Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Peralta: ara ja veig que aquest estiu tampoc no tens la intenció de deixar-te caure per les nostres latituds perquè vols fer una volta de quinze dies pel Japó amb aquesta noia d’Hiroshima prou afortunada per haver nascut el mateix dia de l’explosió de la bomba, en una casa de camp a cinc quilòmetres de la localitat. Com que sé com ets, suposo que aquesta coincidència t’hi hauria fet interessar encara que no fos tan maca com m’expliques. Ja em contaràs coses!

Pel que fa a l’assumpte Prats, que t’encurioseix, no el conec tan bé com et penses. N’he sentit parlar força, sí, però sempre en termes una mica vagues. Per l’editorial passa molta gent, tothom xerra i, per tant, a la llarga es recull una gran quantitat d’informació, però no sempre és prou coherent, prou coincident perquè te’n puguis fiar. De la poca simpatia que mostra la Generalitat envers la gent de l’Òmnium i les seves activitats, no cal que te’n digui res, ja ho saps, has llegit, com m’escrivies mesos enrera, la «documentació» pertinent que, ciclostilada, també ens ha arribat aquí. Ara, els contactes que en Prats va tenir o no va tenir, per mi són pura conjectura, si bé els considero força versemblants. Entra dintre el tarannà del nostre amic fer una visita a Tarradellas. En canvi, és més dubtós que es deixés convèncer. És a dir, no. Ho hauria estat si en aquell moment hagués continuat essent el mateix Prats que coneixíem. Però aleshores ja havia establert contacte amb alguns membres de les comissions obreres i reconsiderava la seva posició. Això ho sé més bé, en part perquè jo mateix vaig assistir a alguna d’aquestes reunions il·legals i, en part, per algunes coses que em va dir un vespre que coincidírem al teatre i, com que tots dos anàvem sols, vam fer un tros de camí plegats.

Les reunions, encara que no ho sàpiga amb tota certesa, tinc entès que van organitzar-les uns grups d’estudiants. Els contactes que hi havia hagut a la Universitat, sobretot aleshores de l’acte contra la repressió, devien fer-los veure la conveniència d’una acció conjunta continuada i, en primer lloc, d’un coneixement més aprofundit dels objectius d’uns i altres. Jo, la diguem-ne convocatòria (una de tantes que es van fer) la vaig rebre per correu, o més ben dit, algú la va deixar a la bústia de casa, perquè al sobre no hi havia segell. És natural que ho portessin personalment, una carta sempre es pot perdre, sobretot en aquest temps quan tantes d’aquestes negligències són prou intencionades. Era un tros de paper escrit a màquina on hi havia la data i l’indret on ens havíem de trobar, en una església de la part alta de Barcelona. Hi vaig anar sense dir-ho a la Gabriela. (De la seva actitud sobre aquestes coses ja te’n parlaré).

Hi havia més gent que no em pensava, potser un centenar de persones: estudiants, obrers, escriptors, mitja dotzena de dones i dos capellans sense sotana. Més que res, per desgràcia, i com sol passar sempre, es van fer discursos, però un dels obrers va mostrar-se més concís i va saber centrar la segona part de l’acte sobre fets concrets i la possibilitat d’una acció comuna. Era un noi de Badalona que començà per establir una distinció capital entre l’obrer i l’estudiant: aquest darrer, va dir, no era una classe. Cal confessar que els estudiants presents a l’acte s’ho van prendre bé i ho van acceptar, però com un d’ells assenyalava, no podia oblidar-se que de la Universitat solien sortir els intel·lectuals que ells sí que eren una classe, amb una part de la qual podia comptar el món del treball. El noi de Badalona, extraordinàriament jove per la maduresa que demostrava, car no devia tenir ni vint-i-cinc anys, va reflexionar una mica amargament que aquest fer costat dels intel·lectuals, aquest interès que demostraven per la classe obrera, tenia un caire més polític que social. L’intel·lectual no vivia el fet del treball i, sovint, ni l’acabava de comprendre. Procedia d’un altre estament, havia conegut unes altres circumstàncies i la seva visió era deformada per la seva «realitat», vàlida en termes de la burgesia, però no del proletariat. Des del punt de vista dels representants conscients d’aquesta, era un utopista que creia en una justícia possible en el marc d’unes estructures fonamentalment injustes. Feia les excepcions que caiguessin, però l’intel·lectual era per naturalesa un reformista. Va posar, entre altres, l’exemple de l’intel·lectual catòlic, un exemple que podia afectar, i va afectar, en Prats. Vivia en una contradicció permanent, com ho palesava l’actitud de tants sacerdots joves, que els feia tendir a la reforma d’una organització que els obrers ja no podien veure amb confiança i que no formava part de llurs «conceptes operants». Això, és clar, fou contradit per altres assistents a l’acte que eren obrers catòlics, però ell els féu callar en assenyalar-los que acceptaven un principi d’autoritat al qual es subjectaven fins i tot quan el combatien; es tractava, en definitiva, d’una acceptació que els feia sentir-se més catòlics que obrers. Va dir que els alienava. Després d’això ja va ser més difícil d’entendre-s’hi, perquè les interrupcions plovien de tots costats i, com sol passar en aquests casos, la discussió degenerà ràpidament. En Prats, tot i que, com saps, li agrada de dir-hi sempre la seva, no va pronunciar ni una paraula, callà com un mort.

Jo vaig tardar dies a veure’l, i aleshores de reunions ja n’hi havia hagut d’altres, a les quals assistí. Jo no, i per això no sé exactament què s’hi va dir ni si hi va prendre part també el xicot de Badalona. Només sé la conversa que vam tenir mentre sortíem del teatre del carrer de l’Hospital i ens enfilàvem Rambla amunt, entre els quioscos encara oberts i els darrers turistes de la tardor. «És indubtable», comentà en un moment determinat, «que per solucionar les coses no n’hi ha prou amb la bona voluntat; perquè cada problema només tolera una manera d’enfocar-lo. Comunistes, anarquistes, catòlics… El dogma ens extravia. Perquè ells també són esglésies, eh?». Li vaig contestar que sempre ho havia cregut així. «És clar que s’hauria de tenir els ulls purs d’un infant i l’experiència o els coneixements d’un vell per saber exactament què s’ha de fer. I no és possible. O tens uns ulls nets o tens l’experiència. Una de les dues coses». Va continuar força estona en aquest to, sense fixar-se que jo estava una mica estranyat i el deixava dir sense fer-hi comentaris. Tot allò devia formar part d’un diàleg que sostenia amb ell mateix i que ara es limitava a perllongar o a repetir en veu alta. Fins a la cantonada de Pelayo no em va preguntar, una mica abruptament: «Tu què penses?». «Jo ja saps que en el fons sóc un incrèdul», li vaig dir. «Per tant, no respecto els dogmes. Per desgràcia, però, respecto massa les convencions socials i sóc, doncs, presoner de la meva classe». «Sí, però quina és la teva classe? I la meva?». «Ho dius perquè tots dos procedim de famílies modestes? No hi fa res». Però ell pretenia que sí que hi feia. Havíem acceptat la burgesia, ens havíem adaptat a la seva faiçó de viure, n’havíem admès els tics i les manies, però era prou profunda, aquesta acceptació, aquesta admissió?… «La vida que portem respon per nosaltres», li vaig dir. No n’estava segur, ell. «Pensa», va observar a la fi, quan ja ens separàvem, «que potser estem fent una injustícia en nom de la justícia». No sé si el vaig entendre bé, i en tot cas es referia a la seva condició de catòlic. Tot plegat potser és poca cosa; vull dir que aquesta conversa no demostra res, i tot va quedar massa desdibuixat, massa abstracte. Però és una indicació que podria explicar, si ens interessés prou i hi aprofundíssim, el seu canvi de posicions o, si vols, l’aparença d’aquest canvi, ja que en definitiva no s’ha materialitzat en res (que jo sàpiga), llevat d’aquesta discrepància amb l’Òmnium i de la seva separació de l’organisme, un acte, doncs, negatiu; un no al qual encara no correspon, públicament, un sí. Quan t’arribi aquesta carta ell deurà estar a punt de venir a veure’t i, ara que disposes d’uns antecedents més extensos, potser el podràs manejar més bé, amb un cert coneixement de causa, si sortiu a parlar de matèries polítiques, com no dubto que fareu. De manera que potser seràs tu qui m’haurà de contar coses. Em sembla que ja vaig insinuar la possibilitat que es confiï més fora de casa que a casa mateix. Altrament, em penso que a tu et té un respecte especial que no vol dir necessàriament que siguis, o hagis estat, un sant de la seva devoció. Penseu, o pensàveu, massa diferentment. Però sap que ets un gran novel·lista i ho ha dit públicament sempre que ha convingut, tot i haver expressat reserves sobre el teu «missatge». En el fons, potser no troba bé que visquis (ara, després de tant anys, ja es por dir que hi vius) allunyat de Catalunya, perquè la feina s’ha de fer ací, però reconeix que aquesta experiència et deu haver servit i que la teva obra personal no seria ben bé la mateixa si no te n’haguessis anat mai. Fins i tot m’atreviria a dir que l’impressiona que mai no hagis tingut cap vacil·lació pel que fa a l’ús de la llengua, que no t’hagis sentit temptat de passar-te a l’anglès, amb tot el que això significaria per tu: tirades abundants, diners llargs i una audiència mundial. Tot això, com et dic, pot fer que et parli amb franquesa; gairebé n’estic segur.

De moment, m’ha deixat una mica esbalaït el teu comentari quan dius que mentre pots comprendre que la Gabriela sigui una «altra» de com tu la veies (fet i debatut la coneixes poc), no et resulta prou clar que de tot això se n’hagi de derivar, a) aquella fretura de fer-me triomfar, i b) la meva aquiescència, si bé aquesta la trobes més explicable. Em faig càrrec que t’interessi aquest assumpte, i no tan sols per amistat, sinó en la teva condició de novel·lista. La teva narrativa no és de caràcter psicològic, t’has ben integrat als corrents actuals i no pot negar-se que ets un home del seu temps, però això, evidentment, no et priva de voler examinar el transfons de la gent i els seus mòbils. La psicologia pot deixar-se de banda en quant a anàlisi a l’hora de bastir una novel·la, però cal conèixer els personatges que poses en escena. La Gabriela i jo no som personatges, no som els «teus» personatges, però la curiositat resta, oi? No hi ha res tan xafarder com un novel·lista!

El meu esbalaïment, però, no ha durat gaire. Veig molt bé que no era necessari, pel sol fet que m’estimava, que em volgués fer triomfar. Com tu insinues, si triomfava em perdia una mica; la dona sempre perd una mica el triomfador. Però pot ser que ella ho ignori fins que ja és massa tard, o sigui fins que el triomf ja ha tingut lloc. A part d’això, hi havia una raó que després, naturalment, ha perdut vigència. Aleshores ella no sabia, no podia preveure de cap de les maneres, que ens casaríem. Ja ho estava amb l’Ermengol, i ell era prou jove i prou sa per viure trenta o quaranta anys més. No se li va acudir mai, ni a mi, que ella i jo havíem d’acabar la nostra vida com marit i muller, en una situació legalitzada. Era la meva amant, la meva «concubina» com deia ella amb poca exactitud en moments de depressió, i a tot estirar podia aspirar a ser la meva companya. La meva dona, normalment, no ho havia de ser mai. Ni en vam parlar en cap ocasió, que recordi. Però precisament per això a ella, essent com és, li calia una justificació que faria menys condemnable la seva «caiguda». I caiguda no és una paraula que escrigui a la lleugera. Ella no és creient en el sentit convencional del terme, mai no he vist que anés a missa, les pràctiques de la religió no l’han amoïnada mai i mostra poca simpatia pels capellans. No té res a veure, doncs, amb la noció de pecat com ens l’ensenya l’Església, sinó amb el caire social de la nostra vida. Caiguda és desmerèixer als ulls dels altres, faltar a les convencions de la moral aparent i sancionada per les lleis civils. No era un atzar que durant deu o onze anys hagués viscut honestament tot i sentir-se frustrada. I, després de tant de temps, li venia costa amunt abandonar el confort d’una conducta decent i encetar una vida blasmable, encara que hi donés el seu assentiment, encara que no se’n penedís gens ni mica. Dels seus sentiments, quan la cosa transcendís, ningú no se’n preocuparia. A tothom deixaria ben indiferent que allò nostre fos un amor autèntic i apassionat, no un caprici passatger. De fora només es veuria la transgressió al codi, com passa sempre. I no hi havia dubte que la nostra relació no sempre restaria amagada; aquestes situacions, era prou realista per admetre-ho, més tard o més d’hora acaben per arribar a coneixement de la gent per discret, per caut que siguis. I no hi ha ningú que ho sigui prou, tots els amants acaben per trair-se, per revelar llur secret. Nosaltres teníem la sort de viure plegats, al mateix pis, i d’haver-hi viscut des que jo era una criatura, i això potser ens assegurava una impunitat més llarga, però no per sempre. Vindria doncs un dia que algú o altre, un veí, s’ensumaria alguna cosa, i calia preparar-se perquè ningú no ho confongués amb un embolic banal. Què dic? Calia que tothom, ara i en el futur, ho acceptés per raons excepcionals. En darrer terme cercava allò que jo en dic «una justificació històrica». M’entendràs de seguida: ser l’amant d’un gran home no és ben bé el mateix que dormir amb l’adroguer de la cantonada o amb el fill del propietari de la casa. Aquests tenen una amigueta, una aventura, però un home important té un amor i, si dura prou, com havia de durar el nostre, una «musa» sobre la qual recau una part de la seva glòria. A tu potser et semblarà una mica agafat pels cabells, això, ho trobaràs retorçat i massa improbable, una impressió que s’afiançarà quan, després d’haver-me preguntat si ho sé per ella, t’hagi de contestar que no. Però reflexiona-hi sense perdre de vista una situació que ja existia, la de ser jo un escriptor, i un escriptor que, a despit del seu fracàs en un premi literari, prometia, es començava a fer conèixer. Si jo no hagués escrit mai un vers, un conte, és evident que no se li hauria acudit; hauria hagut d’acceptar les coses tal com eren i limitar-se a ser una dona que fa el salt al marit amb un escrivent i procura dissimular-ho tan bé com pot. Però si jo era promès a una certa notorietat (notorietat que, per la resta, augmentava el risc que la nostra amor es convertís en una cosa pública, si no ara, mentre vivíem, un cop morts, en sortir un d’aquests estudiosos que s’acarnissen, diria’s, amb la vida privada dels homes que interessen el públic) la cosa canviava d’aspecte i, posats a fer, més valia prendre precaucions. Com més alt brillés jo, més justificada quedava ella, més envejable seria la relació que tenia amb mi —i més perdonable—. No pot negar-se que també jugava un factor d’ambició. Abans no n’havia tingut mai cap, era una noia senzilla i sense pretensions, ho demostra prou que es casés amb un simple mecànic, però si es posava a tenir-ne per mi era natural que, poc o molt, em contaminés. Hi va haver un moment que degué fer-li gràcia la possibilitat de convertir-se en una Laura, en una Beatriu, amb totes les diferències que comportava el fet que nosaltres havíem consumat la nostra amor. Fins a cert punt és una veritable llàstima que a la fi no em mostrés a l’altura del seu paper i, burgesament, preferís el matrimoni. O sia que es deixés caure en una trampa, perquè no va saber veure que més val ser l’amistançada d’un gran poeta que la seva muller. Potser perquè s’adonava que es feia vella i tenia por de perdre’m tot i que aleshores res no assenyalava aquesta eventualitat. Si precisament la nostra amor era magnífica!

Recordo aquell temps, i la recordo a ella, com un somni. A mi, a can Subiró, les hores se’m feien llargues, inacabables, i en sortir corria a casa, impacient, delerós de veure-la, de tenir-la entre els meus braços. Ella m’esperava al pis, trèmula, palpitant, amb un somrís càlid que em xopava el cor abans de besar-la i endur-me-la al dormitori, al meu, car a l’habitació matrimonial ja no ens hi vam estimar més. M’acollia sempre amb la il·lusió combinada d’una noieta que té la primera cita amb un jovenet i d’una dona ansiosa de repetir una experiència inesborrable i miraculosament nova cada vegada. Hi havia dies que, havent-la besada, restàvem un moment l’un davant de l’altre, mirant-nos, perllongant l’espera, fent gruar el nostre desig, i m’agradava aleshores enfonsar-me en la torbació dels seus ulls, d’aquella cara que al cap d’una estona es deformaria bellament per fer-se després plàcida, serena, i reposar com el seu cos silenciós en apaivagar-se la tempesta amorosa. No ens distreia ningú, no ens podia distreure ningú, el món de fora es feia fonedís, ignoràvem el telèfon si sonava, no contestàvem si per atzar trucaven a la porta… Aquelles hores eren nostres. Sempre, naturalment, que no trobés ningú al pis. Perquè de vegades hi havia alguna veïna que havia entrat un moment, i el moment es perllongava si la dona tenia ganes de xerrar, ja que ella, com deia, no podia pas deixar-la amb la paraula a la boca i dir-li que ens feia nosa. Una tarda, per culpa d’una d’elles, fins ens vam discutir una mica; mai no ho havíem fet, encara, i per això ho recordo. També perquè aquell mateix matí, des del despatx, havia enviat la meva adhesió a l’acte que un grup d’intel·lectuals francesos organitzava a Cotlliure en memòria de l’Antonio Machado. Era el febrer, doncs. Hi havia la veïna del costat, una noia més jove que la Gabriela, soltera i beata, amb la qual ella havia fet una mica d’amistat. En general, quan em veia fotia el camp, jo no era gaire sant de la seva devoció perquè solia dir coses gruixudes que la molestaven, però aquella tarda havia acudit a demanar a la meva cosina que li ensenyés un punt d’agulla per un jersei que es volia fer. Ella, la Gabriela, era hàbil en aquestes coses, tenia (i té) unes bones mans. S’havien assegut doncs prop de la taula i de seguida vaig veure que n’hi havia per estona. No va ser tanta com em temia, potser tres quarts, però entre la poca simpatia que m’inspirava la Marta i l’abstinència obligada de quatre dies a què m’havia hagut de sotmetre darrerament perquè la Gabriela no permetia que la toqués quan menstruava, em vaig posar una mica nerviós i, forassenyadament, en quedar-nos sols li vaig dir que a les tardes no hi volia veure ningú, al pis. Així, com sona, amb aquesta falta de tacte. Ella es va molestar, naturalment, i m’acusà que jo només veia una cosa. La conseqüència fou que acabàrem fent-nos morros fins l’endemà.

Les discussions entre nosaltres, però, no abundaven, al contrari, més aviat eren rares, ella es mostrava complaent i estava massa enamorada per reaccionar amb hostilitat a les meves sortides, quan les tenia. Ens passàvem les tardes al llit, doncs, estimant-nos i parlant. Parlàvem molt, ja et vaig dir que ens ho confiàvem tot. Curiosament, però, el que més m’agradava era aquell moment, que de vegades es perllongava fins i tot deu minuts, quan, en haver-la tinguda, ella es quedava quieta i silenciosa, en aquella actitud d’abandonament que tant m’havia sorprès el primer cop. Ja no em feia posar-li la mà sobre el ventre, potser perquè li havia cridat l’atenció sobre el gest, però la resta es repetia immancablement. Jo sempre me’n meravellava una mica i per això esperava sense impaciència, en el fons satisfet de provocar aquella reacció. La trobava més bella que mai i ho aprofitava per mirar-la fins a sadollar-me els ulls, sense tocar-la, merament lliurat a un acte de contemplació en el qual ella em sorprenia en «despertar», com ens vam acostumar a dir. Aleshores m’agafava la mà i me la premia mentre els llavis se li dilataven amb un somrís. Em penso que encara que no m’hagués agradat tant de fer-li l’amor, l’hi hauria fet només per gaudir després d’aquells instants que mai no perdien la seva novetat, el seu encís. No inquiria què li passava, però ella no en feia cap misteri i ja deus recordar aquella frase que em digué una vegada: «em sembla com si hagués viscut sempre». Altres cops deia: «Em quedo tan… tan plena!». El seu cos rumiava, digeria l’amor que li havia donat, i ho feia amb lentitud. Aleshores la seva nuesa tenia un despullament difícil d’imaginar. Els amants es fan l’amor i es queden abraçats, o es mouen i parlen, o ella s’aixeca del llit per rentar-se… Això no li ho calia fer, la Gabriela no pot tenir fills i per tant no li cal protegir-se. D’altra banda, la primera nit establia un precedent que a mi va interessar-me de no trencar. Per què ho havia de fer, si allò em donava un sentiment de puixança, si embellia el contacte de dues pells i el canvi de dues secrecions, com diu el pensador? «Ja sóc aquí», feia també alguna vegada. Aconseguíem un moment de tendresa que a mi em feia reflexionar; em semblava una demostració palpable que l’amor físic és quelcom més que una necessitat de plaer, encara que en molts casos pugui reduir-se a això i, de fet, s’hi redueixi ordinàriament. I si aleshores ens tornàvem a abraçar ja no hi havia en aquest acte cap afany sexual, només la sensació, si això és dir alguna cosa entenedora, de participar tots dos en el projecte de l’altre, d’avenir-nos-hi, de saber que res no era possible sense tots dos. Això ens unia més, ens feia més dependents, ens lligava en una xarxa subtil de la qual la sexualitat només era una de les manifestacions possibles, la més alta, la millor, en la mesura que sense ella no s’aconseguia res d’aquella diguem-ne comunió. Jo no sé si tu has sentit mai això amb una dona, ignoro si és un sentiment normal; mai no m’havia passat amb ningú, amb cap de les dones que deia haver estimat. El cos, i prou. I, amb l’Eugènia, la sensació de sentir-se fracassat, negat.

Si algú hagués pogut observar en aquell temps la nostra vida, si un ull capaç de foradar les parets hagués assistit a les nostres tardes sense veure’n més que allò que no necessitava cap interpretació, hauria pensat que érem uns incontinents, que vivíem pel sexe, que havíem perdut la vergonya i el respecte de nosaltres mateixos. Però s’hauria errat de mig a mig; s’hauria trobat davant el misteri sense entendre’l, sense ni sospitar que existia. D’entendre’l, potser tampoc no l’enteníem gaire nosaltres, però de la seva existència no en podíem dubtar quan dia darrera dia ens adreçàvem al meu dormitori per tornar-nos a «trobar», a «descobrir», en un acte posterior a l’acte sexual. Un «trobar-se» i un «descobrir-se» que es perllongaven més enllà d’aquells deu minuts, en les dues hores o més que seguien, tots dos ben arraulits dintre la protecció dels llençols aleshores que feia fred o asseguts al llit més endavant, en començar el bon temps. Ara em sorprèn una mica que sempre hi hagués tantes coses per dir, que tots dos haguéssim viscut tant, somniat tant, sofert i gaudit tant perquè la tarda s’escapés sense adonar-nos-en i ens calgués reiniciar-la un dia i un altre. Imagina’t si pots, tu, el novel·lista, el noi de vint-i-cinc anys i la dona de trenta-quatre en la soledat de la cambra, tocant-se, joguinejant amb llurs cossos, i parlant potser d’una nena de vuit o nou anys que tenia set nines o d’un noiet de la mateixa edat que assistia a una discussió entre el pare i la mare… Banal, corrent! Però no ho era.

L’episodi no importava, importava la coneixença i més que això, ja t’ho he dit, la participació. No es tractava de distreure’s i de passar l’estona. L’hauríem poguda passar d’una altra manera, ella tenia prou capacitat amorosa i jo era prou jove i em sentia prou interessat pel seu cos perquè el joc físic, i únicament físic, es pogués repetir i renovar. I de vegades ja era així, però no sempre. En el fons, érem castos. Somrius?

Però no acabaria i vull enllestir aquesta carta abans de les dues (ara, aquest any, hem començat a fer jornada intensiva). Passem, doncs, a l’apartat b), a aquesta aquiescència que et resulta més comprensible però que et deixa pensarós. En aquest moment, de tota manera, potser ja no t’hi deixa tant. Ara has vist com era la nostra vida amorosa. No l’episodi d’aquella nit primera, o de l’endemà, que podien constituir una excepció, sinó el nostre viure amorós diari o, més senzillament, el nostre viure sense qualificatiu. Diuen que en una parella sempre n’hi ha un que estima més que l’altre i que aquest es deixa dominar. No vull contravertir-ho, perquè em sembla que la primera part de l’oració és veritat: una relació en la qual tots dos amants coincideixin en el mateix grau d’amor és rara, difícilment concebible. També nosaltres, doncs, obeíem la norma: o ella o jo estimava més. Temps enrera ho hauria negat i, en cas d’acceptar-ho, hauria dit: jo. Ara em cal dir el contrari: ella. Per molts motius. Tenia trenta-quatre anys i, versemblantment, jo era la seva darrera oportunitat de viure una gran passió compartida; era casada i em sacrificava la seva tranquil·litat, la seva respectabilitat; acceptà des del primer moment la meva concepció de l’amor, aleshores que vaig fer-li veure que entre dos amants tot era «pur»; la dominava físicament, o sigui que obtenia d’ella una resposta profunda en la qual participava jo, sí, però només (com vaig comprendre més endavant) perquè tenia lloc d’una manera tan «escandalosa». En altres paraules: no hi havia comparació entre el seu gaudi i el meu, i això la subjectava, la posava sota la meva voluntat. I no vulguis veure una contradicció entre aquestes paraules i tot el que t’he anat dient fins ara. Jo no podia anar més enllà de mi mateix, no podia assolir un extrem més profund, però la meva capacitat no era comparable a la seva en aquest aspecte. Jo em creia que sí, i no vaig adonar-me del meu error fins que vaig veure que ella continuava imaginant-se que ens unien els mateixos llaços quan jo ja sabia que tot havia canviat un cop més. És clar que em diràs que això no té res d’estrany, que en la dona hi ha una mena de fidelitat que ens manca a nosaltres i que no es relaciona gens ni mica amb la «resposta amorosa». No hi estic del tot d’acord, però ho puc deixar passar. En fer-te aquesta afirmació, em fio més que res de la novella visió de la Gabriela que vaig tenir temps a venir, quan ja havia tornat a anar amb altres dones. La meva resposta depenia, havia depès sempre (cosa que en aquell temps vaig menystenir, oblidar o voler oblidar) d’elles. I si això s’esdevenia amb aquestes també devia haver-me ocorregut amb la meva cosina. Ja ho he dit: jo responia a la seva resposta i tot el mèrit de la relació que havíem tingut era seu; jo, l’element actiu, es convertia en passiu quan es tractava de veritable amor, d’aquesta compenetració pregona i aleshores pràcticament única. És un assumpte en el qual he pensat força i que m’ha dut a la conclusió, no sé si equivocada, que la qualitat de l’amor de l’home depèn més de la qualitat del de la dona que a l’inrevés. Com que tantes dones són superficials, lleugeres, frívoles (i els homes també, és clar) aquesta qualitat és ordinàriament baixa, de pocs quirats, com si diguéssim. La de l’amor de la Gabriela era molt alta i jo vaig arribar tan amunt com vaig poder, tan amunt com ella, em creia. Res del que he assegurat abans no és mentider. Si jo no podia anar més enllà, per força m’havia d’imaginar que no hi havia un punt més alt. Coincidia amb ella fins on podia, i jo em creia que era en tot i del tot. El que sobrava, per part d’ella, no ho podia veure. Ni ho puc veure ara. Això no és comparar dues muntanyes que es poden amidar. Però hi ha una certesa íntima que descansa en fets; sobretot en aquest: fou ella qui establí el valor últim de la nostra amor un cop vaig haver escombrat tots els prejudicis que l’haurien poguda limitar. Per això depenia de mi. I aleshores, és clar, trobaràs inexplicable que si jo estimava menys i ella estimava més, pogués, a la fi, influir-me fins a l’extrem de determinar tot el meu futur. Com se menja?, em diràs.

Com que es fa tard, t’ho aclariré tan breument com pugui. En les dones, potser fins i tot en la més tendra, hi ha una duresa que ben pocs homes posseeixen; una perseverança, una obstinació, una continuïtat de propòsit que sovint podem envejar. I ara tu considera, unit a això, un projecte, la seva maduresa superior a la meva i un cert prestigi que se’n derivava, la necessitat de complaure-la pròpia d’aquell període en què ens trobàvem, els antecedents ja esmentats d’haver començat triomfant precisament en poesia, l’obscur sentiment que li devia alguna cosa, etc., i veuràs que tot plegat fa un feix prou gros perquè jo cedís a la seva «ambició». A més, em semblava que ella no podia equivocar-se. Quan em deia, per exemple, «et veig gran», jo sentia aquest futur de grandesa a les mans, ben agafat, actual, i l’havia de veure tal com ella l’imaginava, el creava, perquè no n’hi havia cap més. El meu «projecte» de novel·lista? Sí, ben cert, però no era un projecte ben definit, definitiu. Aleshores, per part meva, no n’hi havia cap que ho fos. Encara em trobava «disponible», cosa que no hauria passat uns quants anys després si hagués perseverat pel camí de la narrativa. De fet, això ja t’ho he explicat. També cal creure que jo no era, no sóc, com em veieu tu i els altres, des de fora. Una mica com en la Gabriela, hi havia en mi una altra cosa que sortia a la llum perquè algú la «provocava». No tenia un únic destí preestablert, fet ja des d’ara (l’ara que sigui), sinó que disposava de tot un ventall de possibilitats que no poden manifestar-se, realitzar-se, simultàniament. Depèn una mica de la circumstància, de la persona o persones amb qui ens relacionem, la concreció de totes aquestes possibilitats disponibles en un sentit determinat. No tinc el més petit dubte que el nostre destí és escassament personal si amb aquest concepte hem d’entendre «decidit per nosaltres mateixos». Ens determinem sols en aquelles zones que no interessen, o que interessen mínimament, l’altre o els altres (individu o societat), i potser àdhuc això és insegur, car aquestes zones són influenciades de retruc. En l’home hi ha una «vastitud» en la qual ens perdem i ara, tot d’una, com una mena de revelació, m’adono que cap individu no pot ésser explicat en els termes que empro en aquesta lletra, que he emprat en algunes de les altres. M’explicaria més bé un novel·lista, a cops de diàleg, d’escenes concretes, ni que fossin seleccionades una mica a l’atzar… Es comprèn quan es «veu viure», no quan es desmunta un mecanisme. No et resultava més clar en contar-te aquelles dues escenes de dormitori?

He de plegar. Ja tindrem ocasió de prosseguir.

Una abraçada,

Daniel

Barcelona, 9 d’agost de 1967.