Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Peralta: la teva carta, on em dius que aquest any en farà deu que vas publicar el primer llibre, em recorda que aleshores jo redactava la meva primera (i única) novel·la. Per això m’ho deus haver escrit, oi, per refrescar-me la memòria? Fa temps que comprenc molt bé que a poc a poc la teva pregunta d’antany, «No has començat cap més novel·la?», es convertís de primer en «Quan escriuràs una altra novel·la?», després en «No penses escriure cap més novel·la?» i finalment en «Oi que ja no en tornaràs a escriure, de novel·les?». Mai no ho has dit clarament, perquè en el fons, malgrat aquesta reconeguda franquesa del teu caràcter que de vegades arriba a ofendre o, si més no, a molestar la gent que no et coneixen, hi ha en tu una bona dosi de delicadesa, però això no em priva pas d’adonar-me que t’he desil·lusionat, com he desil·lusionat moltes altres persones que creien en mi i, aleshores de la publicació de Capvespre sostingut, quan tu ja tenies dos llibres al carrer, es felicitaven de la sort que, en una mateixa generació, Catalunya hagués vist néixer dos «grans novel·listes», car ja saps que es deia així. No hi fa res que la crítica es mostrés reticent i àdhuc sovint silenciosa, sobretot amb la meva obra; per sota, havia començat a córrer la veu que el meu llibre era potser la primera novel·la més bona que s’havia publicat mai al país, i després, quan vas aconseguir de fer-la traduir a l’anglès, aquest prestigi encara augmentà i, com saps, va obligar l’editor a una segona tirada que mesos enrera ni hauria somniat.

N’hi ha que poden queixar-se, suposo que amb raó, de falta de suport, d’indiferència, qui sap si fins i tot de jugades més o menys brutes que els obliguen a una lluita llarga i desesperada abans d’aconseguir d’obrir-se pas, però jo vaig ésser més afortunat, ja que al capdavall, i prescindint de l’actitud primera de la crítica diguem-ne «oficial», ningú no em va posar bastons a les rodes i tu, quan vas tenir l’oportunitat de fer-ho, m’imposares a Amèrica abans i tot de pensar a publicar un llibre teu. Crec que val la pena de remarcar-ho, perquè aquesta mena de «favor» no és freqüent. Ja saps: «La caritat ben entesa comença per un mateix», etc. Tu no ho vas entendre així i vas desmentir la fama que artistes i literats tenim d’ésser persones envejoses i mesquines que es passen nits sense dormir quan triomfa un «rival».

No és que en general no sigui veritat. Aquí tenim el pobre Massic que s’ha quedat com una ombra des que aquest noi mallorquí, en Barreu, li ha arrabassat el títol que ell mateix es donava (modestament) de «portaveu poètic de la raça», i això gràcies als seus dos llibres, el primer, precisament, guanyador del premi de poesia al qual en Massic s’havia presentat, després d’anys de dubtes i vacil·lacions que al capdavall s’han revelat ben justificats. Comprenc que és una mena de tragèdia, això de veure’s desbancat d’una manera tan rotunda en plena joventut, car en Massic té trenta-quatre anys, com jo. Se’l veu amargat, pessimista, gairebé a punt de renunciar a escriure perquè, com lamenta, «aquest poble no es mereix res». No cal dir que pràcticament va renyir amb tots els membres del jurat. No sé si vaig contar-te que després del premi es digué que s’havia hagut de ficar al llit, del disgust. Potser s’exagera, però és veritat que durant una temporada va desaparèixer de la circulació.

Hi ha altres casos, també. Per exemple, el d’en Corella, que després de tres fracassos consecutius al Martorell, ja fa uns quants anys, doncs, va dedicar-se a escriure en castellà i des d’aleshores publica cròniques i articles en un diari, amb l’excusa, quan es troba amb algun de nosaltres i li sembla que li cal justificar-se, que bé s’ha de guanyar la vida, com si no fos del domini públic que és el fill únic d’un advocat carregat de diners. Tu el coneixes poc, o gens, perquè, aleshores, quan tots dos començàvem, ell encara era inèdit tot i que té quatre o cinc anys més que nosaltres. Va posar-se a escriure tard, cap a la trentena, i després del seu èxit a la festa de Cantonigròs, ja es creia que s’havia de menjar el cel amb les dents. Ell també pensa que el país no sap estimar com cal els seus genis i, cansat d’ésser menystingut, va cercar-se una altra clientela. El cas Ors, en petit, es repeteix sovint, ja ho veus. Però em desvio…

Deia doncs que vaig ésser un afortunat. Ho he estat sempre. Una flor natural als divuit anys, tres llibres al carrer als vint-i-cinc, un d’ells traduït a l’anglès al cap de tres anys i, seguidament, al francès i a l’alemany… Qui ha començat una «carrera literària» més prometedora? Vull dir en les nostres circumstàncies, quan els lectors encara eren escassos, els editors pobres i porucs i el nostre treball tot just sortia tímidament de les catacumbes… Amb l’afegiment, en el meu cas concret, que jo no procedia d’una família de literats, d’una nissaga tradicionalment barrejada a la vida pública del país, en la forma que fos. No, era un perfecte desconegut, fill d’uns perfectes desconeguts, i sense padrins; els qui ho podien haver estat, tenint en compte llur entusiasme inicial pel meu premi «floralesc», aviat van veure que jo no era un noi per fer-los quedar bé i m’abandonaren a la meva sort. No me’n queixo. Jo ho vaig voler i els vaig ofendre de més de quatre maneres, sobretot a en Grau Vilalta, el qual fins darrerament no m’ha perdonat la novel·la, i encara suposo que perquè no n’he escrit cap més. Ara considera que és un pecat de joventut i, si vols que t’ho digui, de vegades em sento inclinat a donar-li la raó. No m’entenguis malament, però; no la renego i estic content d’haver-la escrit. Al país li va fer bé, la prova és que encara hi ha crítics que la citen quan parlen del renovament de la prosa creadora catalana. O sigui que ara fan allò que no van saber o no van voler fer quan va publicar-se. Però no ens n’estranyem, les coses han canviat, canvien cada dia i canviaran encara més en el futur, prou que es nota. Dos anys enrera, la darrera vegada que vas venir, ja te’n vas adonar. Recordo bé el teu comentari admirat: «Però escolta, escolta…», feies.

No podies pair la teva sorpresa en veure que fins i tot alguns que durant anys no s’havien atrevit a pronunciar el nom de Catalunya, ara tornaven a escriure tímidament en català després d’haver abandonat la llengua gairebé tres dècades enrera. Vol dir alguna cosa, oi? Si prenen posicions, senyal que han comprès que en el futur immediat ens enfrontarem amb una situació en la qual valdrà la pena haver-se definit. I no em diguis que no són bons profetes, perquè ja ho sé. Aleshores, acabada la guerra, van creure que tot s’havia enrunat definitivament, i no ho encertaren; també poden equivocar-se ara, doncs. Però no ho crec, no ho creu ningú. Ara són una mica més savis i més prudents que aleshores, quan eren joves i inexperts. És clar que n’hi ha que no han volgut baixar del burro, però la tossuderia no demostra res, sobretot quan és duta als extrems que la porta en Castellbell (de passada: ara els locutors castellans ja comencen a pronunciar la ll del seu cognom). Ho dic perquè no fa gaires dies em va enviar una carta per invitar-me a una taula rodona o xerrada sobre el Vietnam, i me la va escriure en castellà! Aquest sí que podrà dir que ha sacrificat la seva vida per no res! Aquí no és ningú i, terra endins, li diuen que escriu malament i tot sovint l’obliden quan passen llista als novel·listes contemporanis. Per si fos poc, el seu fill gran ja s’ha fet detenir dues vegades, la primera quan repartia propaganda catalanista. Però no continuem. Fet i fet és una víctima i sempre ho ha estat tot i algunes actituds seves de botxí, com aleshores que manifestà a un periodista que li feia una interviu: «El català em ve estret».

Tornem al meu cas. Sense dir-ho explícitament, estàs queixós de mi. I n’hi ha d’altres. Jo mateix, potser. Ara, si hagués perseverat, ja podria tenir un historial de novel·lista relativament considerable al meu darrera, potser cinc o sis novel·les, perquè no sóc tan treballador com tu que, a despit de la teva feina a l’ONU, n’has pogut escriure onze. Cal suposar que seria famós, tu t’hauries encarregat de fer-me traduir com n’has fet traduir d’altres.

És cert que això no ha servit perquè els nostres noms fossin sovint esmentats a la premsa estrangera que continua ignorant Catalunya i els seus homes, una cosa que ben mirat tampoc no m’estranya i que fet i debatut és culpa nostra, de la falta de consciència política que tenim els catalans… Famós aquí, doncs; relativament famós, en la mesura que permeten les circumstàncies i els interessos creats. I m’ho he deixat perdre. Per què?

Que potser m’espantava el risc? Que potser tenia por que aquesta obra futura fos inferior a Capvespre sostingut? Algú, de vegades, m’ho ha insinuat; car a això es refereixen quan diuen: «Una primera novel·la esplèndida, magnífica; la vau ben encertar…». Passem per aquest «encertar» que fa pensar en allò del burro que va tocar la flauta per casualitat i, per tant, gairebé és ofensiu. Resta encara la idea d’una mena de tour de force difícil de repetir, d’una d’aquestes entrades de cavall sicilià que tenen els seus precedents en literatura. I fins i tot se suposa que és natural, normal, que hom temi el fracàs si hom prova de repetir-ho i millorar-ho. Començar amb un llibre massa «bo» és una desgràcia, una ensopegada, una equivocació. Tothom, crítics i públic lector (els quatre gats que es mereixen el títol de lectors actius) et tenen els ulls clavats damunt, a l’aguait de la nova meravella o de l’enfonsada. I això coacciona, és veritat; fa respecte i inhibeix si no ets un presumit, i jo em penso que no ho sóc. Una mica vanitós, això sí, com tothom, però res més.

Potser sí, doncs, que m’ha afectat fins a cert punt la «bondat» d’aquella obra; al capdavall, de seguida vaig veure que em calia ésser molt exigent amb mi mateix si volia continuar. I volia. Sinó que al mateix temps jo era, o em pensava ésser (perquè ara ja no estic segur de res), un poeta. És clar que en principi no hi ha contradicció; teòricament es pot ser poeta i novel·lista. Molts ho han demostrat, aquí i a fora. Però no han demostrat que podien ésser alhora bons poetes i bons novel·listes. Prosistes sí, però no novel·listes.

Si vols que et digui la veritat, això no ho vaig descobrir jo; ho va descobrir la meva cosina, la Gabriela. Ella, com ja saps, sempre s’ha interessat molt per la meva vida literària, i jo sempre hi he discutit els meus projectes, ja des de bon començament. De fet, va ésser ella qui em va obrir els ulls, quan era una criatura encara, sobre la necessitat de ser fidel a l’idioma. Perquè hi va haver un moment que vaig vacil·lar. T’ho he dit algun cop, que havia escrit versos en castellà? Com molts, de la nostra generació, que ho hem fet i potser hauríem continuat fent-ho si no haguéssim trobat oportunament un bon conseller. Un petit èxit, potser, i n’hi hauria hagut prou. És clar que després ens hauríem vist en un compromís, el mateix en què es veuen ara alguns que volen i dolen i es creuen que ja ho han mig solucionat quan se serveixen de totes dues llengües. Jo, a casa meva, més aviat havia rebut un bon exemple, en aquest sentit; el meu pare era un home del morro fort, però no oblidem tampoc que tota la meva instrucció, tots els meus estudis, van ésser fets en castellà i, una mica com en Castellbell, m’hi sentia més «a l’ample». De català només sabia allò que havia arreplegat en les meves lectures, ben poca cosa, doncs. Ella, la Gabriela, va ajudar-me quan vacil·lava, sense ni saber res d’aquesta vacil·lació, car aleshores tot això era un joc, una distracció, i poc em creia que un dia podia arribar a ésser «algú». Parlo en termes relatius, és clar, ja que tampoc no he aconseguit el que volia i ara ja sé amb tota certesa que no estic cridat a un destí gran. Se’m coneix, sí, he pogut publicar tres llibres més de poemes, vaig fer-me amb el premi Carles Riba, hi ha antologies que es recorden de la meva obra per citar-me entre la terregada, si bé de vegades em sembla que ho fan una mica per compromís, perquè tots som amics, perquè és difícil prescindir d’un xicot que, com jo, s’ha fet veure tant, ha pronunciat conferències, ha fet cursets de català, té bona relació amb tots els editors i ha treballat una mica per tothom… En un mot: he creat interessos, una cosa de la qual anys enrera hauria parlat tan despectivament, però no he creat gairebé res més. Totes les feines que faig, les podria fer perfectament un altre.

He fracassat. Sí, amic, no ens espantem d’aquesta paraula; he fracassat. Potser vaig equivocar-me, potser era més novel·lista que poeta. O potser no era res; únicament la il·lusió de ser-ho. Un de tants, doncs. Ara és difícil de dir fins on hauria arribat com a creador de ficcions i, als trenta-quatre anys, ja no tinc ganes de provar-ho, de recomençar; em penso que no podria. Escriure novel·les obliga a una disciplina que no sabria imposar-me. I després, si hi pensem bé, qui necessita un altre novel·lista? Anys enrera sí, anys enrera el panorama de la nostra novel·lística era pobre i qualsevol de nosaltres podia imaginar-se que amb la seva obra omplia un buit; ara és diferent, hi ha mitja dotzena de novel·listes importants i una colla de segon ordre que tampoc no ens fan quedar malament del tot. Ben cert que tampoc es necessiten poetes si ens fiem del cas que se’n fa quan de tard en tard es publica un llibre de versos, potser dos o tres l’any des que en Jornés ha renunciat a la seva col·lecció per motius que ignoro. Ara es dedica únicament a traduir, hora darrera hora, perquè li cal treballar molt si vol donar estudis a tots els seus fills, el més gran dels quals ha ingressat a la Universitat aquest any.

Bé, a mi no em cal treballar tant, però m’esperen dues conferències i les he de preparar. Et deixo, doncs. Ja continuarem parlant-ne, si convé.

Una abraçada del teu amic

Daniel

Barcelona, 20 de maig de 1967.