estem ben posats —va dir en Nakata, que no feia pas cara d’estar amoïnat.

—Si hi pensa una estona potser li ve alguna idea.

—Potser sí. Jo tardo més que els altres a saber què he de fer.

—Però, escolti, senyor Nakata. —Digui, senyor Hoshino.

—No sé qui li va posar el nom, però si es diu «La pedra d’entrada» deu ser perquè abans devia ser l’entrada d’algun lloc, no troba? Deu haver-hi alguna llegenda o alguna explicació.

—Potser sí.

—Però no sap a què dóna entrada, oi?

—No, no ho sé. Abans parlava amb els gats, però amb les pedres no hi he parlat mai.

—Deu ser difícil.

—Sí. No té res a veure amb parlar amb els gats.

—De tota manera, havent-la robat d’un temple, vol dir que no ens caurà algun malefici? No ho veig gens clar. Agafar-la és una cosa, però haver-la de potinejar n’és una altra. El coronel Sanders em va dir que no patís, però no me n’acabo de refiar.

—El coronel Sanders?

—Un iaio que es diu així. És el que està plantat davant els Kentucky Fried Chicken, amb un vestit blanc, un masclet i unes ulleres de nyigui-nyogui… No sap qui és?

—Em sap greu, però en Nakata no el coneix, aquest senyor.

—Vaja… No em digui que no coneix el Kentucky Fried Chicken… Però bé, és igual… De fet, aquest iaio és un concepte abstracte. No és ni Buda, ni Déu, ni una persona. No té forma, però com que necessita un aspecte ha adoptat el del coronel Sanders.

Amb cara de no entendre res, en Nakata es va fregar els cabells, curts i blanquinosos.

—No entenc de què em parla.

—Si vol que li digui la veritat, jo tampoc —va admetre en Hoshino—. De tota manera, ahir, mentre vostè dormia, vaig trobar aquest iaio tan estrambòtic en un carreró i em va fúmer aquest rotllo. Però per no allargar-me més del compte, li explicaré el final: em va ajudar a trobar la pedra i jo la vaig portar fins aquí. No em vull fer el màrtir, però he passat la nit del lloro. Si li he de ser sincer, ara el que m’agradaria és que vostè es fes càrrec de la pedra sense embolicar-m’hi a mi.

—D’acord, ja me n’encarrego.

—Molt bé —va dir en Hoshino—. Així m’agrada, que anem per feina.

—Senyor Hoshino —va dir en Nakata.

—Què vol?

—Aviat hi haurà tronada. Esperem que arribi.

—Vol dir que aquesta tronada servirà per a alguna cosa relacionada amb la pedra?

—No ho sé segur, però diria que sí.

—Ostres, quina emoció. Esperem-la, i a veure què passa.

En tornar a l’habitació, en Hoshino es va estirar al tatami i va engegar el televisor. En totes les cadenes feien programes per a les mestresses de casa. A ell no li agradaven, però com que no se li va acudir cap altra manera de passar el temps va mirar-se’ls queixant-se de tot el que hi deien.

Mentrestant, en Nakata es va asseure davant la pedra i va passar l’estona tocant-la i mirant-se-la. De tant en tant mormolava alguna cosa, però en Hoshino no l’entenia. Potser parlava amb la pedra.

Cap al migdia, en Hoshino es va arribar a un supermercat del barri i en va tornar amb una bossa plena de llet i pastissos, que es van menjar per dinar. Mentre dinaven es va presentar una cambrera de l’hostal a fer l’habitació, però en Hoshino li va dir que no calia.

—Que no surten? —els va preguntar.

—No, avui no ens movem d’aquí. Tenim coses per fer —li va respondre en Hoshino.

—Hi haurà una tronada —va dir en Nakata.

—Ah, és clar… —va dir la cambrera, incrèdula. Devia pensar que valia més no tornar a aquella habitació.

Finalment es van sentir els primers trons i, com si fos el senyal que esperaven, van començar a caure les primeres gotes. Els trons feien un soroll esmorteït, com un nan caminant sobre un tambor, però les gotes es van anar fent més grosses i al cap de poc ja queia un bon xàfec. El món va quedar impregnat d’una sufocant olor de pluja.

En sentir que començava la tronada, en Hoshino i en Nakata es van asseure l’un davant de l’altre, amb la pedra al mig, com un parell d’indis passant-se la pipa de la pau. En Nakata continuava parlant entre dents, i de tant en tant acaronava la pedra o es fregava el cap. En Hoshino se’l mirava fumant un Marlboro.

—Senyor Hoshino —va dir en Nakata.

—Què hi ha?

—Es quedarà una estona al meu costat?

—Sí, és clar. Amb aquest xàfec no puc pas anar enlloc.

—Pot ser que passi una cosa estranya.

—No faci broma —va dir en Hoshino—. El que passa ja és prou estrany.

—Senyor Hoshino.

—Què mana?

—Tinc un dubte: qui sóc jo? Qui és en Nakata?

En Hoshino va rumiar un moment.

—Avi, això sí que és una pregunta difícil. Així tan de sobte… De fet, no sé ni qui sóc jo, o sigui que ja em dirà si puc saber qui són els altres. Pensar no és el meu fort, però el que sento és que vostè és un home com cal. Una mica excèntric, però molt de fiar. Per això l’he acompanyat fins aquí a Shikoku. No sóc gaire llest, però tinc bon ull per saber com és la gent.

—Senyor Hoshino.

—Què vol?

—En Nakata no és totxo, només. També està buit de dins. Ara me n’adono que sóc com una biblioteca sense llibres. Abans no era així. Abans tenia llibres a dins.

He estat molt temps sense recordar-me’n, però ara sí que me’n recordo. Abans era normal, com tothom, però no sé què va passar que em vaig quedar com un recipient buit.

—Però, senyor Nakata, si s’ho mira així tots ho estem, una mica buits. Mengem, caguem, fem una feina de merda cobrant una misèria i de tant en tant podem fer un clauet. No hi ha res més. Però, per molt que diguem, a vegades també ens passen coses interessants, com ara mateix. El meu avi sempre deia que la vida és divertida perquè res no va com t’imagines. I tenia part de raó. Si els Chunichi Dragons guanyessin tots els partits, qui es miraria el beisbol?

—El seu avi li queia molt bé, oi?

—Oh, i tant. Si no fos per ell, no sé què hauria estat de mi. Gràcies a ell em vaig adonar que havia de fer alguna cosa de profit. No sé com dir-ho, però em feia sentir connectat. Per això vaig deixar aquella colla de brètols i vaig entrar a l’exèrcit. Sense ni adonar-me’n, vaig deixar de fer animalades.

—Però, senyor Hoshino, en Nakata no té ningú. No té res. No està connectat. No sap llegir. I només té mitja ombra.

—Tothom té punts febles.

—Senyor Hoshino.

—Digui.

—Em sembla que si hagués estat el Nakata normal hauria viscut una vida molt diferent, com la dels meus germans. Potser hauria anat a la universitat, hauria treballat en una empresa, m’hauria casat, hauria tingut fills, m’hauria comprat un cotxe gros i els dies de festa hauria anat a jugar a golf. Però com que no he estat el Nakata normal, visc com el Nakata que sóc ara. Ja sé que és massa tard per tornar a començar, però m’agradaria tornar a ser el Nakata normal, encara que fos per poc temps. Si vol que li digui la veritat, mai he volgut fer res especial. M’he limitat a fer el que em deien tan bé com sabia. Estava acostumat així, però ara és diferent.

Ara tinc ganes de tornar a ser el Nakata d’abans. Vull ser un Nakata amb idees i amb sentit.

En Hoshino va deixar anar un sospir.

—Si això és el que vol, endavant. Torni a ser normal. Ara, jo no sé com ho ha de fer.

—Jo tampoc.

—Espero que se’n surti. No sé si servirà de res, però pregaré perquè torni a ser qui era.

—Abans de tornar a ser normal, encara he de solucionar unes quantes coses.

—Com ara què?

—Com ara el senyor Johnnie Walker.

—En Johnnie Walker? —va fer en Hoshino—. Ara que ho diu, sí que me n’havia dit alguna cosa. Vol dir el Johnnie Walker del whisky, oi?

—Vaig anar de seguida a la policia per explicar-los el que havia passat. Ho havia de dir al senyor governador, però no em van fer cas. Per això ho he de solucionar pel meu compte. I quan ho hagi solucionat intentaré ser el Nakata normal.

—No sé si l’entenc, però suposo que aquesta pedra és necessària per al que ha de fer.

—Exacte. He de recuperar la mitja ombra que em falta.

Els trons començaven a ser ensordidors. Els llampecs travessaven el cel dibuixant-hi formes diferents, i al cap d’un moment se sentien els espetecs dels trons. L’aire vibrava, i els vidres de les finestres tremolaven nerviosament. Uns núvols negres encapotaven el cel, i l’habitació estava tan a les fosques que amb prou feines es podien veure les cares. Tot i així, no van encendre el llum. Van continuar asseguts com abans, amb la pedra entre tots dos. Plovia amb una intensitat sufocant. Cada llampec il·luminava l’habitació només un instant. Es van estar una estona sense dir res.

—Però, mer què ha de ser vostè qui s’ha d’ocupar d’aquesta pedra? —va preguntar en Hoshino quan els trons van començar a afluixar—. Per què no pot ser un altre?

—Perquè jo vaig anar i tornar.

—Va anar i tornar?

—Sí. Una vegada me’n vaig anar d’aquí i després vaig tornar, quan al Japó hi havia una gran guerra. Pel que sigui, la tapa es va obrir i vaig marxar. I llavors, pel que sigui, vaig tornar. Per això no he pogut ser el Nakata normal i només he tingut mitja ombra. A canvi, fins fa poc he pogut parlar amb els gats. I també puc fer caure coses del cel.

—Com aquelles sangoneres.

—Exacte.

—Segur que no ho sap fer ningú més.

—No. No hi ha ningú més que ho sàpiga fer.

—I diu que això és perquè aquella vegada va anar i tornar… Això és el que fa que no sigui normal, oi?

—Exacte. Quan vaig tornar ja no era el Nakata normal. No sabia llegir. I no he tocat mai cap dona.

—Renoi.

—Senyor Hoshino. —Digui.

—En Nakata té por. Ja li he dit que estic buit. Sap què vull dir?

—Em sembla que no —va respondre en Hoshino, fent que no amb el cap.

—Estar buit és com una casa on no hi viu ningú. Com una casa on no hi viu ningú i que no està tancada amb clau. Hi pot entrar qui vulgui i quan vulgui. I això és el que em fa por. Per exemple, puc fer caure coses del cel, però la majoria de vegades no tinc ni idea del que faré caure. Què passaria si fes caure deu mil ganivets, o una bomba, o un gas tòxic? Amb una disculpa no n’hi hauria prou.

—Té raó. Amb una disculpa no n’hi hauria prou —va convenir en Hoshino—. Les sangoneres són una bona molèstia, però això altre que diu encara és pitjor.

—El senyor Johnnie Walker va entrar dins meu. Em va obligar a fer coses que jo no volia fer. Es va aprofitar de mi i jo no vaig tenir prou força per resistir-m’hi. I tot perquè dins meu no hi ha res.

—Per això vol tornar a ser el Nakata normal. Per tenir coses a dins.

—Justa la fusta. No sóc gaire espavilat, però sé fer mobles. En vaig fer molts anys. M’agradava fer cadires i taules i calaixeres. Fer coses que tenen forma és una cosa bona. I mentre vaig fer mobles no se’m va acudir mai tornar a ser el Nakata normal. De fet, no hi havia ningú que volgués entrar dins meu. Jo no tenia mai por de res, però des que vaig trobar el senyor Johnnie Walker que visc atemorit.

—Així, què li va fer en Johnnie Walker quan va ser dins seu?

El cel es va esquinçar amb un soroll terrible. El llampec havia caigut a prop. A en Hoshino li xiulaven les orelles. En Nakata va girar una mica el cap i, mentre esperava sentir el tro, va continuar acaronant la pedra amb les mans, ben a poc a poc.

—Em va fer vessar sang inútil.

—Sang?

—Sí, però em vaig embrutar les mans.

En Hoshino va pensar en les paraules que acabava de sentir, però no les va entendre.

—Sigui com sigui —va dir—, quan obri aquesta pedra tot tornarà al seu lloc, oi? Com l’aigua, que sempre cau de dalt a baix.

En Nakata es va quedar pensarós, o potser només va fer cara de quedar-s’hi.

—Potser no serà tan fàcil. La meva missió és trobar la pedra i obrir-la, però no sé que passarà després.

—Però, com és que aquesta pedra és a Shikoku?

—La pedra pot ser en qualsevol lloc. No cal que sigui a Shikoku. I tampoc cal que sigui una pedra.

—No ho entenc. Si pot ser en qualsevol lloc, per què no és a Nakano? S’hauria estalviat molts maldecaps.

En Nakata es va passar la mà pels cabells, tallats gairebé arran.

—És una pregunta difícil. He estat escoltant la pedra, però encara no l’entenc gaire. El que em sembla, però, és que tant vostè com jo havíem de creuar el pont i venir a Shikoku. A Nakano no ens n’hauríem sortit.

—Li puc fer una altra pregunta?

—Vostè dirà.

—Si obre aquesta pedra, passarà alguna cosa extraordinària? Com ara que aparegui un geni com el del conte d’Aladí, o que surti un príncep convertit en granota i ens faci una morrejada, o que se’ns mengin uns marcians…

—Tant pot ser que passi alguna cosa com que no passi res. Com que no l’he oberta mai, no sé com anirà. Primer l’he d’obrir i després ja ho veurem.

—Però pot ser perillós, oi?

—Sí, és clar.

—Ai, senyor —va fer en Hoshino. Llavors es va treure un Marlboro de la butxaca i el va encendre—. El meu avi sempre em deia: «El que et perd és que sempre te’n vas amb qui no coneixes sense pensar-t’ho dues vegades». Segur que sempre he estat així. De fet, ja ho diuen, que el que s’aprèn de petit no es perd mai. Però, què hi farem? Ara ja som a Shikoku i tenim la pedra. Ja no em puc fer enrere.

Encara que sigui perillós, l’hem d’obrir i veure què passa. Almenys tindré alguna cosa per explicar als néts.

—Senyor Hoshino, li he de demanar un favor.

—Endavant.

—Que pot aixecar la pedra?

—És clar.

—Vigili, que pesa més que ahir.

—No pateixi. No sóc l’Arnold Schwarzenegger, però tinc uns bons bíceps: a l’exèrcit vaig ser subcampió de braça. I, a més, vostè em va arreglar l’esquena.

En Hoshino es va posar dret, va agafar la pedra amb totes dues mans i va intentar aixecar-la. La pedra no es va moure ni un mil·límetre.

—És veritat. Pesa més que ahir —va dir en Hoshino, esbufegant—. Sembla que estigui clavada a terra.

—Costa molt perquè és la pedra d’entrada, i és molt important. Si es pogués moure com si res, malament. —També té raó.

Llavors van veure una recula de llampecs blancs travessant el cel i van sentir un seguit de trons que van fer estremir la terra fins al moll. En Hoshino va pensar que era com si algú hagués aixecat la tapa de l’infern. Finalment es va sentir un sol tro, molt a prop, que va anar seguit d’un silenci dens i opressiu. L’aire era humit i estantís, i hi surava alguna cosa sospitosa, com si una multitud d’orelles de mides diferents els estiguessin espiant. En Hoshino i en Nakata es van quedar glaçats, envoltats per la foscor d’aquell migdia. Al cap d’un moment hi va haver un cop de vent que va fer picar unes gotes grosses contra el vidre. Es van sentir més trons, però ja no eren tan forts com abans. El centre de la tempesta ja havia passat.

En Hoshino va aixecar el cap i va mirar al seu voltant. L’habitació li va semblar freda i distant, i les quatre parets més inexpressives que abans. Al cendrer, el Marlboro no havia perdut la forma, però s’havia convertit en cendra. En Hoshino va empassar saliva i es va treure el silenci de les orelles.

—Ei, senyor Nakata.

—Què hi ha, senyor Hoshino?

—Em sembla que tinc un malson.

—Sí. Jo també el tinc.

—Ja —va dir en Hoshino, decebut i gratant-se el lòbul de l’orella—. Uni, dori, teri, cateri, passa la veri, veri viron, compta’ls bé que tots hi són. Almenys això em distreu.

Llavors es va tornar a aixecar per intentar moure la pedra. Va agafar aire, el va mantenir, va concentrar la força a les mans i, fent un gruny, va aconseguir aixecar-la uns quants centímetres.

—S’ha mogut una mica —va dir en Nakata.

—Ara ja sabem que no està clavada. Però l’he de moure més, oi?

—Sí. L’ha de tombar.

—Com qui tomba una crep.

—Exacte —va dir en Nakata, fent que sí amb el cap—. A en Nakata li agraden molt les creps.

—Me n’alegro. Diu que a l’infern se’n mengen moltes. Vinga, tornem-hi. Em sembla que ja li tinc el peu al coll.

En Hoshino va tancar els ulls i es va concentrar al màxim, aplegant tota la força en un sol punt. Ara va de bo, va pensar. O ara o mai.

Va posar les mans en un lloc que li fos favorable, va agafar la pedra amb força i va compassar la respiració. Llavors va inspirar profundament i, fent un crit que va treure del fons de l’estómac, va aixecar la pedra fins a un angle de quaranta cinc graus. Era tot el que podia, però va aconseguir mantenir-la en aquella posició. Va prendre alè i va notar que tenia el cos ben adolorit: els ossos, els músculs i els nervis cridaven de mal. Però no es podia pas aturar llavors. Va tornar a inspirar profundament i va fer un altre crit que ja no va sentir. No tenia ni idea de què deia.

Va tancar els ulls i va treure forces d’on no en tenia. L’oxigen no li arribava al cervell i es va quedar en blanc. Els nervis li van petar un darrere l’altre, com quan es fonen els ploms. No hi veia. No hi sentia. No pensava. No tenia prou aire. Tot i així, va poder aixecar una mica més la pedra, que en un punt determinat se li va escapar i va acabar de girar tota sola. Va caure amb un soroll somort que va fer tremolar l’habitació. De fet, va ser com si tremolés tot l’edifici.

En Hoshino va caure d’esquena i es va quedar esbufegant sobre el tatami. Tenia el cap ple de remolins de fang tou. Va pensar que mai més tornaria a aixecar una cosa tan pesant. (En aquell moment no podia saber-ho, però més endavant va quedar clar que aquest pensament era massa optimista).

—Senyor Hoshino.

—Què hi ha?

—Gràcies a vostè hem obert la pedra d’entrada.

—Ei, avi… Senyor Nakata, vull dir.

—Què mana?

Estirat de panxa enlaire i amb els ulls tancats, en Hoshino va tornar a inspirar profundament i va treure l’aire.

—Si no l’obro, ja puc plegar.