Sr. Daniel Bastida

Barcelona

Amic Daniel: no vaig ésser gaire oportú quan et desitjava un any nou que no s’assemblés al vell, però qui podia preveure aquest desastre? Ho lamento més que res per la teva correspondència. Sé que era abundant i que un dia hauria tingut el seu interès històric. En alguns casos suposo que no pot considerar-se perduda del tot, són molts que conserven còpies de llurs cartes. No és aquest, en canvi, el meu cas. Ja veus que t’escric gairebé sempre a mà. Potser per desintoxicar-me de tanta màquina. Cada dia em repel·leix més l’obligatorietat que tinc de servir-me’n. I encara només fos al despatx! És la meva obra, també. M’he mal avesat tant que ara ja sóc incapaç d’emprendre una novel·la amb l’estilogràfica. Em cal dominar tota la pàgina amb un cop d’ull, i això només és possible amb la màquina si no tens una lletra molt clara. I ni així. De tota manera, de moment no escric res. El llibre sobre els exiliats s’ha quedat pel camí. No vull dir que l’abandoni. Estava massa avançat per renunciar-hi. Aproximadament, en tenia la meitat. El reprendré, doncs. Però em caldrà esperar que les tempestes s’apaivaguin i que oblidi el mal que m’estic fent i que estic fent a la Masami per tal d’evitar-ne un de pitjor. I això no serà fins que torni a Catalunya. Continuem veient-nos, ella ho ha volgut, i cada cop comencen, o recomencen, els mateixos dubtes, les mateixes recriminacions. No pas que ens les fem l’un a l’altre. Cadascú se les fa a ell mateix. Som en aquell moment en què tots dos sabem que ens fem una injustícia sense remei. Perquè també ens la faríem si restàvem junts. Cal concloure que hi ha situacions objectives en què la injustícia és inevitable? Em turmenta, aquest pensament. No n’hi ha prou de volgudes, de provocades, que calgui encara la seva inevitabilitat?

Això em recorda —sense que tingui cap relació amb el nostre cas— un assumpte que potser t’interessarà. Afecta l’escriptor negre LeRoi Jones, del qual sé que ets un lector. Dies enrera ell i dos altres negres van comparèixer davant d’un jutge per haver estat detinguts amb les armes a les mans a Newark, on ja devies llegir que van rajar calentes. El van condemnar a dos anys i mig de presó i a una multa de 1.000 dòlars quan els seus companys se’n van sortir amb un any i mig. I saps per què? Per un poema que havia publicat a «Evergreen Review» i que va caure en mans del jutge. Deia (fragmentàriament):

Som on érem. La societat blanca no accepta la ira del negre i vol ignorar que ella l’ha provocada. L’insult, de vegades, és una de les maneres de lluitar per la nostra pròpia dignitat que no té defensa legal. Però homes com el jutge Kapp no ho poden, no ho volen comprendre. Viuen en un altre món, on llur dignitat no és atesa ni ho pot ser: no en tenen. Quina pot ser la dignitat d’un home que jutja un altre home el qual ha obligat de llançar-se al carrer amb les armes a les mans o d’escriure un poema ofensiu? Quin sentit tenia que Kapp digués a LeRoi que «havia fet un mal ús dels seus dons»? Segons ell, hauria «pogut contribuir a relaxar les tensions existents»! Hom sol·licita la col·laboració de la víctima, doncs. Però de què m’admiro? No ha estat fet repetidament en el curs de la història? I no hem vist també repetidament que la víctima s’hi ha avingut? Per què no provar-ho un cop més?, deuen pensar els homes com el jutge Kapp. A cops em pregunto: és la injustícia la situació permanent de la condició humana? Ja veus que sóc original.

Escriu-me com continua l’assumpte de les xerrades després de l’ensopegada de temps enrera. M’interessa. Crec, com tu, que és una gran experiència i que està donant resultats. A la llarga us ha de permetre d’establir una mena de mapa polític del país. En uns termes molt generals, evident. Sense matisos. O amb escassos matisos. Fins a cert punt el vostre fer equival a una enquesta. M’interessa tant que m’agradaria d’incorporar-me al vostre equip des la meva tornada a Barcelona. Es pot fer? O potser podríem trobar algú altre amb qui fer un equip nou. Se m’ha acudit que les xerrades potser caldria repetir-les, amb altres homes, a les mateixes localitats on ja heu estat. Batre el ferro calent. Donar una impressió de força, de quantitat. Que es pugui pensar en una actuació organitzada i perseverant. Hi ha un risc, ja ho sabem. Un risc augmentat. Però cal que tots ens mostrem disposats a córrer-lo, com ara tu i en Prats. A Barcelona es deuen fer comentaris, hi deu haver hagut una certa reacció a les vostres activitats. Quina ha estat? Se us ha ofert ajut, suport? Heu rebut consells? S’ha provat d’influenciar-vos en algun sentit determinat? Hi ha crítiques i de quina banda procedeixen? Moltes preguntes, d’acord. Sortosament, tu ets un corresponsal magnífic. De passada: han tingut alguna continuació les equívoques relacions iniciades amb aquella noia, la Montserrat?

Una cordial abraçada,

Joan