Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Joan: aquest cop sí que ho has encertat; els fets t’han donat la raó. La Gabriela va presentar-se al pis de la Palmira l’endemà passat d’haver-te escrit, mentre jo era fora de Barcelona. M’havia oblidat de dir-te que amb en Prats hem reprès les nostres activitats de «xerraires», sinó que aquesta vegada, com que tinc el cotxe, no ens vam quedar a passar la nit al poble i preferírem tornar a ciutat. Vam fer molt d’hora, car les coses no rutllaren tan bé com altres cops, no aconseguírem de «desgelar» l’ambient i gairebé no es va establir diàleg. De fet només hi havia uns quants xicots joves interessats en el que dèiem, però la presència dels grans els coaccionava visiblement i tampoc no gosaren expressar-se amb llibertat. Cap a la una la gent començà a aixecar-se i deu minuts després ja érem a la carretera. Vaig acompanyar en Prats a casa seva i aleshores, tot d’una, em van venir ganes de passar la nit amb la Palmira. No hi feia res que fos tard, les dues, ja que tinc la clau del pis, si bé no la del carrer, que va haver d’obrir-me el vigilant. Mai no li havia fet una visita en aquelles hores.

Encara no era al llit, tot just es preparava a anar-hi. S’havia entretingut planxant i se li havia fet tard sense adonar-se’n. En sentir la clau al pany acudí corrent, estranyada, i en veure’m alçà les mans cap a la boca. «Què us ha passat?», preguntà. «No eres fora?». I llavors vaig ésser jo qui s’estranyà, perquè no li havia dit res, feia dos dies que no l’havia vista. «Com ho sabies?». Li ho havia contat la Gabriela, la qual va presentar-se al pis a darreres hores de la tarda, quan feia poc que nosaltres havíem marxat, i va quedar-s’hi fins que ella posà els nens a dormir, més tard que de costum, ja que els havia portat unes joguines i en Daniel féu una rebequeria quan el separaren del cotxe de bombers que àdhuc tenia un llumet que s’encenia i s’apagava. «I què t’ha dit?», vaig voler saber. Però no li havia dit res i ella no gosà fer-li preguntes. D’al·lusió clara a la situació només n’havia fet una, quan ja s’acomiadaven i va voler que li digués si la molestava que els anés a veure. «Li he contestat que no, és clar», va confiar-me la Palmira. «De tota manera», afegí, «alguna cosa o altra portava al cap, perquè dues o tres vegades m’ha mirat amb uns ulls tots estranys i ha mogut la boca com si anés a parlar; però cada cop s’ha repensat». «Et sembla que deu haver pres una decisió?». «Sí, aquest és l’efecte que m’ha fet. Potser demà et dirà alguna cosa». Però no em va dir res.

Ho va dir a la mateixa Palmira, al cap d’una setmana, un altre dia que es presentà a casa seva, aquest cop al matí, mentre jo era a l’editorial. Ella va telefonar-me a dos quarts d’una, quan la Gabriela acabava de deixar-la, i em demanà si aquell vespre em podria veure. Però no m’era possible, una hora abans havia acudit al despatx un professor anglès amic d’en Brull i, en dir-nos que tenia ganes de conèixer l’Aramon, vaig comprometre’m a dur-lo a l’Institut d’Estudis Catalans. Calia suposar que després soparíem plegats. Vam convenir doncs que ens veuríem l’endemà, però després, al vespre, quan sortíem de la nostra visita, va resultar que l’home estava convidat a casa d’un industrial, un tal Lloses, la muller del qual és anglesa i parenta llunyana del professor. Com que la Gabriela no m’esperava, se’m va acudir que ben mirat podia sopar amb la Palmira i, en acomiadar-me de l’home, vaig telefonar-li. Per què no anàvem en algun lloc? Precisament aquella tarda, en honor de l’anglès, per no obligar-lo a perseguir taxis, havia agafat el cotxe. Si volia podíem sortir fora, entaular-nos en un restaurant de carretera… Sabia que això li agradava i, tot i que ja tenia el seu sopar fet (eren les nou), acceptà.

Ens les vam emprendre per la carretera de Madrid, però no anàrem més enllà dels Quatre Cantons, on hi ha un local on es menja força bé. En aquell moment, en aturar-nos, ja sabia el principal, m’ho contà mentre corríem: la Gabriela li havia preguntat si trobava convenient per als petits que visquessin sense pare. Quan m’ho digué anàvem darrera un camió que alentia i amb una mica més me li tiro damunt. «I tu què li has contestat?», vaig fer. Ella s’havia quedat tan sorpresa com jo i només atinà a balbucejar que al capdavall em veien força sovint. La Gabriela li havia dit que no era el mateix i confessà que aquell problema la preocupava molt. «Va dir-me», m’explicà la Palmira, «que li feia l’efecte que us robava alguna cosa a tu i a ells». Després va resultar que potser no ho havia dit ben bé així; de fet no havia estat tan clara, tan categòrica, i semblava que li costés d’expressar-se, com si encara no dominés ben bé el seu pensament. L’entrevista, doncs, havia estat estranya, però ella, la Palmira, gairebé s’havia espantat. Fins i tot em preguntà, però això quan ja sopàvem: «Vols dir que no és capaç de suïcidar-se?». Ni se m’havia acudit, a mi, però ella digué: «Si creu que fa nosa…». Tot d’un plegat vam descobrir que no teníem gana. Jo no m’ho creia, ni les seves paraules acabaven d’assenyalar en aquest sentit ni m’havia semblat mai una dona capaç d’atemptar contra la seva vida, però el pensament, ho confesso, em pertorbà. Vaig tranquil·litzar-me una mica en saber que també havia dit que entre tots tres havíem de trobar una solució. No s’hauria expressat així si hagués tingut la intenció de matar-se. «Doncs només veig una altra possibilitat», em digué la Palmira. «Que vulgui deixar-te perquè puguis venir amb mi». Aleshores jo encara no havia rebut la teva carta, que m’ha ajudat a comprendre més bé algunes coses, però ho vaig posar en dubte. Si hagués volgut deixar-me ja ho hauria fet, i ho hauria fet per mi, no pels nens. Em vaig arronsar d’espatlles. «Tampoc no serviria de res», vaig dir. «Tu vols viure sola, no vols homes a casa teva». «No…», contestà ella. En aquell moment ja tornàvem a ser al cotxe, de tornada a Barcelona, i vaig frenar. En el seu to hi havia quelcom que em cridava l’atenció. Però no em podia quedar aturat a la carretera i per això vaig desviar-me cap un camí que s’obria a la dreta, a tocar d’una finca amb arbres fruiters. Vam quedar-nos una bona estona quiets, silenciosos, fins que ella preguntà: «Per què t’has aturat?». «Perquè m’expliquis aquest no», vaig dir-li. Ella no replicà i hi va haver un altre silenci. «Ja no estàs segura de res, oi?». Va moure el cap. «No». Vam callar de nou i jo vaig encendre una cigarreta. Quan vaig tombar-me, després d’haver llençat el llumí, ella em mirava des del seu racó. «Què penses?», vaig preguntar-li. «No ho sé», i va anar atansant-se fins que es repenjà contra meu. Jo vaig tocar-li la cara per sota els cabells que li havien caigut endavant. «No és tan senzill com ens pensàvem, oi?». Va moure el cap, amb els ulls alçats cap als meus, i em vaig inclinar a besar-la. Ella se m’arrapà, la seva mà em pujava pel coll, s’entretingué un moment a la galta, davallà altre cop i va subjectar-me per la nuca, com si volgués enfonsar encara més els meus llavis en els seus. Però aleshores, tot de sobte, se separà amb un gest brusc. «Anem», digué. La vaig tornar a atreure amb la mà que havia sostingut la cigarreta i ella es va debatre. «Anem!», repetí. «Per què?», li vaig preguntar sense deixar-la. «No som uns col·legials perquè em facis l’amor aquí, en un cotxe». Però vaig veure que tremolava i, en quedar-me mirant-la fitament, ella mateixa, amb espontaneïtat, se m’atansà de nou i va abraçar-me. Jo vaig dir, baixet: «No saps què vols, oi?». «Calla», féu. Però tenia raó, no ens podíem fer l’amor al cotxe i, després de besar-nos altra vegada, ens vam tornar a separar. Jo vaig preguntar-li: «M’estimes, veritat?». Ella digué: «No», i aleshores vaig engegar.

En arribar davant de casa seva tot just eren les dotze. En tota l’estona, mentre corríem, no ens havíem dit res, com si fóssim dos estranys, i per això no em vaig moure de darrera el volant. Però ella tampoc no féu cap moviment per saltar del cotxe, restà quieta, a l’altre racó de seient. «Què ha passat, Mira?», vaig preguntar-li a la fi. «No ho sé». «T’ha molestat la pregunta que t’he fet?». «Sí», contestà francament. I tot seguit, gairebé sense una pausa: «Engega; anem en algun lloc, on sigui…». Vaig avançar la mà per obeir-la, sense entendre-la, però ella ja s’havia repensat. «No, deixa…». Obrí la porta i saltà del cotxe. Després d’una vacil·lació vaig seguir-la i, un cop a l’entrada, avançàrem cap a les escales, al peu de les quals s’aturà, va girar-se i m’abraçà gairebé frenèticament. Però després, amb la mateixa brusquedat, arrancà a córrer escales amunt, tan de pressa que quan vaig arribar dalt ja havia desaparegut dins del pis. No era al menjador ni al dormitori, i ja estava a punt de cridar-la quan sortí de la cambra del costat, on hi havia els petits. «Dormen», digué. «Estàs molt nerviosa, Mira», li vaig fer observar. Ella va tenir un riure groller i contestà: «Calenta, estic», i començà a despullar-se ràpidament. «Em vas dir que t’ho digués, oi, quan en tenia ganes?». «No pas d’aquesta manera», vaig contestar-li. Ella tornà a riure. «N’hi ha cap més?», digué. Se’m va apropar i, agafant-se els pits amb totes dues mans, me’ls fregà per la cara amb un gest provocatiu. Jo, que m’havia assegut al llit, vaig aixecar-me i la vaig bufetejar, fort. No l’havia pegada mai, no tinc el costum de pegar ningú, i menys les dones, però aquest cop no havia pogut evitar-ho. Ella va fer una ganyota i retrocedí una mica abans de dominar-se i agafar-me la mateixa mà que l’havia colpejada. «Mira si ho estic», féu bo i atansant-se-la a l’entrecuix. Però les llàgrimes ja li rajaven galtes avall i quan vaig tornar a pegar-la, més brutalment, va tapar-se la cara amb totes dues mans i es quedà quieta on era. Jo vaig sortir ràpidament del dormitori. I si no m’hagués girat potser no ens hauríem tornat a veure mai més, potser hauria provat de prendre-li els fills que al capdavall porten el meu nom, potser a hores d’ara ens odiaríem a mort… Però vaig tombar-me abans d’arribar a la porta, com si una força estranya m’hi hagués obligat, i aleshores la vaig veure al llindar, amb les dues mans sobre els pits, per amagar-se’ls, i amb els ulls tan brillants de llàgrimes que probablement no em distingia. Després va desaparèixer. Però jo ja no podia deixar-la, ja no me’n podia anar. Vaig trobar-la sobre el llit, ajaçada de bocons, plorant, i en tocar-la per l’esquena va dir: «No em miris, Daniel, no em miris…», i, quan va sentir que m’inclinava, allargà la mà i va tancar el llum. No vam dir res més; vaig despullar-me al meu torn i em vaig ajaçar al seu costat, sense tocar-la, sense consolar-la. Havia de plorar. Ara sabia per què ho havia fet, allò. O potser ja ho sabia de primer i per això m’havia girat quan era a la porta, a punt d’anar-me’n. Vaig esperar-me fins que es va moure. «Daniel…», digué. Vaig cercar-li la cara i ella anà reptant fins a mi, reposà el cap sobre el meu pit, sospirà dues o tres vegades, encara amb un traspuar de llàgrimes i, al cap d’una estona, afegí gairebé amb ràbia: «És que no vull estimar-te!». Jo li acariciava els cabells i vaig dir-li: «Calma’t, Mira». Però ara li calia parlar. Es va tractar de desgraciada, d’imbècil, de miserable, de tot, i res d’això no alterava el fet bàsic: després de refusar-s’hi obstinadament, ho acceptava. Sí, m’havia mentit; no sabia des de quan, potser de més enrera que no es pensava, però fins darrerament no se n’havia adonat, la intervenció de la Gabriela precipità una mena de cristal·lització misteriosa que ni podia explicar-se. Estava confusa, no s’entenia ni sabia com sortir-se’n… Si em posava a contar-te tot el que em va dir, tot el que ens vam dir aquella nit, no acabaria mai. Vam parlar fins molt tard, ens vam fer l’amor, vam tornar a parlar… No vaig deixar-la fins a les quatre de la matinada, per tornar al costat d’una Gabriela que, d’una manera o altra, semblava haver fet les paus amb ella mateixa i amb la situació.

Ho vaig veure a partir de l’endemà, en adonar-me gairebé amb sorpresa que havia tornat a conquerir la seva equanimitat. Ara, després de tant de temps, semblava de nou tranquil·la. S’havia sobreposat a aquells sentiments que la tenien inquieta en el precís instant que la Palmira començava a turmentar-se. No podia haver-hi dubte que allò indicava que ara, a la fi, ja sabia què havia de fer; la decisió que esperàvem estava a punt de manifestar-se en forma explícita. Per això vaig quedar tan estranyat quan passà una setmana, en passaren dues, i encara no deia res, ni a mi ni a la Palmira, tot i que en el curs d’aquest temps va anar tres vegades més a veure els nens. Què esperava? O potser la decisió era precisament aquesta, acceptar el statu quo, deixar que tot continués com fins aleshores? Era amb això que s’havia reconciliat? En aquest cas, però, no s’explicava que hagués dit aquelles paraules a la Palmira, quan li preguntà si trobava convenient que els meus fills visquessin sense mi… No tan sols era difícil d’entendre, sinó que tot de sobte la situació es feia terriblement incòmoda, sobretot per a mi que havia de conviure amb ella. Més incòmoda que mentre es mostrà de caràcter desigual. Podia acceptar que m’amagués el seu coneixement dels fets si en sofria, però no a partir del moment que aquest coneixement deixava d’angoixar-la. La hipocresia s’instal·lava d’una manera definitiva entre nosaltres i acabaria per corrompre la nostra vida en comú i àdhuc la meva relació amb la Palmira. No, no ho podia permetre. Per això vaig prendre el determini de parlar. Fou el dijous de l’altra setmana, o sigui que avui fa vuit dies exactament. «Si fins dissabte no diu res», vaig declarar a la Palmira, «diumenge posaré les cartes sobre la taula. Ja ha durat prou, això». Vaig escollir el diumenge amb tota premeditació. El diumenge era nostre, disposaríem de tot el dia per discutir, per fer-nos mal, per reconciliar-nos. Li ho diria al llit, abans de llevar-nos, mentre fèiem una mica de «mandra», ja desperts, despreocupats de l’hora perquè no teníem cap obligació amb ningú. I el llit és un bon indret per aclarir les coses, per facilitar les solucions.

Però no va caldre. L’endemà va donar el cop. Estic segur que tot va ser premeditat i que, si no li hagués sortit bé aquell dia, hauria insistit el dia següent. Devia deixar casa uns moments després de sortir jo, i el trajecte el devia fer en taxi, ja que en entrar al pis, al cap de vint minuts (els que va tardar l’autobús), ella era asseguda al menjador amb la Palmira. Eren les vuit en punt i la noia també acabava d’arribar de la botiga, encara no havia tingut temps de canviar-se, de manera que semblava que totes dues fessin visita. Jo em vaig aturar al llindar, pàl·lid, vermell, no ho sé; no era el mateix haver tingut la intenció de parlar-li’n que trobar-me-la inesperadament allí quan creia que era a casa. «Hola, Daniel», va dir. Tenia la nena a la falda, i això reforçava la impressió d’estranyesa: mai no l’havia vista amb una criatura en braços. En Daniel va córrer a fer-me un petó i se m’arrapà a les cames, com si volgués enfilar-se, però jo el vaig apartar mentre em treia com podia una nosa del coll. «Suposo que sobren explicacions», vaig balbucejar. «Sí», assentí ella, i allargà la Rosa a la Palmira, la qual digué: «Vine, Daniel», i es va emportar els dos petits per confiar-los a la Ramona, la criadeta. Quan va tornar a entrar jo ja m’havia assegut i encenia una cigarreta, sorprès de la curiosa tranquil·litat que succeí aquells segons d’atabalament, de desconcert, en veure-la al meu davant. Ara ja havia passat el pitjor, n’estava segur. I sí, no hi van haver recriminacions que en aquella hora haurien sonat falses (feia massa temps que ella ho sabia) ni llàgrimes o lamentacions provocades pel nerviosisme. De fet, em sembla que l’única que estava nerviosa era la Palmira. Però més s’hi va posar quan sentí la proposició que ens feia la Gabriela. Jo mateix em vaig quedar amb la boca oberta, tot i que la teva carta ja m’havia d’haver preparat si hagués cregut tot el que em deies. Perquè ens proposà que anéssim a viure tots junts. De cara a la Palmira, va dir: «Jo, al Daniel l’estimo i no el deixaré mai, però els nens també el necessiten, i ell els necessita a ells. És el millor que podem fer». Però la Palmira s’hi oposà immediatament i, rancuniosa, l’acusà: «Tu el que vols és fer-te’ls teus». «No. Poden ser de totes dues. No et vull prendre res. Més m’has pres tu i no em queixo». «Si te l’hagués volgut prendre», replicà la noia mentre m’assenyalava, «ara viuria amb mi. Però sempre he reconegut que eres la seva dona». «I ho sóc», digué la Gabriela. «Però jo li he donat els fills». Jo no deia res, em limitava a escoltar. Tot d’una em semblava que allí hi era de sobres, que era inútil que exposés la meva opinió, els meus sentiments, perquè ni l’una ni l’altra no en farien cas. De fet, se’m disputaven, prou clar que va quedar al cap d’un moment, quan la Palmira digué: «I encara que m’hi avingués pels nens, quin efecte et sembla que m’hauria de fer veure com te l’emportes al llit?». «També hi dormo ara», contestava la Gabriela. «Però no ho veig, no és el mateix». «Em vas dir que després de tenir la nena ja no havíeu tornat… no havíeu tornat a fer res», argumentà la meva dona. La Palmira va mirar-me fugaçment abans de dir: «Doncs no era veritat». Aleshores jo vaig pronunciar les primeres paraules. «És impracticable, Gabriela, ho has de reconèixer. La Palmira té raó». Ella llambregà de l’un a l’altre. «Què hem de fer, doncs, segons vosaltres?». No ho sabíem, i vam callar. «Jo també els vull, els nens», va dir la Gabriela al cap d’una estona, quan el silenci ja començava a pesar. «Són teus», afegí de cara a mi. «No es tracta dels nens, ara, Gabriela», vaig fer-li observar. «Es tracta de les nostres relacions, ja ho saps». Ella va tornar a alçar els ulls cap a la Palmira que sempre havia estat dreta. «L’estimes, tu?». I la noia digué: «Sí, l’estimo». Per la mirada de la meva dona va passar una ombra estranya i tot seguit s’encongí una mica, com si l’haguessin pegada. Ara m’ho preguntarà a mi, vaig pensar, però no ho va fer, no devia voler fer-ho davant la noia, car ho deixà per més endavant, per aquella nit, quan ja érem a dormir. «I tu l’estimes, Daniel?», m’interrogà en la fosca. Jo vaig voler ésser franc, s’ho mereixia: «No ho sé, Gabriela. En tot cas, d’una altra manera». «No és bonica», va dir puerilment, i jo vaig assentir: «Ja ho sé», però ara insincerament, perquè allò no ho podria entendre mai; era una dona, no la podia veure amb els meus ulls d’home. En sortir de casa la Palmira, i a l’hora de sopar, n’havíem tornat a parlar, de tot l’assumpte, però s’esforçava de fer-ho amb objectivitat i referint-se de nou als nens, a la necessitat que tenien d’una llar «completa», al seu desig de veure’ls i compartir-los amb nosaltres perquè li semblaven també una mica seus. «No pot ser que ens limitem a fer-nos visites», va dir. Ara, al llit, s’avenia a enfocar-ho des de l’angle que havia manifestat la declaració de la Palmira en confessar que també m’estimava i el que jo mateix acabava d’exposar en admetre que no m’era indiferent. Fins i tot estava disposada a acceptar que no havia tingut presents totes les dades del problema i que, per tant, la solució proposada podia ésser falsa. Així i tot, hi va anar donant voltes, sense abandonar-la, i l’endemà va completar-la. Però no m’ho digué. La meva impressió d’aquella tarda, que feia nosa, havia estat encertada i després, per la Palmira, he sabut que creu que són elles dues que han d’arribar a un acord que després «m’imposaran».

Des del dia següent de la nostra entrevista, s’han vist cada dia, al matí, quan jo sóc al despatx, i la Palmira està escandalitzada de la darrera proposició que li ha fet. Està disposada a compartir-me amb ella a canvi de viure plegats o, si de cas, a la mateixa casa. Ha parlat de llogar un xalet de dos pisos on podríem viure alhora junts i separats… La noia ho troba immoral, a part que creu que no sortiria bé. És paradoxal que ella, l’emancipada, la dona lliure que no tan sols s’ha avingut sinó que va voler tenir dos fills fora de matrimoni i no es fa escrúpol de dormir amb un home casat, sigui en definitiva menys audaç que la Gabriela, d’instint conservador i d’habituds més convencionals, però prou atrevida per dur a la seva conclusió lògica unes premisses que la força de les circumstàncies l’obliguen a acceptar. A ella, a la Palmira, li sembla monstruós, i abans-d’ahir digué que la meva dona s’havia begut el seny. «Per mi», féu, «que tot això l’ha trastocada una mica. Quan ho has sentit dir, que un home visqui amb dues dones? No és el mateix que tenir una amigueta… Fes-li-ho veure».

I ho he provat, car des d’un punt de vista pràctic, fora de lògiques abstractes, la Palmira té raó. Fou ahir, en havent sopat, en preguntar-me si havia vist els nens i si en Daniel encara continuava enfebrat com al matí (fa dos dies que té un refredat molt fort, d’aquests d’estiu que són pitjors que els d’hivern). «Sí», vaig dir-li, «i la Palmira m’ha contat la teva pensada. No t’acabo d’entendre, Gabriela. T’agraeixo molt que enfoquis tot això d’una manera tan civilitzada, que no m’hagis fet crits ni escenes, però no et sembla que ara exageres?». «Hauries d’estar content», em contestà. «Així ens podràs tenir a totes dues. No és el que vols?». La resposta era prou cínica perquè em fes mal, i li vaig fer observar que era impròpia d’ella. «Mai no hauria cregut que reaccionaries així». Ella va llambregar-me. «També hi ha moltes coses que no hauria cregut de tu i, ja veus, les has fet. Si et penses que m’agraden…». Jo vaig raonar: «Però tenen una explicació, tu mateixa ho reconeixes. No és com si hagués cercat la Palmira perquè necessitava una altra dona». «Potser no», va convenir. «Però ara sí que la necessites». «I tu t’hi avens?», vaig provocaria. Ella va sacsejar el cap. «No», digué. «Però te la vols ficar a casa. Això és el que no entenc… Què et proposes, Gabriela?». «Conservar-te, Daniel», féu ella. I no li ho vaig poder fer aclarir.

Ja veus la situació, doncs. Tan complexa i tan confusa que gairebé m’alegro de deixar les coses en llurs mans. Podràs hostatjar-te a casa tranquil·lament i, si véns aviat, encara potser seràs a temps d’assistir al desenllaç, perquè un o altre n’hi ha d’haver, si bé em costa de creure en el que defensa la Gabriela; és obstinada, sí, però també la Palmira té la seva voluntat i no sembla disposada a cedir. No tinguis por de caure en un vesper ni de trobar-te amb males cares; seràs ben acollit i qui sap si no podràs donar-nos fins i tot un cop de mà!… Per sort, no he perdut del tot el sentit de l’humor. Però estic preocupat, sí.

Una cordial encaixada del teu amic

Daniel

Barcelona, 11 de juliol de 1968.