A Un camí amb Eva (obra de la sèrie «Temps obert») se’ns presenta Daniel Bastida, escriptor que trenca amb els convencionalismes familiars i literaris, per fer camí amb Eva, que, com ell, procedeix d’una llar desfeta per la guerra civil i que, després d’haver estat forçada, s’ha avingut a prostituir-se per tal de fugir de la fàbrica, de la misèria i de la solitud. Tots dos, perquè són joves i s’estimen, accepten l’interrogant del futur compartit i difícil que els espera.

A Se’n va un estrany, segona novel·la de la sèrie «Temps Obert», els canvis a partir del bombardeig van a mal borràs. La bomba no ha tocat la casa dels Bastida, sinó la dels forners del davant; la detenció del pare a casa, just acabada la guerra, empeny la mare a introduir-se a l’estraperlo, i de retruc ho fa el seu fill. Daniel Bastida no és l’home que podia haver estat, es deixa arrossegar per un camí que, a poc a poc, el menarà a una delinqüència decidida, descarada. Criatura d’una societat que, sota una moral de convenció, obeeix la llei de la jungla, en Daniel respon a la crida de l’egoisme, de la insolidaritat, sense ni tan sols conservar les formes. I és això que el perdrà.

Entre un pròleg on en Jordi Falgueres ens posa en antecedents de la seva persona i de les seves activitats professionals i un epíleg en el qual presenta al director de la firma el resultat de les seves investigacions, assistim a la història d’un informe que abraça, alhora, la d’en Daniel Bastida i la del mateix informador. Això permet a l’autor de jugar amb el contrast de dos temperaments diferents, si no oposats, sobre els quals pesa el ròssec d’un passat d’un present familiars. La novel·lística de Manuel de Pedrolo s’hi enriqueix, encara, amb la presentació de dues dones, la Maria Antònia i la Teresa, que van completant una galeria de retrats femenins suggestius, observats, sempre, amb aquella barreja d’amor i de complaença que accepta els altres tal com són i respecta doncs infinitament allò que en la personalitat hi ha de més viu i de més temptador: fet i fet, l’espontaneïtat.

Són quinze sessions que tenen lloc al consultori de l’especialista que psicoanalitza en Daniel Bastida per tal de decidir si és apte per a la professió. En aquestes sessions es revisa passa tota la vida del noi i de la seva família, desordenadament, obeint l’associació d’idees. A través d’aquesta llarga confessió l’autor, per boca Daniel Bastida, basteix un mosaic que va definint la condició humana a través de les vivències del protagonista, entre les quals destaca la seva relació amb Enriqueta. Les vicissituds personals, les actituds individuals i col·lectives dels personatges que hi apareixen, van recreant la imatge del nostre país.

La dona del protagonista Daniel Bastida, Teresina Faidella, filla d’un antic membre del POUM que morí a Guadalajara, reconstrueix la vida que ha dut amb en Daniel a partir de l’adolescència, quan ella treballava de dependenta en una bacallaneria i el seu festejador no era encara l’home d’empresa destinat a convertir-se en escàpol de la justícia. En Des d’uns ulls de dona, novel·la que, estilísticament, completa uns procediments narratius interessats en els mecanismes de retrospecció, Daniel ha sucumbit a l’esquer d’un món que ofereix el benestar material, àdhuc la riquesa, a canvi d’una dimissió humana. A través de les motivacions del seu present, que provoquen l’evocació del passat comú, una Teresina adúltera integra aquest pretèrit i el temps actual en una unitat objectiva que presenta actituds insolidàries i, al capdavall, prou carnisseres per a fer víctimes. Entre elles, el mateix responsable-irresponsable.

Amb el bombardeig van morir immediatament els germans i la mare d’en Daniel; el pare, malferit, va sobreviure dos dies. La veïna modista, la Carmeta, va recollir el nen. El pare havia fet escriure a un cosí del poble, que va baixar a recollir-lo. Ara en Daniel, en Niel a la novel·la, viu al camp, a ca l’oncle Tomàs, cosí del pare. L’avi d’en Daniel, cabaler, va renyir amb el germà, l’hereu, pare de l’oncle Tomàs, perquè no li va donar «La campana», la finca que li havia promès heretar. L’oncle explica a en Daniel la nissaga dels Bastida, potser no del tot fidelment. Resseguim detalladament tota la vida d’en Daniel dels tretze anys als trenta.

L’ordenació dels maons, el setè llibre de la sèrie de novel·les «Temps Obert», ens conta com, pedra sobre pedra, maó sobre maó, la vida d’en Daniel Bastida es va ordenant en tot de blocs, cadascun dels quals correspon a un episodi centrat en d’altres persones que incideixen en l’existència del protagonista, criat en una vila de la qual l’autor va fent la dissecció a través dels representants de les diverses capes socials i de les distintes actituds públiques i privades que condicionen un Daniel disposat a tirar la pedra i a amagar la mà, un xic hipòcrita i intrigaire. Descobrim en L’ordenació dels maons una altra dimensió possible de la personalitat d’una criatura que, llibre darrera llibre, s’altera o es contradiu, i, alhora, penetrem en un altre univers: el de les petites comunitats urbanes regides per tot de tabús incessantment transgredits pels mateixos pares de la ciutat, que, si ofeguen l’escàndol públic, no vacil·len gaire a satisfer llurs necessitats o llurs capricis personals. No ens pot pas estranyar, en acabar la novel·la, que aquest Daniel sigui com és.

A S’alcen veus de soterrani (que de primer va rebre el títol de No en tenim prou amb la primavera), la vuitena novel·la del cicle del «primer llibre» de «Temps Obert», cap bombardeig no ha afectat la casa, i la família Bastida viu molt relacionada amb els veïns. El pare se n’ha anat a l’exili, després sabran que s’ha integrat a la resistència francesa, i al capdavall l’han de donar per mort. El company de la Roser, la veïna de sota, és un milicià anarquista, en Miquel, que al final de la guerra és detingut i condemnat a uns quants anys de presó; quan acabi la condemna tornarà i serà una influència en la politització d’en Daniel. L’ambient de la família és de resistència catalanista. En Daniel és mecànic, tot i que també fa altres feines i és obrer sindicalista.

A Pols nova de runes velles, la novena i darrera novel·la del cicle del «primer llibre» de «Temps Obert», al final de la guerra tota la família Bastida s’exilia, amb la Gabriela i el seu pare, que condueix el cotxe. Abans de la frontera tenen un accident en què moren la Gabriela i la Neus. A França, l’oncle Roure és recollit en una residència d’intel·lectuals i després se’n va a Amèrica. Els Bastida, després de passar el pare i els dos nois per un camp de concentració i la mare per l’hospital, viuen en diferents llocs abans d’estar uns mesos a París, d’on han de fugir quan hi ha l’ocupació alemanya. El pare no deixa de tenir contactes polítics, col·labora amb la resistència, s’integra al maquis i durant un temps no en tenen notícies. La guerra ha trencat la família, en Francesc se’n va de casa, la mare se suïcida i més endavant morirà el pare. En Francesc duu una vida més aviat ordenada, però en Daniel se sent desarrelat. Fa de cambrer i es dedica a les estrangeres. Se’n va als Estats Units a casar-se amb la Goldy, filla única d’un industrial nord-americà. Viuen a Nova York fins que, quan han tingut un fill, ell provoca el trencament. Té una vida aventurera, quasi delictiva, a Nova York, Los Angeles i Chicago, i altre cop a Nova York, sempre desarrelat però amb un fons d’honestedat. Hi ha moltes dones a la seva vida, algunes de determinants. Al final, però, està sol, després d’haver renunciat a un negoci brut que pressuposava comprometre una noia.

A Cartes a Jones Street, «Temps Obert» ha acomplert un cicle que s’iniciava amb tot un seguit de modificacions d’una situació original, la infància del protagonista; ara reprèn a partir d’una situació secundària, o derivada, quan el Daniel Bastida d’Un camí amb Eva, que havia decidit d’ésser novel·lista, s’encara amb una de les possibles conseqüències del seu fracàs com a escriptor, la nit de Santa Llúcia i la conseqüència que té aquest fracàs el porta a dormir amb la seva cosina Gabriela, cosa que havia volgut fer sempre i que torça no tan sols aquell camí que l’havia de dur a Eva, sinó la totalitat del seu projecte vital, en la mesura que el tenia. Té una estructura de novel·la epistolar, composta per trenta cartes de Daniel a Peralta, que viu a Amèrica, i nou de Peralta a Daniel, que viu a Barcelona, des del dia 21 de maig de 1967 fins al juliol del 1968, quan el novel·lista anuncia el seu retorn al país. Escrita el 1968, per prohibició de la censura va trigar 10 anys a ésser publicada, en aquest cas, sense retallades.

Daniel Bastida, escriptor, explica la vida del seu «alter ego», Ramon Planells, a partir del moment que deixa la casa de Teresa, la seva tia amb la qual havia mantingut una relació després del seu fracàs en la nit de Sant Llúcia, fins que rep una carta de Mara, antiga amant seva, que li demana de reunir-se amb ell a Itàlia.

En una societat policíaca dominada per la incúria i la misèria, dos vells, un home i una dona, fan d’enllaç en una organització clandestina d’alliberament. Periòdicament són visitats per diversos cossos de la policia caracteritzats per la brutalitat, l’estupidesa i la incompetència. Només se’n podran defensar creant tota la confusió possible. És, en el fons, una història dramàtica contra les dictadures, però també una petita joia de l’humor absurd. A cavall de dos cavalls és una obra desconcertant, que en alguns aspectes, podria emparentar-se amb el teatre del seu autor i en la qual és evident una intenció social que ara per ara encara no pot ésser referida en termes totalment explícits. El neguit i la inquietud, el malestar i la protesta que acompanyen inevitablement certes situacions de força, són ací reflectits en les anades i vingudes que, sobre un fons d’homes en marxa, tenen lloc en un determinat pis on una parella de vells, marit i muller, acaben fins i tot per confondre llur identitat en la d’uns homònims que al capdavall poden ésser ells mateixos, cosa gens de sorprenent en un món on la mentida ja es l’únic valor d’intercanvi i l’home és contínuament humiliat per una actuació ordenadora que, en acudir a l’arbitrarietat deliberada, l’obliga a crear-se una altra realitat muntada a cavall de dos cavalls: allò que és, objectivament, i allò que només viu la imaginació però acaba per incidir en l’existència de cada dia. I si al final l’autor s’hi compromet personalment i els cavalls ens resulten de carn i ossos, senyal que el joc és seriós de cap a cap.

«És molt senzill: quedeu-vos tots a casa». Aquesta consigna anònima ha estat capaç de contagiar tota una ciutat. Els carrers es buiden. La paràlisi s’estén. Gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense vessament de sang. Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua sent d’una esfereïdora actualitat.

Algú que no hi havia de ser és, aparentment, la història d’un robatori en una petita sucursal bancària del tranquil barri de Sant Andreu. Per a l’Ernest —narrador i artífex de tot plegat— i els seus còmplices aquest havia de ser el cop perfecte, la solució definitiva, per sortir de les seves vides precàries. L’aventura, però, es veurà capgirada per elements inhabituals —seguiments inesperats, persecucions frenètiques, encontres amb tocs eròtics, enganys— que arrencarà l’home del seu «statu quo» per fer-lo passar a l’altra banda de la llei amb la finalitat de crear un ordre de convivència justa en el marc d’una Barcelona que intentava desfer-se de la grisa i decadent realitat del tardofranquisme.

A les vuit disset del matí, des de la terrassa, on escombrava, he vist que un dels homes de la Fundació, en el qual he identificat seguidament l’anomenat Sergi Dural; el més jove del grup, abandonava precipitadament el xalet. Això ja era prou estrany per a cridar l’atenció, atès que, entre relleus, no hi sol haver entrades ni sortides, però més m’ha sorprès encara que, en lloc de continuar cap a ciutat, s’aturés davant de casa, on el cap d’uns segons ha saltat del cotxe i ha travessat cap a l’extrem del terraplè.

Manuel de Pedrolo va escriure Aquesta nit tanquem l’any 1976, en el moment en el qual es lluitava perquè la dictadura donés pas a un sistema de llibertats. L’obra recrea una revolta imaginària sorgida a un teatre d’una ciutat imaginària en un país imaginari que pateix un règim repressiu.

El protagonista d’aquesta novel·la decideix avui parlar d’ell. I ens revela com, ben mirat, una vida corrent pot contenir més elements interessants que una «vida novel·lesca»… Albert Cubells —sota la figura del qual es dibuixa la de l’autor— és un escriptor de gran producció, encara jove, que ha fet la guerra i es troba dins una societat que no li agrada. Per un procediment d’associació d’idees molt hàbilment utilitzat, se succeeixen uns quants episodis clau de la seva biografia. Són episodis de guerra, d’amor, de vida quotidiana; retalls d’una infància difícil, d’una joventut que veié l’esfondrament d’uns ideals, d’una maduresa en lluita soterrada contra un món hostil.

Baixeu a recules i amb les mans alçades intenta, per dir-ho amb les mateixes paraules de Dasilea, teoritzador professional, «conciliar, si és possible, els punts extrems de l’heterodòxia de la ment humana». Efectivament, el sexe, la religió, la llei, els costums, etc., són posats a prova pels nombrosos personatges de la novel·la i transgredits ara i adés. És el Narrador el que ens ho conta amb una gran precisió, amb tot luxe de detalls, amb nombroses referències antigues i modernes enmig d’una constant transgressió cronològica.

Amb la jubilació, el temps que s’obre al davant esdevé sovint un parany aterridor que enfronta al jubilat amb la seva realitat quotidiana. Així li passa al protagonista de Balanç fins a la matinada. La dona, la sogra, els fills, la casa… tot el que hauria de formar part la seva vida li sembla, ara que ha trencat la rutina del treball de sempre, un escenari irreal i aliè. La novel·la inicia, llavors un llarg Flash-Black on se’ns presenten les arrels d’aquesta situació. La novel·la d’una vida.

Entre 1954 i 1963, Manuel de Pedrolo va escriure tretze obres teatrals curtes centrades en el dilema de la llibertat humana i Bones notícies de Sister n’és una de les darreres, de la que Pedrolo en va dir: Aquestes obres pertanyen de ple al camp del realisme literari. […] El realisme, ací, consisteix a reflectir d’una manera fidel l’ambigüitat del capteniment humà. […] El llenguatge dels meus personatges, tot i dir quelcom encara calla més, i així li trobem una altra funció que sempre havia tingut […]: la d’aspirar al silenci quan res ni ningú no ens pot ajudar. És quan el mot perd sentit perquè en tingui allò que amaga. Aquesta obra és un clar exemple de com Pedrolo usa tècniques de l’absurd per burlar el rigor de la censura franquista. ¿Per què us penseu que vaig escollir aquesta forma teatral tan abstracte, si no per poder passar les defenses amb que es protegeix el sistema? Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix. Se’m plantejava aquest dilema: o no dir res (i tenir les obres al calaix equival a no dir res) o emprar un llenguatge que, sense dir-ho tot, insinués prou coses, perquè l’espectador o el lector atent pogués capir què em proposava. No acceptava l’etiqueta de l’absurd, jo més aviat en diria teatre abstracte.