El noi que es diu Corb

El noi que es diu Corb sobrevolava el bosc lentament, descrivint cercles molt amples. Quan n’acabava un, se n’anava una mica més enllà i començava a traçar-ne un altre. Els cercles anaven apareixent i desapareixent al ritme amb què els dibuixava. Com si fos un avió en missió de reconeixement, anava examinant el bosc a la recerca d’algú que no trobava. El bosc s’estenia ondulant sota els seus ulls, com un mar immens. Les branques, entrellaçades i espesses, estenien una molsuda capa anònima sobre el bosc. El cel estava tapat amb un tel de núvols grisos. No feia ni sol ni vent. En aquell moment, el noi que es diu Corb devia ser l’ocell més sol del món, però no tenia ni temps de pensar-hi.

Finalment va veure un forat en el mar de vegetació i va baixar-hi en picat. El forat donava pas a un petit redol. Uns febles raigs de sol il·luminaven el terra, cobert d’una clapa d’herba ufanosa. En un cantó del redol hi havia un home assegut damunt una llosa rodona. Anava amb un xandall vermell i un barret de seda negre.

Portava unes botes de sola gruixuda i tenia una bossa de color caqui als peus. Era una indumentària molt curiosa, però el noi que es diu Corb no en va fer ni cas.

Aquell era l’home que buscava, i no li importava com anés.

En sentir aquell esbatec sobtat, l’home va aixecar el cap i va veure com el noi que es diu Corb es posava en una branca.

—Ei —va dir alegrement, mirant el noi.

El noi que es diu Corb no li va respondre. Es va quedar tal com estava, mirant-se l’home amb cara inexpressiva, sense parpellejar. De tant en tant inclinava una mica el cap.

—Ja sé qui ets —li va dir l’home, traient-se el barret un moment per saludar-lo—. Sabia que vindries.

Es va escurar la gola, va fer una ganyota i es va escopir davant dels peus.

Llavors va aixafar l’escopinada per cobrir-la de terra.

—Estic descansant, i com que no tenia ningú amb qui parlar em començava a avorrir. Vols baixar a parlar amb mi? No t’havia vist mai, però això no vol dir que no tinguem cap relació.

El noi que es diu Corb mantenia la boca tancada i les ales ben enganxades al cos.

L’home del barret de seda va fer que no amb el cap.

—Vaja. Així no pots parlar. Què hi farem. Ja parlaré jo. A mi m’és igual. Encara que no parlis, sé perfectament què vols fer. No vols que avanci, oi? És tan evident que ho sé jo i tot. Tu no vols que avanci, però jo vull avançar. És una ocasió única, i no la vull deixar escapar. És una oportunitat entre un milió. —Es va donar un bon cop a la bota, a l’alçada del turmell—. Si vols que t’avanci la conclusió, et diré que no em podràs aturar. Aquí al bosc puc tocar una de les meves flautes, i si ho faig no te’m podràs acostar. No sé si ho saps, però les meves flautes no són com les flautes normals i corrents. Són especials, i aquí a la bossa en porto unes quantes.

L’home va allargar la mà i va acaronar la bossa que tenia als peus. Tot seguit va tornar a aixecar el cap per mirar al noi que es diu Corb, que encara era a la branca.

—Estan fetes amb l’ànima dels gats que caçava. Els treia l’ànima de viu en viu, pobres. Em sabia greu per ells, és clar, però havia de fer-ho. Aquestes flautes estan per sobre del bé i del mal, per sobre de l’amor i de l’odi. Durant molts anys la meva missió ha estat fer flautes, i sempre he intentat dur-la a terme tan bé com he pogut. No m’he d’avergonyir de res. M’he casat, he tingut fills i he fet moltes flautes. Però ara ja no en faré més. Que quedi entre tu i jo, però tinc pensat ajuntar-les totes i fer-ne una de més grossa. Més grossa i més potent. Una flauta supergegant que sigui un sistema en ella mateixa. I ara vaig cap a un lloc on la podré fer. Jo no sóc qui decideix si aquesta flauta acabarà sent bona o dolenta. Tu tampoc, és clar. Tot depèn del lloc i del moment en què em trobi. En aquest sentit, sóc un home sense prejudicis, com la història o la meteorologia. I com que no tinc prejudicis, em puc convertir en un sistema.

Es va treure el barret de seda i es va fregar la closca, mig pelada. Llavors se’l va tornar a posar i es va ajustar l’ala.

—Només que toqui una d’aquestes flautes em desempallegaré de tu en un tres i no-res. El que passa és que ara mateix no en tinc ganes. Es necessita una certa energia, i no en vull gastar sense que em calgui. M’estimo més guardar-la per més endavant. Ara, tant si la toco com si no, no em podràs aturar. Això és segur.

L’home es va tornar a escurar la gola i es va passar la mà per la panxa.

—Saps què són els llimbs? És el que hi ha entre la vida i la mort. Un lloc fosc i trist. És a dir, el lloc on sóc ara. Aquest bosc. M’he mort. M’he mort perquè he volgut, però encara no he entrat a l’altre món. O sigui que sóc una ànima en transició. I una ànima en transició no té forma. Aquesta que veus l’he adoptada momentàniament. Per això no em pots fer mal. M’entens? Encara que em dessagni, el que perdré no serà sang real. Encara que pateixi, el que sentiré no serà un patiment de veritat. L’únic que em pot destruir és algú que estigui preparat per fer-ho. I, malauradament, tu no ho estàs. Tu no ets més que una il·lusió mediocre i immadura. Per molts prejudicis que tinguis, no em podràs matar. —L’home va mirar el noi que es diu Corb i li va somriure—. Què et sembla? No ho vols provar?

Com si fos el senyal que esperava, el noi que es diu Corb va estendre les ales, va saltar de la branca i va baixar en picat cap a l’home. Li va agafar el pit amb els talons, va tirar el cap enrere i, com qui fa anar una piqueta, li va clavar el bec a l’ull dret. En cap moment no va parar de fer batre les ales, negres com el carbó. L’home no va oposar resistència. Es va deixar fer sense aixecar ni un sol dit. Tampoc va cridar. Més aviat reia. El barret li va caure a terra, i al cap d’un moment ja tenia l’ull destrossat i fora de la conca. El noi que es diu Corb li va atacar l’altre ull, i quan els ulls ja no eren més que un parell de forats buits va passar a malmetre-li la cara.

En un moment li va quedar desfigurada, com una massa amorfa de carn, pell, músculs i sang. Després va ser el torn de la closca, que va rebre un altre atac despietat. Tot i així, l’home continuava rient, com si li fes molta gràcia. I com més ferotge era l’atac, més fort reia ell.

Tot i no tenir ulls, l’home no va deixar de mirar el noi que es diu Corb en cap moment, i entre rialla i rialla va aconseguir dir algunes paraules.

—Ja t’ho he dit, oi? No em facis riure. Per molt que ho intentis, no em pots fer mal. No estàs preparat. No ets més que una pobra il·lusió, un eco barat. Facis el que facis, no et servirà de res. Encara no ho entens?

El noi que es diu Corb va clavar el bec a la boca d’on sortien aquelles paraules.

Continuava fent batre les ales, d’on s’havien desprès unes quantes plomes negres i llustroses que suraven en l’aire, talment com bocins d’ànima. El noi que es diu Corb va clavar el bec a la llengua de l’home i, estirant amb totes les seves forces, l’hi va treure de la boca. Era una llengua llarga i gruixuda. Quan va ser fora de la gola, es va revoltar com un mol·lusc gegant, formant paraules fosques. En quedar-se sense llengua, aquell home ja no podia riure ni respirar. Tot i així, s’agafava la panxa i continuava rient silenciosament. El noi que es diu Corb va parar l’orella a aquelles rialles interminables, que li arribaven com un vent malastruc després de travessar un desert llunyà. De fet, semblaven el so d’una flauta tocada en un altre món.

47

Em llevo poc després de l’alba, bullo aigua als fogons elèctrics i em faig una infusió.

M’assec al costat de la finestra i miro a fora. Al carrer no es veu ni una ànima.

Tampoc se sent cap soroll, ni tan sols la piuladissa dels ocells. Com que el poble està envoltat de muntanyes, es fa de dia més tard i de nit més aviat. Les muntanyes de llevant només estan riveta-des per la llum del sol. M’acosto a la tauleta de nit per mirar l’hora, però el rellotge està aturat. La pantalla digital està en blanc. Premo uns quants botons, però no passa res. Les piles encara són noves, però el rellotge s’ha aturat mentre jo dormia. El deixo a la tauleta i em frego el canell esquerre, que és on el porto normalment. Aquí el temps és un factor sense importància.

Mentre miro el paisatge de fora, on no es veu ni un sol ocell, m’agafen ganes de llegir un llibre. Qualsevol. Mentre estigui imprès i tingui forma de llibre, m’és igual.

Vull tenir-lo a les mans, passar les pàgines i resseguir les paraules amb els ulls.

Però aquí no n’hi ha cap. De fet, és com si aquí no existís l’escriptura. Torno a mirar dins de casa i, efectivament, no hi ha res escrit.

Obro la calaixera de l’habitació per veure la roba que hi ha. Tot està ben plegat i ben posat dins els calaixos. No hi ha cap peça nova. Totes estan descolorides i gastades de tantes rentades. Tot i així, són molt netes. Hi ha samarretes, calçotets, mitjons, camises i pantalons de cotó. No és que siguin exactament de la meva talla, però em poden anar més o menys bé. Totes les peces són d’un sol color i sense dibuixos, com si al món no hi hagués hagut mai mostres. No hi ha ni etiquetes ni lletres. Em trec la samarreta que he dut fins ara, que fa olor de suat, i me’n poso una de neta, de color gris. Fa olor de sol i de sabó.

Al cap d’una estona —no sabria dir quanta— apareix la noia. Truca suaument a la porta i obre sense esperar que li respongui. A la porta no hi ha pany. La noia du la bossa de lona penjada a l’espatlla. El cel que veig al seu darrere ja és ben clar.

Va de dret a la cuina i em fa una truita en una paella petita. Quan tira els ous a l’oli calent se sent un xauxineig molt agradable. L’olor de truita omple la casa.

Mentrestant, torra una mica de pa en una torradora que sembla sortida d’alguna pel·lícula antiga. Va igual que ahir a la nit, amb el mateix vestit blau clar i els cabells agafats amb un passador. Té la pell fina i bonica, i els seus braços, prims i blancs com la porcellana, brillen en la llum del sol. Per la finestra entra una abella petita, com si vingués a completar el món. La noia em porta el menjar a la taula, s’asseu en una cadira i mira com em menjo la truita de verdures i les torrades amb mantega. També em prenc una infusió. Ella no beu ni menja res. Tot és com ahir a la nit.

—Que no cuina la gent d’aquí? —li pregunto—. Com que tu véns a fer-me els àpats…

—N’hi ha que cuinen i n’hi ha que no —em diu ella—. En general, però, la gent d’aquí no menja gaire.

—De debò?

Fa que sí amb el cap.

—Mengen de tant en tant. Quan volen.

—Vols dir que no hi ha ningú que mengi com jo?

—Tu pots estar-te un dia sense menjar?

Faig que no amb el cap.

—Doncs la gent d’aquí sovint es passa un dia sense tastar res. De fet se n’obliden, i a vegades que s’hi estan uns quants dies seguits.

—Jo encara no m’he acostumat al ritme d’aquí, i per això he de menjar.

—Suposo que sí —diu ella—. Per això cuino per a tu. La miro a la cara.

—I quant tardaré a acostumar-m’hi?

—Quant? —repeteix, i tot seguit fa que no amb el cap—. Ni idea. No és una qüestió de temps. Quan arribi el moment, ja t’hi hauràs acostumat.

Estem asseguts davant per davant. Ella té les mans sobre la taula, amb els palmells de cara avall. Els seus deu dits, enèrgics i ben fets, són aquí, del tot reals.

La tinc a tocar, i puc veure els delicats moviments de les seves pestanyes, comptar els parpelleigs dels seus ulls, observar com el serrell se li gronxa sobre el front. No puc parar de mirar-la.

—Quan arribi el moment?

—No has de tallar ni llençar res —em diu ella—. Nosaltres no ho llancem: ho acceptem dins nostre.

—I jo ho he d’acceptar dins meu.

—Exacte.

—I després? —li pregunto—. Què passa un cop ho accepti?

Inclina el cap lleugerament, en un moviment molt natural. El serrell se li belluga.

—Llavors ja seràs del tot tu mateix —diu.

—Així, fins ara no he estat del tot jo?

—Ara ja ets tu —diu ella, que es queda pensarosa, i afegeix—: El que jo dic és una mica diferent. No sé com explicar-ho.

—És com una cosa que no entens fins que no et passa? Ella assenteix.

Em costa continuar mirant-la i tanco els ulls, però els obro de seguida per comprovar que encara hi és.

—Aquí la gent viu en comuna? —li pregunto. Rumia un moment.

—Vivim junts i compartim algunes coses, com ara les dutxes, la central elèctrica, el mercat… Em sembla que per a aquestes coses hi ha algunes normes, però no són gaire complicades. Es poden entendre sense pensar i sense que ningú te les expliqui. Per tant, no t’he d’ensenyar res. El més important és fondre’s. Si et fons amb les coses, no tindràs cap problema.

—Fondre’s?

—És com quan ets dins el bosc i ets una part indestriable del bosc. Com quan ets sota la pluja i ets una part indestriable de la pluja. Com quan ets en un matí i ets una part indestriable del matí. O com quan ets amb mi i ets una part indestriable de mi.

—Així, quan ets amb mi ets una part indestriable de mi?

—Exacte.

—I què se sent?

Em mira a la cara i es toca el passador.

—És molt natural. Un cop t’hi acostumes, és molt senzill. És com volar.

—Pots volar?

—Només és un exemple —diu amb una rialla franca, sense cap sentit amagat—. No pots saber què se sent quan es vola fins que no has volat, oi? Doncs és el mateix.

—Així, és una cosa natural que no has de pensar?

Ella fa que sí amb el cap.

—Sí. És una cosa molt natural, tranquil·la, serena, i que no has de pensar. És indestriable de tota la resta. —Que faig massa preguntes?

—No, i ara —contesta—. Tant de bo pogués explicar-t’ho millor.

—Tens records?

Fa que no amb el cap, i torna a posar les mans sobre la taula, aquest cop amb els palmells cap amunt. Se’ls mira un moment, amb uns ulls inexpressius.

—No, no en tinc. Com que aquí el temps no és important, els records tampoc ho són. Evidentment, recordo que ahir vaig venir, que et vaig fer un estofat de verdures i que te’l vas menjar tot. Oi que sí? D’abans-d’ahir també recordo alguna cosa. Però més enrere ja no. El temps s’ha fos dins meu i ja no puc distingir una cosa de la que hi ha al costat.

—O sigui que aquí els records no són importants. Ella riu.

—Exacte. Aquí els records no són importants. Dels records se n’encarrega la biblioteca.

Quan se’n va, m’acosto a la finestra i allargo la mà al sol del matí. L’ombra dels cinc dits es projecta clarament a l’ampit. L’abella para de brunzir i es posa al vidre.

Tant ella com jo estem immersos en els nostres pensaments.

Quan el sol ja ha superat el punt més alt, ella em ve a veure. Truca suaument i obre la porta. Durant uns instants no puc distingir si és la noia o ella. Només que la llum o l’aire canviïn una mica, la veig completament diferent. És com si en un moment determinat fos la noia, i al següent tornés a ser la senyora Saeki. Aquests canvis, però, no són reals. No hi ha dubte que qui tinc al davant és la senyora Saeki i ningú més.

—Hola —em diu amb un to molt natural, com si ens creuéssim al passadís de la biblioteca.

Porta una brusa de màniga llarga, de color blau marí; una faldilla fins als genolls, també de color blau marí; un collaret de plata molt fi, i unes arracades de perla petites. És tal com estic acostumat a veure-la. En picar amb els taulons del porxo, els seus talons fan un soroll breu i sec, que sembla estar fora de lloc. Es queda plantada a la porta i em mira guardant una certa distància, com si volgués comprovar que realment sóc jo. Evidentment que ho sóc. De la mateixa manera que ella és ella.

—Vol entrar i prendre una infusió? —li pregunto.

—Gràcies —diu, i finalment es decideix a entrar a casa.

Vaig a la cuina i poso aigua a bullir. Intento controlar la respiració. La senyora Saeki s’asseu a taula, a la mateixa cadira on fins fa poc seia la noia.

—Sembla que siguem a la biblioteca, oi?

—Sí —dic jo—. Només falten el cafè i l’Oshima.

—I els llibres —observa ella.

Faig dues infusions, les porto a la taula i m’assec davant d’ella. Per la finestra oberta ens arriba el cant dels ocells. L’abella encara dorm al vidre. Ella és la primera a parlar.

—Vull que sàpigues que m’ha costat molt arribar fins aquí. Però havia de parlar amb tu. Faig que sí amb el cap. —Gràcies per venir. Ella fa el somriure de sempre.

—T’he de dir una cosa —comença. El seu somriure és pràcticament idèntic al de la noia, si bé té un matís més profund que em commou. Agafa la tassa amb les dues mans, com si l’embolcallés. Jo miro les perles petites i blanques que li brillen a les orelles. Ella pensa, i s’hi està més estona del que és habitual—. He cremat tots els meus records —diu finalment, a poc a poc i triant molt bé les paraules—. S’han convertit en fum i han desaparegut en l’aire. Per tant, aviat començaré a oblidar les coses. Ho oblidaré tot, fins i tot a tu. Per això volia venir i parlar-te tan aviat com pogués, mentre encara recordi alguna cosa.

Torço una mica el cap i miro l’abella que hi ha a la finestra. La seva ombra negra no és més que un punt a l’ampit.

—El més important —diu en veu baixa— és que has de marxar d’aquí. Tan aviat com puguis. Travessa el bosc i torna a la vida que has deixat. L’entrada es tancarà aviat. Promet-me que ho faràs.

Faig que no amb el cap.

—Vostè no ho entén, però no tinc cap món on tornar. No m’ha estimat ni m’ha volgut mai ningú. Només puc confiar en mi. Per mi, la vida que he deixat no té cap sentit.

—Tot i així, has de tornar on eres.

—Encara que no hi tingui res? Encara que no m’hi vulgui ningú?

—No és per això —em diu—. Ho vull jo. Vull que siguis allà.

—Però vostè no hi és, oi?

Abaixa la vista per mirar la tassa que té a les mans.

—No, malauradament ja no hi sóc.

—Així, què vol que faci quan hi sigui?

—Només et demano una cosa —diu ella, aixecant la vista i mirant-me a la cara—. Vull que em recordis. Si tu em recordes, tant me fa que tots els altres m’oblidin.

Es fa un silenci profund. Dins meu creix una pregunta, i es fa tan grossa que em costa respirar. Al final me l’empasso i no la faig:

—Els records són molt importants?

—Depèn —respon ella, tancant una mica els ulls—. A vegades són el més important que hi ha.

—I vostè els ha cremat tots.

—Ja no els necessitava. —Posa les mans sobre la taula, amb els palmells de cara avall, igual que la noia—. Kafka, t’he de demanar una cosa. Vull que t’enduguis el quadre.

—El de la biblioteca?

Ella fa que sí amb el cap.

—Sí, «Kafka a la platja». Vull que te l’enduguis allà on vagis.

—Però, no és de ningú? Ella fa que no amb el cap.

—És meu. Me’l va regalar ell quan se’n va anar a estudiar a Tòquio, i des de llavors sempre l’he dut amb mi. Sempre l’he tingut penjat allà on he viscut. Quan vaig començar a treballar a la biblioteca el vaig posar en aquella habitació, que és on va estar per primer cop, però només era temporalment. He deixat una nota al calaix de l’escriptori demanant a l’Oshima que te’l doni. A més a més, el quadre sempre ha estat teu.

—Meu?

Ella assenteix.

—Tu hi eres. I jo era al teu costat, mirant-te. A la platja, fa molt temps. Bufava la brisa, hi havia uns núvols blancs i era sempre l’estiu.

Tanco els ulls. És l’estiu i sóc a la platja. Estic estirat en una cadira, i noto la lona rugosa a l’esquena. Inspiro l’aroma del mar. El sol m’enlluerna fins i tot amb els ulls tancats. Sento el soroll de les ones, que van i vénen gronxant el temps. Una mica més enllà, hi ha un noi que em dibuixa. Al seu costat hi ha una noia asseguda, amb un vestit de màniga curta de color blau clar, que mira cap aquí. Porta un barret de palla amb un llaç blanc, i va agafant grapats de sorra. Té els cabells llisos, i els dits llargs i ben formats. Uns dits de pianista. Els seus braços, fins com la porcellana, brillen al sol. A la comissura dels llavis hi té un somriure molt natural.

L’estimo, i ella m’estima a mi.

Això és un record.

—Vull que tinguis el quadre tota la vida —diu ella.

S’aixeca, s’acosta a la finestra i mira a fora. El sol encara és ben amunt. L’abella continua dormint. Es posa la mà dreta al front per no enlluernar-se, mira al lluny i es torna a girar cap on sóc.

—Me n’he d’anar —diu.

M’aixeco i vaig al seu costat. La seva orella em toca al coll, i noto la duresa de l’arracada. Li poso els palmells a l’esquena, com si volgués desxifrar-hi algun senyal. Els seus cabells em freguen la galta. M’abraça ben fort, clavant-me els dits a l’esquena, arrapant-se a la paret que és el temps. Sento l’aroma del mar. M’arriba el soroll de les ones que rompen. Algú em crida de molt lluny.

—És la meva mare? —li pregunto finalment.

—Ja saps la resposta —em diu ella.

Té raó. Ja la sé. Però ni ella ni jo la podem dir. Si la diguéssim, perdria el sentit.

—Fa molt temps vaig llençar una cosa que no podia tenir —em diu—. Una cosa que estimava més que cap altra. Però tenia por de perdre-la, i per això vaig haver de desfer-me’n. M’estimava més llençar-la jo que no pas que me la robés algú o que desaparegués sense més ni més. Evidentment, fer-ho em va provocar una ràbia que el temps no ha aplacat. Tot plegat va ser un error. No ho hauria d’haver llençat mai.

L’escolto sense dir res.

—Et va abandonar qui no t’havia d’haver abandonat mai —continua—. Em perdones, Kafka?

—Tinc el dret de fer-ho?

Fa que sí amb el cap uns quants cops, mirant-me a l’espatlla.

—Sí. Si la por i la ràbia no t’ho impedeixen.

—Senyora Saeki, si en tinc el dret, la perdono —li dic.

Mare, dius, et perdono. I en dir això la part del cor que tenies glaçada es desfà amb un crec.

Ella se separa de mi. Es treu el passador dels cabells i, sense dubtar, se’l clava a la part de dins del braç esquerre, amb força. Amb la mà dreta es prem una vena que hi ha a prop de la ferida i al cap d’un moment comença a brollar la sang. La primera gota cau a terra amb un soroll estranyament fort. Sense dir res, allarga el braç cap a mi. Cau una altra gota a terra. M’inclino endavant, poso els llavis a la ferida i llepo la sang amb la llengua. Tanco els ulls i la tasto. Mantinc la sang a la boca i a poc a poc la faig tirar gola avall, perquè l’absorbeixi la part del cor on tinc la pell seca. Ara m’adono de les ganes que tenia de beure aquesta sang. El meu cos és aquí, però el meu cor és en un món molt llunyà, com un esperit vivent. Tinc ganes de xuclar-li tota la sang, però no puc. Aparto els llavis del braç i la miro a la cara.

—Adéu, Kafka —em diu ella—. Torna al lloc on eres i viu.

—Senyora Saeki —dic.

—Què vols?

—No sé què vol dir viure.

Se separa de mi i aixeca el cap per mirar-me. Allarga la mà i em toca els llavis.

—Mira el quadre —em diu suaument—. Mira’l com el mirava jo.

I marxa. Obre la porta i, sense girar-se ni un sol cop, surt i tanca. Em planto al costat de la finestra i miro com se’n va, com desapareix darrere les cases de l’altra banda del carrer. Amb les mans a l’ampit, em quedo mirant el punt on l’he vist per últim cop. Potser s’ha oblidat de dir alguna cosa i torna. Però no. L’únic que queda és una absència que és com un espai buit.

L’abella es desperta i es posa a volar al meu voltant. Al final, i com si es recordés d’alguna cosa, se’n va per la finestra oberta. El sol brilla. Torno a la taula i m’assec. A la seva tassa encara hi queda una mica d’infusió. No la toco. És com una metàfora dels records que aviat es perdran.

Em canvio la samarreta grisa per la que fa olor de suat. Em poso el rellotge, aturat, al canell esquerre; la gorra que em va donar l’Oshima, amb la visera enrere; les ulleres de sol tenyides de blau, i la camisa de màniga llarga. Vaig a la cuina i em bec un got d’aigua de l’aixeta. Deixo el got a la pica i em giro per mirar el menjador. Veig la taula i les cadires. La cadira on han segut la noia i la senyora Saeki. Damunt la taula encara hi ha les tasses. Tanco els ulls i inspiro profundament, només una vegada. «Ja saps la resposta».

Obro la porta, surto i la torno a tancar. Baixo les escales del porxo. La meva ombra es projecta a terra, ben definida, com si la dugués enganxada als peus. El sol encara és ben amunt.

A l’entrada del bosc trobo els dos soldats repenjats en una soca, com si m’estiguessin esperant. Quan em veuen, no em pregunten res. És com si ja sabessin què penso. Porten el fusell penjat a l’esquena.

—L’entrada encara és oberta —em diu el més alt, sense treure’s el bri d’herba que porta a la boca—. Si més no, fa un moment ho era.

—Podem anar al mateix pas que quan vam venir, oi? —em pregunta el cepat—. Oi que ens seguiràs?

—Sí.

—Si quan arribem trobem la porta tancada, ja has begut oli —diu el més alt.

—T’hauràs de quedar aquí —afegeix el cepat.

—Ja ho sé —dic jo.

—No et sap greu marxar d’aquí? —em pregunta el soldat alt.

—No.

—Doncs som-hi.

—Val més que no miris enrere —m’aconsella el cepat.

—És veritat —confirma el més alt—. Val més que no et giris.

I, altre cop, ens endinsem al bosc. Malgrat el que m’han dit, no em puc estar de mirar enrere. Només una vegada, i des de l’últim punt des d’on es pot veure el poble. A partir d’aquí aquest món quedarà amagat darrere una muralla d’arbres, i desapareixerà del meu davant potser per sempre més.

Pels carrers no es veu ni una ànima. L’aigua clara del rierol travessa la conca; les cases flanquegen els carrers, i els pals elèctrics, situats a intervals iguals, projecten una intensa ombra a terra. Durant un moment em quedo glaçat. Penso que he de tornar passi el que passi. Vull estar-m’hi com a mínim fins al vespre, fins que torni la noia amb la bossa de lona a l’espatlla. «Si em necessites, jo hi seré».

Sento una escalfor al pit i una mena d’imant potent que m’atreu cap al poble. És com si tingués els peus en una bassa de plom. No em puc moure. Si continuo avançant no la tornaré a veure. Em quedo aturat. He perdut la noció del temps.

Vull cridar els soldats, que caminen davant meu, dir-los que em quedo aquí, però no em surt la veu. Les paraules no tenen vida.

Estic atrapat entre dos buits. No sé què està bé i què està malament. No sé ni tan sols què vull. Estic enmig d’una tempesta de sorra molt forta. No em veig ni les mans. No em puc moure. M’envolta una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats. Amb tot, sento la veu de la senyora Saeki, que em parla decididament: «Has de tornar», em diu. «És el que vull. Vull que siguis allà».

El malefici es trenca. Torno a estar sencer. Per les venes m’hi torna a córrer una sang calenta. És la sang que ella m’ha donat, les últimes gotes que ha vessat. Al cap d’un moment començo a caminar, perseguint els soldats. Faig un revolt i aquell petit món d’entre les muntanyes desapareix, queda engolit entre dos somnis. A partir d’ara només he de pensar a travessar el bosc, a no desviar-me del camí, a no perdre’m. Això és el més important.

L’entrada encara és oberta. Hi ha temps fins al vespre. Dono les gràcies als soldats, que deixen els fusells i, com l’altra vegada, s’asseuen sobre la roca plana. El més alt encara porta el bri d’herba a la boca. Cap dels dos no esbufega.

—No oblidis el que et vam explicar de les baionetes —em diu el més alt—. Quan la clavis, l’has de girar cap a un costat i cap a l’altre per trinxar els budells de l’enemic. Si no, t’ho farà ell a tu. Així és com va el món de fora.

—Això no és tot el que hi ha, però —puntualitza el cepat.

—No, és clar —fa el més alt, que s’escura la gola—. Només parlo de la cara fosca de les coses.

—També és molt difícil distingir el bé i el mal —diu el cepat.

—Però ho hauràs de fer —afegeix el més alt.

—Això segur —comenta el cepat.

—I una altra cosa —diu el més alt—. Quan surtis d’aquí, no miris enrere fins que no siguis al lloc on vas.

—És molt important —m’assegura el cepat.

—Les altres vegades te’n vas sortir —diu el més alt—, però aquest cop és més seriós. No et giris fins que no hagis arribat.

—No ho facis —insisteix el cepat.

—Entesos —els dic.

Els torno a donar les gràcies i els dic adéu. Ells es quadren per saludar-me. No ens tornarem a veure. Jo ho sé, i ells també. I ens separem sabent-ho.

Gairebé no recordo com he arribat a la cabana de l’Oshima després de deixar els soldats. És com si durant l’estona que he travessat el bosc hagués tingut el cap en un altre lloc. Amb tot, no m’he perdut. Tinc el record vague de trobar la motxilla que havia llençat i d’agafar-la gairebé sense pensar-hi. També he recollit la brúixola, la destral i el pot d’esprai. Recordo veure els senyals grocs a les soques, com escames deixades per alguna papallona gegant.

Arribo al redol que hi ha davant la cabana i miro cap al cel. Quan me n’adono, el meu voltant és ple de sons vius i naturals: el cant dels ocells, el soroll de l’aigua del rierol, el vent que fa cruixir les fulles. Són sorolls suaus, però els sento amb claredat, com si m’hagués tret uns taps de les orelles. M’arriben barrejats, però els puc distingir un per un. Miro el rellotge que porto al canell esquerre, i m’adono que torna a funcionar. A la pantalla verda, les xifres digitals van canviant com si no hagués passat res. Són les quatre i setze minuts.

Entro a la cabana i m’estiro al llit tal com vaig. Estic esgotat. Em poso de panxa amunt i tanco els ulls. Al vidre de la finestra hi ha una abella. Els braços de la noia, prims i blancs com la porcellana, brillen en la llum del sol.

—És un exemple —diu.

—Mira el quadre —diu la senyora Saeki—. Mira’l com el mirava jo.

La sorra fina del temps s’escola entre els dits prims de la noia. Les ones rompen suaument. Pugen, baixen i rompen. Pugen, baixen i rompen. La meva consciència és engolida cap a un passadís fosc.