Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Volgut amic Peralta: començo aquesta carta encara impressionat per la mort del «Che». Guevara a Quebrada del Yuro. Com a tantes altres persones, em costa de creure-ho… Darrerament, la meva «història» ens ha fet negligir de referir-nos a esdeveniments tan importants com les violències racials d’Alabama, Newark, Harlem, la guerra dels sis dies entre àrabs i jueus, les carnisseries del Vietnam i les eleccions (quina farsa) al Vietnam del Sud, la mort de gent tan important com Luthuli i l’Ilya Ehremburg, el segrestament de Tshombe i la sortida de De Gaulle a Montreal, on animà uns moviments separatistes que de cap de les maneres no toleraria (no tolera) a casa seva, una mostra més, doncs, del doble joc que afeccionen els polítics i que cada dia em fa més repugnància. Vivim en un món progressivament més incòmode i més hipòcrita, dominat per la mala fe. Potser per això m’ha impressionat tant la mort del «Che», un dels pocs homes purs que encara quedaven. He dit que em costava de creure-hi, però ben mirat no és ben lògic que l’hagin matat? Els governants ja no poden tolerar l’esperança, i ell n’era una. No saben, però, que continuarà essent-ho, perquè si han liquidat l’home de carn i ossos, no podran res contra el símbol. Hi ha tota una joventut que seguirà fidel al seu fantasma; el «Che» encarnava llur afany de llibertat i de justícia, com anys enrera la Marylin havia encarnat un somni sexual. El mite no és tan fàcil de destruir com el cos feble que cedeix a l’acer o al verí… Però em pregunto què ha passat, com han pogut localitzar-lo precisament ara, uns quants mesos després de la detenció de Debray. El van fer cantar? Debray ha escrit un llibre formidable (he llegit l’edició cubana) i em dol aquest mal pensament que, d’altra banda, es fan, o es faran, molts. Recordo que el darrer número de la revista «Newsweek» (el darrer que he llegit, s’entén) parlava de la Conferència d’Estats Americans celebrada a Nova York i reportava unes paraules del delegat de Bolívia, segons el qual el «Che» dirigia el moviment de «guerrilles» al seu país. Com ho sabia? Fins aleshores feien veure que ja era mort, que potser l’havia fet assassinar el mateix Fidel Castro… Com és que tot d’una reconeixien que era viu, i precisament a Bolívia? Encara que no vulgui, no puc estar-me de relacionar-ho amb la detenció de Debray. Què opines, tu? De segur que tens més elements de judici. No podem fiar-nos de la premsa d’aquí, i potser ni tan sols de les publicacions estrangeres que entren. Al capdavall, si no responen al mateix matís, totes vénen a tenir el mateix to. Sigui com sigui, i sempre que no es tracti d’un gran «bluf» en el qual em costa de creure, ara sí que el «Che» és mort. El revolucionari que no en tenia prou amb propugnar una abolició de les classes socials i anava més enllà de les planificacions econòmiques perquè hi veia més clar que tants altres partidaris de la revolució permanent que no saben que cal emprendre una reforma total de l’home. No m’estranya que la joventut estigui consternada. Potser només ella el podia entendre… A la gent més gran, ni que siguin d’idees polítiques i socials avançades, els revolucionaris que s’escapen d’una ortodòxia coneguda els fan poca gràcia. Més se’ls estimen morts, com m’acaba de dir en Santana per telèfon.

Te’n recordes, d’ell? Estic segur que te n’havia parlat. És aquell director que anys enrera volia portar al cinema un dels meus contes, de primer sol i després «combinat» amb una altra història. Va demanar-me de fer el guió, però jo vaig negar-m’hi amb molt d’encert, car a la fi la pel·lícula no s’ha fet mai; vull creure que no va ser per culpa meva, de guionistes n’hi ha prou. O potser no, car ara ha reaparegut per demanar-me’n un altre. Fa quatre dies. «Aquesta vegada no us hi negareu», va dir-me; «és en català». Creu que ha arribat el moment de fer un cine nostre i ja venia amb una història preparada; de fet, amb un guió enllestit. A part que era en castellà, però, no acabava d’agradar-li, si bé la matèria bàsica, com diu ell, era acceptable. «Sempre he tingut ganes que col·laboréssim, vós i jo», va explicar-me, «i em penso que ara tenim l’oportunitat de fer-ho». Però volia que l’escrivís en deu dies! Imagina’t, una història que no és teva, amb la qual de primer t’has de compenetrar una mica, i et donen deu dies per enllestir-la! Gairebé el vaig tractar de ximple. Però ell no es va immutar. Sabia que era capaç de fer-ho, que si convenia trauria forces de flaquesa. Havia de començar a rodar al cap de dues setmanes a tot estirar, ja tenia productor i fins i tot algun actor. La cosa ja havia sofert altres ajornaments i ara, si no complia, el projecte se n’anava en orris. Una d’aquestes històries complicades de la gent de cine, on intervenen tantes persones que sembla mentida que arribi mai res a fi de bé. Ens vam estar cinc hores parlant i discutint, des de les deu del vespre, quan entrà a casa, fins a les tres de la matinada. Va llegir-me el guió, que ell mateix acabà per qualificar d’«infame», acceptà gairebé totes les objeccions que hi vaig fer, que foren moltes, i àdhuc les acceptà amb entusiasme, perquè això volia, una persona capaç de trobar-hi els punts febles i d’esmenar-los. No s’havia equivocat; jo tenia un sentit crític que m’«obligaria» a aconseguir la història que desitjava, versemblant, humana, real… Parlant parlant, va resultar que ja hi havien intervingut cinc guionistes. A jutjar pel producte que tenia davant, cadascun d’ells devia haver empitjorat l’obra dels altres. No comprenia tanta obstinació. «I per què no en cerqueu una altra?», li vaig preguntar. «D’històries bones n’hi ha moltes». Però no, calia que fos aquella, el productor ja l’havia aprovada i ara, si li sortia amb un altre assumpte, no hi voldria saber res; hi havia un contracte que el lligava. «He de fer-ho, Bastida», va dir-me. «Quedi com quedi, he de fer-ho. Però, és clar, m’interessa que quedi bé, que sigui bona. Vós ho podeu fer. Proveu-ho…». «En deu dies ni parlar-ne», tornava jo per enèsima vegada. I ell: «Només són cent pàgines, ni això, noranta-cinc, noranta vuit… Deu pàgines cada dia. I podreu aprofitar moltes coses, hi ha indrets on només hauríeu de tocar el diàleg…». «No pot ser, Santana; en deu dies no ho pot fer ningú. I s’hauria de tocar tot, conservar únicament la idea base, ja que us hi obliga el contracte amb el productor i la seva aprovació. La línia argumental no és acceptable…». La Gabriela ens va dur cafè tres vegades, però a la fi, a dos quarts de dues, cansada, se n’anà a dormir. Vam beure whisky, ens vam fumar un paquet de cigarretes i vam tancar la finestra per no despertar els veïns. Es va posar una atmosfera impossible que l’endemà encara no s’havia dissipat del tot. Suàvem. Ell acudia a arguments que podien impressionar-me: «Això pot ser la naixença del cinema català, Bastida. No podem tenir en compte d’altres temptatives com El Judes, La ferida lluminosa o Maria Rosa, que foren doblades. Aquesta serà rodada directament en català, per gent catalana, amb capital català i tot… No us diu res, tot això?». «Precisament, motiu de més per fer-ho bé. No podeu rodar una història que fa riure. Cal que sigui una cosa digna, amb cara i ulls». I ell: «Per això he vingut a trobar-vos». «Amb deu dies de temps!», vaig recordar-li. «He vingut de seguida que hi ha hagut la possibilitat de fer-ho en català». Car el projecte primitiu era de fer-la en castellà, no els havia passat pel cap que podrien aconseguir el permís per fer-la en la nostra llengua. «I ara ja el teniu?», se m’acudí de preguntar-li. No, no el tenien. De primer calia presentar l’obra i establir que procedia d’un text original català; però el tindrien, els organismes competents es mostraven molt ben disposats, hi havia pràcticament la promesa en ferm de donar-lo… sempre pendent de l’aprovació de la història, és clar. I ara tot fallaria per culpa meva. «Ho pot fer un altre, algú que treballi més de pressa», vaig dir-li. «Jo ja fa anys que no escric novel·les, potser estic una mica rovellat…». Vaig començar a donar-li noms de narradors en actiu, però ell sacsejava el cap, de primer em pensava que perquè no li agradaven o no hi tenia confiança, però després va dir alguna cosa que em féu ensumar que jo no era el primer escriptor català amb qui parlava. També els altres s’hi devien haver negat, potser per falta de temps, potser per falta de pràctica. O potser havien acceptat i els guions tampoc no satisferen en Santana. Podia ésser qualsevol cosa. La qüestió era que el tenia allí, masegant-se la cara, turmentant els pocs cabells que ja li queden, lamentant-se: «Si vós em falleu…». Parlà de diners, m’oferia cinquanta mil pessetes, o sigui una mitjana de cinc-centes per pàgina. Mai ningú no m’ha pagat res tan bé, tan generosament, però encara no era la darrera paraula, ell ja es feia càrrec que si acceptava hauria de deixar de banda altres feines; acabà per dir-me: «Pels diners no renyirem… Què voleu, setanta, setanta-cinc mil pessetes?». «Però si no és això, Santana, és el poc temps que em doneu. Encara que fos un treballador molt ràpid, la sola idea que tinc l’obligació d’escriure deu folis diaris em privaria de fer-ho. I la història…», tornava. Acabats tots els recursos que se li acudien, àdhuc mig insinuà que tenia una certa obligació envers ell. «Sempre m’he portat bé amb vós», va dir. «Gairebé m’ho deveu…». És clar, tu no pots saber a què es referia, però el fet és que durant molts anys en Santana ha estat l’única persona que no ha ignorat el meu amistançament amb la Gabriela. Quan tothom ens prenia per casats, ell sabia que no ho érem. És fàcil d’explicar. Havíem pensat en tothom, ho havíem previst tot, però amb ell no hi comptàvem. Era un individu amb el qual ni se m’havia acudit que podia tornar a tenir tractes. La idea de dur el meu conte al cine havia fallat, em creia que definitivament. Però aleshores li passà pel cap de barrejar la meva història amb la història d’un altre noi i, un dia, quan la Gabriela i jo ja ens havíem traslladat a Hostafrancs, va telefonar al carrer de Muntaner, on es pensava que continuàvem. El telèfon ens havia seguit a la novella adreça, però poc després ens canviaren el número i el nostre anà a parar a una casa de pneumàtics on, com és natural, no coneixien cap Bastida. Va trucar a la porteria, doncs, i allí van ser prou bocamolls per explicar-li amb una mica de detall que érem fora, que no havíem deixat adreça, i amb motiu, car ella i jo havíem foragitat el marit i ara fèiem vida marital. Com la Gabriela havia temut, tothom havia anat lligant caps. Ell va procurar-se l’adreça de Creu Coberta a través d’una editorial i un vespre va presentar-se a casa. No amagà que ho sabia tot, al contrari, manifestà un cert interès a posar-me al corrent quan em digué: «No hi teniu bons amics, al carrer de Muntaner». Després afegí: «Per mi no us amoïneu, sóc un home discret; de la vida dels altres no n’he de fer res». I sí, mai no ha arribat a les meves orelles que escampés la notícia, tot i que era temptador de fer-ho. D’altres no se n’haurien estat. I ara, al cap de tants anys, imprevistament, em passava la factura. Perquè aquest és el sentit que tenia aquell «gairebé m’ho deveu…». Però jo me li’n vaig riure. «No sigueu criatura, Santana. Cal alguna cosa més per treure un text amb cara i ulls en deu dies». «No hi ha manera de convèncer-vos, doncs? Quant de temps us sembla que necessitaríeu?». «Si acceptava», vaig dir-li, «voldria un mes de coll. Un mes i el dret de canviar aquesta història de dalt a baix». Ell s’hi agafà: «D’això ja us he dit que sí. N’hi ha prou amb conservar la idea de l’adolescent enamorat d’una dona madura que no l’accepta però en canvi vol atreure’l quan ell, al cap d’uns anys, s’enamora de la seva filla. Dintre els límits d’aquesta situació, podeu fer i desfer al vostre grat». «Però el temps continua essent de deu dies», vaig recordar-li. «Sí». «Doncs no. Ho sento molt, Santana, però no puc». «És la vostra darrera paraula?». «Sí». Va quedar-se callat, va encendre la cigarreta que ja devia fer dotze o tretze i aleshores digué: «Fem un tracte, doncs. Us dono cinc dies perquè em feu una síntesi argumental en… diguem en unes quinze pàgines. Com si escrivíssiu un conte. Això sí que ho podeu fer, oi?». No gaire entusiasmat, vaig convenir: «Potser sí». «I jo us pagaré deu mil pessetes pel treball, tant si m’agrada com si no m’agrada. Si no m’agrada, no en parlarem més. Si m’agrada, com estic segur, disposareu de deu dies, fins al mateix moment de començar el rodatge, per lliurar-me la meitat del guió definitiu i de deu dies més per completar-lo. En conjunt, doncs, tindreu vint-i-cinc dies de coll, gairebé tants com me n’heu demanat». «Vint dies», vaig contradir-lo. «Els cinc primers seran per la sinopsi». «No hi fa res, us prepara el terreny. Quan us poseu a fer el guió, ja sabreu on aneu». A mi se’m va acudir: «I l’autorització?». «Per això vull també la sinopsi. La presentarem en lloc del guió. Després caldrà sotmetre’ls-el, és clar, però em penso que puc aconseguir un permís condicional. Si sé que d’aquí a quinze dies puc disposar de la meitat del guió definitiu, d’una manera o altra me les arranjaré per fer-me amb el cartró de rodatge i començar immediatament. Si convé, després podem anar més a poc a poc, però he de començar a rodar a la data fixada. Què me’n dieu?». Eren tres quarts de tres tocats, estava rendit, el coll em feia mal de parlar i de fumar… Vaig acceptar. I ara gairebé n’estic content. Ahir al vespre vaig acabar l’esbós argumental, catorze pàgines escrites en tres dies. Aquest matí les hi he fet portar; precisament el noi era camí de casa seva quan la seva impaciència l’ha obligat a telefonar-me per saber si la cosa avançava satisfactòriament (és quan de passada hem fet uns comentaris sobre la mort del «Che»). Suposo que abans de la nit sabré si li han agradat o no. Si les aprova, se’n ressentirà el meu llibre de versos, en el qual no he deixat de treballar des de l’estiu, per dissort em cal dir que sense gaire èxit. De primer n’estava satisfet, ja t’ho vaig escriure, però ara cada cop estic menys segur que sigui «bo», que es tracti d’autèntica poesia. Versos sí, però poesia… Em cal confessar que no sóc un gran poeta, que mai no ho seré, i que ni ella ni jo no hi vam veure clar. La Gabriela no ho vol reconèixer, sempre troba excuses per explicar que se’m tingui, com se’m té benvolentment, per un poeta menor. Però s’enganya a consciència, vol sostenir-me la moral. Probablement ara ja no l’enquimera tant la idea que puc haver-me quedat pel camí de la «grandesa», aquella justificació històrica de què et parlava ja no és necessària, estem casats, el nostre amistançament és una història vella que no interessa ningú. Afalaga més la seva vanitat, perquè en té, i terriblement (encara que ho amagui), que un director de cinema em vingui a buscar amb aquestes urgències per fer una pel·lícula. Immediatament va trobar bé que hagués acceptat. En pujar d’obrir la porta del carrer a en Santana, encara estava desperta. Havia dormit, però s’havia tornat a desvetllar. «És meravellós», va dir. Estic segur que tenia ganes que li fes l’amor. Sempre li ho endevino per l’expressió dels ulls, pel to de la veu. Però jo estava esgotat i me li vaig girar d’esquena.

No t’estranyis si ara les meves cartes no sovintegen tant; serà senyal que en Santana ha aprovat la meva història. M’hauré de passar totes les hores lliures de cap a la màquina.

Ben cordialment

Daniel

Barcelona, 11 d’octubre de 1967.