Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Car amic: molt bé, t’ho explicaré in extenso, com vols i com ja m’he acostumat a fer. Potser sí que en aquestes cartes «compenso» una mica el possible novel·lista que duia dintre. En això tens tota la raó. No me n’adono i tot d’una em trobo narrant… Abandonem-nos-hi doncs un cop més.

Deus recordar que un dia et parlava d’una noia, una entretinguda, la Palmira, que havia posat una botiga a Creu Coberta? Com vaig dir-te, la Gabriela hi treballava al matí i àdhuc aconseguí d’arrencar el negoci d’una manera prou satisfactòria, però més endavant algú va oferir a la noia un traspàs temptador pel local i ella, que en tenia ullat un altre de més cèntric i més car, es va deixar convèncer quan l’amic que la mantenia aleshores s’avingué a afegir els diners que faltaven. La novella botiga, també una merceria-perfumeria, era a tocar de la plaça de la Universitat, un negoci ja acreditat i amb dues dependentes. La mestressa, una dona vídua i ja vella, havia decidit retirar-se ja que ningú no la continuaria; el seu únic fill era metge i, naturalment, no estava per botigues. Malgrat les dues dependentes, que la Palmira no despatxà, la Gabriela hauria pogut seguir-la al novell local, en les mateixes condicions, però en aquell moment la nostra situació econòmica ja havia canviat força i ens podíem passar perfectament del seu sou. Després d’un canvi d’impressions, vam coincidir en el fet que no hi havia cap necessitat que es prengués aquelles molèsties; no era el mateix treballar dues portes més amunt de casa que haver de traslladar-se cada dia a la plaça de la Universitat. Ho va deixar, doncs. La Palmira se’n va fer perfectament càrrec i més endavant fins i tot devia alegrar-se d’aquella decisió, ja que una de les noies que heretà de la vella també «valia totes les pessetes» i era d’absoluta confiança, com va dir-nos ella mateixa. Perquè durant un quant temps encara va continuar visitant-nos, si bé no amb la freqüència d’abans. Després, com era inevitable, la vam anar perdent cada cop més de vista i a la fi deixàrem de veure-la del tot.

Quan jo me la vaig ensopegar una tarda, ja havien passat quatre anys i potser ni m’hi hauria fixat si ella mateixa no em crida l’atenció. Aleshores ja havia complert la trentena i començava a preocupar-me la impossibilitat de tenir fills amb la Gabriela. No et diré que hi pensés sovint, això no, tenia prou feina i d’altres motius de distracció, però ara i adés, a la impensada, m’assaltava una mena de frisança que de vegades persistia fins i tot quan feia esforços per sobreposar-m’hi. No he estat mai un home «criaturer», estava segur que els fills m’haurien impacientat més d’un cop i que tenia poques qualitats de pare. Però la frisança hi era. Potser no es tractava d’allò que en diuen tenir «algú per qui treballar», algú a qui llegar els teus béns, algú que continuarà el teu nom. El meu nom el continuarien perfectament els fills del meu germà, el meu treball ja tenia destinatari i de béns no en posseïa. No era això. Un imperatiu biològic? em preguntava. No hi ha cap raó perquè el sentin únicament les dones. També nosaltres som fets per procrear i hi ha d’haver doncs una urgència encaminada a aquesta finalitat, quelcom més que la trampa del sexe. Començava a sentir-me «incomplet» sense que per la resta acabés de destriar «com» podia completar-me un fill. Repetir un procés… Em veia jo mateix, infant, i m’entendria una mica. Devia ser això. No havia renunciat encara a la meva infància; potser no hi renunciava mai ningú. Poc feliç i tot com fou, havia estat encara massa breu, ara ho veia, i no podia repetir-la personalment. Però un fill me’n retornaria fragments, em procuraria un viure-la de nou per procuració… No ho sé. Sembla pueril. M’ho sembla fins i tot a mi, ara. Però això, si de cas, només era part d’un tot en el qual s’integrava també, i no sé si principalment, un «veure créixer» que ens il·lusiona. L’arbre, l’obra, el fill que creixen… Assisteixes a un procés que has desencadenat, que en certa manera és més teu que el créixer que vas fer quan eres tu qui es feia gran. Generes un possible, un futur, i això et dóna també futur a tu que ja no en tens tant o no en tens gens. I a través d’aquest futur et millores… Quantes hores no he passat provant de destriar d’on venia aquella necessitat, què l’originava, quina explicació tenia i per què havia de sentir-la jo, jo que encara era jove i podia satisfer la meva vida personal, com feia, per altres camins! Però la satisfeia de debò? No del tot, els meus sentiments ho demostraven. Uns sentiments que em feien nosa, un desig, un afany que em sobraven. La Gabriela, no la deixaria mai, i la Gabriela no em podia donar fills. No la convenceria, ara, als seus trenta-nou anys, de fer-se fer una operació que al capdavall no oferia cap seguretat, segons ella mateixa m’havia dit anys enrera, quan encara vivia amb l’Ermengol. D’aquestes coses ja no en parlàvem mai, ella semblava ben resignada i, si no ho estava, s’ho callava. Probablement més per mi que per ella. Sempre quedava, és clar, el recurs d’adoptar una altra criatura, un orfe, un fill de l’amor com diuen… Però no era el mateix. No sé si l’hauria pogut estimar, i sense amor no tenia objecte cridar una vida jove al meu costat. Calia que sentís la meva ditada, la meva empremta. No vull dir que se m’acudís d’imaginar un fill meu que havia de repetir-me, no. Ni calia que se m’assemblés. Se’ns assemblen, les nostres obres? No sempre. Però han satisfet l’impuls creador. Per això vaig escriure’t que el teu cas i el meu no són comparables. És cert que aleshores em referia al «deixar», però tot plegat és una mica el mateix. Es crea per «deixar», egoistament o no. Jo em penso que en aquells moments no m’hi sentia, d’egoista, però això no alteraria res. Un acte creador no es fa en el buit, perquè la possibilitat de fer-lo ja el nega, aquest buit. Es fa per omplir-lo una mica més i, per tant, per allunyar la mort. Això potser no ho he vist fins després, quan m’ha abandonat la preocupació i ja no havia de témer res. I ja saps amb quina cautela, amb quines reserves cal entendre aquesta paraula. Però ajuda a fer una mica de llum.

Fos com fos, aquesta era la meva situació quan vaig ensopegar-me amb la Palmira, ben lluny de creure que ella em donaria la solució sense pensar-hi, que gràcies a ella se m’acudiria, perquè ara sé que des del primer instant vaig parlar seriosament. Jo baixava per Sepúlveda quan vam encreuar-nos. No m’hi havia fixat, ja t’ho he dit. Fou ella qui s’aturà i va posar-me la mà al braç. «Des de quan no saludem els amics?», digué. La vaig reconèixer a l’acte, naturalment, continuava essent aquella noia magra que un cop havia fet dir a la Gabriela: «No sé què li veuen, els homes; ni és bonica». Però ella s’ho mirava amb els seus ulls de dona. Jo sí que ho sabia, què hi veien. Aquell aspecte seu de gamine, desimbolt i aparentment immadur, irradiava una càrrega sexual que altres dones més «fetes» no tindran mai. No li calia ésser bonica, a ella. Si ho hagués estat, hi hauria perdut. «Tu, no t’havia vist!», vaig exclamar. «Sempre tan abstret… Què fa, la Gabriela?». Vam bescanviar unes quantes informacions d’aquest calibre, fins que va preguntar-me: «On anaves, ara?». «Enlloc. M’he passat la tarda traduint i he sortit a estirar les cames. I tu?». «Acabo de tancar la botiga», digué. «Si vols, et convido a fer la cervesa. Tampoc jo no tinc res a fer». Era molt propi d’ella, allò, i em vaig posar a riure. «Tu convides, però pago jo, eh? D’acord?». «Ni parlar-ne. Els negocis em van bé, saps?». Després m’ho confirmaria al bar on vam entrar, a la cantonada de la plaça de Sepúlveda, on hi havia tot de gent que esperaven un cotxe, el de Corbera si no vaig equivocat. Havia tingut molta sort; guanyava més diners que no volia i s’havia comprat un apartament a Castelldefels. Jo em vaig admirar. «Però tant dóna, un negoci d’aquests?». «La vella que el tenia abans va poder pagar la carrera del seu fill i és propietària no sé de quantes cases. I abans la gent no compraven com ara que vivim en una societat de consum», va esclafir. «No em diguis que et fas amb un sociòleg o un economista!». Ella va brandar el cap, somrient. «No em faig amb ningú. Ara visc sola». Gairebé no m’ho podia creure, però era veritat. L’industrial que la mantenia se li havia mort i aleshores decidí que ja en tenia prou, al capdavall havia aconseguit el que perseguí sempre, emancipar-se econòmicament. «Amb el negoci ja no necessito ningú. I creu que visc molt més tranquil·la. Faig el que vull, quan vull i com vull. Lliure com l’aire!», i alçà el vas en un gest de victòria abans d’atansar-se’l als llavis. «Fins que t’agafi la pruïja de casar-te…», vaig dir jo. «Casar-me?». Va tornar a deixar el got sobre la taula i, sense eixugar-se la bromera que li havia quedat a les comissures dels llavis, prosseguí: «No m’has mirat bé, tu. Et penses que he sortit del foc per llançar-me a les flames? No, maco, no». «Ets tremenda», vaig fer. «Però quan et trobis amb un que t’agradi una mica més que els altres, ja en parlarem». Ella em mirava maliciosament. «Mai no n’hi haurà cap que m’agradi per sempre. I per dormir-hi no cal pas que els demani la mà, oi?», i va tornar a riure. «M’agrades molt», vaig declarar-li. «Tu no vas mai amb embuts». «Per què n’he de fer? Què creus que em donarien? La gent es pensen que fent l’hipòcrita hi guanyen alguna cosa, però no és veritat. Tu ja ho saps». «Potser sí, però sóc més prudent». «T’ho fa ser la Gabriela», manifestà ella. «Un dia he de venir a veure-la. Ha canviat gaire?». «No, és la mateixa de sempre». «I tu també, ja ho veig. Sempre tan maco». Els ulls li brillaven i en tornar a beure em mirà per damunt del vas. «Per què no veniu un dia a Castelldefels?», em preguntà aleshores. «Un diumenge». «Ara, a darrers de setembre?». «És quan s’hi està més bé. Tinc un apartament a tocar mateix de la platja. Jo hi vaig tot l’any. Quan em sento malhumorada o la ciutat em cau al cap, m’hi escapo». «Sola?», vaig somriure. «Ja t’agradaria de saber-ho, oi?». Vam fer una mica de broma intencionada mentre ens acabàvem la cervesa, tots dos espontanis, com dues persones que saben molt bé que poden manifestar-se lliurement sense ofendre’s. Amb ella sempre m’hi havia sentit a gust, jo, i aquell dia no era una excepció. Estava content d’haver-la trobada i vam anar prolongant la conversa. Ella seia amb una cama sobre l’altra, la faldilla més amunt dels genolls, despreocupadament com les noies s’anaven acostumant a fer, i mostrava un inici de cuixa bruna on es veia una piga molt negra, rodoneta. Ara el cotxe de línia ja havia marxat i ens havíem quedat pràcticament sols al local. Va explicar-me que tenia un parell de pretendents, però eren dos xitxarel·los als quals feia una mica de set el negoci. «Dos morts de gana», va dir despectivament. «T’estàs tornant burgesa», vaig acusar-la jo. «Es comença així. De seguida tindràs necessitat de sentir-te una dona respectable i aleshores, diguis el que diguis, hi cauràs. Un marit sempre vesteix». «Em coneixes poc», va contradir-me. «No hi caic, jo, en aquestes trampes». «Molt bé, potser no», vaig reflexionar aleshores. «Però n’hi ha d’altres». «Quines?», va voler saber. «Els fills. Totes les dones volen fills. En això no deus pas ser diferent». «No», digué, i tot d’una tenia els ulls greus. «Ja hi he pensat. Un dia m’agradarà de tenir-ne un. O dos. Sí, dos». «Veus?». Però ella va denegar i tornà a somriure. «Doncs no, ni així. Els puc mantenir perfectament tota sola». «Vols dir fills naturals?». «Per què no?», contestà tranquil·lament. I jo, amb tota espontaneïtat: «No fotis!». Però ho deia sincerament i, mentre enceníem una cigarreta, em recordà que vivíem a la segona meitat del segle vint i que les coses ja no eren com en temps dels nostres pares, quan una noia que s’havia deixat prenyar era capaç d’acceptar qualsevol home per evitar la vergonya de quedar-se soltera amb un fill. «I després», afegí, «ells ja no en pateixen tampoc com abans, quan tothom se’ls mirava de reüll, com si fossin una bèstia estranya, i els tractaven de bords». «No, ja ho sé, no té la mateixa importància, i encara menys en una capital. Així i tot ets una pionera, noia!», vaig dir gairebé admirat. «Ben poques dones pensarien com tu». «No sóc sola, n’hi ha d’altres. I jo sempre he cregut que de la meva vida ningú no n’havia de fer res. Si a algú no li agrada, ja sap què li toca de fer. No et sembla?». Vaig assentir. «I ja tens ullat el pare?», se m’acudí de preguntar-li, i aleshores, quan encara no tenia tota la frase fora de la boca, va sobtar-me un pensament. Per això, quan digué que no, vaig proposar-li: «Vols que sigui jo?». Tenia una mà sobre la taula, al costat del vas, i vaig veure com els dits s’anaven obrint sincrònicament amb els ulls que em fitaven gairebé desconcertats. «Tu?», féu amb una veu sorda. Jo només vaig moure el cap afirmativament. «I la Gabriela?», preguntà aleshores. «No en pot tenir, ja ho saps». I vam continuar fitant-nos, un moment silenciosos, molt quiets. Després mormolà: «No puc creure que parlis seriosament». Però hi parlava. Havia trobat la sortida, si ella volia. Però ella continuava escèptica. «I tu voldries tenir un fill amb mi, amb una noia que ha anat una mica amb tothom?». «Doncs sí. Encara que t’estranyi, em penso que pots ser una bona mare. I sempre m’has agradat». Ella digué: «No és el mateix. Si tens ganes de dormir amb mi, digues-ho… Però no», es va contradir; «jo no li ho podria fer, això, a la Gabriela». «Fer-li què?». «Som amigues, em va ajudar…», prosseguí ella. «Fer-li què?», vaig repetir. «Seria una porcada i jo puc ser el que vulguis, però…». «No em pot donar fills, Palmira», vaig recordar-li. I ella: «Per què els vols, tu? No, fas broma…», decidí. «Els vull», vaig refermar. «Potser no els coneixes tan bé com et penses, els homes…». I llavors li ho vaig abocar tot, vaig confiar-li els meus pensaments, vaig parlar-li d’aquella frisança que em sobtava sovint… Ella em mirava, em mirava, de primer encara incrèdula i després a poc a poc convençuda tot i que va dir: «Mai no m’ho hauria pensat, que fossis així». «Doncs ja ho veus, ho sóc». «Ho sap, ella, que en voldries?». «No en parlem mai, seria cruel que li ho digués». «És clar», va concedir. I es va quedar callada, amb la vista fita al seu davant, fins que digué: «Però jo… ja m’agrades, ja, no et creguis… però jo sempre havia pensat que ell no en sabria res, que seria un desconegut. Això és diferent». «I no val més?», li vaig preguntar. «No ho sé. Em penso que no. Si mai arribava a les orelles de la Gabriela… Me l’estimo molt, Daniel». «I per això fa anys que no l’has anada a veure?», li vaig recordar. «No vol dir res. És una bona noia i… No estaria ben fet». Jo gairebé em vaig molestar: «Molt bé, no ho estaria. Però d’altres n’has fet, de coses mal fetes». «Ho dius perquè els homes que em mantenien eren casats?». «Sí, enganyaven la dona amb tu. Mai no vaig veure que et mostressis escrupolosa». «No ho entens», va assegurar-me. «Després, no sé per què parlem! No el vull pas per demà, un fill! Quan el vulgui, qui sap on seràs o on seré jo! I encara puc canviar d’opinió…». Em va passar la mà pel braç, asseguts i tot com érem, s’inclinà cap a mi i, una mica inconseqüentment, afirmà: «Però m’has fet feliç, Daniel. No tothom en voldria tenir de fills amb mi. Sobretot la gent que saben com sóc. Sóc bona per una rebregada al llit i prou, jo… Ens n’anem, ara?». A fora, però, encara vam continuar parlant-ne. Ella vivia al carrer de Manso i la hi vaig acompanyar. Fins a la porta, perquè, com va dir-me, allí no n’hi pujava mai cap, d’home. En sentir-la, vaig riure agrament. «No ho faràs mai, el que has dit. Per això em surts amb l’excusa de la Gabriela i la teva amistat per ella. Tens ganes d’enganyar-te, de fer-te l’emancipada. Una noia que es prepara a tenir fills naturals, encara que sigui d’aquí a deu anys, no es preocupa de l’opinió dels veïns. Em pensava que no, però veig que sí que has canviat. Et casaràs, seràs tota una senyora burgesa, et faràs grossa i, els diumenges, aniràs a missa i compraràs un tortell per postres», vaig dir gairebé amb ferotgia. Ella s’ho va prendre rient. «Quan t’enfades encara estàs més simpàtic». «Però és veritat», vaig insistir. I ella: «És clar que no». «No et preocupa l’opinió dels veïns?». Ella denegà. «Gens ni mica. El pis precisament me’l va proporcionar una dona que sap molt bé qui sóc. I, com que és una xafardera, també ho deuen saber els altres, encara que no ho diguin». «Doncs per què?» em vaig estranyar. «No sé si t’ho sabré explicar», va dir. «Em dóna una sensació d’independència, de ser jo mateixa… Durant massa anys cap pis no ha estat realment meu. Sempre hi havia algú que tenia dret d’entrar-hi a qualsevol hora del dia o de la nit. L’amo, el que pagava. No sé per què, però si hi rebia un home em semblaria com si em quedés sense alguna cosa. Ja sé que és ximple i que costa d’entendre. Deu ser una raresa meva». «Però quan coneixes algú que t’agrada…», vaig objectar-li. «Tu vols saber massa», rigué. I així ens vam separar, o gairebé, perquè després, quan ja m’allunyava, encara em cridà: «Dóna records a la Gabriela, eh?». Però jo no ho vaig fer.

Estava irritat amb mi mateix. Ben mirat havia estat ben ximple. Per què me li havia d’haver confiat d’aquella manera? Que no m’ho podia pensar que ni ella no sabia el que volia? Tot eren ganes de parlar. Un fill natural! Et dic que sí! Aquestes entretingudes, reflexionava, quan es decideixen a fer bondat són pitjor que les altres dones. Ella podia dir el que volia, parlar era fàcil, però allò del pis ho demostrava prou clarament. Acabaria per convertir-se en una senyora respectable com li havia predit, canviaria de casa i, en un altre veïnat, potser seria la primera de tirar la pedra a qualsevol desgraciada que s’escaigués a viure al barri. Ho havia vist més d’una vegada, això. La conversa que havíem tingut, però, m’obrí unes certes possibilitats especulatives i, en el curs dels dies següents, més d’un cop vaig reflexionar que, si ella no havia volgut, potser n’hi hauria d’altres que acceptarien. També eren ganes d’enganyar-se, naturalment. Mai no havia trobat cap noia especialment desitjosa de tenir un fill natural, ni era probable que la trobés ara. La cosa, si de cas, havia de ser feta amb perfídia, i la veritat, les meves ganes de tenir un fill no eren tan abassegadores perquè m’hi decidís. No em sabia veure enredant una pobra noia, simulant una badada i posant-la en un compromís per satisfer un caprici que no compartiria. Vaig mirar d’anar-ho oblidant. Molt bé, moriria sense fills, com no fos que la Gabriela em precedís i jo tingués l’oportunitat de casar-me de nou. És a dir, de casar-me, perquè en aquell moment encara no ho estava…

I aleshores, al cap de mesos, un dia d’abril, la Palmira em telefonà al despatx. Ja ni hi pensava, en ella; no ens havíem tornat a veure més. «Daniel?», va fer. «Escolta… T’agradaria de venir a Castelldefels?». Així, sense preparacions de cap mena. «Amb la Gabriela, vols dir?», vaig fer, sorprès. «No, tu sol». «Ah!». El cor em va fer un salt. Perquè ho vaig entendre des del primer moment, no podia demanar-m’ho per res més. Era sincera i s’havia repensat. «Quan?», li vaig preguntar. «Et sembla bé, diumenge?». Però jo els diumenges acostumava passar-los amb la Gabriela, em seria difícil de trobar una excusa convincent… «No, diumenge no pot ser». «Quin dia et va bé, a tu?». «Dissabte», vaig dir-li. «Però el dissabte no et deu anar bé a tu, hi ha la botiga…», vaig afegir. «No te’n preocupis, de la botiga. En havent dinat?». «A les cinc, si pot ser». «A les cinc i dotze minuts hi ha un tren. T’esperaré al baixador del passeig de Gràcia», féu. «D’acord?». «D’acord», i vam penjar.

Érem dimarts, em quedaven quatre dies per inventar una excusa. Perquè hi hauria de passar la nit, a Castelldefels, això ja ho veia. Tot d’una, vaig adonar-me que vivia molt lligat, que en tots els meus moviments em calia considerar la Gabriela. Potser era una mica per culpa meva, jo mateix l’havia avesada així. Solíem anar plegats a tot arreu, si bé és cert que de tant en tant preferia quedar-se a casa, sobretot si assistia a alguna tertúlia, encara que hi vinguessin dones. Les tertúlies no li agradaven. Però no hi ha cap tertúlia que duri tota una nit. Només podia fer una cosa: simular una conferència fora de Barcelona. A les conferències no m’hi acompanyava mai, ni que fossin a ciutat. Deia que li feia estrany de trobar-se entre el públic quan parlava jo. D’altra banda, ja les hi llegia a casa, car les conferències sempre les he escrit per endavant encara que després, sovint, improviso en part. Vaig empescar-me tota una història, doncs, i en arribar a casa vaig explicar-li que en Veciana, de Lleida, un poeta que havia conegut no feia gaire però amb el qual havíem simpatitzat de seguida quan ens presentaren la nit dels premis de Santa Llúcia, m’havia telefonat al despatx. Celebraven un cicle de conferències (cosa que era veritat, havíem vist la nota al diari) i l’orador previst per la nit de dissabte havia hagut de sortir precipitadament de viatge i no sabien amb qui substituir-lo. Ja comprenia que potser era abusar dir-m*ho tan a darrera hora, però no tenia jo per casualitat cap conferència sobre els aspectes actuals de la novel·la catalana? No hi feia res que ja l’hagués pronunciada en algun altre lloc… I ves per on, sí, ho tenia, d’una anada que havia fet a Reus. Havia acceptat, doncs. No cal dir que la Gabriela ho aprovà, ja saps com sempre volia que em fes veure… Només hi havia un perill, que els diaris en parlessin, d’aquells actes. Però fins aleshores (se n’havien fet ja tres, de conferències) no ho havia vist enlloc. Únicament la nota esmentada quan encara s’havien d’iniciar. Però calia que m’hi exposés, i el risc tampoc no era tan gros. El diari sempre l’he comprat jo, no estem subscrits a cap, i si per atzar veia que s’ocupava de la conferència que veritablement havia de tenir lloc, sempre era a temps de comprar-ne un altre que no en parlés. Podia sortir bé, sí. I hi va sortir.

A tres quarts de cinc i minuts vam trobar-nos a l’estació. Ella duia una bossa on després vaig veure que hi havia tot de menjar, i vestia una brusa groga amb la faldilla llisa, molt senzilla. Si no hagués estat per les sabates de talons alts, hauria semblat que anàvem d’excursió. «Vas donar-me una bona sorpresa», li vaig dir, però ella féu: «Ja t’ho explicaré al tren». Havia tingut una ensopegada i me’n parlà amb tota franquesa. Dos mesos enrera, havia conegut un noi, un xicot estranger que una tarda entrà a la botiga, hi bromejà i després acudí a esperar-la. Va agradar-li i durant els tres dies que ell restà a Barcelona van sortir plegats. No, no havien anat a Castelldefels, en aquell moment una de les dependentes estava malalta i no podia deixar la botiga. Es veien en plegar i passaven la nit junts en un meublé. «Era un noi tot eixerit, semblava sa», va dir-me, «però quan ja era fora, al cap de deu o quinze dies, vaig notar que em passava alguna cosa, com si tingués una irritació, saps?». Va anar a consultar el metge, el ginecòleg, el qual va donar-li l’agradable notícia que tenia purgacions. «Me les devia encomanar ell, per força, no havia dormit amb ningú més», afegí en contar-m’ho mentre el tren corria cap a Castelldefels. Es va espantar, mai no havia tingut cap malaltia sexual, sempre havia estat de sort i en general mostrava precaució. «Però sempre ve un dia que bades», comentà. «I ara ja tornes a estar bona?», vaig preguntar-li. Sí, havia seguit el tractament prescrit pel metge, el qual havia tornat a visitar per assegurar-se que no quedava rastre de res. L’home ja li havia dit que era una malaltia sense importància, que avui es curava fàcilment. «Però tot d’una vaig començar a pensar», digué. No se li havia acudit mai que podia ensopegar-se amb un home malalt, potser per allò de no haver-s’hi trobat fins aleshores. Però es podia repetir, ara ja no seria mai més tan confiada com abans. «I imagina’t», féu, «que tingués la desgràcia de fer-me embarassar per algú malalt de blennorràgia, o pitjor, de sífilis… No puc pas demanar-los un certificat de bona salut, oi?». Això excloïa rotundament un desconegut. «I llavors vaig tornar a pensar en tu», acabà. De tota manera, va preguntar-me: «Perquè tu estàs sa, veritat?». «Mai no he tingut res», vaig tranquil·litzar-la. «Però tenia entès que volies esperar, que no et corria cap pressa…», li vaig fer observar. «No. Però també jo em podria posar malalta. No vull dir precisament d’una malaltia venèria, sinó del que fos. Això del pensar és com les cireres», somrigué; «un pensament s’enganxa amb l’altre i vaig dir-me: Palmira, ara ets jove, forta i tens salut, però no saps quant pot durar. Has complert vint-i-set anys, una edat molt convenient per tenir fills…». «I la Gabriela?», vaig interessar-me. «Ja no et preocupa, ella?». «Sí, això és l’únic que no m’agrada. Si ho sabia, de segur que no m’ho perdonaria. Però ben mirat, per què ho ha de saber? Tu no li diràs res. I d’altra banda tampoc no és com si ens haguéssim d’entendre, com et diré?… regularment. Quan estigui prenyada, ho deixem córrer, no et sembla?». Jo vaig botir una mica els llavis, insegur. «Potser aleshores ens hi haurem acostumat. No oblidis que no és com si no m’agradessis, com si ho féssim per complir diguem amb una mena de deure. Tu sempre m’has agradat». «I tu també, si no, no hauria pensat en tu». «I si ens encapritxem, doncs?». «Hem de mirar que no passi. No hi estàs d’acord?». Jo vaig inclinar el cap. «Vols dir que l’ha fet mai ningú, una cosa així? Un home i una dona que saben que no s’han de casar, que no han de viure plegats, més i tot, que no hi volen viure, i que, fredament, es disposen a fer una criatura…». «Fredament?» va riure ella. «Ja ho veuràs, això». «Ja m’entens. No sé de ningú que s’hagi trobat en aquesta situació». «Algú o altre ha de començar, doncs. Per què no tu i jo?». Vaig passar-li el braç per l’espatlla. «Ets una noia estranya, Palmira. Estic molt content». «Jo també», va dir, i se m’arraulí. «Va ser una sort que ens trobéssim aquell dia», i va besar-me sense preocupar-se de les dues dones que ocupaven el compartiment de davant, a l’altre costat del passadís.

Vam saltar del tren enllaçats per la cintura, com dos enamorats jovencells, i, al llarg de la via, ens adreçàrem al seu apartament, en una casa nova de dos pisos que fou construïda l’any anterior gairebé a frec de platja. S’hi pujava per unes escales exteriors, com les que sembla que hi ha a Nova York, per cas d’incendi, i davant s’obria una ampla terrassa que gairebé ocupava la meitat de l’extensió del pis, una mena de tres peces, menjador-cuina, dormitori-bany i vestíbul-sala d’estar. Encara no era totalment moblat, només hi havia l’habitació, una taula i cadires al menjador i alguns atuells de cuina, però així i tot es veia acollidor i agradable, potser perquè era nou i la distribució de les peces havia estat ben estudiada. També hi contribuïa aquella immensa clapa d’aigua que llepava la platja, encara no a cinquanta metres de l’edifici. Va deixar la bossa a la cuina, en va treure el menjar i, en girar-se, vaig abraçar-la amb les mans abaixades cap a les natges mentre li cercava els llavis. Ella va deixar-se tocar, però després se separà. «Per què no fem un passeig? Fa una tarda molt bonica…». Encara era d’hora, el sol s’allunyava darrera les muntanyes, penjat a l’horitzó, i la mar anava i venia mansament, amb tot d’onades curtes que després s’allargaven platja amunt, endins. Vam sortir. L’aire era una mica fred, però tenia una salabror agradable i tots dos vam respirar a fons mentre ella, penjada al meu braç, deia: «Jo hi viuria sempre, al costat del mar. Ja sé que em diràs que a Barcelona també n’hi ha, però no ho sembla. Per això la primera cosa que se m’acudí, en tenir diners, fou de comprar l’apartament. No que el tingui encara pagat del tot, però ja no falta gaire. Hi vinc sovint». «Ja m’ho vas dir», li vaig recordar. Al pis s’havia canviat de sabates, s’havia tret les mitges, i ara, quan arribàrem a la sorra fina, va descalçar-se i caminava peus nus, amb les bambes a la mà. «Deixa-les», li vaig dir; «ja les trobarem en tornar. Jo també ho faré». La sorra era fresca, en alguns llocs humida i tot, però els peus s’hi acostumaven ràpidament, i més encara quan ens posàrem a córrer. «No m’agafes!», va dir, i sortí disparada. En veure que li guanyava terreny es va anar aixecant la faldilla que li destorbava la cursa i se l’arregussà a la cintura, però li tornava a caure i jo, darrera seu, reia, atent al moviment ràpid de les cames primes i nervioses, de les cuixes que es fregaven entre elles, dels peus menuts. En aquella hora a la platja no hi havia ningú, llevat d’una silueta que es movia més lluny i, a desgrat de les cases, algunes encara no acabades, allò tenia un aire de solitud que, quan miraves cap al mar, et feia pensar en indrets remots, apartats de la civilització. Quan vaig atrapar-la, vam caure tots dos sobre la sorra, mig abraçats, i ens quedàrem panteixant i ella amb els cabells embullats per l’alenada del vent. Després vam reprendre el passeig fins que es féu fosc. Sovint ens aturàvem a besar-nos, però ja no vaig tornar a tocar-la fins que érem de nou a casa i ja havíem sopat. Aleshores vaig comprendre que anys enrera un dels seus amants hagués volgut exhibir-la nua davant els amics; sense roba continuava tenint aquell aspecte de gamine, però precisament això donava al seu cos una gràcia que de vegades no tenen altres dones més belles, una mena de fragilitat que només es desmentia a l’hora de l’amor, quan descobries el seu desig persistent i tumultuós que li feia créixer els membres àgils i endurits com una molla d’acer. Nit enllà, bramulava la mar, ara i adés ens arribava la remor d’un camió que progressava feixuc per la carretera o el terratrèmol d’un tren que pertorbava un instant les vibracions de l’aire, i nosaltres érem allí, en aquella illa de llum, tancats i absents, un parèntesi en l’univers, abocats al nostre món immediat, sense recordar ja que perseguíem una finalitat, car acabàvem de descobrir que responíem l’un a l’altre amb una precisió desusada, que entre els nostres cossos hi havia quelcom més que un acord maquinal, una entesa viva i apassionada que després de l’amor li féu exclamar mentre em mirava: «Per què no m’ho havies dit mai?». Jo em vaig posar a riure, i aleshores ella s’adonà de l’absurditat de la pregunta. «Com ho podia saber?» vaig contestar-li. «En tenies ganes, de mi?», s’interessà després. Jo vaig estimar-me més ser franc. «No especialment; com de qualsevol altra dona més o menys bonica o graciosa, suposo». Havíem encès una cigarreta, una de sola, i ens l’anàvem passant. «I tu, que potser hi pensaves algun cop, en mi?». «No gaire», confessà. «Et trobava simpàtic i ben plantat, però els homes no m’interessaven pas tant com et penses. M’han interessat més després, quan no hi he hagut de dormir per obligació. En aquell temps, n’estava una mica tipa». «No ho semblava pas», vaig somriure jo. «Encara recordo com parlaves del teu Romeu». «Sí, és l’únic al qui vaig posar una mica d’afecte, però en el fons… Em creuràs si et dic una cosa?», em preguntà tot d’una. «Digues-la i ho veurem». «Al llit no ho he passat bé, allò que se’n diu bé de debò, fins que els homes he començat a escollir-los jo. Oi que sembla mentida?». Vaig tornar a ficar-li la cigarreta entre els llavis. «No ho sé. En tot cas, no hi ha dubte que ara ho passes estupendament». «Presumit!», féu. Jo vaig dir: «Eres freda, potser? No t’hi veia pas, jo». Ella va moure el cap darrera un petit núvol de fum. «No, però això, com tot, s’ha de fer quan en tens ganes, amb homes de la teva edat i que també es preocupin una mica de tu. Tots aquests vells no se’n preocupen poc ni gens. Només pensen en ells i en les seves extravagàncies. I després encara volen que els estimis», digué gairebé indignada. «Veuen que t’han de pagar per arribar-te damunt, que tu fas el possible per evitar-los sempre que pots i encara s’imaginen que els estimes!». «No t’enfadis, jo no hi tinc cap culpa», vaig recordar-li. «No», va dir sobtadament apaivagada. «Tu ets jove. I a tu sí que t’estimo», decidí. «M’estimes?». «Ja m’entens. Besa’m».

Llençà la cigarreta i va cercar-me els llavis mentre m’abraçava. «Amb tu s’està bé», xiuxiuejà. «Em penso que he sabut escollir». «No t’ha deixat prenyada mai ningú?», li vaig preguntar. Ella va separar-se una mica. «No, mai», i aleshores em mirà als ulls amb un esguard intens i tot d’una enfebrosit: «Prenya’m, Daniel».

No sé si ho vaig fer, naturalment. De tota manera, si no fou aquella nit, va ser un altre dia, o potser l’endemà al matí, abans de marxar. Jo sol, perquè ella volia quedar-se. Va acompanyar-me a l’estació, encara tota càlida i amorosa de les hores que acabàvem de passar plegats i, a punt de separar-nos, em digué: «Ni que no passés res, no me’n penediria gens ni mica». Ho podia haver dit a qualsevol altre noi dels qui havien dormit amb ella des que era «lliure», però vaig apreciar la seva bona intenció i la vaig besar ràpidament, com qui s’acomiada d’una esposa.

Ens vam tornar a veure l’endemà passat, tal com havíem convingut, i em cal dir que li vaig fer una mala passada. Perquè quan parlà d’anar al meublé m’hi vaig negar. «Al teu pis», vaig exigir. Ella no volia, era una qüestió de principi, però després de discutir-ho li vaig fer observar: «No oblidis que jo sóc una excepció». A la fi s’hi avingué, de mala gana, però seguidament va oblidar-se’n i em sembla que àdhuc li féu una certa il·lusió mostrar-me el seu cau, molt net, molt ben moblat i, per desgràcia, amb dues teles horribles d’aquestes que es compren a El Barato o en altres indrets per l’estil. Divendres, en tornar-hi, vaig comparèixer-hi amb dues reproduccions, un Modigliani i un Monet, per substituir-les. Són els únics presents que li vaig fer. Vam continuar veient-nos amb certa regularitat fins al cap d’un mes, quan una tarda em va dir: «Ja fa cinc dies que m’havia d’haver vingut la regla». «Et sembla que…». «Sí», digué. «Ho dec estar. Ja m’hi devia quedar la nit que vam anar a Castelldefels». «De tota manera», vaig aconsellar-li, «no et facis encara il·lusions. Cinc dies tampoc no són res». Però ho eren. En van passar cinc més, deu, i ja no li quedà el més petit dubte, ni a mi. «Sí, ho estic». Una mica més endavant anà a veure el metge, el qual li féu una anàlisi i li ho confirmà. Jo vaig preguntar-li: «I bé, canviarà alguna cosa, entre nosaltres, això?». «No, pots venir sempre que en tinguis ganes». «Si en tens tu, també», vaig recordar-li. Ella se m’abraçà. «Sempre en tinc, Daniel, ja ho saps. T’estimo molt». Vaig poder anar assistint doncs a la lenta deformació del seu cos, al creixement del ventre que s’arrodonia i on més endavant, quan ja estava verament grossa, em feia posar les mans mentre em preguntava: «No sents?». No sentia res, naturalment, però ella deia que sí, que la criatura es movia dintre seu. «Em penso que em dóna puntades de peu», reia. Al vuitè mes vam deixar de fer-nos l’amor, però encara l’anava a veure un cop cada setmana i sempre li demanava que em mostrés el ventre. Em feia una il·lusió estranya veure-li tan crescut.

Jo, per gust, encara hi hauria dormit, no trobava gens de repugnant aquella deformació, però ella no ho volia, ni que fos en postures avinents, tenia por que la convulsió dels orgasmes podria perjudicar la criatura. L’embaràs era normal i ella gairebé sempre va trobar-se bé, amb molts pocs vòmits i mareigs. Un dia va dir-me: «Si és un nen li posaré el teu nom». Jo, que hi havia pensat més de quatre vegades, vaig replicar amb tota naturalitat: «Li posarem Daniel Bastida Xarai». Es va quedar d’allò més estranyada. «El vols reconèixer, potser?», em preguntà en un xiuxiueig. «Sí. Ja vam quedar que avui dia un fill natural no queda estigmatitzat com temps enrera, però dur els dos noms, del pare i de la mare, no el perjudicarà pas gens, oi?». «No», va dir ella. «No sembla que te n’alegris», li vaig fer observar. «És que estic sorpresa. No em pensava que ho faries». «Per què? És el meu fill, no?». «Daniel Bastida Xarai…» assaborí ella lentament. «I si és una nena, Palmira», vaig dir. Però per això no hi va voler passar, el seu nom mai no li havia agradat i, de fet, ara ja feia temps que l’anomenava Mira. Tampoc no volia posar-li el nom de la seva mare, morta molts anys enrera, perquè ella l’havia venuda per primer cop a un home, quan tenia quinze anys. És tota una història, potser un dia te la contaré. (No hi ha res de veritat en allò que servia en un bar fins que algú la «retirà», com deia abans). «Vols que li posem el nom de la teva?», em suggerí. Però en saber que s’havia dit Joaquima, Quimeta, no va agradar-li i, a la fi, ens posàrem d’acord que la batejaríem Rosa, en record d’una germaneta que ella havia tingut i que, com deia, «per sort es va morir als dotze anys», al·ludint que la mare probablement també l’hauria venuda. Però no ens n’hauria calgut preocupar tant, aleshores, perquè va ser noi. Va néixer el dia 23 de gener, amb tota puntualitat, en una clínica. Ella va continuar vivint sola fins al darrer moment, és una noia valenta, i em deia: «A casa no hi vull ningú. Quan senti els primers dolors cridaré un taxi i llestos». Ho va fer així, sense molestar els veïns, i va resistir fins que li semblà que anava de veres. A les dues de la matinada va telefonar a la llevadora i s’adreçà a la clínica; al cap d’una hora, la criatura ja era al món. Jo no ho vaig saber fins l’endemà, vint minuts després d’arribar al despatx, quan van trucar-me per indicació seva i vaig tornar a sortir veloçment sense donar explicacions a ningú. Ella era al llit, una mica pàl·lida, lluminosa, amb el seu aire infantil de gamine que potser és una mica trapella però mai no ha trencat cap plat. El nen… doncs el nen era com tots els nens, una meravella, però lleig i fastigós com ell sol, arrugat com un simi. Es diria Daniel Bastida. Se’n diu.

Ara tu potser et preguntaràs si no estava una mica ximple de voler donar-li el meu nom. O si ja no ho estava en voler tenir-lo amb ella, amb una dona de moral més que dubtosa que, quan li convenia, se n’anava amb el primer que li feia peça. Com puc tenir la seguretat que és el meu fill? Qui em garanteix que no m’ha donat gat per llebre? Qui pot saber si durant aquell temps no va permetre’s altres capricis, d’un dels quals podria ser fruit la criatura que ara m’imagino meva? Doncs bé, tots aquests pensaments que em faig ara en honor de les teves possibles objeccions, no m’han amoïnat mai, i precisament per això: la Palmira és una noia de moral massa ampla i massa lliure per prendre’s la molèstia d’enganyar-me o d’enganyar qui sigui. No m’havia demanat mai res; vaig ser jo qui li ho demanà. No em necessitava, no necessitava ningú. És a dir, només un mascle que ejaculés una mica de semen dintre seu. No volia carregar-se amb un home, ni ho vol ara. No la preocupa el dir de la gent, en prescindeix olímpicament. Mai no es va avergonyir d’estar prenyada, no féu res per evitar de parlar amb les veïnes del fill que esperava, s’hi referia amb tota espontaneïtat, com la cosa més natural del món. I per tot el que sé, per la mica que sé, aquesta és l’única actitud amb què podem encarar-nos amb la gent si volem que ens respectin. No l’engany, sinó la franquesa. Això és l’inici d’una moral nova. Vols que et digui una cosa? Jo estic orgullós de la Palmira. No del seu passat, del qual cal culpar l’ambient en què va viure i la falta d’escrúpols de la seva mare, sinó de la dona que en un moment determinat arribà a ser i que, d’altra banda, potser tampoc no seria si no hagués passat per aquella experiència. És una dona lliure. Aquesta mena de dona ideal que tantes pàgines ha fet escriure als novel·listes i dramaturgs i que tanta por sol fer als homes. Potser també me’n faria a mi si fos la meva dona. Però no, una noia com ella no pot ésser la muller de ningú en el sentit convencional del terme. Ella no ho sap, ella no és conscient del que representa i, si en un aspecte això és un mal, en un altre és un bé, car ho representa amb naturalitat, espontàniament, no en virtut d’una concepció teòrica, d’unes idees i, per tant, en contra de la seva naturalesa, en la mesura que pugui parlar-se de naturalesa quan ens referim a un producte del nostre ambient, de la nostra societat. Quina mare millor podia donar als meus fills? Si ella no es maleja, si no li agafa una pruïja de respectabilitat a darrera hora i l’edat, els diners o el que sigui no l’obliguen a renegar d’ella mateixa, cosa sempre possible, en farà unes criatures diferents, lliures com ella, un noi i una noia sans i sense prejudicis. Perquè ara ja són dos, darrerament vam tenir una nena.

M’ho va demanar ella quan el petit encara no tenia un any. Francament, com fa totes les coses. «En vull un altre». «Ara, tan aviat?», vaig preguntar-li jo. «Sí, m’agradarà que creixin junts. Vols?». Volia, naturalment, i de nou vam anar a Castelldefels, on no havíem tornat més. Ella sempre ha estat convençuda que en Daniel el vam engendrar allí i, per tant, és comprensible aquesta mena de sentimentalisme. Va deixar-lo amb una noia que per força s’ha vist obligada a posar-se al pis a despit de la seva repugnància a compartir-lo amb estranys i, com l’altra vegada, agafàrem el tren de les cinc. He parlat de primer de sentimentalisme, i la paraula potser era instint. Ara, al cap de dos anys, la nostra relació s’havia anat modificant poc o molt, la urgència del nostre desig havia cedit una mica i sovint ens vèiem sense que ni ella ni jo penséssim a fer-nos l’amor. Els sentits reposaven. Però el nostre petit viatge tornaria a desfermar-los, a encendre’ls. Ja va començar al tren, on vaig enllaçar-la com la primera vegada, i continuà després a la platja hivernal, més trista que aquell dia d’abril i per on ens passejàrem abrigats, però amb un engrescament renovat, ja que quan tornàvem cap a l’apartament vaig fer-la caure damunt la sorra i en veure els seus ulls consentidors la vaig posseir. Després restàrem llarga estona l’un sobre l’altre, immunes al fred, i ella alçà les mans i va acariciar-me les galtes, els cabells, amb un gest tendre que s’avenia amb la lluminositat de la seva mirada. «Ets feliç, Daniel?», em preguntà. Jo vaig sorprendre’m una mica. «Feliç? Què vols dir?». «Voldria que ho fossis molt. Amb mi o amb qui sigui. T’estimo, saps?». «Sí». Va abraçar-me per darrera el coll, em premé contra seu i xiuxiuejà: «Ara ja no serem joves gaire temps més… No penses mai en la mort, tu?». «Sí, sempre hi he pensat». «Jo no, només darrerament, des que vaig tenir en Daniel. Abans em veia eterna, sempre jove…». «I què ha canviat?». «Els fills et canvien. A una dona la canvien», precisà. «Ara sé que tot s’acaba i que ell serà gran i jo vella. Per això gairebé em sembla estrany desitjar-te com et desitjo avui, com una adolescent. Quan m’has abraçat al tren he tingut ganes de tu, i quan hem saltat a l’estació, i a casa… Tota la tarda que tinc ganes de tu. Tantes ganes que em feia mal». Va besar-me les galtes, els ulls. «Gràcies», digué estranyament, i jo vaig sentir que la volia de bell nou i que ella em tornava a esperar… Va ser una nit bella, vam restar desperts fins a les sis de la matinada mentre el vent, cada cop més fort, udolava i alçava unes onades blanques i enormes que vaig veure en aixecar-me a fer cafè i mirar per la finestra. Ella estava contenta, però l’endemà al matí va posar-se trista, i jo vaig comprendre perfectament per què: a Castelldefels ja no hi tornaríem mai més plegats. Res no ens en privava, és cert, podíem anar-hi sempre que volguéssim, simplement a estimar-nos, però jo sabia que no ho faríem. Aquest cop no va voler quedar-se, feia un dia rúfol i tot de núvols s’acastellaven sobre el mar, on potser en la llunyania ja havia començat a ploure. Van caure quatre gotes mentre esperàvem el tren darrera la paret que ens protegia, ella més gamine que mai amb els seus pantalons negres, callada i malencònica i, alhora, serena amb la certitud que dins ja duia un altre fill. Seria una filla. Una noia que va néixer en plena canícula, una tarda que es desencadenà un aiguat: el que prometia la matinada que fou concebuda i que no arribà a esclatar, car després, quan érem al tren, fins i tot sortí un raig de sol… I aquesta és la història.

Tota la setmana que arrossego aquesta carta. No vindrà d’aquí que l’allargui una mica més per dir-te que s’ha celebrat una altra reunió entre els multats governatius. A alguns ja els han passat la papereta del jutjat (no tots van declarar-se incompetents) concedint-los un terme de tres dies per fer efectiu l’import si no volen ser embargats. No vaig assistir-hi, però la Gabriela em contà que tothom continua disposat a resistir ferm i a deixar fer les agències executives si arriba el cas. De tota manera, la setmana que ve, quan els advocats hagin preparat la cosa, tots, cadascú pel seu costat, individualment, és clar, faran la declaració de pobresa de què et vaig parlar. Sembla que no cal témer massa una investigació de la justícia a Hisenda; diu que ho tenen tot molt desordenat i que és difícil d’entendre-s’hi. Conten casos que fan riure, d’individus que han acudit a fer declaracions de pobresa amb el cotxe, sense que ningú pensés a fer-los observar que si més no tenen el vehicle. Algun dels reunits, multat ja anteriorment i declarat sense béns, paga la multa a poc a poc des de fa més d’un any; li descompten una quantitat mensual, dues o tres-centes pessetes, de sou. És allò que la propaganda comercial aconsella: en «còmodes» pagues mensuals. Tothom s’ho pren amb bon humor, i això ajuda la Gabriela, la qual ja no sembla tan amoïnada. És veritat que a nosaltres encara no ens han passat cap recepta.

Un darrer ítem: el mateix dia que et vaig escriure l’altra carta, cinc després d’haver anat a veure les obres d’en Picasso amb la Montserrat, vaig rebre una nota d’ella: «Perdoni. No es mereixia la meva resposta; no em va dir res ofensiu. Perdoni». L’endemà vaig replicar-li: «No té importància; oblidat. No comprenc què li passa, però a vostè l’ha ferida algú». En el mateix estil telegràfic d’ella.

Una cordial encaixada del teu amic

Daniel

Barcelona, 7 de desembre de 1967.