Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut amic: ben cert que hi ha més coses, i ara ja veig que no em puc quedar a la meitat, que caldrà que t’ho conti tot. Em dius: «perquè existís una influència tan decisiva, entre vosaltres hi havia d’haver un vincle puixant». I hi era. La Gabriela i jo ens estimàvem, érem amants. Em fa l’efecte que no t’ha de sorprendre gaire, a hores d’ara ja ho deus haver endevinat encara que no t’ho acabis d’explicar, perquè saps com és ella, l’has coneguda i te n’he parlat moltes vegades. Però ningú no és ben bé allò que aparenta i tots tenim cops amagats. De tota manera, potser no hauria passat mai res si m’haguessin donat el premi Joanot Martorell aquell any que vaig enviar-hi la novel·la. Dit així, sembla ridícul. Un premi literari no és prou important perquè decideixi el destí d’un home, en el sentit que sigui. O més ben dit… sí, es veu que ho és. Un premi fins i tot pot destruir un home o, si més no, fer-li un mal terrible. D’això em sembla que no te n’he parlat mai, i probablement no ho deus saber. Hi ha coses que fan un cert respecte.

Em refereixo a en Servalls, un xicot del qual, quan van premiar-lo, coneixíem un recull de versos i una novella. Aquesta, si ho recordes, ja l’has llegida, va ésser publicada abans que iniciessis la teva vida internacional i fins la vam comentar. Sense que fos res de l’altre món, tenia alguns encerts. La construcció era una mica matussera, però s’hi veia força, els personatges, una mica anodins, eren vius, i tots sabem que no hi ha res de més difícil que donar vida a una criatura qualsevol, corrent, gris. No coneixíem l’autor, el qual no residia a Barcelona, i ens vam imaginar que era un xicot jove. Potser per això vam xiuxiuejar la paraula «promesa». Però no ho era. Vull dir de jove. Aleshores ja tenia trenta-vuit anys i, per tant, quan el llorejaren s’atansava als quaranta-sis. Jo el vaig conèixer aquella nit, un individu alt, de cara grisa i ascètica, amb el front molt despoblat i la coroneta pelada. Uns quants periodistes li van fer preguntes que, l’endemà, es publicaren o no es publicaren als diaris (com ja és costum quan es tracta de gent nostra), el feren parlar per ràdio, cosa que va tenir el bon gust de fer en català amb gran amoïnament dels locutors que sabien que l’interrogatori no passaria d’allí, de la cinta, la gent el van aplaudir força, ja que al capdavall aquell era el premi més important de la nit, li van presentar unes personalitats estrangeres que per atzar eren a Barcelona i algú dugué a la festa, tothom el felicitava, li donaven copets a l’esquena… Tot plegat li va pujar una mica al cap. O més que una mica. Perquè tot d’una, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, sense tenir en compte les circumstàncies del país i les seves possibilitats reals en aquell moment, va decidir que a partir d’aleshores viuria de la ploma. Va deixar un càrrec administratiu d’alguna responsabilitat (em van dir) que tenia a Mataró, va aixecar el pis i, amb l’import del premi, va pagar l’entrada d’un que comprà a Barcelona, on va instal·lar-se coincidint més o menys amb la sortida del seu llibre. I va posar-se a esperar les ofertes i els encàrrecs dels editors. Pel que es veu, encara els espera. L’obra va tenir un èxit discret de venda i encara més discret de crítica, però exactament el mateix hauria passat si s’hagués venut bé, aquí cal escriure molt i de tot, i en dos idiomes, si et vols guanyar la vida amb la ploma, com en Pla. O sigui que has de fer concessions. Ell no les va voler fer, o potser no les podia fer, pel que diuen li costa una mica d’escriure, és lent, i d’avui a l’endemà va trobar-se carregat de deutes, sense col·locació i terriblement amargat. S’imaginava que, havent guanyat el premi, els editors li correrien darrera, que li plourien els contractes, que amb un salt s’havia situat definitivament, i res, tot continuava com abans, quan era un oficinista a Mataró. És a dir, pitjor que abans, perquè ara havia ensumat la glòria, la hi havien deixat llepar durant una setmana, i ja no podia resignar-se a reprendre la vida obscura de temps enrera. Tenia una altra novel·la escrita, però era força anterior, i ningú no la hi acceptà. Va començar-ne una de nova, però el desengany havia estat massa fort i em pensaria que encara no l’ha acabada ara… Conseqüència: durant un parell d’anys ha malviscut de tota mena de treballs, fins que ell o la seva dona se n’han cansat i decidiren desaparèixer. No sé què se n’ha fet, no ho sap ningú. N’hi ha que diuen que és a l’estranger, però jo en dubto…

Ja veus, doncs, com sí que un premi literari pot decidir el futur d’un home. El meu va ser decidit perquè no el vaig guanyar. Tenia molta confiança en Capvespre sostingut, estava convençudíssim que era una bona novel·la i mai dels mais no hauria pogut imaginar-me aquell resultat deplorable: ni un sol vot. Encara ara estic segur que van jugar factors extra-literaris, i tu mateix hi vas estar d’acord després de la lectura de l’obra guanyadora i de la finalista que, un altre editor, publicà al cap d’un any. De fet, quan la meva obra fou coneguda, tothom abundà en el mateix criteri, i la presumpció és corroborada pel destí final d’aquelles novel·les, i d’altres editades posteriorment, i el de la meva. Mentre aquelles han passat sense pena ni glòria i ara tothom les ha oblidades, Capvespre sostingut encara compta, encara és un valor, ha entrat, confio que definitivament, en la història del moviment literari de la nostra terra. Els membres del jurat es van espantar, no hi ha cap més explicació. Malvolença no ho podia ser, aleshores no em coneixia ningú, o molt poca gent, no feia nosa, no tenia cap relació amb aquells senyors i per tant no podia haver-los ofès o molestat; no era una qüestió personal, doncs. En realitat, anys després en vaig tenir la confirmació, un vespre que en una reunió em presentaren en Garriga i l’home, que havia begut una mica, es mostrà més loquaç que no té fama de ser. Em va dir coses extravagants: «Ens va semblar que faríem mal al premi i fins i tot al país. No estàvem preparats per una cosa d’aquesta mena i continuem sense estar-hi. Era una purga massa forta que no es podia administrar sense perill. Que era una cosa extraordinària ja ho vam veure de seguida, no som uns estúpids, però la salut del país és més important que les coses extraordinàries. Encara avui opino que no havíeu d’haver-la publicada». Ja et dic que havia begut massa. En el fons, però, ja era això: la por d’establir un precedent, de fer descarrilar la nostra literatura sempre tan educada, tan sociable, tan grisa… Em fa parlar el despit, és clar. Potser encara no m’hi he pogut sobreposar. Si hagués continuat escrivint novel·les i hagués triomfat veritablement com a novel·lista, això ja no seria una espina, sinó un episodi més d’aquesta lluita que l’artista autèntic mena contra la societat que, per a ell, sempre és conformista. Perquè no ens enganyem, d’artistes només n’hi ha una mena: revolucionaris. Ara, però, com anava a dir-te, l’espina encara em molesta alguna vegada, sobretot quan penso què hauria pogut ser i no vaig ser, no he estat, no sóc…

Ella i jo escoltàvem la ràdio. S’havia dit que a darrera hora, abans d’acabar el programa, es transmetria l’acte. Volien dir un resum, naturalment. Sempre ho han fet així. Quatre mots i les darreres votacions. Jo no havia volgut anar-hi, com la Gabriela m’atiava a fer; estava tan segur de guanyar que em sentia tímid. Què faria entre tanta gent, entre tants desconeguts? Hi havia estat una sola vegada, no a sopar, sinó a prendre cafè, i la veritat, en el fons m’impressionaven tantes senyores escotades i tants senyors amb un cigar de pam i mig a la boca. Tothom es coneixia, tothom semblava que fos amic. Allí faria un paper d’orfe i, si guanyava, com et dic que em creia, encara seria pitjor: no sabria on ficar-me, potser quequejaria i tot si em feien preguntes o intervius… Com podem canviar! Ara em fa somriure, tot això. Estic tan avesat a parlar en públic, he participat en tantes taules rodones, he fet tan sovint declaracions als diaris i àdhuc a la ràdio, que ho trobo una cosa natural i em costa de tornar a posar-me en la pell d’aquell noiet, exteriorment prou eixerit, prou sociable, que gairebé envermellia davant la possibilitat que un parell de centenars d’ulls es centressin en la seva persona. Contra el consell de la Gabriela, doncs, em vaig quedar a casa.

Érem al menjador. Ella i jo sols, car l’Ermengol, que es llevava de bon matí (com jo mateix), va anar-se’n al llit a l’hora de costum, en havent sopat. «Ja m’ho contareu demà», va dir en retirar-se. La Gabriela va rentar plats i després vingué a seure prop meu. També estava una mica nerviosa, no sé si perquè volia que guanyés o perquè un triomf li feia por. Em penso que en el fons volia i dolia. La novel·la no mereixia la seva aprovació, però em veia tan il·lusionat tot i que jo procurava no manifestar-ho i fer-me l’indiferent, que totes dues coses, la victòria i la derrota, li havien d’ésser igualment agradables i desagradables. Una cosa complexa. Potser per això sèiem de costat sense dir-nos res, sense gosar parlar. Teníem la ràdio baixeta per no molestar els veïns ni privar de dormir l’Ermengol, jo llegia (encara recordo el llibre: una traducció argentina de Time must have a stop, d’Aldoux Huxley) i ella cosia amb el cap inclinat sobre la peça de roba. Música, notícies, anuncis… El temps no s’aturava, però era lent per la meva impaciència. Pensava: ara el jurat ja ha acabat de sopar, deuen haver començat les votacions, el secretari ja llegeix els primers resultats, les eliminatòries, la gent callen un moment, escolten, sonen noms, el meu entre ells… Quants vots? Vaig davant, és segur que vaig davant… Però potser no, potser em quedaré finalista, hi deuen haver noms coneguts i un jurat, encara que sigui honest, es deixa impressionar pels noms, inconscientment i tot juguen simpaties, amistats, admiracions… Què deu passar? La casa era silenciosa, al nostre entorn tothom dormia, s’anava fent tard, i jo tombava pàgines sense acabar d’assabentar-me ben bé del que llegia, ben lluny de Huxley tot i que era un autor que en aquells moments m’interessava força. Com podia interessar-me, aquella nit, una mort al wàter? Llegia d’esma, atent a la meva impaciència, al meu nerviosisme, m’imaginava els titulars dels diaris de l’endemà al matí… ben enfonsats en la pàgina de notícies locals, això sí, en lletres no gaire grosses, per no cridar massa l’atenció sobre uns premis poc simpàtics als dirigents, però titulars malgrat tot, potser encapçalats amb el meu nom que, tot d’una, passaria a la celebritat… Sí, comprenc força bé en Savalls, encara que jo no hauria fet mai el que féu ell.

En van parlar molt tard, amb les notícies que tancaven l’emissió de la nit. De primer el comentari sobre l’ambient i l’abundància de personalitats reunides amb motiu de l’acte. Cap nom, això no, potser perquè, com que eren catalans, el locutor no els coneixia o no els sabia pronunciar. Després la composició del jurat (sí, els sabia pronunciar, els noms; el locutor també devia ésser català), una relació de les obres seleccionades i, a la fi, les dues darreres votacions. Ja gairebé no les vaig sentir, però. No m’havien ni seleccionat. Instintivament, vaig allargar la mà cap a la ràdio i la vaig tancar. Aleshores em vaig quedar un moment immòbil, assegut encara davant la taula, davant els ulls de la Gabriela que em miraven en silenci. Vaig obrir i tancar la mà, vaig fer un somriuret que devia semblar una ganyota, i tot seguit em vaig aixecar. «Bé, ja està», vaig dir com si hagués demostrat alguna cosa. Ella continuava asseguda, amb la peça de roba a les mans, i semblava tan atordida com jo. «No m’ho explico…». Vaig moure el cap i, amb un gest, la vaig fer callar. No tenia ganes de parlar-ne, de discutir-ho, de fer suposicions. Gairebé tenia ganes de morir. És ridícul, oi? que una cosa d’aquestes ens pugui afectar tant. Mai no ho he dit a ningú, l’endemà ja m’havia recobrat i, entre els qui sabien que em presentava al premi, vaig fer bona cara al mal temps. Cap amic no tingué motius per sospitar que acabava de passar per uns instants amargs, amarguíssims. Momentàniament, s’enrunaven esperances, il·lusions, projectes, la confiança que tenia en mi… Em recordo a la comuna, on vaig entrar a orinar abans de ficar-me al dormitori, amb la cigala a la mà, mirant-me com si m’haguessin capat. Ni un vot! Pitjor encara: no m’havien ni seleccionat!

En sortir de nou al menjador, la Gabriela encara no s’havia mogut de la seva cadira i jo, fent el cor fort, com si tot fos com sempre i aquella una nit idèntica a les altres, li vaig preguntar: «I tu, no te’n vas a dormir?». «Sí, però em falta poc per acabar això: qüestió de cinc minuts». No intentà de fer cap comentari, ja havia comprès que el meu mal no volia soroll, que estava massa pregonament desconcertat, massa íntimament ferit perquè les paraules fossin un consol. Aleshores no n’hi havia, no podia haver-n’hi cap. És clar que m’equivocava, ja ho veuràs.

Amb un bona nit, em vaig ficar a l’habitació, on em vaig despullar a les fosques, ràpidament, llençant la roba a l’atzar, per terra, una cosa que no solia fer perquè la Gabriela és ordenada i aleshores ja m’havia començat a ensenyar de ser-ho també, si més no dintre l’àmbit de la llar. Sabia que em costaria de dormir i, quan ja era al llit, em vaig tornar a aixecar perquè tot d’una tenia ganes de fumar. Però ja havia fumat massa mentre esperàvem les notícies de la ràdio i vaig llençar la cigarreta quan tot just havia fet un parell de pipades. En veu baixa, vaig proferir uns quants renecs, no sé per què ni contra qui. Suposo que contra tot i contra tothom; contra l’ordre normal de les coses que, per una raó o altra, no havia permès que un jurat de novelles seleccionés la meva obra, una obra immensa, sí senyor, com no se’n podia haver presentat cap més. N’estava convençut, car el fracàs, per un estrany mecanisme de defensa, reforçava encara aquesta seguretat i dintre meu començava a ressonar un crit, una paraula única: «Injustícia! Injustícia!». Després m’apaivagava una mica i fins i tot vaig riure. Em posava tràgic, convertia aquell incident, aquella ensopegada, en un cataclisme. Gairebé m’avergonyeixo de confessar-t’ho, mai no deus ni haver sospitat que podia ser així. Sóc apassionat, si més no de vegades, però això és infantil. Sí, ho és, i als vint-i-cinc anys ja no tenia dret a certes menes de capteniment. Per això vaig riure, perquè tot d’una em trobava grotesc, ridícul. I aquestes rialles de ximplet van atreure la Gabriela al meu dormitori.

Ella es pensava que plorava, va dir-me que es pensava que plorava. Vaig sentir que la porta s’obria, o potser vaig veure el raig de llum que tot d’una inundava l’habitació, ja que la porta no feia soroll, a casa la Gabriela totes les frontisses eren ben oliades, tot era al seu lloc i funcionava bé llevat de la comuna que, com tantes comunes, s’embussava. Vaig veure doncs la ratlla de llum i la seva silueta que es retallava al llindar abans de fer un pas endins mentre la seva veu xiuxiuejava: «Daniel…». No vaig contestar. No sé per què, però vaig restar silenciós, observant-la, amb el cap una mica dreçat sobre el coixí. Ella avançà més i repetí: «Daniel…». Mig a les palpentes, car la porta no era oberta del tot, s’atansà al llit i va allargar la mà. «He sentit que ploraves», féu. «No», vaig dir aleshores jo. La mà continuava allargada en un gest amical, tendre, conhortador i, sense pensar en el que feia, vaig treure la meva de sota el llençol i la hi vaig estrènyer. «T’he sentit», tornà ella, i l’altra mà va cercar la meva cara, les galtes, on devia suposar que trobaria rastre de llàgrimes. «No plorava», vaig dir; «sóc una criatura». O sia que vaig contradir allò que pensava uns moments enrera, que em captenia com un infant. «T’has afectat molt, oi?», em va preguntar, i s’assegué al caire del llit. A fora no havíem dit res, m’havia respectat, però aquí dins, a les fosques, o gairebé a les forques, era diferent. Devia semblar-li que ara que no ens vèiem, ara que no ens podíem llegir l’expressió de la cara, ja no hi havia cap impudor a fer preguntes i lamentacions. I tenia una mica de raó, perquè vaig assentir, sense paraules; tot d’una tenia la gargamella nusada. No eren plors, era una emoció estranya, la mena d’emoció que es desborda quan sabem que hi ha una persona en la qual podem confiar, algú que ens fa implícitament costat, que no ens deixarà sols. Va passar-me la mà pels cabells. «Gabriela…», vaig fer. S’inclinà més i, tot de sobte, vaig sentir l’olor del seu cos, la seva proximitat em colpí com un afrodisíac i la vaig desitjar amb una urgència abrupta, irreprimible.

No era la primera vegada; altres cops n’havia tingut ganes, d’ella. De fet, entre nosaltres existia un sentiment una mica tèrbol que ja datava dels primers temps de viure a casa seva. Jo la trobava molt dona i la seva carn em torbava sovint. I ella se n’havia adonat. Se n’havia hagut d’adonar per força i per això, a partir de determinat moment, es vigilava una mica al meu davant. I, amb aquesta vigilància, creava una mena de complicitat. Tot havia començat, explícitament, uns set o vuit anys enrera, un matí que vaig estar a punt d’allargar la mà cap als seus pits quan, en ajupir-se prop meu, la roba de cambra se li esbocà i els hi vaig poder veure, lliures, perquè encara no s’havia posat els sostenidors, amples i blancs fins a l’arrel del mugró, on la taca fosca de l’arèola es confonia amb la camisa de dormir que portava sota. Si l’exhibició, ben involuntària, hagués durat uns segons més, estic segur que no m’hauria pogut reprimir i m’hauria inclinat al seu damunt per tocar-los-hi, per besar-los-hi… Però se’n va adonar, va sorprendre la meva mirada fita en l’escot i els ulls que em brillaven, la cara una mica envermellida i potser fins i tot l’erecció que em deformava els pantalons. Es va incorporar doncs ràpidament, però ara ja sabia que el meu desig existia. Que jo, per la meva banda, no la deixava indiferent, me n’hauria pogut convèncer, si hagués calgut, la reacció que més endavant havia de tenir en assabentar-se de les meves relacions amb una dona del veïnat, una vídua que vivia al mateix replà i amb la qual em va sorprendre un dia que érem al llit. La seva indignació, el seu disgust, foren desproporcionats i només mereixien un nom: gelosia. De fet, li feien febre totes les dones que m’interessaven. La prova n’és l’Eugènia, la pilotari que, com saps, fins i tot vaig arribar a dur a casa perquè havia decidit casar-m’hi. En el fons, em volia per ella, però al mateix temps era massa honesta, massa convencionalment honesta, per manifestar-ho, per cedir als meus sentiments, potser a la meva necessitat. Calia una circumstància excepcional, una situació com la d’aquella nit de santa Llúcia, perquè es lliurés, i en realitat encara vaig ésser jo qui la seduí, car ella no volia, va començar per negar-se. És clar que això ja és habitual, forma part del joc entre home i dona…

* * *

Ahir em vaig haver d’interrompre; una visita em reclamava i ens vam entretenir fins tard. Perquè t’escric des del despatx. A casa em sembla que no ho faria amb la mateixa llibertat, tot i que la Gabriela no acostuma llegir la meva correspondència, i encara menys la que envio jo. El sol fet de saber-la prop meu, però, em cohibiria una mica. No li pot agradar que confiï tot això a una altra persona, ni que sigui un vell amic com tu que no n’ha de fer cap mena d’ús. És púdica. Vull dir amb els estranys. I tothom, llevat de jo, és un estrany. Els seus sentiments, la nostra vida íntima, són quelcom gairebé sagrat que la mirada d’un altre profanaria. Potser sempre ho ha estat una mica, així, però el que pot haver-hi d’exageració en el seu capteniment de segur que li ve d’aleshores que ens estimàvem sense gosar confessar-nos-ho, quan l’avergonyia la possibilitat de ser físicament infidel al seu marit i, no sé si més, aquesta diferència d’edat, nou anys, que mai no ha deixat de turmentar-la i que també devia ser un dels factors que la retenien. Se sentia «vella», per mi. Sense veritable motiu, perquè té un cos jove per la seva edat, l’hi té àdhuc ara, als quaranta-tres anys. Potser ho fa que no ha tingut fills, però es conserva més bé que moltes altres de trenta i tants que he tingut ocasió de conèixer. No, no li he servat fidelitat, ja t’ho puc dir! De vegades perquè no m’ha quedat més remei que acceptar allò que se m’oferia, que gairebé se m’imposava, com en el cas de la Montera, altres cops, més endavant, voluntàriament, per ràbia, per despit, per ganes de demostrar-me a mi mateix que era un home lliure… Ja ho aniràs veient.

Era doncs inclinada al meu damunt, sobre el meu disgust de novel·lista menystingut, i havia entrat a consolar-me, si bé no d’aquella manera que sobtadament li exigia. Perquè, sense deixar-li anar encara la mà, vaig passar-li l’altre braç entorn del coll i la vaig acabar d’atreure contra meu. Ella, mal asseguda, relliscà i es va veure obligada a repenjar totes dues mans, però no prou de pressa per poder evitar els meus petons. «No, Daniel, no…» feia, i forcejà, malament, travada per la seva posició incòmoda, potser pel seu propi desig, ja que algunes de les besades me les tornava, sense per això deixar de debatre’s entre els meus braços. Quan vaig tocar-li els pits, el cor li anava tan disparat que en una altra ocasió potser m’hauria espantat, però ara el meu també bategava descompassadament, amb una violència ferotge que em feia mal, tant de mal com el sexe que em tibava i que ella fregà per accident. «Daniel…». La veu era angoixada i ronca, com si tot d’una s’hagués refredat. Alguna cosa va cedir, se sentí el «zas!» de la roba que s’esquinçava, i aleshores em vaig trobar amb les seves sines a les mans, a l’abast de la boca. Fins després, quan ja devia fer estona que les hi besava, no vaig adonar-me que si continuava allí, al meu costat, mig asseguda i mig ajaçada sobre el llit, era perquè volia. Endut per la meva urgència, l’havia alliberada de l’estreta, res no la privava ja d’alçar-se i fugir cap a la porta, encara entreoberta, si bé no tant com abans, ja que anava tan fina que tenia tendència a tancar-se tota sola i ara només entraven quatre dits de claror. Els suficients perquè ens miréssim, perquè li veiés els ulls plens de llàgrimes abans que, com avergonyida del que fèiem, del que faríem, no amagués la cara contra la meva espatlla, on la reposà un moment, fins que la vaig subjectar per redreçar-la, per vinclar-la enrera, cap als peus del llit, alhora que jo m’incorporava i la seguia en aquest gest imposat. No del tot, car anava vestida, em calia despullar-la… No ho vaig arribar a fer. Vull dir no del tot. Les faldilles se li havien enfilat cuixes amunt i les hi vaig acabar d’arromangar per treure-li les calces. Aleshores va protestar de nou, allargà les mans per tal de protegir-se, d’evitar el meu propòsit, tornà a dir «No, no, Daniel…» com si es despertés, com si durant els darrers moments no hagués estat ella mateixa i ara recobrés el domini de la seva voluntat. Fins i tot provà d’incorporar-se, però jo ja era damunt seu, la besava mentre repetia el seu nom: «Gabriela… Gabriela… Gabriela…». Les mans es van tancar, es van unir al meu darrera, i mormolà «Déu meu!» mentre amb els genolls li obria les cuixes. Em va prémer la cara contra la seva, com per evitar que la veiés, quan vaig penetrar-la per descobrir sense sorpresa que m’esperava. Instintivament, les cames em lligaren, altes i nervioses sobre l’esquena, ara com porugues que fugis, que l’abandonés en la seva gran necessitat…

Què podia ser aquell moment d’amor? Quan ens desenllaçàrem, després d’un estremiment intens que la sacsejà de cap a peus, ella restà quieta, molt quieta, sense amagar-se els pits, sense tirar-se les faldilles avall; exactament com l’havia deixada, amb les cuixes encara separades, els braços caiguts a tots dos costats, els ulls oberts. Em mirava. No sé si em veia, però em mirava, quieta, ben immòbil. «Gabriela…» vaig fer. Aleshores parpellejà, però encara no es va moure. Eren prop de les dues de la matinada, feia fred, la porta era oberta, a l’altra habitació dormia l’Ermengol que podia despertar-se i sorprendre’ns si per atzar s’aixecava a orinar, o simplement estranyat de no trobar la dona prop seu… La situació era exactament la mateixa de deu minuts enrera, d’un quart enrera, però aleshores no me n’havia preocupat, no hi havia parat esment, el meu desig era més abassegador, més absorbent que la prudència o el temor. Fins ara no m’adonava del risc que havíem corregut, que corríem encara. És cert que l’Ermengol no solia despertar-se, que dormia d’una sola tirada tota la nit, que era prou jove perquè la bufeta no li jugués males passades, però de lluny en lluny, una nit, s’alçava a beure un got d’aigua, i això fins i tot a l’hivern, si bé més rarament. «Gabriela…», vaig tornar. «Què et passa?». Ella brandà el cap en silenci, sense somriure, però els llavis se li obriren una mica. «No et trobes bé?», vaig preguntar-li estúpidament, cada cop més estranyat. «Sí, molt bé», va dir, i anà unint les cames separades. «Et sap greu, oi?». Em va mirar i s’incorporà molt a poc a poc, com si fes un esforç. «No ho sé…». I després: «No». Aleshores va agafar-me la mà i va acompanyar-me-la cap a sota la roba que li havia relliscat avall, fins que reposà sobre el ventre. Tenia una carn freda i dura. «Què et passa, Gabriela?», vaig repetir. «Estàs molt estranya…». Ella va somriure. «Estranya? No sé si saps què m’has fet…». No vaig acabar d’entendre-la, no vaig saber què contestar, i ella va treure’m la mà del ventre, va girar-se amb les cames ara penjades cap a fora, s’inclinà a recollir les calces que se li havien quedat enganxades en un turmell i, d’esquena, va eixugar-se entre les cuixes abans d’aixecar-se. Seguidament va allargar la mà, va tocar-me la cara i féu: «Dorm, ara», com si fos una criatura a la qual acaben de contar un conte de fades. I jo, com una criatura, vaig entaforar-me entre els llençols i em vaig tapar. Ella m’acotxà abans d’anar-se’n.

Em preguntaràs per què t’ho explico amb tant de detall. No ho sé. Si hagués continuat escrivint novel·les, aquesta escena hauria sortit en un llibre o altre i, per tant, sempre he sentit la necessitat de descriure-la. Tot va començar una mica matusserament, ja ho has vist: el noi que s’imposa a una dona que es defensa, o que només es defensa a mitges, si vols, els gestos poc hàbils, maldestres, de les mans que descorden la roba, l’esquincen, i cerquen la carn femenina que es fa pregar… Un començament que es deu haver repetit milers i milions de vegades a tocar d’un llit i qui sap on més! Però la resta… Me n’ha quedat una sensació de bellesa a partir d’aquell moment, quan, havent-la tinguda, ella va quedar-se immòbil i tranquil·la al meu davant, ajaçada i impúdica sense adonar-se’n, encara tota oberta i amarada, com un camp, exactament com un camp que acabes de sembrar; quieta i silenciosa, amb uns ulls que potser no veien, respirant amb un bleix continu i suau, sense vergonya, rumiant, diria’s, la violència de l’orgasme… Aleshores no hi vaig ser tan sensible com després, aquella mateixa nit, quan ja tornava a estar sol. No em colpia la perfecció dels seus pits, de les seves cuixes o del seu ventre, tot mal vist, entrevist, més endevinat que contemplat, entre la penombra i la concupiscència, la barroeria innata i eterna de l’home que cobeja una femella i es mostra més atent a la seva imaginació que a la realitat que ella li ofereix. No; era la impressió d’un instant d’autenticitat, de nuesa total, de lliurament sense reserves si entens què vull dir. I dic si ho entens perquè ni jo mateix no estic ben segur de res. Ho sento, ho vaig sentir aquella nit en la soledat del meu dormitori i encara es repeteix ara quan, de tard en tard, hi penso. Un dia ella m’havia de dir: «Em va semblar que havia viscut sempre i que ho era tot». No em va explicar el sentit exacte d’aquestes paraules, i jo no l’hi vaig preguntar; no en tenien i, per tant, eren més profundes que els conceptes ordinàriament expressats. I si trobes estranya aquesta lògica, et diré: jo també. Però és així.

Bé, ara ja tens el començament. Probablement et permetrà d’explicar-te moltes coses, però no totes. Perquè no era indispensable que prosseguíssim, que aquella nit tingués un l’endemà, i de fet fins i tot va estar a punt de no tenir-lo. Aquella era una cruïlla i qualsevol es podia equivocar de camí. Miraré d’aclarir-t’ho en una altra carta; avui, no puc més.

El teu amic

Daniel

Barcelona, 18/20 de juliol de 1967.