Sr. Joan Peralta
Jones Street
Nova York
Volgut amic: que acabava una mica en punxa, dius? Que era poc convincent? Em sembla que recordo força bé el que et deia i, la veritat… Tu ets un artista equilibrat, sempre preocupat per qüestions d’estructura, i per tant no em pot sorprendre gaire que ara em surtis que en la meva carta no hi havia proporció. Però si no pretenia pas que fos una obra d’art, amic! Si era una simple lletra escrita al córrer de la màquina, tal com rajava, tal com han estat sempre les meves cartes!
Pensa també en una altra cosa: que potser et creus que m’és agradable, parlar del meu fracàs? Tu pretens que fet i fet no hi ha fracàs, que si s’ha perdut un novel·lista, cosa que ja és molt suposar, en canvi s’ha guanyat un propagandista, un organitzador, etc. Del poeta no en dius res. Amb motiu, és clar. Però cal que tinguis present que jo parlava de fracàs des de l’únic punt de vista que el puc enfocar: el de les meves aspiracions d’antany, quan la gent em donaven copets a l’esquena o em miraven de reüll per haver escrit Capvespre sostingut. Totes dues coses significaven el mateix: havia fet un cert impacte i a partir d’aquell moment era algú amb qui calia comptar, una promesa ferma. I la promesa no s’ha realitzat, han anat passant els anys i no tan sols no he superat la meva obra sinó que ni ho he intentat. Com se’n diu, d’això, si no fracàs?
També jo tinc la meva susceptibilitat i, amb un altre, ja no hi hauria discutit. Vull dir: no m’hauria avingut a explicar-me.
Tu ets l’excepció perquè sempre hem estat bons amics i, per si fos poc, t’admiro com a ningú més. Com a novel·lista i com a home. Has sabut dur a terme una obra de primera categoria que, al meu veure, es pot comparar favorablement amb la de qualsevol altre escriptor d’anomenada internacional, has conservat en tot moment la llibertat de la teva persona, has defensat arreu el teu país i, mentre vas ésser a l’editorial, vas afavorir tots els nostres escriptors que vas poder. Has demostrat que eres generós, lliure i amb una gran capacitat creadora. Què més pot desitjar un home? T’ho he dit més d’una vegada i et consta que ho crec tal com ho dic. I sense enveja mesquina, únicament amb aquesta mena d’enveja noble que ens inspiren aquells que han sabut realitzar el seu destí i que ens provoquen el desig d’emular-los. Quan dius que he fet bé al país, oblides que tu encara n’has fet més, i això sense desviar-te del teu camí.
És cert que jo no sé si me n’he desviat. Potser ja ho era, aquest, el meu camí. Potser no tenia capacitat per res més. Ferit o no, no m’amago de dir-ho, i tu em surts que sóc reticent! No, ja sé que no has escrit aquesta paraula, però no calia, es llegeix molt bé entre ratlles. I jo et pregunto: com pot acusar-se de reticència a un home que diu tan francament com jo: sí, no sóc ningú? Naturalment, això faria riure a tots aquests senyors i senyores que formen les ideals juntes patriòtiques del país i monopolitzen tant com poden el nostre redreçament. «I ara, què diu? Un intel·lectual tan distingit!». O qualsevol cosa per l’estil. Però tu saps de què parlem. No sóc ningú en el futur; no tinc futur. No hi fa res que no en tinguin les nou mil nou-centes noranta-nou persones de cada deu mil que viuen en aquest moment i que això no els amoïni. Mai no han aspirat a tenir-ne i no s’han plantejat la vida en funció d’aquest futur, com ho fem tu i jo i tots els artistes, polítics, científics, filòsofs, etc., o sigui tots aquells que tenen per funció pensar, crear, descobrir, dirigir… No els pot preocupar, doncs. Ni tenen motius per lamentar-se que han fallat. Jo, sí. Què vols que et digui més?
Fins a la teva. Cordialment
Daniel
Barcelona, 3 de juny de 1967.