Sr. Joan Peralta

Jones Street

Nova York

Car amic: a la fi he donat per definitivament enllestit el llibre de poemes, el qual ja té títol: Arrel de l’home. Continuo sense sentir-me’n gaire satisfet, però estic cansat de treballar-hi i sé que no puc millorar-lo. Què ho fa? Porto una vida massa agitada que no em permet de concentrar-me o he deixat de sentir verament la poesia? O potser la mica de do poètic que hi havia en mi, que podia haver-hi en mi, era un fruit natural de l’adolescència que després he anat perllongant artificialment, ajudat per l’ofici, pel costum d’escriure versos i moure’m entre gent que n’escriu? No ho sé. Només sé que ara tinc pressa de desfer-me d’això, d’aquest llibre que gairebé em fa nosa i la continuació del qual (recorda que n’hi havia d’haver una) cada dia veig menys clara. No he fet, però, cap pas per assegurar la seva publicació. La poesia, a casa nostra, s’està morint per falta d’editors i de públic. Si m’ho proposava potser podria col·locar-lo a les «Edicions catalanes», però fins ara no hem publicat cap llibre de poemes i seria probablement mal vist que comencéssim amb un de meu. D’altra banda, tampoc no és tan senzill com això, no sóc l’únic que decideix sobre els textos que cal donar al públic. Hi ha el consell, del qual formen part en Brull, el director comercial, l’Ordeig, i jo, naturalment. Tots tres som responsables del que es fa. Ens reunim una vegada cada setmana i discutim els projectes en curs, n’embastem de nous i deixem de banda els que per una raó o altra semblen inconvenients a la majoria. És un procediment que no em fa particularment feliç, ja que l’Ordeig hi entén poc, en literatura, i només té presents les probabilitats comercials del llibre. És clar que és la seva feina i que està bé que controli o freni els meus diguem-ne entusiasmes per coses poc rendibles, però el públic potser no el coneix tant com es pensa, i sovint ens hem equivocat. A més, té un criteri poc segur, d’una reunió a l’altra es repensa sobre plans ja concretats i els hem de tornar a discutir. És un teixir i desteixir continu. Ara mateix, ha posat en quarantena la necessitat de la biblioteca bàsica de novel·la contemporània, quan pràcticament ja era tot lligat. Passem per un moment de crisi, hem de reduir despeses i anar sobre segur si no volem quedar-nos pel camí. Proust, Joyce, Céline, Svevo, Broch, etc., estan molt bé, però fa tants anys que s’esperen que poden continuar esperant-se. Aquest és el seu criteri. I en Brull, que és influenciable, vacil·la. No sabem doncs què fer. A mi em desespera aquesta eterna provisionalitat del nostre programa i em penso que al capdavall això ens perjudica. Vull dir que provoca en tots nosaltres un sentiment d’inseguretat que ens fa excessivament prudents. Ell, l’Ordeig, creu que jo sóc massa audaç i, encara que no ho sigui, ja sé que pensa que em refio massa dels milions dels Brull; un home que en té tants que no se’ls pot acabar. Però no és cert. M’he abstingut de proposar moltes coses que m’agradaven precisament perquè em faig càrrec que una editora és una empresa comercial destinada a fer diners per als seus propietaris, com tots els negocis. Ja veus doncs si sóc poc lliure. Quan vaig entrar a ocupar aquest lloc, m’imaginava que seria enterament responsable del que faríem, que no compartiria aquesta responsabilitat amb ningú. Bé, amb en Brull ja hi comptava, és clar, és l’amo, però l’Ordeig me’l veia més aviat com un simple consultant en casos dubtosos des d’un punt de vista econòmic. I no ha estat així. Una editorial és una cosa complexa i no és estrany que també hi diguin la seva els distribuïdors. Se suposa que ells saben més bé que ningú quins són els gustos del públic. Diguem que en tenen un coneixement més de primera mà. En canvi, però, no en tenen cap els lectors-assessors, i també depenem d’ells. Un director literari no s’ho pot llegir tot i ha de confiar en el criteri d’altres professionals, en general dos o tres. I els professionals tenen manies, tabús, una òptica desenfocada, com tothom. Ara mateix, l’any passat, dos criteris adversos ens van fer refusar un treball titulat La tècnica i l’humanisme, dintre la línia de Les dues cultures, de C. P. Snow, perquè dos d’aquests assessors que el devien llegir de pressa van coincidir a apreciar que estava mal escrit i no aportava cap punt de vista original. Doncs bé, el llibre ha estat publicat per una altra editorial i és un dels bestsellers de la tardor. L’he llegit i em sembla excel·lent. Potser un corrector d’estil l’ha millorat, però això també podien fer-ho els nostres. En tenim dos. De primer s’encarregava de tot un noi expulsat de la Universitat per activitats polítiques, però des de fa unes setmanes disposem també d’en Massic. És veritat que vaig oblidar-me de dir-t’ho. Ja feia treballs per nosaltres (això sí que t’ho devia haver dit, oi?), i com que té uns bons coneixements gramaticals i la feina va en augment (a despit de la crisi!), ens el vam quedar com a corrector fix. A la pràctica ha resultat una mica lent, perquè és molt meticulós, però cal reconèixer que deixa uns textos exemplars. Això, no sé per què, em fa pensar en la reaparició d’en Servalls, del qual ja t’havia contat que es féu fonedís en desil·lusionar-se del món literari. Ha escrit una altra novel·la i ens la va venir a proposar. Sap prou bé que fins ara no n’hem publicat, de novel·les, però ell creia modestament que podíem iniciar una col·lecció amb la seva. En convèncer-se que no, l’ha duta a l’Aymà i després a les Edicions 62, però les impressions que en tinc no són gaire favorables i sembla que no la hi han acceptat. Només li faltava aquesta ensopegada.

En Prats i jo continuem les nostres xerrades. N’hem fet dues més i ja comencem a veure que com més petita és una comunitat més recelosa, menys oberta, es mostra la gent. Sembla mentida el mal que fa la por. N’havíem d’haver fet una tercera, dissabte passat, però a darrera hora ens vam veure obligats a suspendre-la. El contacte, en aquest cas, s’havia establert a través d’un petit industrial, en Roureda, fill d’un alcalde dels temps de la República, un home molt segur segons en Prats que ja el coneixia, però al poble també el devien conèixer i algú es va alarmar; algú que ja tenia notícies de les nostres xerrades (si més no d’una d’elles) i sabia què havíem dit. Ignorem qui és, ho ignora el mateix Roureda, si bé va donar-nos a entendre que ell tenia les seves sospites. En tot cas, algú prou important o prou poderós dintre la comunitat per fer moure el batlle, un home, contà el nostre contacte, «incapaç de prendre cap iniciativa si no el burxen». Nosaltres no vam assabentar-nos-en fins divendres, quan el fill de l’ex-alcalde va fer expressament el viatge a Barcelona i se n’anà de dret a veure en Prats, el qual em telefonà per si podia acudir a casa seva. La nit abans, dijous, en Roureda fou cridat a l’Ajuntament, on el batlle li preguntà què hi havia de cert en uns rumors que corrien, segons els quals es proposava d’organitzar un acte polític, i si havia demanat el permís corresponent. Ell, és clar, va fer veure que venia de l’hort. Un acte polític? Al poble? Sí, va insistir el batlle; es deia que havien d’acudir dos agitadors o activistes de Barcelona. «No en conec cap», va replicar-li en Roureda. «Deu ser un malentès». Però l’altre estava ben informat, sabia que es tractava de dos individus «perillosos» que ja havien celebrat conferències en altres indrets i «soscavaven els ciments del règim». No consentiria que això es repetís al poble, prou escarmentat amb el bany de sang del trenta-sis (només van matar el capellà, digué en Roureda). No volia saber res, no demanava explicacions, però sí que l’advertia que estava disposat a cridar la guàrdia civil de la localitat veïna (al poble no n’hi ha) si algú intentava de promoure «desordres públics». «Per això he vingut», acabà en Roureda. «Ateses les circumstàncies, em sembla aconsellable que ajornem la xerrada; potser més endavant…». Ho vam haver de deixar córrer, doncs. Però tots dos estem disposats a prosseguir la nostra tasca. De fet, aquest contratemps encara ens ha animat. Ens dóna la sensació que som verament «perillosos» i, per tant, útils. Que algú ens temi, resulta reconfortant. Com va dir en Prats amb una de les seves grans frases, ens cal escollir «entre la prudència i el servei». I no era pas qüestió de pensar-s’hi gaire. Potser sí que encara acabarem a la presó!

No és ben bé exacte, com m’escrius, que ara tingui dues llars. Amb la Palmira no hi visc, no la mantinc ni mantinc els nostres fills. No pot parlar-se, doncs, d’una segona llar, o només amb moltes reserves. És cert que em deixo caure sovint pel carrer de Manso, on ella continua vivint, però al capdavall, encara que m’hi senti com a casa meva, allí sóc un visitant. Això, a la llarga, ens pot plantejar un altre problema, no previst. Ara ells són unes criatures, però més endavant començaran a fer preguntes, els estranyarà que el pare no visqui amb ells i la Palmira es veurà obligada a inventar-se tot d’explicacions. Què els dirà? Amb el temps, la veritat. Si més no, aquesta és la seva intenció. Però i mentrestant, mentre encara són massa jovenets per entendre-la, per fer-se’n capaços, amb acceptació o sense acceptació? Hem refusat la ficció de l’oncle. Ella s’adona que no m’hi avindria mai. Sóc el pare i no vull amagar-ho. Ens encaminem doncs a una sèrie de maldecaps que no imaginàvem i tot d’una descobrim que ens trobem enxampats. Vam burlar la societat i aquesta se’n venjarà a través dels nostres fills, forçosament educats en les seves normes. Cal dir que el problema em preocupa més a mi que no pas a ella. Dec ser més convencional. Ella resta més lliure, més «original». És una dona magnífica. I ara ho puc dir amb tot desapassionament, sense que m’arrossegui cap fal·lera sentimental o dels sentits. Ocasionalment, encara dormim plegats, i ens agrada, no puc negar-ho, però el costat «costum» està guanyant la partida. I no perquè ella ja no valgui la pena, perquè les maternitats l’hagin perjudicada físicament; ningú no diria que té dos fills, encara sembla una nena tot i que raneja la trentena. O potser la veig així perquè jo també em faig vell… D’altra banda, el sexe ja no li interessa tant, sé que fa força bondat. Ja suposo que això no durarà, ara reposa, el seu cos passa per una etapa de quietud, com si anés digerint, «rumiant», tots els esdeveniments dels darrers temps, el nostre engrescament, els embarassos, la naixença dels menuts, la satisfacció de trobar-se amb dues joguines vives a les mans… Però es farà una mica més gran i un dia sentirà la urgència d’aprofitar el que li resta de joventut, de defensar-se contra la vellesa, de lluitar contra el temps que la marcirà. Ho he vist, ho veig en la Gabriela. Té temporades terribles, potser exacerbades per la consciència que jo sóc més jove, i aleshores em vol cada nit i, tristament, m’adono que no sempre la deixo satisfeta. Aquest problema no el tindré amb la Palmira. En cercarà d’altres, però ja sé que ho farà discretament, vull dir que al pis no els hi portarà, que els nostres fills no en sofriran. Sofriran d’això altre que he dit més amunt, de la «raresa» d’un pare, i algun cop se m’ha acudit que podria haver-hi una solució si jo em decidia a revelar la seva existència a la meva dona. És un pensament insensat, ja ho sé. La feriria massa, i estic segur que tampoc no acceptaria de compartir-me. I la Palmira tampoc no ho voldria, interferiria amb la seva independència. No, ben mirat encara crearíem una situació més impossible. Però ara ja t’adones com estic de preocupat. Quan a un home se li acudeixen aquestes solucions és que està preocupat. No et creguis, però, que em penedeixo de res. En Daniel i la Rosa són dues criatures meravelloses i no t’amagaré que n’estic enamorat. Massa i tot, perquè la Palmira m’acusa que les hi «faig malbé». Potser sí. És natural que les consenti si les veig relativament poc i que els porti joguines que de vegades a ella la fan riure, perquè són coses amb les quals encara no tenen edat de jugar, sobretot la nena, que encara no té un any i mig. Però a mi m’agrada i m’ho puc permetre. Volia contribuir al seu manteniment, passar una mensualitat a la Palmira, però ella s’hi va negar en rodó. «No em guanyo prou bé la vida, jo? Més i tot que tu, oi? Si em donaves res, encara que fos per ells, em tornaria a sentir con una entretinguda». N’hi deu haver poques, com ella. És desinteressada. Saps què et dic? Que si no hi hagués la Gabriela m’hi casaria. Si podia convèncer-la, és clar, ja que les seves idees no han canviat gens. No, em penso que no s’hi avindria. Potser ho hauria aconseguit quan vam anar a Castelldefels, i la segona vegada més que la primera, sobretot aleshores que ens vam estimar a la platja. Un moment, vaig sentir que no em podia negar res. Vam estar tan a prop com puguin estar-hi dues persones, i això tampoc no es repetirà. Probablement amb ningú més. En fi, per què especular amb l’impossible?

Una abraçada

Daniel

Barcelona, 19 de desembre de 1967.