34

Els massius núvols foscos van travessar la ciutat feixugament i, descarregant una ràfega de llamps que semblava buscar uns principis morals perduts per tots els racons, es van diluir en un eco distant i rabiüt que arribava del cel de llevant. La pluja va parar en sec i va seguir un silenci estrany. En Hoshino es va aixecar i va obrir la finestra per airejar l’habitació. Els núvols foscos ja no es veien i el cel tornava a estar cobert d’aquella mena de membrana de núvols pàl·lids. Els edificis estaven xops, i les esquerdes de les parets es veien fosques, com les venes d’una persona gran. Els fils elèctrics regalimaven i formaven nous tolls a terra. Els ocells sortien del lloc on s’havien aixoplugat i piulaven a la recerca dels insectes que havien sortit amb la pluja.

En Hoshino va girar el coll uns quants cops, per assegurar-se que tenia tots els ossos a lloc, i va estirar l’esquena tan fort com va poder. Llavors es va asseure al costat de la finestra i, després de donar un altre cop d’ull a fora, es va treure un Marlboro de la butxaca i el va encendre.

—Escolti, senyor Nakata. Amb el que ens ha costat girar la pedra i obrir l’entrada, i no ha passat res. No han sortit granotes, ni genis, ni res de res. En part, ja m’està bé… Però els trons i l’ambient eren tan perfectes que m’he quedat amb ganes de més.

No hi va haver resposta. En girar-se va veure en Nakata agenollat a terra i inclinat endavant, amb els braços estirats i els ulls tancats. Semblava un insecte desvalgut.

—Què passa? Que no es troba bé? —li va preguntar en Hoshino.

—Em sap greu, però estic una mica cansat. No em trobo gaire bé. Hauria de dormir una estona.

Efectivament, estava blanc com el paper. Tenia els ulls enfonsats i les mans tremoloses. Era com si en les últimes hores s’hagués fet vell a marxes forçades.

—Entesos. Ara li estenc el futon i podrà dormir tant com vulgui —va dir en Hoshino—. Segur que es troba bé? Li fa mal la panxa? Té ganes de vomitar? Li xiulen les orelles? Vol anar de ventre? Vol que avisi un metge? Que té assegurança?

—Sí, el senyor governador em va donar una targeta, i la porto a la bossa.

—Molt bé. Però escolti, senyor Nakata —va dir en Hoshino mentre treia el futon de l’armari i l’estenia a terra—. Ja sé que no és el moment d’entrar en detalls, però la targeta no l’hi va pas donar el governador. És una targeta de la Seguretat Social, o sigui que l’hi va donar l’Estat. Diria. El governador no s’ocupa pas de tot. Deixi’l estar tranquil, entesos?

—Sí. Entesos. El governador no em va donar la targeta. Intentaré deixar-lo tranquil. Però, senyor Hoshino, sigui com sigui, en Nakata no necessita cap metge.

Si dormo una mica em trobaré millor.

—Ei, senyor Nakata, ara no em digui que dormirà tren-ta-sis hores seguides com l’altra vegada.

—Em sap greu, però no ho sé. Quan me’n vaig a dormir no em faig cap horari.

—En això té raó —va dir en Hoshino—. Vinga, faci. Dormi tant com vulgui. De fet, ha tingut un matí complicat, parlant amb la pedra i aguantant la tronada. I a sobre s’ha obert l’entrada. No es fa cada dia, això. Ha hagut de pensar molt, i deu estar cansat. No pateixi per res i dormi tranquil, que jo m’ocupo de la resta.

—Moltes gràcies. Em sap greu molestar-lo tant. No tinc paraules per agrair-li el que fa. Si no fos per vostè, estaria ben perdut. Fins i tot ha deixat la feina per ajudar-me.

—Ah, sí —va fer en Hoshino, compungit. Havien passat tantes coses que s’havia oblidat completament de la feina—. Ara que ho diu, és veritat. Aviat hauria de tornar-hi. L’amo deu estar ben emprenyat. Li vaig trucar per dir-li que m’agafava un parell o tres de dies, però no li he dit res més. Quan torni em caurà una bona esbroncada. —Va encendre un altre Marlboro i va treure el fum per la boca a poc a poc. Llavors va mirar un corb que hi havia posat al capdamunt d’un pal elèctric i li va fer una carota—. Però és igual. Que digui el que vulgui. Com si vol treure aigua bullint per les orelles. Aquests anys he treballat com un ase. «Ei, Hoshino, que no tinc ningú per anar a Hiroshima aquesta nit. Que t’hi pots arribar?». «Oh, i tant que sí». No m’he queixat mai. I per això m’he malmès l’esquena d’aquesta manera.

Si no me l’arriba a posar a lloc, ja hauríem vist què hauria passat. Encara no tinc trenta anys i és una feina d’escarràs. No tinc per què deixar-m’hi la salut. No és cap pecat, agafar uns quants dies de festa de tant en tant… Sap què, senyor Nakata?

En dir això, en Hoshino es va adonar que en Nakata ja dormia profundament.

Estava de panxa enlaire, amb els ulls i els llavis ben tancats i respirant tranquil·lament pel nas. Tenia la pedra al costat del llit, de cap per amunt.

—Renoi, s’adorm en un no-res —va dir en Hoshino, sorprès.

Per matar el temps es va estirar al tatami i va engegar el televisor, però els programes de tarda eren tan insuportablement dolents que va decidir anar a fer un volt. Començava a anar curt de calçotets i se n’havia de comprar. No suportava rentar la roba, i s’estimava més comprar-se roba interior barata que no pas haver de rentar la bruta. Es va aturar a la recepció de l’hostal a pagar una altra nit i va dir que no despertessin el seu company.

—Ara, que encara que volguessin potser no se’n sortirien —va dir.

Va caminar una estona pels carrers, que feien la típica olor de després de la pluja. Anava amb la indumentària habitual: la gorra dels Chunichi Dragons, les Ray-Ban tenyides de verd i la camisa hawaiana. Va passar per l’estació per comprar el diari, on va mirar el resultat dels Chunichi Dragons (havien perdut al camp de la Hiroshima) i després va consultar la cartellera. Feien la nova d’en Jackie Chan, i va decidir anar-hi. L’hora li anava bé. Va preguntar al lloc de policia on era el cine, i com que no era gaire lluny s’hi va arribar a peu. Va comprar l’entrada, va entrar i va mirar la pel·lícula menjant cacauets.

En sortir del cine ja fosquejava. No és que tingués gaire gana, però com que no tenia res millor a fer va anar a sopar. Va entrar al primer restaurant que li va semblar i va demanar una ració de sushi i una cervesa. Com que estava més cansat del que es pensava, només se’n va beure mitja ampolla.

És clar, va pensar, aixecar aquella pedra m’ha deixat ben baldat. Em sento com el germà gran d’«Els tres porquets». Si vingués el llop i bufés una mica, m’enviaria a Okayama.

En sortir del restaurant va entrar en una sala de pachinko, on en un moment es va deixar dos mil iens. No era el seu dia. Va sortir del pachinko i va voltar una estona més pel centre. De cop es va adonar que encara no havia comprat la roba interior, que de fet era la raó per la qual havia sortit de l’hostal. Llavors va entrar en una botiga d’oportunitats i va comprar calçotets, samarretes imperi i mitjons.

Ara ja podia llençar la roba bruta. Va pensar que també s’havia de comprar una camisa hawaiana, i després de mirar-ho en diverses botigues va arribar a la conclusió que a Takamatsu era impossible trobar-ne una que li agradés. Anava amb camises hawaianes tant a l’estiu com a l’hivern, però no es posava pas la primera que trobava.

Es va aturar en una fleca i hi va comprar uns quants pa-nets i un suc de taronja per si en Nakata es despertava a mitja nit. Després va passar pel banc i va treure cinquanta mil iens, que es va posar a la cartera. També va comprovar que al compte encara li quedaven força diners. Els últims anys havia treballat tant que no havia tingut ni temps de gastar-se’ls.

Ja era ben fosc. De sobte li van venir ganes de prendre’s un cafè. Va mirar al seu voltant i va veure el rètol d’una cafeteria que quedava una mica apartada del carrer principal. Era una cafeteria com les d’abans, de les que ja no se’n troben. Hi va entrar, es va asseure en una cadira tova i molt còmoda, i va demanar un cafè.

Per uns altaveus sòlids, de fusta de noguer i de fabricació britànica, sonava música de cambra. Ell era l’únic client. Es va arrepapar a la cadira i, per primer cop en molt temps, es va relaxar. Tot el que hi havia a la cafeteria era senzill, natural i agradable. El cafè, servit en una bona tassa, era espès i deliciós. Va tancar els ulls i, respirant pausadament, va parar l’orella a aquella històrica combinació de corda i piano. Gairebé mai havia escoltat música clàssica, però aquella va aconseguir calmar-lo i el va posar en un estat reflexiu.

Assegut en aquella cadira, amb els ulls tancats i escoltant la música, en Hoshino va pensar moltes coses, la majoria relacionades amb ell. Però com més pensava, menys real li semblava la seva existència. Li feia l’efecte que no era més que un apèndix insignificant.

Per exemple, sempre he estat dels Chunichi Dragons, es va dir, però, què són els Dragons per mi? Si guanyessin als Yomiuri Giants, jo seria millor? Segur que no, va pensar. Així, com és que fins ara he anat sempre amb ells, com si fossin fills meus?

En Nakata diu que està buit, i potser té raó. Però, i jo? Ell es va quedar buit perquè de petit va tenir un accident, però jo ni això. Si ell està buit, jo encara més.

Almenys ell té alguna cosa que m’ha empès a seguir-lo fins aquí, alguna cosa especial que no sabria dir què és.

En Hoshino va demanar una altra tassa de cafè.

—Així, li ha agradat el nostre cafè? —li va preguntar el propietari de la cafeteria, que tenia els cabells blancs. (Evidentment, en Hoshino no sabia que es trobava davant un antic funcionari del Ministeri d’Educació que en jubilar-se havia tornat a Takamatsu i hi havia obert una cafeteria on posava música clàssica i servia bon cafè).

—Sí, és boníssim. Fa molt bona olor.

—El torro jo mateix. I trio els grans un per un.

—Així no m’estranya que sigui tan bo.

—Que li molesta la música?

—La música? —va fer en Hoshino—. I ara. És molt bona. Qui toca?

—El trio Rubinstein, Heifetz, Feuermann. Els deien el Trio del Milió de Dòlars.

Són uns grans artistes. És una gravació del 1941, però no ha perdut gens d’esclat.

—És veritat. El que és bo no es fa mai vell.

—Hi ha qui prefereix un trio «Arxiduc» més estructurat, més clàssic i més directe, com ara la versió que en fa el Trio Oistrach.

—A mi ja m’agrada aquesta —va dir en Hoshino—. És com més agradable.

—És molt amable —va dir el propietari de la cafeteria, donant-li les gràcies en nom del Trio del Milió de Dòlars.

Quan el propietari va tornar darrere el taulell, en Hoshino es va prendre el segon cafè i va continuar reflexionant.

Almenys ara ajudo una mica en Nakata, va pensar. Li llegeixo el que ell no pot llegir, i li vaig trobar la pedra. No està malament, això de sentir-se útil. De fet, no me n’havia sentit mai. He deixat plantats els de la feina, he vingut fins a Shikoku i no he parat de fer bajanades, però no me’n penedeixo gens.

És com si fos on he de ser. Quan sóc amb en Nakata no m’escalfo la closca pensant qui sóc i totes aquestes ximpleries. Potser no es pot comparar, però els deixebles de Buda o de Jesucrist devien sentir el mateix. Mentre sigui al costat de Buda no cal que em preocupi de mi. Més que la doctrina o la veritat, els devia agradar aquesta sensació.

Quan era petit l’avi m’explicava contes dels deixebles de Buda. N’hi havia un que es deia Myoga, i era tan totxo que no es podia aprendre ni un sol sutra. Era la riota dels altres deixebles. I un dia Buda li va dir: «Escolta, Myoga, no cal que t’aprenguis cap sutra. En lloc d’això, vull que seguis a la porta i netegis les sabates a tothom». Com que era molt obedient, en Myoga no va engegar Buda a prendre pel sac. Es va passar deu o vint anys netejant sabates, fins que un dia va tenir una il·luminació i es va convertir en un dels deixebles més destacats de Buda. En Hoshino recordava bé aquesta història perquè pensava que passar-se deu o vint anys netejant les sabates dels altres era una merda. En pensar-hi de nou, però, la història li va evocar altres coses. Va pensar que la vida era una merda es mirés com es mirés. L’únic és que de petit encara no ho sabia.

Aquests pensaments el van tenir ocupat fins que es va acabar el trio «Arxiduc».

Aquella música l’ajudava a pensar.

—Ei —va dir per cridar el propietari—. Com ha dit que es deia aquesta música?

—És el trio «Arxiduc», de Beethoven.

—El trio «Arxibuc»?

—No, Arxiduc. Beethoven el va dedicar a l’arxiduc Rodolf d’Àustria. No és el títol oficial, però es coneix com el trio «Arxiduc». L’arxiduc Rodolf era fill de l’emperador Leopold II, i tenia molt talent per a la música. Als setze anys es va convertir en deixeble de Beethoven, a qui admirava i amb qui va estudiar teoria musical i piano.

No va triomfar ni com a compositor ni com a pianista, però va saber quedar-se en un segon pla i ajudar Beethoven en les qüestions més materials. Si no hagués estat per ell, Beethoven potser les hauria passat més magres.

—Al món hi ha d’haver gent així, oi? —va dir en Hoshino.

—I tant.

—Si tots fóssim genis no ens aclariríem. Sempre hi ha d’haver algú que s’ocupi de les qüestions materials.

—Ja ho pot ben dir. Si tots fóssim genis, malament rai.

—M’ha agradat, aquesta música.

—És meravellosa. Jo no em canso mai d’escoltar-la. És el trio per a piano més elegant de tots els de Beethoven. El va compondre als quaranta anys, i després ja no en va compondre cap més. Devia pensar que amb aquesta peça havia arribat al màxim.

—Em sembla que ja l’entenc. Arribar al màxim és important en tot.

—Torni quan vulgui.

—Fins una altra.

Tal com s’imaginava, en tornar a l’habitació en Nakata encara dormia. Com que era la segona vegada que ho feia, no li va estranyar gens. Que dormís tant com volgués. Va deixar la bossa amb els panets i el suc de taronja al costat de la pedra, que continuava al mateix lloc i en la mateixa posició, i es va banyar. Un cop net, es va posar la roba interior nova, va llençar la vella a la paperera i es va ficar al futon, on es va adormir de seguida.

L’endemà es va despertar abans de les nou. En Nakata continuava dormint com un soc, exactament en la mateixa postura que a la nit. Respirava de manera pausada i regular. Dormia com un soc. En Hoshino va esmorzar sol i va demanar a la cambrera que no despertés el seu company.

—No cal que amagui els futons —va dir.

—Vol dir que és normal que dormi tant? —li va preguntar la cambrera.

—No pateixi, que no es morirà. Ha de dormir per recuperar les forces. El conec bé.

Va comprar el diari a l’estació i va seure en un banc per mirar la cartellera. En un cine de prop de l’estació feien una retrospectiva de François Truffaut. En Hoshino no tenia ni idea de qui era Truffaut (ni tan sols sabia si era un home o una dona), però com que feien sessió doble i havia de passar l’estona d’alguna manera, va decidir arribar-s’hi. Passaven «Els quatre-cents» cops i «Dispareu al pianista». Els espectadors es podien comptar amb els dits d’una mà. No es pot dir que en Hoshino fos un gran cinèfil. De tant en tant anava al cine, però només per veure-hi pel·lícules d’acció i de kung-fu. Per això va trobar que aquelles obres primerenques de Truffaut eren un pèl difícils i massa lentes. Tot i així, li va agradar l’ambient personal, el to de les imatges i les suggerents descripcions psicològiques. Almenys no es va avorrir. En acabar va pensar que no li faria res veure altres pel·lícules d’aquell director.

En sortir del cine va voltar una estona pels carrers més comercials i va entrar a la mateixa cafeteria del dia abans. El propietari se’n recordava. En Hoshino es va asseure a la mateixa cadira i va demanar un cafè. No hi havia ningú més. Pels altaveus sonava una peça per a violoncel.

—És el concert per a violoncel número u de Haydn. El solista és Pierre Fournier —li va dir el propietari en portar-li el cafè.

—És un so molt natural, oi? —va dir en Hoshino.

—És veritat —va convenir el propietari—. Pierre Fournier és un dels meus músics favorits. És com el bon vi. Té cos i aroma, escalfa la sang i anima el cor. Sempre li dic Mestre Fournier. No el conec personalment, però per mi sempre ha estat com un guia.

Mentre escoltava el violoncel fluid i elegant de Fournier, en Hoshino va recordar la seva infantesa. Quan cada dia anava a pescar al riu de prop de casa. En aquella època no m’havia de plantejar res, va pensar. Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m’ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, no? Si és així, com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m’omplia i m’he quedat buit? A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré. Aquí falla alguna cosa. No vaig a l’hora. Encara puc canviar de rumb?

—Escolti —va dir en Hoshino al propietari de la cafeteria, que era darrere el taulell.

—Digui.

—Si té temps i no és molèstia, Que voldria seure a parlar una estona amb mi?

M’agradaria saber més coses d’aquest Haydn.

Al propietari, que era un home més aviat tímid, li encantava parlar de música clàssica, de manera que no va tenir cap inconvenient a seure a la taula d’en Hoshino i a parlar-li ferventment de la vida i l’obra de Haydn. Li va explicar que, al llarg de la seva llarga vida, Haydn havia treballat al servei de molts mecenes i havia compost una gran quantitat d’obres per encàrrec. Era un home pràctic, amable, humil i generós, però alhora era un personatge complex que havia de conviure amb una vida interior fosca i turmentada.

—En certa manera —va continuar el propietari de la cafeteria—, era un misteri.

Només ell sabia la intensitat de les emocions que sentia, però com que va néixer en una època tan rígida i tan classista va haver de reprimir el seu ego i viure amb un posat alegre. Si no, l’haurien esclafat. Molta gent considera que no arriba a la talla de Mozart o de Bach, tant pel que fa a la música com pel que fa a la manera com va viure. I és cert que al llarg de la seva vida va ser innovador però no pas avantguardista, però si escoltes la seva música amb atenció hi pots trobar una preocupació latent pel jo modern. És com un eco llunyà i contradictori que batega sordament en tota la seva música. Escolti aquest acord mateix. Ho ha sentit? No és gaire evident, però hi ha un esperit introvertit i persistent, ple d’una curiositat dúctil i juvenil.

—Sembla una pel·lícula de François Truffaut.

—Exacte —va dir el propietari, donant un copet a l’espatlla d’en Hoshino—. Té tota la raó. És exactament el que hi ha al fons de les pel·lícules de Truffaut. Un esperit introvertit i persistent, ple d’una curiositat dúctil i juvenil.

Quan es va acabar la música de Haydn, en Hoshino va demanar que li tornés a posar la versió del trio «Arxiduc» interpretada per Rubinstein, Heifetz i Feuermann, i mentre l’escoltava va tornar a pensar en les seves coses.

Penso seguir en Nakata fins que pugui, va decidir en Hoshino. Els de la feina ja s’ho faran.