8

INFORME DEL SERVEI D’INTEL·LIGÈNCIA DE L’EXÈRCIT DELS ESTATS UNITS DATA: 12 DE MAIG DEL 1946 TÍTOL: «INCIDENT DE LA MUNTANYA DEL BOL D’ARRÒS, 1944»: INFORME DOCUMENT NÚM.: PTYX-722-8936745-42216-WWN

El que segueix és la transcripció de l’entrevista enregistrada amb Shigenori Tsukayama (52 anys), professor del Departament de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat Imperial de Tòquio, que va tenir lloc durant tres hores a la seu de la Comandància Suprema de les Forces Aliades. Els números per accedir als documents relacionats amb aquesta entrevista són els compresos entre el PTYX-722-SQ-267 i el PTYX-722-SQ-291. (Atenció: els documents 271 i 278 no estan localitzables).

Observacions de l’entrevistador, el tinent Robert O’Connell:

«El professor Tsukayama manté una actitud serena, tal com es pot esperar d’un especialista com ell. És un dels millors psiquiatres del Japó i ha publicat uns quants llibres excel·lents en aquest camp. A diferència de la majoria de japonesos, no parla amb vaguetats. Distingeix clarament el que són fets del que són suposicions. Abans de la guerra va ser a la Universitat de Stanford com a professor convidat, i parla anglès força bé. Segur que és una persona admirada i respectada».

Vam rebre l’ordre de l’exèrcit perquè visitéssim immediatament aquells nens. Érem a mitjan novembre del 1944. No era gaire habitual que rebéssim ordres o demandes de l’exèrcit. Com ja saben, l’exèrcit té un departament mèdic força important, i com que és una organització autònoma que ha de vetllar per la discreció normalment resolen els problemes internament. A banda dels casos en què els calen tècniques o coneixements específics que només tenen els especialistes o els investigadors externs, gairebé mai no recorren a metges o a investigadors que no pertanyen a l’exèrcit.

Per això, quan ens van cridar de seguida ens vam imaginar que devia ser un cas especial. Si he de dir la veritat, no m’agradava treballar sota les ordres de l’exèrcit.

Normalment, el que perseguien no eren veritats acadèmiques sinó conclusions que es corresponguessin amb les seves idees preconcebudes o solucions senzilles i efectives. Tant els feia la lògica. Però com que estàvem en guerra no podíem pas portar-los la contrària. No teníem cap altra opció que callar i obeir.

Malgrat els bombardejos nord-americans, a la universitat continuàvem les nostres investigacions, si bé a la majoria d’estudiants i de doctorands els havien cridat a files. Al Departament de Psiquiatria en concret no se n’havia lliurat cap, de manera que només quedàvem els professors. Quan vam rebre l’ordre de l’exèrcit, vam deixar les investigacions a mitges i, sense perdre gens de temps, ens vam enfilar a un tren per anar a ***, a la prefectura de Yamanashi. Érem jo, un company del Departament de Psiquiatria i un membre del Departament de Neurocirurgia que feia temps que feia recerca amb nosaltres.

En arribar, el primer que van fer va ser avisar-nos que el que ens anaven a explicar era secret militar, i que per tant no ho podríem revelar a ningú. Tot seguit ens van posar al corrent de l’incident que havia passat a primers de mes. Setze nens i nenes havien quedat inconscients al bosc; quinze havien tornat en si després, i no recordaven res del que els havia passat. Hi havia un nen, però, que no havia recuperat el coneixement i encara estava ingressat en un hospital militar de Tòquio.

El metge militar que havia visitat la canalla just després de l’incident ens va explicar amb tot detall el que havia passat des del punt de vista mèdic. Era el comandant Toyama. Normalment, els metges de l’exèrcit es preocupen més per mantenir el seu petit reducte que no pas per la medicina, però per sort el comandant Toyama era un metge com cal, amb molt talent. Encara que fóssim de fora, mai no ens va parlar amb aires de superioritat ni va intentar amagar-nos res.

Ens va transmetre tota la informació necessària de manera objectiva i detallada.

Ens va ensenyar tots els informes. Era evident que el seu objectiu era aclarir els fets. Ens va causar molt bona impressió.

El fet més important que vam constatar amb la informació que ens van donar va ser que des del punt de vista mèdic als nens no els havia quedat cap seqüela. Amb totes les proves que s’havien fet des de just després de l’incident fins a aquell moment no s’havia detectat cap anomalia, ni interna ni externa. Els nens es trobaven exactament igual que abans de l’incident i tenien una salut perfecta. Unes anàlisis van determinar que alguns tenien paràsits, però això no era res extraordinari. A banda d’això, no presentaven cap altre símptoma: ni mals de cap, ni marejos, ni dolor, ni pèrdua de la gana, ni insomni, ni abaltiment, ni diarrea, ni malsons.

El que era més estrany era que les dues hores durant les quals havien perdut el coneixement se’ls havien esborrat del cervell. Això els passava a tots, sense excepció. No recordaven que s’havien desplomat, com si els ho haguessin arrencat de soca-rel. Més que una «pèrdua» de memòria era una «manca» de memòria. Sóc conscient que no són termes mèdics, però els faig servir perquè em van bé: entre pèrdua i manca hi ha una gran diferència. Dit d’altra manera… a veure… imaginin un tren de càrrega que avança per la via. Si desapareix la càrrega d’un vagó, estem parlant d’una pèrdua. Si, a més de la càrrega, també desapareix el vagó, ens trobem davant una manca.

Vam parlar de la possibilitat que la canalla hagués inhalat alguna mena de gas tòxic. El comandant Toyama ens va dir: «Evidentment que ho hem considerat, i per això és un assumpte militar, però, tal com estan les coses no és més que una possibilitat molt remota». I llavors va afegir: «El que els diré tot seguit és un secret militar, de manera que no hauria de sortir d’aquí…».

Resumint, ens va explicar que l’exèrcit duia a terme investigacions secretes per desenvolupar armes químiques, com ara gasos tòxics i armes biològiques, però que bàsicament ho feia una unitat especial a la Xina continental, no pas en territori japonès. Fer-ho en un espai tan petit i tan densament poblat com el Japó comportava massa riscos. També va dir que no ens podia revelar si aquelles armes estaven emmagatzemades al nostre país, però que sí que ens podia assegurar que en cap cas es trobaven a la prefectura de Yamanashi.

Així, el comandant va negar rotundament que a Yamanashi hi hagués cap arma especial, inclòs algun gas tòxic.

Exacte. Ho va dir clarament. No podíem fer altra cosa que creure’ns-el, i de fet semblava que ens deia la veritat. Respecte a la hipòtesi que un B29 nord-americà hagués deixat anar un gas tòxic, també vam arribar a la conclusió que era molt improbable. Si haguessin desenvolupat una arma així i l’haguessin volgut provar, l’haurien utilitzat en una ciutat més gran, on els efectes haurien estat més importants. Llençant un o dos explosius en un lloc tan remot com aquell ni tan sols podien comprovar-ne els efectes. I fins i tot en el supòsit que haguessin tirat alguna mena de gas, des del punt de vista militar una arma que només és capaç de fer perdre el coneixement a unes quantes criatures no tindria cap sentit.

A més a més, pel que sabem no hi ha cap tipus de gas tòxic, ja sigui artificial o natural, que no deixi seqüeles a qui s’hi exposa. I sobretot si parlem de criatures: com que són més sensibles i tenen un sistema immunològic més feble que els adults, és impossible que un gas tòxic no els afecti els ulls o les membranes mucoses. Pel que fa a la possibilitat d’enverinament per ingestió d’algun aliment tòxic, també la vam descartar per les mateixes raons.

Així, l’únic que ens quedava eren problemes psicològics o de funcionament cerebral. Si l’incident havia provocat aquesta mena de seqüeles internes, la medicina normal no servia per trobar la causa, i encara menys per avaluar-los o quantificar-los. Arribats a aquest punt, finalment vam entendre per què ens havien cridat a nosaltres.

Vam entrevistar totes les criatures que havien perdut el coneixement de resultes de l’incident. També vam sentir la versió de la mestra que els acompanyava i la del metge que els va atendre de seguida. El comandant Toyama també hi era. Tot i així, aquestes entrevistes no ens van aportar gairebé cap informació nova. Només van servir per confirmar el que el comandant ja ens havia explicat. Els nens no recordaven res del que els havia passat. Van veure una lluïssor al cel que semblava un avió i després, mentre pujaven l’Owanyama, es van aturar al mig del bosc per buscar bolets. Llavors el temps es tallava i la següent cosa que recordaven era trobar-se estirats a terra, envoltats de professors i policies esverats. Es trobaven bé, no els feia mal res i no estaven marejats. Només tenien el cap una mica enterbolit, com si s’acabessin de llevar al matí. Només això. Tots van explicar el mateix, fil per randa.

En acabar les entrevistes vam concloure que es tractava d’un cas d’hipnosi col·lectiva. Pels símptomes que els professors i el metge de l’escola van observar al lloc dels fets, aquesta possibilitat era la que tenia més sentit. El moviment regular dels ulls, la manca de records, la baixada de la temperatura, l’alentiment dels batecs i del ritme respiratori… Tot això coincidia. I si la mestra que els acompanyava no havia quedat hipnotitzada era perquè el que fos que hagués provocat la hipnosi no afectava els adults.

Tot i així, encara no en podíem determinar la causa. En general, perquè es produeixi una hipnosi col·lectiva calen dos factors. El primer és que el grup ha de ser homogeni i trobar-se en les mateixes circumstàncies. El segon és que ha d’haver-hi un detonador, com un gallet que actua simultàniament sobre tots els membres del grup i els provoca la mateixa reacció. En aquest cas, podria ser la lluïssor d’aquell avió que havien vist abans d’entrar al bosc. De fet, tots el van veure alhora i es van començar a desmaiar al cap d’uns quants minuts.

Evidentment, això només era una hipòtesi, i podria molt ben ser que hi hagués hagut algun altre detonador que no coneixem. Vaig indicar al comandant Toyama que es podia tractar d’una hipnosi col·lectiva, deixant-li clar, això sí, que no era més que una suposició. Els meus dos companys hi estaven d’acord. Per casualitat, estava indirectament relacionat amb el nostre tema de recerca.

«Sembla tenir una certa lògica», va dir el comandant Toyama després de pensar-s’ho una mica. «No és el meu camp, però em sembla una hipòtesi força probable. Ara, hi ha un punt que no em queda clar: què els va fer despertar d’aquesta hipnosi col·lectiva? Suposo que deu haver-hi un detonador invers, oi?».

Vaig admetre que no ho sabia. L’únic que podia fer era respondre-li amb una altra hipòtesi. «Deu ser un sistema que fa que, quan ha passat un període de temps determinat, automàticament tot torni a l’estat inicial», li vaig dir. El cos humà té un sistema de defensa molt fort, i encara que hi hagi la intrusió temporal d’un cos extern, quan passa un cert període és com si es disparés un sistema d’emergència que des-programa aquest cos extern que ens bloqueja les funcions normals —en aquest cas, els efectes de la hipnosi col·lectiva— i l’elimina.

Ara no tinc els documents a mà i malauradament no puc citar les xifres exactes, vaig dir-li al comandant, però a l’estranger s’han documentat casos similars. Tots estan considerats «misteris» que no admeten una explicació lògica. Unes quantes criatures que perden el coneixement al mateix moment i es desperten al cap d’unes quantes hores sense recordar res del que els ha passat entremig.

Dit d’una altra manera, aquest incident és molt singular, però no és res que no hagi passat abans. Cap al 1930, per exemple, als afores d’un poblet de Devonshire, va passar un incident molt estrany. Sense cap motiu aparent, un grup de nens i nenes que caminaven en fila per un camí van caure l’un darrere l’altre i van quedar inconscients. Al cap d’unes quantes hores, tots van recuperar el coneixement i van tornar a l’escola pel seu propi peu, com si no els hagués passat res. El metge els va visitar immediatament, però no els va trobar res estrany. Cap no es recordava del que havia passat.

A final del segle XIX, a Austràlia va passar una cosa semblant. Als afores d’Adelaida, unes quinze noies d’una escola privada van quedar inconscients mentre estaven d’excursió i al cap d’una estona van tornar en si. No tenien cap ferida ni cap seqüela. Tothom es va pensar que havia estat una insolació, però el cert és que totes van perdre el coneixement i el van recuperar pràcticament al mateix temps. A més a més, sembla que el dia que va passar no era especialment calorós. Ara bé, com que no devien trobar-hi cap altra explicació, van considerar que havia estat un cop de sol.

Aquests casos tenen alguns punts en comú: tots van passar a grups de nens i nenes que estaven una mica allunyats de l’escola; totes les criatures van quedar inconscients i van tornar en si gairebé simultàniament, i cap no presentava seqüeles de cap mena. Pel que fa als adults que hi eren presents, hi ha casos en què també van perdre el coneixement i casos en què no. En aquest aspecte, cada cas és diferent.

Hi ha hagut altres incidents semblants, però aquests dos són els més representatius, ja que són els més ben documentats i els que ofereixen una explicació acadèmica més satisfactòria. Ara bé, en l’incident de Yamanashi hi havia un element que el feia diferent d’aquests dos: hi havia un nen que no s’havia recuperat de la hipnosi o de la manca de memòria. Evidentment, de seguida vam pensar que aquell nen podia ser el desllorigador del cas. En acabar la nostra feina vam tornar a Tòquio i ens vam presentar a l’hospital militar on estava ingressat.

Així, si l’exèrcit estava interessat en aquest cas era perquè es podia tractar d’un atac amb un gas tòxic?

Diria que sí. Però el comandant Toyama els en podria donar més detalls que jo. Potser val la pena que l’hi preguntin directament.

El comandant Toyama va morir en acte de servei el març del 1945, durant un bombardeig a Tòquio.

Vaja. Em sap greu. En aquesta guerra hem perdut tanta gent prometedora…

De totes maneres, l’exèrcit va concloure que l’incident no havia estat provocat per un atac amb «armes químiques». La causa encara no s’ha aclarit, però van decidir que no tenia relació amb la guerra. És així?

Sí. Això és el que tinc entès. En aquell punt van donar la investigació per acabada.

El nen que no havia recuperat el coneixement, en Nakata, es va quedar a l’hospital militar, ja que el comandant Toyama s’hi va interessar personalment i, pel que sembla, tenia algun contacte entre els metges. Per això nosaltres vam poder anar-hi cada dia i quedar-nos-hi a la nit, fent torns, per estudiar el cas des de diversos angles.

Tot i que el nen estava inconscient, les seves funcions continuaven amb tota normalitat. Li donaven aliment per via intravenosa i orinava regularment. Al vespre, quan apagàvem el llum de l’habitació, tancava els ulls i no els obria fins l’endemà al matí. Deixant de banda el fet que estava inconscient, semblava estar del tot sa.

Estava en coma, però no semblava que somiés. Quan algú somia mostra reaccions típiques, com ara moure els ulls o canviar l’expressió de la cara. A més a més, el cor et batega més de pressa perquè reacciones al que experimentes en el somni.

Però en Nakata no mostrava cap d’aquests signes. El ritme cardíac, la temperatura i la respiració els tenia una mica més baixos del normal, però sorprenentment estables.

Potser és una manera de dir-ho una mica estranya, però era com si se n’hagués anat a algun lloc i hagués deixat el seu cos com un simple recipient que mantenia les funcions essencials al mínim nivell per sobreviure. Em va venir al cap el concepte de «separació de l’ànima». El coneixen? Surt molt a les llegendes tradicionals japoneses, en què l’ànima se separa del cos durant un temps, se’n va molt lluny per dur a terme una tasca important i després torna al cos. És una cosa semblant als espectres que surten a la Història de Genji. No és que l’ànima se separi del cos un cop el cos és mort, sinó que se’n separa mentre encara és viu, suposant que tingui prou voluntat per fer-ho. Aquesta idea que l’ànima és capaç de separar-se del cos en vida està fortament arrelada en l’imaginari japonès des de l’antiguitat. Ara bé, com que no hi ha manera de demostrar-ho científicament, no tinc clar que es pugui proposar com una hipòtesi.

No cal dir, però, que el nostre objectiu era que aquell nen sortís del coma i que recuperés el coneixement. Vam fer tot el possible per trobar el detonador invers que el tragués d’aquell estat. Vam provar tot el que se’ns acudia. Vam fer venir els seus pares uns quants dies seguits perquè el cridessin ben fort, però no va reaccionar. Vam intentar tots els trucs de la hipnosi i vam provar de suggestionar-lo amb diversos mètodes: li vam picar de mans davant la cara de totes Ics maneres possibles, li vam fer escoltar música que coneixia, li vam llegir fragments dels llibres de text, li vam fer olorar els plats que més li agradaven, li vam portar un gat que tenien a casa i que s’estimava molt: vam fer tot el possible per fer-lo tornar a aquest món, però no vam obtenir cap resultat.

I quan feia dues setmanes que fèiem totes aquestes proves, quan ja havíem esgotat totes les possibilitats que se’ns havien acudit i estàvem exhaustos i desesperançats, es va despertar en sec. No li vam fer res especial, sinó que es va despertar perquè semblava que li havia arribat el moment de fer-ho.

Aquell dia va passar res fora del normal?

Res que valgui la pena esmentar. Tot va anar com sempre. A les deu va venir la infermera per treure-li sang. Just llavors va tossir una mica i els llençols es van tacar de sang. No gaire i, a més a més, de seguida els hi van canviar. Aquesta és l’única diferència respecte als altres dies. El nen es va despertar una mitja hora després d’això. De cop es va asseure, es va estirar i va mirar al seu voltant. Havia tornat en si i semblava que es trobava perfectament. Però aviat ens vam adonar que havia perdut la memòria. No recordava ni com es deia. Ho havia oblidat tot: el lloc on vivia, l’escola on anava, la cara que feien els seus pares. No sabia llegir. No sabia que érem al Japó ni que això era la Terra. Ni tan sols era capaç d’entendre què era el Japó o què era la Terra. Havia tornat al món amb el cap literalment buit, ben bé com un full en blanc.