Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Benvolgut amic: darrerament ens hem acostumat a una correspondència tan seguida que ja deus estar estranyat del meu silenci, però hi ha una explicació, una desagradable explicació: es va calar foc al nostre pis i he tingut massa feina i massa maldecaps per pensar a escriure a qui fos. Ja veus doncs que l’any nou no ha començat d’una manera gaire prometedora. Va ser el dia set, l’endemà de Reis, mentre la Gabriela i jo érem fora de casa, al cine, on en general solem anar a la nit, i no gaire sovint. Un veí de la casa del costat va descobrir que sortia fum per una finestra i donà l’alarma als del pis de sota en veure que nosaltres no responíem als trucs que feia des del carrer, de primer sol i després amb el vigilant que acudí en sentir-lo. Van avisar els bombers, els quals entraren per l’eixida que havíem deixat mal tancada i inundaren el pis d’aigua. No va ser res d’important, quan nosaltres vam retirar el foc ja estava dominat. De fet, només havia afectat una habitació, el despatx, on van cremar-se tot de papers, entre ells gairebé totes les cartes; de les teves només en va quedar una, la del trenta-u de desembre, perquè encara la duia a la butxaca. Van socarrimar-se molts llibres, es van encendre tot de revistes escampades i per tant de combustió més fàcil, la taula i les cadires. Quan van acudir els bombers el foc ja passava cap a l’habitació immediata, però llur intervenció ràpida evità un desastre que ens hauria perjudicat a tots, a nosaltres i als veïns que, de primer, per precaució, evacuaren els pisos respectius. Ningú no sap ben bé com va originar-se, s’ha parlat d’un curt-circuit, però em sembla que sense massa convenciment. Poc importa. Sigui com sigui, les molèsties, les he tingudes; va caldre treure tot el que quedava al despatx, més que res llibres, com t’he dit, fer posar una altra porta i la finestra, també cremada, cridar els paletes per enguixar de nou les parets que s’havien esquerdat, el sostre caigut, i seguidament els pintors que s’han arrossegat deu dies pel pis, ja que la Gabriela ho ha volgut aprofitar per pintar-ho tot. Hi ha hagut raons amb l’amo, interessadament inclinat a creure que tot fou culpa nostra, i ens ha costat d’entendre’ns sobre el pagament, car la casa no era assegurada; ara sí, em penso que ho va fer l’endemà. Per tal d’evitar més discussions, em vaig avenir a pagar la meitat de les depeses del paleta i del fuster, a les quals, naturalment, cal afegir les del pintor; tot junt m’ha costat un grapat de milers de pessetes a més de lt6es enrabiades i el disgust primer. No pots imaginar-te la impressió que fa arribar a casa a altes hores de la nit i trobar-te amb els bombers a la feina i els veïns al carrer amb tot de matalassos i altres atuells, les dones plorant i fent lamentacions, els homes amb cara de tres déus, cridant i corrent d’una banda a l’altra i fitant falalísticament l’immoble on potser ja no viuran més. I els badocs. Perquè fins i tot en aquella hora i amb el fred que feia n’hi havia. T’asseguro que et cau l’ànima als peus. El que em sap greu de veritat, però, són els papers i la correspondència. M’agrada conservar-la. També es van cremar l’exemplar mecanografiat que tenia a casa del llibre de poemes i l’original escrit a mà. Per sort (si és una sort) n’havia deixat una còpia a en Jornés, el qual té la intenció de reprendre les seves publicacions i pocs dies enrera m’havia demanat de llegir-lo. S’ha entès definitivament amb un editor, però ell conservarà el control de la col·lecció que dirigirà, ja veurem si gaire mediatitzat. Sempre ha treballat amb independència i em penso que no sap què l’espera. En fi, ara ja té el llibre, des d’ahir acceptat, si bé no es publicarà fins a la tardor vinent. Es proposa (o proposa l’editor) de fer una sortida una mica massiva; volen llençar quatre llibres de cop i seguidament un volum cada quatre mesos. El meu aniria amb els quatre primers, em creuria que més que res per raons comercials, saben que tinc molt bones relacions i darrerament això de les xerrades m’ha donat una certa popularitat als pobles; confien, doncs, que es pot vendre bé.

Deixo per una altra carta el comentari que volia fer-te sobre la teva darrera en conjunt. Ara només et diré que no m’ofenen les consideracions que m’afecten personalment; potser no et falta raó. Ja en parlarem. També t’he de contar altres coses.

Fins aviat, doncs. Una encaixada,

Daniel

Barcelona, 19 de gener de 1968.