33

Acabo els preparatius per obrir abans que arribi l’Oshima. Passo l’aspiradora, frego els vidres, netejo el lavabo i trec la pols de les taules i les cadires. Frego la barana de l’escala amb un abrillantador. Espolso el vitrall del replà. Escombro el jardí i engego l’aire condicionat de la sala de lectura i el des-humificador de la part de les prestatgeries. Preparo el cafè i faig punta als llapis. Una biblioteca buida de bon matí té alguna cosa que em commou. Totes les idees i totes les paraules hi reposen serenament. Vull fer tot el que pugui per mantenir aquest lloc impecablement net i tranquil. De tant en tant m’aturo a mirar els llibres arrenglerats silenciosament a les prestatgeries i toco uns quants lloms. Com cada dia, a dos quarts d’onze sento el Mazda Roadstar que arriba al pàrquing. L’Oshima apareix fent una mica de cara de son. Xerrem una estona esperant que sigui l’hora d’obrir.

—Avui m’agradaria sortir una estona —li dic quan ja hem obert.

—On vols anar?

—Al gimnàs, a fer una mica d’exercici. Ja fa dies que no faig res.

Evidentment, aquest no és l’únic motiu. No vull trobar-me amb la senyora Saeki, que ve cap al migdia. Vull tenir temps per pensar abans de veure-la.

L’Oshima em mira, i al cap d’un moment fa que sí amb el cap.

—Però vés amb compte. No et vull espantar, però pensa que qualsevol precaució és poca. —No pateixis, que ja vigilaré.

Amb la motxilla a l’esquena, vaig amb tren fins a l’estació de Takamatsu, on agafo l’autobús per arribar al gimnàs. Em canvio al vestidor i, amb Prince sonant al minidisc, començo a fer els exercicis. Com que fa dies que no feia res, el cos se me’n ressent una mica. És la reacció normal dels músculs, que es queixen del treball suplementari que han de fer. Escoltant «Little Red Corvette», intento dominar aquesta reacció. Inspiro, aguanto l’aire i expiro. Inspiro, aguanto l’aire i expiro. Vaig respirant regularment. A poc a poc vaig empenyent els músculs fins al límit. Començo a suar, i la samarreta em queda xopa i pesant. He d’anar a beure uns quants cops a la font.

Mentre vaig passant d’una màquina a l’altra, amb l’ordre de sempre, penso en la senyora Saeki, en com vam fer l’amor. Intento allunyar aquests pensaments, però no és fàcil. Em concentro en els músculs i em submergeixo en la rutina. Les mateixes màquines, el mateix pes, les mateixes repeticions. Prince canta «Sexy Motherfucker». La punta del penis em fa una mica de mal. Quan orino noto una lleu molèstia a la uretra. Tinc el gland vermell. Encara és jove, tendre i sensible. Les fantasies sexuals, la veu esmunyedissa de Prince, les citacions dels llibres… Tinc el cap tan ple que sembla que m’hagi d’esclatar.

Em dutxo, em canvio i torno a l’estació amb autobús. Com que tinc gana, entro en un restaurant de prop de l’estació i demano un menú senzill. Mentre menjo m’adono que és el mateix restaurant on vaig dinar el primer dia que era a Takamatsu. Em pregunto quants dies fa que sóc aquí. Ja fa una setmana que sóc a la biblioteca, de manera que en deu fer tres que vaig arribar a Shikoku. Podria treure el diari de la motxilla i assegurar-me’n, però no ho faig.

Després de dinar em prenc un te i em distrec mirant la gent que va i ve atrafegada per l’estació. Tots van a algun lloc. Si volgués, podria ser com ells.

Podria agafar un tren qualsevol i anar-me’n a un altre lloc. Podria deixar tot el que tinc aquí i començar de nou en una altra ciutat, com qui comença una pàgina nova en una llibreta. Podria anar a Hiroshima, o a Fukuoka. No hi ha res que em lligui.

Sóc del tot lliure. A la motxilla hi duc tot el que necessito per anar tirant. Roba, el necesser, el sac de dormir. I gairebé no he tocat els diners que vaig agafar de l’estudi del pare. Però sé que no puc anar enlloc.

—Ja saps que no pots anar enlloc —diu el noi que es diu Corb.

Vas fer l’amor amb la senyora Saeki i et vas córrer dins d’ella. Molts cops. I ella ho va rebre cada vegada. El penis encara et cou, encara recorda el tacte de la seva vagina, que és un dels llocs que et pertany. Penses en la biblioteca. En els llibres arrenglerats silenciosament a les prestatgeries. Penses en l’Oshima. En l’habitació, en «Kafka a la platja», en la noia de quinze anys que ve a veure el quadre cada nit.

Fas que no amb el cap. No pots marxar d’aquí. No ets lliure. Però, realment vols ser-ho?

A l’estació em creuo amb uns quants policies que ni tan sols em miren. És com si el món fos ple de nois morenos que porten una motxilla a l’esquena. Jo sóc un més i em confonc en el paisatge. No cal que pateixi. Només cal que faci com si no passés res i ningú es fixarà en mi.

Pujo al tren, de només dos vagons, i torno a la biblioteca.

—Hola —em diu l’Oshima, que en veure’m la motxilla fa cara de desaprovació—. Vaja, sempre has d’anar traginant aquesta motxilla? Sembles aquell personatge de Charlie Brown que no se separa d’una tovallola blava.

Em faig un te i me’l bec a recepció. Com sempre, l’Oshima es fa rodolar un llapis llarg i esmolat al palmell. (Em pregunto on deuen fer cap els seus llapis quan són massa curts).

—Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, oi? —em diu.

—Potser sí.

—De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.

—A vegades —dic.

—A vegades —repeteix ell—. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.

—Potser sí —dic.

—Potser sí —fa ell, cansat—. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il·lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s’estima més no ser lliure.

—I tu?

—Sí. Jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar —diu ell—. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és el producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVIII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparèixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val més que vigilis, Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.

Torno a l’habitació i deixo la motxilla. Vaig a la cuina, faig cafè i, com sempre, el porto al despatx de la senyora Saeki.

Agafant la safata metàl·lica amb les dues mans, pujo els graons d’un en un, amb molt de compte. Les velles planxes de terra cruixen sota els meus peus. Al replà, trepitjo els tolls de colors vius amb què el vitrall tenyeix el terra.

La senyora Saeki està asseguda a l’escriptori, escrivint. Deixo la tassa de cafè.

Ella aixeca la vista i, com sempre, em diu que segui a la cadira. Porta una brusa de color cafè amb llet i amb una samarreta a sota. També porta unes arracades de perla petites, i els cabells recollits.

S’està una estona sense dir res, amb els ulls fixats en el que acaba d’escriure.

Fa la mateixa expressió de sempre. Tapa l’estilogràfica, la deixa sobre els papers i es mira la mà per comprovar que no la tingui tacada. Per la finestra entren els raigs de sol de diumenge a la tarda. Se sent algú parlant al jardí.

—L’Oshima m’ha dit que has anat al gimnàs —diu aixecant el cap.

—Sí —li responc.

—I què hi fas, al gimnàs?

—Màquines i peses.

—I res més?

Faig que no amb el cap.

—Són uns exercicis molt solitaris, no?

Faig que sí amb el cap.

—Et deus voler posar fort.

—Si no estàs fort, no pots sobreviure. Sobretot jo.

—Perquè estàs sol.

—No tinc ningú que m’ajudi. Almenys fins ara. Me n’he hagut de sortir sol, i per això he d’estar fort. Com un corb perdut. Per això vaig triar el nom de Kafka. En txec vol dir corb.

—Ah —fa ella, sorpresa—. Així, ets un corb.

—Exacte —dic.

Exacte, diu el noi que es diu Corb.

—Però aquest estil de vida deu tenir un límit —diu ella—. És impossible fer-te una paret al voltant amb aquesta força. Sempre hi haurà alguna cosa més forta que la tiri a terra. Almenys en teoria.

—Per mi la força és com una moral.

Ella somriu.

—Veig que aprens molt de pressa.

—La força que busco no és una força per guanyar o perdre —li dic—. El que vull no és una paret que repel·leixi els embats que vinguin de fora, sinó una força que em permeti amortir aquests embats externs i resistir-hi. Una força que m’ajudi a suportar serenament la injustícia, la mala sort, la tristor, els errors i la incomprensió.

—Aquesta força és la més difícil de tenir.

—Ja ho sé.

El seu somriure es fa una mica més profund.

—Sembla que ho sàpigues tot. Jo faig que no amb el cap.

—No és veritat. Només tinc quinze anys, i hi ha un munt de coses que no sé.

Fins i tot coses que hauria de saber. Per exemple, no sé res de vostè.

Ella agafa la tassa i fa un glop.

—No hi ha res de mi que hagis de saber. Dins meu no hi ha res que necessitis saber.

—Recorda la meva teoria?

—És clar —em respon—. Però és teva, no pas meva, i per tant no hi tinc cap responsabilitat. Oi que no?

—No, és clar. Qui ha de demostrar si una teoria és correcta o no és qui la proposa —dic jo—. Per això li he de fer una pregunta.

—Tu diràs.

—Vostè va escriure un llibre sobre gent a qui li havia tocat un llamp, oi?

—Sí.

—Que el té a mà? Fa que no amb el cap.

—Se’n va fer una tirada molt curta i ja fa anys que està esgotat. A més, suposo que els exemplars que quedaven els devien destruir. I jo no en tinc cap. Ja et vaig dir que és un tema que no va interessar a ningú.

—I per què a vostè sí?

—Doncs no ho sé… Suposo que devia trobar-hi alguna cosa simbòlica. O potser només volia alguna cosa per mantenir-me ocupada i em vaig fixar aquest objectiu per anar tirant. No recordo què em va empènyer a fer el primer pas. Un bon dia se’m va acudir i vaig començar la recerca. En aquella època em dedicava a escriure, i com que no tenia problemes de temps ni de diners podia fer més o menys el que volia. Ara, la feina en si va ser molt interessant. Vaig conèixer molta gent i vaig aprendre moltes coses. Si no hagués emprès aquest projecte, m’hauria allunyat de la realitat i m’hauria quedat tancada en mi mateixa.

—Quan era jove, el meu pare feia de caddie en un camp de golf i li va tocar un llamp. Es va salvar pels pèls. L’home a qui acompanyava es va morir.

—Hi ha molta gent que es mor d’un llamp en un camp de golf. Com que és un espai gran i no hi ha gaires llocs per arrecerar-se, passa sovint. El teu pare també es deia Tamura?

—Sí. I tenia la mateixa edat que vostè.

Ella fa que no amb el cap.

—No recordo ningú que es digués Tamura. No vaig entrevistar ningú que es digués així. Jo no dic res.

—Això també formava part de la teva teoria, oi? Et devies pensar que el teu pare i jo ens vam conèixer mentre jo feia el llibre, i que llavors vas néixer tu.

—Exacte.

—Doncs no cal que en parlem més. Això no va passar, i per tant la teva teoria no funciona.

—No m’ho crec.

—No t’ho creus?

—No.

—Per què?

—Per exemple, perquè quan ha sentit el nom de Tamura de seguida ha dit que no havia entrevistat ningú que es digués així. Sense pensar. Fa més de vint anys, i devia entrevistar molta gent. És impossible que recordi tan clarament que no hi havia ningú que es digués Tamura.

Ella fa que no amb el cap. Beu un altre glop de cafè i somriu lleument.

—Kafka, jo… —comença, però s’atura per buscar les paraules.

Jo espero que les trobi.

—Noto que les coses que m’envolten han començat a canviar —diu finalment.

—Quines coses?

—No t’ho sé explicar, però ho noto. La pressió de l’aire, la vibració dels sorolls, el reflex de la llum, el moviment dels cossos, el pas del temps… tot va canviant a poc a poc. És com si tots aquests canvis fossin gotes que s’ajunten per formar un sol corrent. —Agafa la Montblanc negra i després de mirar-se-la una estona aixeca la vista—. Em sembla que el que va passar ahir a la teva habitació forma part d’aquest corrent. No sé si el que vam fer està bé o no, però en aquell moment em vaig obligar a no valorar-ho. Vaig pensar que si el corrent existeix, havia de deixar que em dugués a on volia.

—Puc dir-li el que penso de vostè?

—És clar.

—Em sembla que el que intenta és recuperar el temps perdut.

Ella es queda un moment pensant en aquestes paraules.

—Potser sí —diu—. Però, com ho saps, tu?

—Perquè em sembla que jo faig el mateix.

—Recuperar el temps perdut?

—Sí —li dic—. Quan era petit em van robar moltes coses importants, i ara les vull recuperar.

—Per sobreviure. Faig que sí amb el cap.

—Ho he de fer. La gent necessita un lloc on poder tornar. I potser encara hi som a temps. Tant vostè com jo.

Ella tanca els ulls i ajunta les mans sobre l’escriptori. Llavors els torna obrir, com si ja en tingués prou.

—Qui ets? —em demana—. Per què saps tantes coses?

Li dius que ja hauria de saber qui ets. Sóc en «Kafka a la platja». Sóc el seu fill i el seu amant. Sóc el noi que es diu Corb. I cap dels dos no podem ser lliures. Som dins un gran remolí. De tant en tant sortim fora del temps. En algun lloc ens va tocar un llamp silenciós i invisible.

I a la nit torneu a fer l’amor. Sents el soroll que fa el buit de dins seu en omplir-se.

És un soroll gairebé imperceptible, com el que fa la sorra de la platja desfent-se a la llum de la lluna. Aguantes la respiració i pares l’orella. Vas entrant i sortint de la teva teoria. Inspires, aguantes l’aire i expires. Inspires, aguantes l’aire i expires.

Prince no para de cantar dins el teu cap, com un mol·lusc. Surt la lluna i puja la marea. L’aigua del mar entra al riu. Les branques del sanguinyol es mouen nerviosament. L’abraces ben fort, i ella enfonsa la cara al teu pit. Sents el seu alè a la pell. Ella et ressegueix els músculs, un per un. I llavors et llepa el penis envermellit, com si te’l curés. Et tornes a córrer, ara a la seva boca. Ella s’ho empassa, com si fos un líquid preciós. Li fas un petó a la vagina i li llepes tot el cos.

Et converteixes en algú altre, en alguna altra cosa. Ets en un altre lloc.

—Dins meu no hi ha res que necessitis saber —diu ella.

Esteu junts fins dilluns a trenc d’alba, escoltant com passa el temps.