Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Amic Peralta: comprenc que hagis trobat ampla matèria de reflexió en les consideracions (una mica sumàries) que et feia l’altre dia a propòsit de Llibertat Provisional i que et preocupi el seu possible desfasament. T’havia de preocupar, a tu que vols cenyir la realitat de tan a prop i deixar una obra de testimoni de la gent del nostre temps i dels seus problemes. Estava disposat a insistir amb raons més abundants si el que et deia et semblava poc convincent. Al cap i a la fi et vaig escriure com sempre, improvisant sobre la marxa, desordenadament i espontània, sense ni rellegir-me. Però no cal. Has tornat a donar un cop d’ull al llibre i tot seguit has vist a què em referia. Això és suficient. Em plau sobretot que no t’hagis volgut atrinxerar en les teves posicions i defensar el llibre a ultrança, com en el teu lloc haurien fet d’altres per als quals és sagrada la més petita ratlla que escriuen. Potser perquè n’escriuen poques. La teva obra és prou extensa i hi abunden suficientment els encerts perquè puguis reconèixer els errors. Errors relatius, és clar. Penso, per exemple, que n’hi hauria prou amb situar l’acció sis anys enrera i amb modificar alguns fets que han tingut lloc posteriorment per reduir els meus arguments a no res. Aleshores encaixarien perfectament els personatges i l’instant. Perquè l’obra és bona. Potser no t’ho vaig remarcar prou, enderiat com estava a fer-te veure aquell «defecte», però no voldria que hi hagués dubtes sobre això. La relació entre els fills, noi i noia, i la mare que determina l’actitud del clan familiar, t’ha inspirat algunes de les pàgines més reeixides i literàriament més belles que has escrit mai. I hi ha prodigis d’observació en aquestes frases i passatges breus que es van escampant al llarg del llibre per exposar d’una manera tan colpidora la situació del mascle sotmès a la femella de l’espècie. I què dir de l’estudi que fas de l’ànsia amorosa del noi, una ànsia personal, individual, que es va confonent amb el deler d’un poble, d’una comunitat, i llavors ja és consciència (i acció dintre d’aquesta consciència), i tot seguit novament amor, un amor concret per l’«ella» que, sense saber-ho, encarna un altre vessant de l’ànima col·lectiva? La descripció general de la ciutat també és excel·lent, com de costum, si bé hi ha detalls que corresponen igualment a sis o vuit anys enrera. Aquell trajecte en el tramvia 59, posem per cas, ja no era possible l’any seixanta-sis, car el recorregut de la línia havia canviat. Detall menor, no hi ha dubte, però te’n podria assenyalar d’altres, igualment insignificants, si vols, i que no esmentaria si no fos perquè a la llarga, per acumulació, poden fer que acabis per descriure una ciutat «irreal», la que duus dins de quan hi vivies. Per sort, veig que has reaccionat molt favorablement a la meva suggerència de tornar; senyal que, en el fons, ja en començaves a tenir ganes. Que no pot ser de seguida, ja ho sé; has d’esperar que acabi el teu contracte. El que m’ha estranyat una mica és la teva reticència sobre la Masami. Què et passa, amb aquesta noia? Tenia la impressió, m’havia anat acostumant a la idea, que no era precisament el que en diríem una aventura banal…

Bé, en Prats i jo vam anar a fer la nostra primera xerrada. El nostre hoste o introductor fou un arqueòleg local, un afeccionat que pel que sembla en Bosch Gimpera estimava força (ens va ensenyar unes cartes), car es tracta d’un home ja d’edat que l’havia conegut en temps de la Universitat Autònoma, una persona força culta i d’un acull simpàtic i cordial. Vam sopar a casa seva, amb la seva dona i la filla petita, una bellesa de vint-i-sis o vint-i-set anys que no comprenc per què no s’ha casat. Quan ja ens menjàvem les postres va acudir una altra de les filles amb el marit, un xicot si fa no fa de la nostra edat que ha escrit versos i obres dramàtiques, algunes d’aquestes representades més d’un cop pel quadre escènic del casino on vam anar seguidament a prendre cafè, acompanyats d’una altra notabilitat que també acudí a casa de l’arqueòleg amb un fill seu, estudiant del darrer curs de batxillerat que, segons ens van dir, «promet molt». No me’n vaig poder fer càrrec, ja que el vam intimidar una mica i en tota l’estona no obrí la boca.

Al casino, ja hi havia el secretari que ens esperava amb una quinzena de socis que ens foren presentats abans de passar a la saleta del fons, on prendríem cafè. «És més discret», va dir-nos el secretari. Es notava un aire d’expectació, les tres dones en aquell moment presents (mullers de socis) anaven mudades i enjoiades com si es disposessin a assistir a una funció de gala, un dels homes duia una flor al trau de la solapa… Nosaltres havíem pretès un acte «espontani» i tot allò tenia un aspecte tan terriblement organitzat i «oficial» que en Prats va xiuxiuejar-me a l’orella: «D’aquí a deu minuts tindrem la guàrdia civil aquí». No anava del tot equivocat, car el tinent de la guarnició local és soci i acudí a fer una partida de tresillo una mica més tard. Ningú no li parlà, però, de la sessió que celebràvem i en sortir, cap a les dues, ja era fora. És clar que per força havia d’haver-se adonat que passava alguna cosa d’«anormal», hi van haver moltes entrades i sortides (bé, moltes entrades, però poques sortides; la gent, un cop dins, es quedaven) que haurien cridat l’atenció al més badoc, però no hi devia donar importància; al capdavall no érem les primeres «personalitats» a les quals es feia la gara-gara.

En Prats i jo havíem convingut amb l’arqueòleg que, conforme a la nostra primera idea, no hi hauria presentacions, que la gent s’anirien reunint al nostre entorn, fent tertúlia, i es menaria una conversa de caràcter general en la qual intervindria tothom que volgués, si bé nosaltres dos, com era natural, duríem la veu cantant. Però no va anar ben bé així. El secretari, un «puntal ferm» com va dir-nos el nostre amfitrió, va voler fer el seu discurset i «imposar» als presents la importància de la nostra presència, de l’estada entre ells de «dos il·lustres representants de la jove intel·lectualitat catalana». Després d’allò, els reunits devien esperar que els faríem un parlament i van quedar una mica desconcertats en veure que, en lloc d’aixecar-nos, continuàvem asseguts davant les nostres tasses de cafè i ens posàvem a xerrar tranquil·lament amb l’arqueòleg i un altre senyor que jo tenia al costat. Tothom escoltava amb un silenci «religiós». Si en Prats i jo no haguéssim estat tan acostumats als actes públics, de segur que ens hauríem sentit una mica cohibits. Sortosament, érem homes «bregats» i no vam tardar a encarrilar les coses. En resposta a una pregunta del propi arqueòleg, el meu company explicà algunes característiques de l’edició catalana i em passà la paraula, per així dir-ho, perquè acabés de completar-les amb el coneixement que per força n’havia de tenir com a director de les activitats de la casa Brull. Vaig anar derivant cap a la situació de la cultura catalana abans del trenta-sis, quan aquesta cultura no havia de donar compte a ningú de les seves manifestacions. Algú, aleshores, va fer una observació sobre la censura i les possibles dificultats que se’n derivaven, en Prats i jo vam assenyalar una sèrie de títols no autoritzats, citàrem autors especialment perjudicats i, a la fi, jo vaig pronunciar els mots de «discriminació» i d’«esperit totalitari» que havien d’animar definitivament la xerrada. Un dels reunits, un home d’uns quaranta-cinc anys que seia prop de la Montserrat, la filla petita de l’arqueòleg, no devia aprovar les meves manifestacions i tot d’una preguntà si pretenia convertir aquella reunió en un acte de caràcter polític. En Prats em va prendre com qui diu la paraula de la boca. «És un acte polític», recalcà. Es van sentir unes quantes exclamacions breus, la gent respirà més fort i després van contenir-se l’alè quan en Prats afegí: «I tots vostès han vingut a fer aquest acte polític». L’home que seia al costat de la Montserrat, digué: «No pas jo. Em prometia d’assistir a una reunió cultural». «La cultura s’ha polititzat», vaig contestar-li. «I vostè, com tots els altres amics aquí presents, ha vingut perquè nosaltres representem una actitud política en la nostra condició d’escriptors catalans». Ell va voler saber: «És, doncs, una manifestació política, escriure en català?». D’altres veus van privar-nos de contestar. Aquelles respostes nostres a les quals després alguns es referiren com a la nostra «valentia», van sobtar molts dels reunits, però una minoria les acceptà immediatament, perquè ja eren les seves, potser a la insabuda, i aquesta minoria, tot d’una, va apoderar-se del diàleg. No vull dir que en perdéssim la direcció, no; contínuament es referien a nosaltres, ens demanaven confirmació o aclariment, però ells, els pocs que ja tenien una decisió presa d’abans, ara s’havien animat i, per obra nostra, ja no temien de manifestar-se obertament. A partir d’aquell instant pot assegurar-se que ja havíem assolit el nostre objectiu, i en Prats i jo ens vam mirar significativament més de quatre cops. Tot anava bé, molt més bé que no havíem confiat. Les preguntes i respostes creuaven la saleta d’una banda a l’altra, s’encenien les discussions i en un tres i no res, per un parell d’hores, tothom havia perdut la por. Això ho vaig ter remarcar quan una dona em preguntà: «Però vostè creu, senyor Bastida, que ens convé tornar als temps d’abans, quan ningú no s’entenia?». «Mai no hem de voler tornar als temps d’abans», vaig replicar-li; «cal superar-los. Però potser no ens entenem sobre l’entendre’s, i perdoni el joc de paraules. Hi ha l’entesa de la por, i tots sabem que és estèril. I hi ha un no entendre’s que ens fa lliures. Miri: ara, aquest vespre, vostès han discutit com potser no ho havien fet mai, s’han atrevit, lliurement, a dir coses que callaven i, per tant, s’han sentit vostès mateixos tal com eren, tal com són. Després d’això, qui gosaria elegir voluntàriament la por?». «Molt ben dit, sí senyor!», va saltar un home de cabells blancs que després l’arqueòleg va dir-nos que era un fondista. «El món és de tots i l’hem de fer entre tots; no com volen uns quants». L’individu que de primer era oposat a fer política també s’havia deixat contaminar i digué: «És evident que no estem acostumats a un diàleg franc». Un vellet nostàlgic preguntà: «Vostè creu, senyor Prats, que el solucionarem el nostre problema? M’anima molt que els joves pensin com vostès, però ells són més, sempre seran més, i no ens han volgut entendre mai, ni amb monarquia ni amb república. No és una qüestió de règim polític…». En Prats convingué que, efectivament, no tot era qüestió de formes de govern, si bé n’hi havia algunes que ens eren més favorables, però seguidament precisà que per aconseguir alguna cosa positiva, per solucionar el nostre problema, ens calia la voluntat de fer-ho, la voluntat col·lectiva, que ara encara no existia prou, no era prou estesa, etc. Més endavant, la filla petita de l’arqueòleg va dir: «Senyor Bastida, jo voldria fer-li una pregunta. El catalanisme, fins ara, ha estat més que res una preocupació burgesa, un ideal burgès. Aquí mateix, en aquest acte, tots som burgesos… Opina que ha de continuar essent-ho? Vull dir: el nacionalisme és un sentiment lligat a una classe, la burgesa, sense la qual no existiria?». «No», vaig contestar; «no és obligat que sigui així. Ni desitjable. No crec que el nostre nacionalisme passat hagi estat sempre exclusivament burgès, i confio que en el futur ho sigui cada dia menys. Amb en Prats n’hem parlat algunes vegades, d’això, i en conjunt estem prou d’acord. No ens interessa un nacionalisme que creï o conservi privilegis, ni un nacionalisme imperialista. Potser seria més just parlar de recobrament de la nostra personalitat per evitar etiquetes perjudicials. No hem de voler un nacionalisme estret que sigui una barrera contra una barrera, sinó un poble unit i conscient que participi en el món, que col·labori en una tasca comuna. No es tracta d’aïllar-se, d’isolar-se, sinó d’obrir-se, de comunicar-se. El nacionalisme només és una bandera contra un poble opressor que no et respecta, que no et reconeix, que t’humilia, no un acte d’orgull dels qui es creuen millors i volen viure sols. Nosaltres sols no és un crit de combat vàlid. Ha de ser nosaltres amb els altres, amb tots. Però en termes d’igualtat. Això es conforma a les tesis socialistes que defensen la dignitat de l’home. El nacionalisme burgès és el residu d’una època que estem superant ràpidament i que amagava o dissimulava els interessos de casta, de classe. No l’hem de voler, l’hem de combatre…». Em vaig llençar, noi. Vaig parlar potser un quart davant la mirada una mica irònica, però amical, d’en Prats, el qual després va dir-me: «Em pensava que acabaries per donar-los un espant…». Però no es va espantar ningú. Fos aquella mica d’aurèola de gent important, d’escriptors de la capital, que dúiem, fos consciència culpable de molts dels presents, el cas és que el meu petit discurs fou acollit amb mostres d’aprovació. Tots eren burgesos i llur nacionalisme (si n’hi havia que verament fossin nacionalistes) era burgès, però en aquell moment el condemnaven. Recordo el que va dir-nos l’arqueòleg a la sortida: «La gent estan més preparats que no ens creiem a un canvi; llevat dels obrers, tothom s’avergonyeix una mica de la seva condició… Viuen indecisos, temorosos, però saben que hem fet un món injust i que cal posar-hi remei. Jo em penso que és la primera vegada que passa, això». Volia dir, suposo, que era la primera vegada que a la revolta dels de baix s’afegia un cert assentiment dels de dalt. No ho sé, és una matèria molt complexa i, per la resta, em sembla que l’assentiment de la burgesia (si existeix) és condicionat per tota una sèrie de reserves que un proletariat exigent i amb consciència de classe no acceptarà.

Teníem la intenció de tornar a Barcelona aquella mateixa nit, hi ha un exprés que passa a la matinada i s’atura a la vila, però l’arqueòleg i la seva família no ens ho van permetre. Devíem estar cansats, arribaríem tard, l’endemà era diumenge, ells ja ens havien preparat una habitació a casa seva… És una casa gran i de dormitoris els en sobren. El meu, a la banda de darrera, donava en un jardinet de la casa de l’altre carrer, on hi havia un gos que per desgràcia es va passar part de la nit bordant no sé quins fantasmes, però el llit era còmode, amb dos matalassos. Vaig dormir fins prop de les deu, quan la família es disposava a anar-se’n a missa. En Prats, que ja s’havia llevat, va acompanyar-los-hi; com ja vaig dir-te, la novella orientació del seu pensament no l’ha fet renunciar al catolicisme, i continua practicant. En canvi, amb sorpresa, vaig descobrir que no practicava la filla de la casa. Va quedar-se a servir-me l’esmorzar, un esmorzar abundant que no sabia com acabar-me, i en dir-li: «Ara jo la privo de complir amb els seus deures», em contestà: «Fa anys que considero que no ho són». Ella ja havia esmorzat, però es va asseure a la taula a fer-me companyia. És una noia interessant que va fer els seus estudis a Anglaterra i ha viscut també una temporada a França, d’on ha tornat fa cosa d’un any per enterrar-se, incomprensiblement, al poble. Perquè no vaig trobar gaire convincent l’explicació que va donar-me per iniciativa pròpia, en veure que m’estranyava una mica. «Els meus pares ja són vells i estan delicats, els cal tenir algú al costat…». A mi van semblar-me dues persones plenes de salut i, a més, tenen dues altres filles, la que vam conèixer i la gran que no es deixà veure. En fi, no hauria estat delicat de fer-li preguntes. En canvi, ella en va fer moltes, però gairebé sempre de caràcter impersonal, relacionades amb el país. O sigui que vam continuar fins a cert punt el diàleg iniciat la vetlla al casino. Va significar-me la seva profunda desconfiança amb la classe a la qual pertanyia, egoista, vanitosa, ignorant. No compartia els punts de vista tan esperançats del seu pare i va dir-me: «Ara vostès se’n tornen a Barcelona convençuts que han promogut, que han accelerat una presa de consciència, però no s’enganyi, quan hi tornin a pensar, avui mateix, la meitat o més recordaran que viuen en pau, tranquils, sense por que els prenguin res o els truquin a la porta a altes hores de la matinada i que vostès els proposen de renunciar a aquest estat de coses tan confortable. Fa més de vint-i-cinc anys que escolten cada dia el mateix llenguatge, i és l’únic llenguatge que els arriba de veritat al fons del cor. No se’n fiï, que ahir reaccionessin bé. Fa anys que penso una cosa: que en secret la major part de gent de l’oposició, entre ells els nostres catalanistes, tenen por d’un canvi; la situació els agrada perquè assegura l’ordre, el seu ordre, i alhora els permet de sentir-se revolucionaris. Qui sap si no és per això que no fan res, llevat de parlar?». «Aleshores, vostè creu que un acte com el d’ahir és totalment inútil?», vaig preguntar-li. «No. Hi ha els joves, o relativament joves, i l’acte és justificat encara que només hagi contribuït a crear un estat de consciència més clar en dos o tres d’ells. Entre la il·lusió i el descoratjament hi ha la realitat. I li ho recordo perquè vostè és un poeta i, per tant, es deu il·lusionar fàcilment». Jo em vaig posar a riure. «Diuen que els poetes són lúcids…». «Jo no ho he cregut mai», em replicà. «No li agrada, la poesia?». «M’agrada molt, però mai no he vist que fossin lúcids sobre el destí d’un poble, la transformació d’una societat o la naturalesa de l’home. Interpreten la humanitat en termes de les seves esperances, com tothom, i, perquè ho fan bellament, ens creiem que hem de confiar en ells». Vaig quedar-me una mica sorprès d’aquesta interpretació, ja t’ho puc dir, i llavors se m’acudí de preguntar-li: «Té amics i amigues, aquí, vostè?». «Alguns. Per què?». «I els parla així?», vaig tornar a preguntar. «No. Ordinàriament parlo poc. I tampoc no els veig gaire. Què mira?», va fer en veure que la fitava amb una mica d’insistència. «No ho sé. És molt bonica, Montserrat». «Gràcies», va replicar ella estranyament. «Perdoni si l’he molestada». «No m’ha molestat», digué, però se li va encendre una mena de llampec als ulls que semblava advertir: compte, perill! O potser m’ho vaig imaginar. Car seguidament va prosseguir amb tota placidesa la conversa que teníem, seriosa, greu.

Els seus pares, en tornar de missa, encara ens van trobar a taula, però aleshores fou qüestió de córrer perquè el tren passava al cap de vint minuts i en Prats no el volia perdre ja que per aquell migdia tenia anunciada la visita d’un poeta de l’Alguer. La Montserrat i el seu pare ens van acompanyar a l’estació i, pel camí, se’ns afegí un matrimoni que la nit abans havia assistit a la reunió. El marit digué: «Un dia han de venir a donar una conferència. Si més no vostè», se m’adreçà, «perquè el senyor Prats ja va venir i no és qüestió d’abusar, oi? Ens va agradar molt, el que van dir ahir…». Va acudir-se’m de mirar la Montserrat, la qual em correspongué amb una llambregada ràpida i irònica que ara, després del que havíem dit a l’hora d’esmorzar, podia interpretar perfectament. «Ja tenen el tren aquí», féu, i aleshores tots començàrem a encaixar. En Prats potser havia observat una certa complicitat entre la noia i jo, car quan ja ens havíem instal·lat em va dir: «És maca, oi?». «Sí», vaig contestar-li, «i sembla intel·ligent. Què carall hi fa, al poble?». Ell es va arronsar d’espatlles. «No ho sé. No li ho has preguntat?». «No. No sóc tan indiscret». Ell va riure i tot seguit es posà a parlar de la reunió. Tots dos vam convenir que el nostre programa havia començat d’una manera prou favorable per animar-nos a dur-lo endavant amb més interès que mai. I cal dir que no ens hem adormit; a hores d’ara, quan t’escric, ja tenim compromeses dues xerrades més, per als dies onze i divuit de novembre, en dues localitats diferents, la segona sol·licitada (fixa’t!) espontàniament per una de les forces «inquietes» (més que no pas «vives» en el sentit convencional) del poble, un metge amic de l’arqueòleg al qual aquest parlà del nostre acte. Aquest home val totes les pessetes. Cal dir, però, que nosaltres hem sabut quedar bé amb la família. L’endemà, dilluns, vaig enviar uns rams de flors a la seva esposa i a la Montserrat, amb una cartolina on vaig escriure simplement el nom d’en Prats i el meu. Això m’ha valgut una noteta cordial de la noia, la qual afegeix no tan enigmàticament com sembla: «Potser anava errada; encara se’n parla». És clar que en aquell moment només havien passat cinc dies…

Bé, amic, no et queixaràs pas que no et conto coses!

Ben teu,

Daniel

Barcelona, 4 de novembre de 1967